Valls, Josep

Revistes Catalanes amb Accés Obert

E Revista de Girona F núm. 246  gener - febrer  2008 E 107Fulls de la Revista F
Arribàvem a la capital de França el mateix dia que havia mort Manuel de Falla: el
14 de novembre del 1946. Jo no hi havia estat mai; en Josep sí. A l’estació d’Orsay vam
comprar un diari de la tarda que ja portava la notícia. Els francesos es cuidaven bé prou de
destacar, en titulars, que el músic espanyol havia estat més de set anys a París i era amic de
Ravel, Débussy i Dukas. 
Ens vam instal·lar en una pensió de la Place Saint-Sulpice, on havia reservat habitació
en Cabot, que ens hi esperava. Del primer que ens parlà va ser de Hermann Hesse, l’autor
Pla-Rodoreda, 
trobada al París 
de postguerra
Josep Valls
Sumari
Pla-Rodoreda, 
trobada al París 
de postguerra
Josep Valls
Mozart a l’Empordà 
Isabel Oliva
Vall de sentiments
Esther Fabrellas
Apunt del natural
Carandell
Mercè Lluís, il·lustradora
d’aquests Fulls, va néixer a
Palafrugell, on regenta una
galeria d’art de nom horacià.
Des de l’any 1979 ha realit-
zat un bon nombre d’exposi-
cions individuals i no ha dei-
xat de participar en exposi-
cions col·lectives arreu de les
nostres terres. Heus aquí
alguns dels suggestius títols
de les seves propostes
d’aquests quasi trenta anys
de pintura exposada: «Ironit-
zant la vida», «Joc de dos»,
«Dones, donetes i donasses»
–ja de l’any 1999– o «Color
Pla» –de 1997, en homenat-
ge a l’escriptor Josep Pla–. És
l’autora del cartell de la qua-
ranta-cinquena edició de les
Festes de Primavera de Pala-
frugell d’enguany. L’any
2003 va obtenir el premi
Palafrugellenc de l’Any al
millor cartell pel cartell de la
Festa Major de Llofriu.
108 E Revista de Girona F núm. 246  gener - febrer  2008 E Fulls de la Revista
alemany nacionalitzat suís, acabat de guardonar
amb el Nobel de Literatura. La veritat, tant a en
Josep com a mi ens sorprengué aquest diguem-
ne ordre de preferència de les notícies d’en
Cabot. Però la cosa no passà de pur comentari,
mentre desfèiem les maletes a la senzilla –senzi-
llíssima– habitació de dos llits al primer pis
d’aquella Pension Bidault.
Al cap de només tres dies, al vespre, ens
trobàvem al voltant d’una taula al restaurant Basi-
lic, número 33 del carrer Lepic. En Cabot era
l’organitzador d’aquelles trobades habituals i ens
havia invitat –només la primera vegada, com és
costum– al sopar. Vaig quedar parat. Hi havia allà
reunits Palau i Fabre, Ramon Xuriguera, Armand
Obiols, Mercè Rodoreda, Lluís Montanyà i el
mateix Josep Cabot, tots catalans exiliats.
Les presentacions i encaixades de rigor, i en
Josep que els diu que va acceptar assistir al sopar
només després d’haver-se assegurat que l’hi invi-
taven, és a dir, que no hauria de pagar res. Vaig
observar que la boutade no encaixava bé entre la
concurrència; i si he d’esmentar algú que ho
deixà notar més que d’altres, aquests foren en
Palau i la Rodoreda. El sopar, molt francès, molt
parisenc, molt montmartrià, si j’ose dire. De primer va ser
una truiteta amb bocins minúsculs de pernil dolç i crostons
de pa torrat, que a la carta del Basilic rebia l’inflat nom
d’«Omelette de la Fermière». De segon un fricandó a
l’agrella, que segons en Josep era un dels plats preferits de
l’inspector Maigret, creat per Georges Simenon l’any tren-
ta-dos. A la sortida del restaurant em comentava que havia
resultat un sopar entre polític, literari, sentimental i policí-
ac. I cità Simenon: «Maigret ficava la clau al pany, portava
la gavardina a plec de braç i deia un tradicional: “Sóc jo!”.
Tot seguit flairava i endevinava, per l’olor, el que Louise li
feia per sopar». 
Durant la llarga sobretaula, la conversa agafà una vola-
da insospitada. En Palau i l’Obiols portaren durant molta
estona la veu cantant. Es parlava, és clar, de Catalunya.
Dels records personals i familiars es passà a qüestions socials
i més profundes, diria, de manera que la conversa, a la llar-
ga, es decantà obertament cap a la filosofia. En un moment
determinat, no puc recordar exactament qui la pronuncià
–refaig aquells apunts quasi cinquanta anys després–, saltà
una frase que em sorprengué i, alhora, em captivà: algú va
dir que Catalunya era un poble sense estil. Aquells escrip-
tors buscaven, com a catalans, com a exiliats i per tant com
a vençuts, una explicació profunda i substancial de la catàs-
trofe que havien sofert. 
De ben segur que devia ser una idea pròpia de l’època i
sobretot de la circumstància, però encara avui no deixa de
tenir la seva cosa, el seu cuquet. Perquè si Catalunya és un
poble sense estil, deu voler dir que no hi ha l’«home català».
Un autor alemany, citat per en Palau, escrigué que allò que
fa possible l’estil és la unitat espiritual. I qui diu unitat espi-
ritual, deu voler dir cohesió entre les diverses manifesta-
cions de la vida humana, concordança entre el món interior
i l’exterior, entre la nostra consciència, la nostra conducta i
la societat. I és evident que Catalunya ha passat –i passa
encara– per una època incerta i dubitativa, després de per-
dre, des de fa segles, les seves estructures interiors. Arribarí-
em, reculant, a l’època de Martí l’Humà, és clar.
Significatiu: en Josep no va obrir més boca a partir que
la conversa prengué aquest caire, però escoltava amb una
atenció exclusiva, ben dissimulada, això sí, entre cigarreta i
cigarreta, ara cargolant, ara encenent repetides vegades, ara
espolsant-se parsimoniosament la cendra de la pitrera i
braços de l’americana. Quan ja érem a la pensió i mentre
E Revista de Girona F núm. 246  gener - febrer  2008 E 109Fulls de la Revista F
pujàvem l’escala, em digué que allò que de veritat marca el
nostre país és que no ofereix res massa característic i sí, en
canvi, la possibilitat de tot.
Al cap d’un mes, dia per dia, tornàrem a trobar-nos,
però aquesta vegada amb una gran i bella sorpresa: al sopar
hi assistia Albert Camus. En Cabot ens ho vingué a dir
expressament a la Bidault el mateix dia, aviat al matí. Esta-
va radiant, llançat: «...i pel gener farem venir en Sartre, i
després en Ventura Gasol!», exclamà, quan ja quasi havia
tancat la porta darrere seu. Nosaltres ja seríem fora de
París, però abans encara organitzarien un sopar extra per
acomiadar en Josep. Així li ho digué en Cabot: «Per aco-
miadar-te, i no hauràs de pagar». 
Albert Camus em féu un gran efecte. Era més aviat
baixet, físicament molt senzill, vestia una gavardina blan-
ca amb el coll alçat i el cinturó balder deixat anar per
darrere. Tenia els ulls petits i embotornats, les parpelles
fosques, tots els seus moviments corporals eren nerviosos
i fumava Gitanes contínuament. Vingué amb el seu amic
Pierre Durand, periodista i escriptor també, que signava
Pascal Pia, gran amic d’André Malraux. Pia havia creat el
moviment de resistència Combat i dirigia el periòdic
clandestí del mateix nom, on escrivia Camus. Precisa-
ment aquest havia dedicat a Pia el famós assaig Le
mythe de Sisyphe, aparegut el 1942. 
El convidat amb prou feines si va sopar: una o
dues cullerades de sopa, una minsa pessigada a les
verduretes del boeuf à la mode i ben poca cosa més.
La concurrència esperava i demanava que Camus
parlés de la seva novel·la que estava a punt de sortir,
sobre una moderna epidèmia de pesta; però ell
començà a parlar-nos del judici de Nüremberg, que
feia pocs dies havia tingut lloc a Alemanya. Efecti-
vament, el primer d’octubre d’aquell mateix 1946,
el tribunal internacional de Nüremberg pronuncia-
va sentència contra vint-i-dos dirigents nazis; entre
ells, alguns de famosos, tristament famosos: Goe-
ring, Hess, Von Ribbentrop, Keitel, Rosenberg,
Von Papen, Speer... Hi havia hagut nou sentències
de mort, executades el 16 d’aquell mateix mes.
Camus tenia ganes de parlar. I ho féu llarga-
ment de la bomba d’Hiroshima, sobre els efectes
de la qual havia publicat un article a la premsa
francesa, traduït als diaris d’arreu del món –o
quasi–. Quan el tema estigué introduït i Camus
semblava disposat a fer-ne com una conferència
o cosa semblant, vaig agafar paper i llapis.
També n’agafaren –m’hi vaig fixar– en Palau, la Rodo-
reda i l’Obiols.
«El món és tal com és; això significa que, en esperit, és
ben poca cosa. Ho acabem d’aprendre en el formidable
concert d’opinió laudatòria procedent de ràdios, periòdics i
agències d’informació. Entre entusiàstics comentaris, ens
diuen que qualsevol ciutat mitjana es pot netejar, esborrar
del mapa, amb una bomba de la mida d’una pilota de fut-
bol. La nostra civilització tècnica ha assolit el seu màxim
nivell de salvatgisme. Haurem d’escollir, en un futur que ja
és ara, entre el suïcidi col·lectiu o l’ús intel·ligent de les
nostres conquestes científiques.»
Entre tots aconseguírem fer-li explicar encara una
anècdota –si es pot anomenar així– que corria de boca en
boca entre la gent que s’interessava per la seva obra, però
que ell mai no havia explicat i que li marcà profunda-
ment la vida. S’havia produït durant la seva adolescència i
li obrí una ferida a l’esperit que no cicatritzà mai més. El
problema del mal, juntament amb la mort i l’absurd del
destí humà, eren les grans obsessions de Camus. Quan
tenia quinze o setze anys, ell i el seu amic Max-Paul Fou-
chet passejaven per Alger i es toparen de sobte amb un
grup de gent a l’entorn del cadàver d’un nen àrab al mig
110 E Revista de Girona F núm. 246  gener - febrer  2008 E Fulls de la Revista
del carrer, esclafat per un autobús. Els crits planyívols de
la mare eren esgarrifosos. El pare callava i tothom restava
estupefacte. Camus, passats uns moments, s’allunyà del
grup i mostrà a Max-Paul Fouchet el cel blau. Llavors
assenyalà el cadàver del nen i digué: «Mira, el cel no res-
pon». Aquesta simple frase resumeix tot el drama d’una
sensibilitat aclaparada per un dels enigmes més dolorosos
de l’existència humana: el sofriment dels innocents.
Camus confessà allà entre nosaltres, al restaurant Basilic,
que en aquell carrer d’Alger, en aquell moment precís,
experimentà la necessitat ineludible de rebel·lar-se contra
una Creació en la qual els nens són torturats.
En Josep i jo marxàvem de París el diumenge 22 de
desembre. Però el divendres dia 20 hi va haver el sopar
d’acomiadament. Feia una setmana justa que l’ONU havia
refusat l’admissió d’Espanya en l’organització i havia reco-
manat als estats membres que hi trenquessin relacions.
Recordo també que aquell mateix divendres, a la tarda,
havíem anat al cinema a veure una pel·lícula que feia furor
a París: Les portes de la nuit, de Marcel Carné.
En el sopar del dia 20, tots els convidats van fer parlar
en Josep. Ell, que havia vingut força abans de la guerra, els
explicà detalls i fets de la seva primera estada: que a París
l’esperava el seu amic Quim Borralleras, que era quan
Proust havia llançat la seva gran obra i Bergson, des del
Collège de France, plantejava la filosofia de l’evolució cre-
adora, que tingué contactes amb Francesc Macià a Mont-
parnasse, que entrevistà el mariscal Joffre a l’Escola de
Guerra, que veié Picasso, visità Léautaud, es comprà un
barret fort al carrer de La Boétie... Anava parlant, parlant,
mentre hi intercalaven comentaris ara en Muntanyà, ara en
Xuriguera, ara en Palau. 
Per cert, dos dies abans d’aquest sopar havíem estat a
Fontenay-aux-Roses, a veure el seu admirat Paul Léau-
taud. L’home havia complert setanta-quatre anys i vivia sol
en una autèntica barraca, lluny de la fama aconseguida
escrivint, envoltat només de gats i gossos. L’habitació on
treballava em va fer autèntica pena, i encara servo al fons
del nas aquella violenta flaire de llibres vells, de papers pol-
sosos, de gat, de lleixiu, de marro de cafè, de llana florida i
de cera –ens digué que no li agradava l’electricitat i es feia
portar ciris esguerrats d’una cereria de Lisieux–. Ens
ensenyà l’orinal que tenia sota el llit; l’agafà amb dificultat,
el brandà per sobre els nostres caps com si fos un trofeu
–per sort estava buit– i ens va dir: «De petite taille, il est
charmant; je me le suis acheté a Limoges, c’est en porcelai-
ne». Léautaud presentava una figura lamentable,
anava brut com una guilla i tot ell desmanegat, es
cofava amb un casquet de llana grisenca enfonsat
fins a mig front, la cara plena de pólvores de talc
pels talls que es feia en afaitar-se, amb un moca-
dor que un temps havia estat blanc lligat al vol-
tant del coll... El personatge estava a l’altura de
l’escenari on exercia. En Josep s’entusiasmà.
Però tornem al sopar del Basilic. Parlant i
parlant de la seva primera estada a París, arribà el
moment que en Josep explicà que un dia s’havia
trobat amb el sinistre Modigliani al Café de la
Closerie. La Rodoreda alçà ostensiblement i
ràpida la mà. Ell li va fer: «Digui, digui... senyo-
reta. La Rodoreda li va preguntar com podia
haver trobat Modigliani en un cafè si, quan ell
arribà a París, Modigliani feia quasi tres mesos
que era mort. I concretà: «El pintor Modigliani
morí a la Charité de París exactament el 24 de
gener del 1920, i vós escriviu en un article de
Destino, el 1941, que morí a principi de la tercera
dècada del segle; és a dir, us equivoqueu, com a
mínim, d’onze anys. Això pel que fa la mort del
pintor; però en un altre article escriviu la data de
Fulls de la Revista F E Revista de Girona F núm. 246  gener - febrer  2008 E 111
la vostra arribada per primera vegada aquí, a París: el 17
d’abril del 1920: vuitanta-quatre dies després de la mort i
enterrament d’Amedeo Modigliani. I a més a més, escriviu
que li parlàveu en italià».
En Josep somrigué. Això és el que sempre m’ha
divertit d’ell, que no mira prim i tira pel dret. Ja se sap,
tal com diu Montaigne, que l’home és un animal menti-
der. En el cerimonial de les confusions, en Josep sempre
s’ha portat l’oli. Com que no contestava, la Rodoreda
aprofità per dir-li encara que l’any que ell entrà a la uni-
versitat per estudiar dret no hi va haver aquella pesta de
grip que escriu, sinó que la pesta de grip va ser dos anys
abans del seu ingrés.
L’homenatjat del sopar seguia amb la seva rialleta
silenciosa per sota el nas, com un conill de gàbia; un riure
de murri, «pétillant de malice», li deia la mestressa de la
Pension Bidault. Però després d’un parell de perroquets
–«amb més absenta que pippermint», tal com els demanava–
es començà a descabdellar fins a l’exaltació. Es dirigia gai-
rebé exclusivament a la Rodoreda, que aguantava impassi-
ble, senyorívola, sense immutar-se gens ni mica.
Començà parlant-li de Clarisme, un setma-
nari que era fet per en Delfí Dalmau i ella. Hi
havia tot de pseudònims a la revista, però pels
temes i l’estil de l’escriptura era fàcil d’endevi-
nar-ne els autors, que, ja dic, eren en Dalmau i
la Rodoreda, exclusivament. Clarisme va durar
poc, de l’octubre del 1933 al desembre del
1934. D’aquella època, la Rodoreda –ningú li
deia Mercè o Mercè Rodoreda, sinò «la Rodo-
reda»– sembla que no n’hagi volgut parlar més,
no sé per què. Però és evident que fou l’època
en què començà la seva particular guerra
d’autodidacta donada totalment a la literatura.
El braó i convenciment amb què s’ho va pren-
dre per força l’havien de fer arribar on arribà en
el rànquing –si es pot dir així– de la literatura
catalana. A Clarisme començà a publicar inter-
vius als artistes i escriptors de més prestigi, però
triats curosament, car sempre es tractava de per-
sonatges poc o gens convencionals i més o
menys marginats dels cenacles oficials o oficia-
listes. De memòria recordo que entrevistà Jor-
dana, Esclasans, Miquel Llor... i es deia que
també Andreu Nin, expulsat de l’URSS i ama-
gat a Calella de Palafrugell durant aquells anys
abans de la guerra. Eren intervius àgils, intuïtius i profunds
alhora, despreocupats però substanciosos també; un autèntic
nou estil dins el gènere, que li obrí les portes de periòdics i
publicacions. Ella, la seva imatge, era la d’una dona lliure,
moderna, però també tenaç i apassionada. 
Mentre en Josep parlava a la concurrència de la taula
vuit del Basilic –recordo el detall perquè jo tenia entre els
dits el número vuit, un trosset de fusta gravat, i hi jugava–,
fingia dirigir-se a tothom però ho feia, intencionadament i
subtil, a Mercè Rodoreda. Ella, impassible, immutable, ni
seriosa ni riallera, segura de si mateixa, en l’esplendor de la
vida –acabava de complir trenta-vuit anys–, li mirava els
ulls fixament. Cada vegada que es creuaven la mirada, era
en Josep qui l’esquivava a l’instant. Però no pas ella.
Josep Valls
Nota de l’editora: Amb aquest text inaugurem l’Any Internacional Rodoreda a
la Revista de Girona. Mentrestant preparem un dossier dedicat a l’escriptora,
que apareixerà en el proper número, just quan commemorarem els vint-i-cinc
anys de la seva mort, en aquest any 2008 del centenari del seu naixement. 


Pla-Rodoreda, trobada al París de postguerra

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert