Amich Raurich, Narcís M.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

32 E Revista de Girona F núm. 246  gener - febrer  2008 E Tribut
anava transformant en llibres de consulta per a la sala de lectura
de l’arxiu. «Mossèn, que ja no tinc material», li deia quan havia
acabat la feina. «Pere, ja pots venir, n’hi ha més de deu mil de
fets...», em deia, satisfet, com si fos una competició. Ho era? La
realitat és que en molt poc temps –ara ens ho sembla– es varen
enllestir els índexs dels registres de Lletres, Manuals, Notaria, etc.
Recordo les anades a l’Arxiu Diocesà o a la rectoria de For-
nells de la Selva.
En pocs anys es generaren els índexs de la major part dels
repertoris de l’arxiu i va arribar el moment de donar un pas més
important: la confecció d’un CD on es recollís, en format digital,
tota la feina feta. Amb molt d’esforç, vostè va aconseguir els diners
–ditxosos diners!– i el suport necessari de la Diputació i del bisbat
per a l’edició del CD. Recordo el moment de la presentació, la seva
cara de satisfacció, explicant als periodistes els detalls de l’eina
que es posava a disposició de tothom i el gran pas donat. Però en
el seu cap ja començava a agafar cos la idea de bolcar la informa-
ció dins d’una eina molt més poderosa: Internet. I vostè ho va
aconseguir! Girona va ser la primera diòcesi d’Espanya que va
posar tal quantitat d’informació a l’abast de tothom. Ho vàrem
celebrar, mossèn, amb un petit sopar, ¿ho recorda?
Semblava que la feina en comú ja s’havia acabat... Acabat?
Amb vostè mai no s’acaba, la feina. Un altre repte estava en l’aire,
però, per la seva gran envergadura, necessitàvem fer un equip
amb més col·laboradors. La seva direcció, mossèn, va ser decisi-
va. En poc més d’un any es va poder posar a disposició dels inves-
tigadors, i en format digital, la major part dels llibres parroquials de
la Diòcesi de Girona. Enlloc del nostre país i menys de la resta
d’Espanya, hi ha cap arxiu que pugui donar tanta informació parro-
quial, d’una manera tan senzilla i simple.
En el meu temps de lleure, he fet moltes coses al llarg de la
meva vida, però sempre s’allargaven no més de cinc anys. Aquesta
darrera, però, la investigació històrica, fa més de vint anys que és
viva... gràcies a vostè, mossèn Marquès.
Gràcies per tot, amic.
Pere Trijueque Fonalleras
El cap de colla
Recordo que una de les primeres vegades que vaig coincidir amb
el bon amic Josep M., ara ja fa una colla d’anys, fou a l’antiga
biblioteca del Seminari de Girona. En aquell moment no el conei-
xia directament; però, avui, vint-i-cinc anys després, recordo
aquell dia com si fos avui mateix: envoltat d’una muntanya de
pergamins, amb la seva vella màquina d’escriure, treballant en
aquella vella taula que fou testimoni dels seus esforços durant
molts anys. Recordo d’aquell dia una altra frase seva, que, para-
frasejant el text bíblic, i referint-se a la investigació històrica, deia
així: «El camp és gran, però els vinyaters són pocs». «Hi ha molta
feina a fer», afegí.
Els qui hem tingut la sort de gaudir del mestratge i, per què no
dir-ho obertament, de l’amistat, del bon amic Josep M., són moltes
les coses que podríem evocar en aquests moments. Moltíssimes.
A mi m’agradaria referir-me a dues, que defineixen no sols la seva
tasca intel·lectual i investigadora, sinó també el tarannà personal
d’en Josep M. Marquès: la constància i la tossuderia.
Sols cal fer un repàs a la seva ingent –descomunal, diríem–
bibliografia investigadora per adonar-se de la cabdal aportació de
la seva obra en múltiples camps de la recerca, no sols a nivell giro-
ní, sinó també català. La seva tasca en els camps de la paleogra-
fia, l’arxivística, la història de l’Església, la història de l’art i del
patrimoni històric, la litúrgia i les ciències religioses, la pedago-
gia... ha estat encomiable i constant en els últims decennis. Una
tasca sols a l’abast d’una ment privilegiada i enormement lúcida.
Des de l’Arxiu Diocesà, on ha treballat intensament els millors anys
de la seva vida investigadora, les seves contribucions han estat, i
ho continuen essent, punts de referència obligats en moltes inves-
tigacions nascudes a l’aixopluc i al benfer de la seva obra: quantes
investigacions, tesis, articles, monografies, no van néixer després
d’una conversa amb ell? Segurament són innombrables.
La tossuderia és una altra de les característiques que han
definit la seva feina i la seva visió de la vida. Una tossuderia, a
voltes, visceral. I qui l’ha conegut en pot donar testimoni fefaent.
Ha estat una vida dedicada a la investigació, una tasca que ha
viscut amb intensitat inusual i amb plena dedicació bona part de
la seva vida. La seva obra investigadora, la reforma de l’Arxiu i la
seva posterior modernització, els inventaris arxivístics, la seva
obra de caràcter divulgatiu sobre l’Església gironina i la vida i el
patrimoni de les seves parròquies, n’han estat les primícies més
preuades. Una tossuderia que moltes vegades ha forjat amb un
esperit crític sobre moltes realitats del seu voltant, eclesials i
mundanes. «La veritat i la diplomàcia, des de sempre, han estat
dos amics mal avinguts», em recordava alguna vegada. I devia
tenir raó. Molta raó.
Amic Josep M., devies tenir també part de raó en moltes de
les coses que et vam sentir a dir. La tenies, sens dubte, quan ens
parlaves de la immensitat del camp per llaurar. Deixa’m dir-te
una cosa, però, ara: «sens dubte ja fa molt de temps que la colla
dels vinyaters han trobat el camp treballat i millor adobat: la teva
tasca constant i tossuda ens ho ha fet possible».
Narcís M. Amich Raurich
Tribut a Josep M. Marquès


El cap de colla

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert