Cuenca, David

Revistes Catalanes amb Accés Obert

radical de la independencia deis Paisos Catalans, aprofita per 
clavar simpátiques punyalades d'ironia no precisament fina a les 
imat^es rialíeres i calmades deis nostres estimats güvemants. 
Es cert que els países que no s'esforcen a riure's de si mateixos 
están condemnats a fer riure, i l'Anna Grau ho sap molt bé. Per 
tant, El ^ qu£ va morir el Presideni, Ilibre frese, xamós i proca^, ens 
convida a un munt de franques i sanes riallades on el protagonista 
-és a dir, el periodista de pa sucat amb olí- es veu envoltat per una 
serie continua d'atípiques situacions quasi inextricables, tot plegat 
a tall de thriíkr, abans ja de veure el presiden! de la Generalitat de 
Catalunya amb un ganivet ninja clavat entre coU i esquena. 
L'interrogant «qui ha comes l'assassinat?» ens perseguirá fins al 
final com una obsessió. I és que el subtítol de la coberta, Novella 
sobre ¡a política catalana, no anuncia el contingut real de l'obra. 
Aquí els polítics abandonen la histrionica quotidinanitat pública 
per plorar a llágrima viva, riure, emocionar-se i, en definitiva, 
expressar els seus sentiments i secrets en veu alta. 
La parodia, estímul de l'obra, no s'enclapera en el mer escami 
del polftic consuetudinari, sino que en mostra el semblant ocult, 
alio que tots voldríem saber-ne. La quimérica i vidriosa incursio 
de l'autora arriba fins al molí de Tos del que ens és amagar, i el 
que ens revela aquesta croada cap a la sinceritat és tota una orgia 
comicokafkiana. M'explico: la referencia a la comicitat és evident 
tan bon punt s'han llegit un parell de pagines, i la kafkiana és 
deguda ais plantejaments i a les salvatges solucions aparegudes en 
l'acció. A qui se li acudeix imaginar-se una batalla campal entre 
convergents tirant-se móbils peí cap? O un carril bici subterrani 
només conegut per en Roca i en Maragall que comunica amb el 
Palau de la Generalitat? 1 en Borrell vestit de cordovés a la Feria 
de Abril? Acudits com aquests denoten un gran sentit de l'humor. 
albora que marquen la pauta d'una historia que cada vegada 
s'embuUa mes. Un cop s'ha arribat al nivell laberíntic qualsevol 
cosa és acceptable, i el somríure constant, provocar per la 
inesgotable fertilitat humorística del Ilibre, demostra la urilització 
d'un enginy ben agut en una novel-la on tothom rep. 
Per cert, s'ha de recordar la següent obvietat: qualsevol 
semblanza amb el món real és categóricament volguda, no és 
pura coincidencia. 
Guillem Molla 
EL QUE COMPTA 
ÉS LA INTENCIÓ 
Ivan ALONSO. 
Abecedari de la decepdó. 
Ed. Empúries. 
Barcelona, 1999. 
100 pág. 
Pere Puig, a la secció de Cultura i Espectacles d'EI Piint del 16 
d'abril de l'any passat, cirava unes parauies que Imma Merino va 
pronunciar com a responsable de la presentació, a la Llibreria 22, 
de rúltima obra guanyadora del premi Jusc M. Casero de narrativa 
curta, Abecedari de ¡a áecepció, d'lvan Alonso: "Alonso ens vol fer 
veure que la naturalesa humana está condemnada a la insatisfacció, 
a la infelicitat. El desig que ens esperona sempre és una trampa». 
En moltes ocasions, VAbecedari de la decepcíó és també 
l'abecedari de la solitud. «Calatea» és, en aquest sentit, un 
capítol bellíssim, L'episodi de Pigmalió i Calatea és un deis mes 
bonics i lúcids que ha donat la mirologia clássica. L'amor fa de 
l'objecte de desig una escultura ideal i perfecta, pero un cop 
l'enamorament passa arriba la consciéncia del desastre. D'aquesta 
manera, el d'Orfeu és, potser, un deis capítols que dona mes sentit 
a aquest Ilibre. Orfeu és un personatge mitologic que s'atreveix a 
donar forma real ais seus desitjos, fins els mes impossibles. Pero 
fracassa igualment. El destí de l'home és la insatisfacció. Gosar 
donar forma ais desitjos és prendre consciéncia de la 
impossibiiicat d'aquest acte, perqué, com els amors mes 
idealitzats, mai respon totalment a les expectatives. Aquest Orfeu 
que, a l'obra d'lvan Alonso, viatja en avió en forma de célebre 
director de cinema, és també un insatisfet, tot i haver tingut 
('audacia de satisfer tots els seus anhels. Perqué, al capdavall, el 
compliment del desig és una forma d'elecció, i l'elecció implica 
sempre una renuncia. Aixf, i reprenent la idea central de la 
presentació d'Imma Merino, tot sembla indicar que Abecedari de 
la decepciú beu de les idees de Schopenhauer sobre la 
impossibiíitat de satisfer la voluntat. L'última part de l'obra és la 
crónica de la teórica satisfacció deis desitjos. Tots nosaltres som 
Orfeus i Prometeus que paguem amb la insatisfacció i el dolor la 
satisfacció deis nostres desitjos. Tots som, sobretot, Tántals, amb 
alió que desitgem a l'abast, Quimeres mai resoltes. 
A la resta del Ilibre, la insatisfacció prové básicament de 
l'escepticisme menys saludable (l'apátic), que ens condemna a 
l'incompliment d'alló que desitgem. El Ilibre és un elogi constant (i 
els capítols que clouen cadascuna de les parts ho fan ben explícit) 
de les coses que no passaran mai. Amb gran lucidesa, aquesta obra 
Revista de Girona / ntiiii. 198 gencr - febrer 2000 111 
fjfj 
ens ve a dír que la vida deis homes (en definitiva, totes les voltes del 
món) esta teixida hásicament d'intencions. Lligat a l'espléndida 
última idea de la primera part, aquesta és l'auténtica naturalesa de 
les coses, segurament també de l'Art. La citació inicial de Picasso es 
pot respirar, dones, en tota la seva magnitud. Definitivamení, la 
decepció és la vida. Oblit, f)erdua, ombra. Oblidar, perdre, fer que 
quelcom (o algú) esdevingui ombra. Accions que es poden fer 
voluntáriament o de manera involuntaria. Les accions que mouen 
els homes. La vida deis homes és el poema que mai s'escriura. 
Ivan Alonso decideix identificar-se en la conclusió de 
cadascuna de les parts amb personatges mitológics que il-lustren la 
vanitat: Faetont, Icar, Níobe... Pero renuncia a presentar-se com a 
Zeus. Caldria preguntar-se si l'auténtica obra d'lvan Alonso és la 
que ha escrit o la que mai escriurá. En qualsevol cas, els seus lectors 
sí que podem felicitar-nos. De decepció, poca. Una obra magnífica. 
David Cuenca Ros 
ESPERANT UN TEMPS 
DE GUANYAR 
María Mercé ROCA. 
Tem|ís de perdre. 
Columna. Barcelona. 1999.134 pag. 
Escrivia Konstandinos Kavafis en uns versos que bé reflectien la 
saviesa hel-lénica subjacent: «Sempre tingues al cor la idea d'ítaca. / 
Has d'anibar-bi, és el teu destí. / Pero no forcis gens la travessia. / Es 
preferible que duri molts anys 1...] / Itaca t'ha donat el bell viatge. / 
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. / Res mes té que et pugui 
ja donar. /1 si la trobes pobra, no és que Itaca t'hagi enganyat. / Savi 
com bé t'bas fet, amb tanta experiencia, / ja haurás pogut 
comprendre qué volen dir les ¡taques». Tenint en ment aquesta idea, 
que no és res mes que una paradoxa aparent (has d'anlielar l'arribada 
a Itaca, pero no cal que apressis el viatge), cree que la lectura de 
Temps de /jerdre, de María Mercé Roca, es fa mes enriquidora. 
Laura, la protagonista de Túltima novel-la d'aquesta autora 
gironina, és per damunt de tot una persona cuniUa d'inquietuds que 
es resisteix a resignar-se davant una vida grisa i mtinária. La seva 
principal cobejan^a es tradueix en esperar un capgirell del destí que 
li regali una época de bcnauran^a. Ella vol -marxar, canviar, deixar 
la fábrica» on treballa durant vuit hores planxant pantalons. Es 
aquest anhel el que la converteix en un personatge interessant, ja 
que Tevolució que experimenta al llarg de les pagines d'aquesta obra 
la fa mes madura i segura de si mateixa. Potser eras trobem dins la 
pell d'una adolescent que, davant la possibilitat d'escolUr diversos 
camins que la guiaran per distintes vides, no té del tot ciar qué 
desicja, pero sí el que no pretén ser en un futur potencial. Liura creu 
que es mereix un demá millor que el que han tingut els seus pares, o 
la seva germana gran, que s'ha casat. La seva familia accepta sense 
escarafalls ni víctories la vida anodina que els ha tocat presenciar. 
Ella, pero, es gira d'esquena davant Tberéncia familiar i aposta per 
ur\s dies venidors enlluemadors, albora que incerts, que ella pinta 
amb colors somniadors. 
Es probablement aquest objectiu, que podríem associar amb la 
idea d'ítaca de Kavafis, el que la mena a París perseguint, per 
intentar encalcar, un somni. Pero creía aquest gran poeta que a 
Itaca s'hi arribava després d'un viatge llarg, «pie d'aventures, pie 
de coneixences", i Laura és una criatura impacient que permet 
que els seus sentiments siguin els seus consellers mes fidels. Per 
tant, abandonant amb una mentida la llar familiar i oblidant les 
abra^ades del seu primer amor, es disposa a seguir la petjada d'un 
noi que amb la seva mirada li ha omplert la vida i amb el seu eos 
l'ba convertit en una dona, mudant així el vestit de l'adolescéncia 
que l'havia embolcallat durant anys. 
No deixa de ser irónic que, tot i que fuig a París per intentar 
capturar amb la seva iMusió una quimera, i després ensopega amb 
duresa davant la fisonomía del desengany, en aquest cas amorós, 
acabí retrobant-se amb el món humil i senzill, preser\'ador i géneros 
que és de fet el que porta intrínsec a la seva persona. Aquest cop, ja 
no son piles de pantalons el que ella fa minvar o engrandir amb el 
treball de les seves mans i amb el suor del seu rostre, sino plats, 
estibes de plats que renta i esbandeix amb una espuma d'esperan^a 
ais uUs. Potser amb aquesta ocupació en un petit bístrot, que li 
omple les hores i li escola els pensaments obscurs aigüera avall, 
nota que el món no se li fa tan petit i que aquesta ciutat mágica i 
etiamoradissa té mes espai per encabír-hi la seva utopia. 
María Mercé Roca teixeix amb encert cada capítol de la 
novel-la -uns on l'acció progressa, altres de pur alentiment per 
intentar esperonar l'interés del lector-, seguint un estil ciar i amé 
112 Revistada Girona/núm. 198 gener - febrer 20CX) 


El que compta és la intenció

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert