Llorens, Carles

Revistes Catalanes amb Accés Obert

LLETRES 
L'esíiu de 1927, Federico García torca passa uns dies a la casa deis Dalí a 
Cadaqués. A la íotogratia, García Lorca, assegut; a la seva esquerra, Anna 
María Dalí, Regina Sainz de ia Maza i Salvador Dalí. 
La relació Lorca-Dalí 
en la trama de «El Público» 
GARLES LLORENS 
Q uan l'any 1930 Federico García Lorca va llegir El Público a un grup d'amics. 
un d'ells li va manifestar: "Yo, la ver-
dad, no he entendido nada". Aques-
ta mostra de sinceritat, pero, sembla 
que no va inquietar gens Federico, 
que admetia la dificultat del text i 
fins els probiemes que suposava la 
seva representació. Tot i aixó, con-
fiava en la seva obra i no dubtava a 
afirmar: "Dentro de diez o veinte 
años será un exitazo". Dones bé, 
des d'aleshores fins a la seva es-
trena no han estat deu o vint els 
anys transcorreguts, sino —prác-
ticament— seixanta. Aquests quasi 
dotze lustres, pero, no han estat 
suficients per produir entre el pú-
blic la capacitat de comprensió que 
Federico esperava. Així, la major 
part deis espectadors de El Pú-
blico que presenta a Gironaei Cen-
tro Dramático Nacional sortiren del 
teatre amb la mateixa sensació de 
no haver entes res que l'amic de 
Lorca. 
Aquesta perplexitat de l'espec-
tador és natural i fins lógica. Ja no 
éstan lógic, pero, que Lluís Pascual 
—director del GDN— manifesti que 
El Público és una obra que no s'ha 
d'entendre i que basi el seu mun-
tatge en aquesta consideració. Sem-
bla com si el fet de posar en un text 
el rétol de surrealisme impliques 
queto tene l lésarb i t ra r i igratuYt. En 
absolut no és així. Si ens atenem a 
una definició canónica, hem d'ad-
metre que l'obra surrealista es pot 
entendre com a expressió del sub-
conscient d'un individu creador. 
D'aquesta manera, caldria llegir El 
Público almenys com a manifesta-
d o del " jo" subconscient de García 
Lorca. Pero és que, a mes. i com 
sempre succeeix en el poeta gra-
nadi, resulta que el seu és un molt 
peculiar "surrealisme". Maria e le -
menta, en la introdúcelo de l'obra, 
publicada per "Cátedra", puntua-
litza: "No son demasiadas las ca-
racterísticas del teatro surrealista 
francés que han afectado a "El 
Público", ya que no hay mucho de 
onírico o subconsciente y menos 
del humor o la ironía que aparece 
en las creaciones teatrales de este 
Revista de Girona I 411 
LLETRES 
Un deis nombrosQs 
díbuixos de García 
Lorca representant 
Salvador Dalí. 
grupo. Por el contrario, nos encon-
tramos con un drama casi reflexivo, 
donde la palabra es fundamental... 
Tampoco podemos señalar en "El 
Público" incoíierencia ni ilogicismo 
en su cofjfiguración interna, sino 
una gran lógica que podríamos 
calificar de poética, donde casi to-
do parece cuadrar como un per-
fecto rompecabezas, a pesar del 
ilogicismo de sus imágenes". Maria 
elementa fa un gran esforg per 
refer aquest trencaclosques i el seu 
estudi ens ajuda molí a entendre 
robra de Lorca. Com també és molt 
útil la Guía del lector que en la edi-
ció de "Seix Barral" publica R. Mar-
tínez Nadal, estudios a qui Federico 
va confiar el manuscrit de El Pú-
blico quan l'any 1936 va abandonar 
Madrid per a emprendre el viatge 
definitiu cap a la seva Granada 
natal. 
Fruit d'una crisi sentimental? 
Ni l'estudi de "Cátedra" ni el de 
"Seix Barral" aborden, pero, les 
raons personáis i biográfiques que 
podien empényer García Lorca a 
escriure aquesta obra. Com que 
pensó que aqüestes poden obrtr un 
molt revelador camí en la interpre-
tado de El Público, intentaré re-
sumir-les aquí. Així, el primer que 
ca! teñir en compte és que El Pú-
blico és coetani de Poeta en Nueva 
York, del guió cinematográfic Viaje 
a la luna i de la pepa teatral Así que 
pasen cinco años. La primera re-
dacció de El Público va ser aca-
bada l'agost de 1930, la qual cosa 
vol dir que es va escriure junt amb 
aqüestes altres obres durant Tes-
tada de Federico ais Estats Units i 
Cuba. Amb l'aparició deis darrers 
estudis lorquians, aquest viatge a 
Nova York —gairebé mític en la 
poesía espanyola— presenta cada 
día menys enigmes. Ja no es pot 
ignorar que García Lorca está fu -
gint d'una molt profunda crisi senti-
mental, que té connotacions esté-
tiques i literáries tan importante 
que fins arriben a fer trontollar la 
seva autoconsideració com a poe-
ta. Aquesta crisi sentimental sem-
bla forpa evident que está motivada 
per la ruptura amb Salvador Dalí, 
amic de la madrilenya Residencia 
de Estudiantes, de qui Lorca arriba 
a estar profundament enamorat. 
Des del meu punt de vista, 
aquesta ruptura podría ser molt bé 
el germen de tota la prodúcelo de 
Nova York i, mes concretament, de 
El Público. En ella Federico intenta 
demostrar-se a si mateix i al seu 
amic que era capag de crear com 
un veritable surrealista. S'ha de 
teñir en compte que en les múlti-
ples cartes que Dalí envía a Lorca 
cada vegada va prenent mes eos 
l'acusació que és un poeta que es 
mou dins deis parámetros del mes 
tradlconal i "putrefacto" lirismo. 
Dalí reconeix en Lorca un gran 
poeta, pero li tira en cara el seu 
temor a enfrontar-se a una estética 
auténticament avantguardista. "El 
día que pierdas el miedo, —li d iu— 
fe cagues en los Salinas, abando-
nes la Rima, en fin, el Arte tal como 
se entiende entre los puercos, ha-
rás cosas divertidas, liorripHantes, 
tin ti ti crispadas, poéticas como 
ningún poeta fia realizado". 
Aquesta acusació de Dalí arriba 
al seu moment culminant en la que 
sembla la darrera carta d'aquesta 
correspondencia. Dalí hi analitza el 
Romancero Gitano (1928) i argu-
menta: "incapaz de emocionarnos, 
ni de satisfacer nuestros deseos 
actuales, tu poesía está ligada de 
412 ¡ 
Lorca i Dali a 
Cadaqués, el 1925. 
pies y brazos al arte de la vieja poe-
sía". Luís Buñuel, que en aquest 
moment és el mes important aliat 
de Dalí, opina d'una forma mes o 
menys sembiant en les cartes que 
envía ais amics. Del best-seller que 
fou Romancero Gitano, en diu: "Me 
parece muy malo. Participa de lo 
fino y moderno que debe tener 
cualquier poesía para que guste a 
los poetas cernudos y maricones 
de Sevilla". En una altra carta 
—també de 1928—, Buñuel explica: 
"Federico quiere hacer cosas su-
rrealistas, pero falsas, hecfias con 
la inteligencia, que es incapaz de 
hallar lo que halla el instinto". Al 
cap de poques ratlles dirá que el 
surrealisme de Federico tan sois és 
capag "de poner erecto al débil 
miembro de Falla". 
Aixi, a El Público, García Lorca 
no fa la mes mínima concessió a 
Revista de Gíiona 
aquell lirisme i aquella sensibllltat 
que li eren tan propis. I alxó fins a 
un punt tal que el lector acostumat 
a llegir la seva poesía i a assistir al 
seu teatre mes característic que-
dará absolutament desconcertat. 
Es desconcertará quan els perso-
natgesesdespengín amb interven-
cions com les següents: "Y tus 
zapatos estaban cocidos por el su-
dor, pero sabíamos comprender 
que la misma relación tenia la luna 
con las manzanas podridas"; "¿Y si 
yo me convirtiera en caca? Yo me 
convertiría en mosca"; "¿Es que no 
es bonito ver orinar a Romeo?"; "En 
el campo está el campesino que se 
come los mocos.,."; etc. 
És possjble mostrar la veritat? 
L'aspecte clarament dalinlá d'a-
quests fragments i, en general, del 
conjunt de l'obra, no ens ha de fer 
creure, pero, que£/PúÍj / /co harmo-
n iza totalment amb els planteja-
ments de l 'empordanés. Després 
d'estudlar amb molta atencló les 
creaclons tant de Dalí com de Gar-
cía Lorca, m'lnclino a creure que 
entre ambdós s'establelx un diáleg, 
un intercanvi d'oplnions que és 
cont inuado d'aquell que hí havia a 
la correspondencia. Aquest diáleg, 
que es vehicula tant en creaclons 
literáries com plástiques i que Dalí 
no interromp ni amb la mort de 
Lorca, té en El Público un episodi 
fonamental. Un episodi que con-
testa aquella invitado de Dalí i 
Buñuel de Iliurar-se ais ínstints. 
Entenc El Público com una obra de 
tesi on es demostré com pot ésser 
molt destructiu el camí assenyaiat 
per aquells. Per a Federico, lliurar-
Q413 
LLETRES 
Salvador Dalí, amb un erigó al cap, durant el 
rodatge de «L'Áge d'Or», amb Luis Buñuel, a 
Cadaqués. el 1930. 
García Lorca a Barcelona. 
seals inst in tséstantcom mostrar la 
veritat, el coneixement de la qual 
pot suposar uns terribles efectes. 
Així, tot i que s'ha dit que a El 
Público no hi ha una trama, jo cree 
que és evldent que hi existeix. 
Quan en el primer quadre ir-
rompen tres homes a la cambra 
d'un director de teatre és per re-
criminar-l i que en el seu muntatge 
de Romeo y Julieta no s'aborden 
veritats profundes. Els homes li re-
clamen un teatre que mostri "la ver-
dad de los sepulcros". El Director 
reacciona violentament contra 
aquesta petició. "No puedo —diu—. 
Se hundiría todo. Sería dejar ciegos 
a mis hijos y luego ¿qué hago con el 
público?... ¿Y la moral? ¿Y el estó-
mago de los espectadores?" Mal-
grat aquesta oposició, els tres ho-
mes aconsegueixen el seu objectiu 
i en els quadres dos i tres inauguren 
el "verdadero teatro, el teatro bajo 
la arena". Aquest és el teatre que 
surt de les "humedadesprofundas" 
i Iluita "contra raíces y golpes de 
agua". El "teatro bajo la arena" és 
aquell on els personatges "muerer? 
de verdad" i está en total oposició a 
l'engany del "feafro al aire libre", 
que se serveix de "la hojalata y el 
yeso, y la adorable mica, y, en úl-
timo caso, el cartón". 
La inviabilitat del "teatro bajo la 
arena" queda ben patent en el cin-
qué quadre, quan ja ha esclatat la 
revolució del públic. Un estudiant 
que apareix en aquest moment ho 
explica aixi: "El Director de escena 
abrió los escotillones, y la gente 
pudo ver cómo el veneno de las 
venas falsas había causado la muer-
te verdadera de muchos niños. Por 
eso ha estallado la revolución". 
Aquest quadre mostra el descon-
cert deis espectadors, personifi-
cats en unes dames que s'han 
perdut en el teatre i no en troben la 
sortida. Enel siséi darrerquadre, el 
Director repassa l'experiéncia del 
"teatro bajóla arena"\ es refereix a 
com "levantar el telón con la verdad 
original" suposa "manchar de san-
gre las butacas". Tot i aixó, assu-
meix la seva responsabilitat en 
Texperiment realitzat i acaba per 
pronunciar: "¿El Público? ¡Que 
pase!". 
El "amor oscuro" 
Quina és, pero, aquesta veritat 
que el públic no pot acceptar? Si, 
tal i com li demanaven Dalí i Buñuel, 
Federico creava a partir d'alló que li 
dictava el seu subconscient i el seu 
instint, s 'haviaforposamentdetrac-
tar de l'amor homosexual. Lorca i el 
Director saben que és una veritat 
que no es pot desemmascarar per-
qué han vist com "los jóvenes más 
fuertes de la ciudad, con picos en-
sangrentados, hundían por el tra-
sero de un hombre grandes bolas 
de periódicos abandonados, y en 
América hubo una vez un mucha-
cho a quién colgaron con sus pro-
pios intestinos". Federico sap que 
aquesta és la mes probable de les 
reaccions. Potser és per aixó que 
tant El Público com els poemes de 
Poeta en Nueva York que tractaven 
414 I 
/ / • 
^MM-
Luis Buñuel en un retrat de Salvador Daii. 
Pintura. 
Fotograma de "Le Chien Andaiou>'. 
d'aquest tema no es publicaren 
sino póstumament. 
Cree que el punt de vista que 
sobre ri iomosexualitat té García 
Lorca está també determinat per 
aquell intercanvi d'opinions al qual 
m'he referit, En un article que ha 
d'aparéixer próximament a la re-
vista de literatura Lletra de canvi 
defenso una atrevida hipótesi que 
apunta que el film de Dalí i Buñuel 
"Un chien andalou" és un atac a la 
persona i l'obra de Federico. La 
hipótesi pot o no convencer, pero el 
cert i comprovat és que Lorca així 
hovacreure . Dones bé, a "Un chien 
andalou" hi ha un total refús de l'ho-
mosexualitat, la qual cosa no sor-
prén gens si tenim en compte que el 
jove Buñuelesdedicavaafercrue ls 
bromes ais mariquitas de Madrid i 
que tambe Bretón i els surrealistes 
tenien una gran aversió per aquest 
comportament sexual. "Un chien 
andalou" no fa altra cosa que ab-
sorbir els plantejaments de Freud, 
per a qui el veritable objecte de 
desig ha de ser sempre heterose-
xual. Per a Freud, Thomosexualitat 
o la masturbació son desviacions 
clarament patológiques. 
"Un chien andalou" s'estrena a 
París el 5 d'octubre de 1929. El 
Público, la primera redacció del 
qual s'acaba l'agost de 1930, pot 
ser perfectament una resposta a 
aquesta pel.lícula. Així, García Lor-
Revista de Giiona 
ca planteja, en el segon quadre, 
una ben ciara relacíó homosexual 
entre la Figura de Pámpanos i la 
Figura de Cascabeles. Qui ha llegit 
les cartes de Dalí a Federico no pot 
sino veure en els dos personatges 
una projecció de la relació d'amb-
dos, en tota la seva complexitat. En 
un determinat moment, la Figura de 
Cascabeles afirma: "Todo entre 
nosotros era un juego", per tal de 
desempallegar-se del seu amic. 
Resulta inevitable recordar unes 
declaracions de Dalí que apareixen 
en el seu Diccionario privado i que 
exposen: "Si bien Larca se sintió 
atraído por otras personas, pienso 
que la gran pasión de su vida fué 
Dalí. Yo lo quería, pero no me 
muestro jamás sentimental con los 
amigos. Yo jugaba con él para fas-
tidiarío". 
Alió que ens interessa ara és, 
pero, que quan finalitza aquest se-
gon quadre, l 'Hombre I analitza el 
tracas de la relació entre la Figura 
de Pámpanos i la de Cascabeles, 
Explica: "Ninguno de los dos podía 
luchar con la belleza pura de los 
mármoles que bailaban conser-
vando deseos íntimos defendidos 
por una superficie intacíiable". És a 
dir, enfront d'aquells que la consi-
deren patológica, Federico veu l'ho-
mosexualitat com una inclinació a 
la bellesa pura. A la "Oda a Walt 
Whi tman" de Poeta en Nueva York 
confirma aquesta convicció, con-
traposant aquest amor pur a l'amor 
heterosexual que no és pur perqué 
implica reproducció —sang—. En 
Toda a Whitman, l'obra del qual 
ajuda molt a entendre la perspec-
tiva de Lorca, hi ha uns versos que 
contenen molt clarament aquesta 
idea: 
"Porque es justo que el hombre 
no busque su deleite / en la selva 
desangre de la mañana próxima. 
/ El cíelo tiene playas donde evi-
tarla vida / y hay cuerpos que no 
deben repetirse en la aurora". 
Aquesta opinió de Federico ens 
fa entendre que l'Hombre I exclami 
que els dos homosexuals del segon 
quadre son "dos semidioses". Im-
mediatament, pero, l'Hombre 2 
puntualitza: "Dos semidioses si no 
tuvieran ano". Baudelaire havia ja 
deixat escrít que sí els órgans geni-
tais eren tan próxims ais excretors 
era en virtut del pecat original. Així, 
no és gens estrany que per a Lorca 
l'analítat frustrí la puresa d'aquest 
amor homosexual. "El ano —acaba 
reconeixent l'Hombre I— es el fra-
caso del íiombre, es su vergüenza y 
su muerte". En un altre moment, el 
Caballo Negro lamenta: "¡Oti amor, 
amor, que necesitas pasar tu íuz 
por los calores oscuros! ¡Oh mar 
apoyado en la penumbra y flor en el 
I 415 
LLETRES 
Representado de «El Público» de García 
Larca, al Teatre Municipal de Girona, el marg 
d'enguany. 
culo del muerto!". Aquesta impor-
tancia de l'anus podría també estar 
en relació amb la negativa de Dalí 
ais intents de sodomització de Lor-
ca, que el pintor ha explicat. "Aque-
llo —son paraules de Dalí— me 
molestaba mucho porque yo no era 
pederasta. Además, me hacía da-
ño. Así, pues, la cosa no ocurrió". 
En qualsevol cas, sí que és evident 
que el tema obsessionava Federico 
fins al punt d'arribar a escriure un 
Ilíbre —desaparegut— de Sonetos 
al amor oscuro. 
Tots els personatges de El Pú-
blico actúen en funció d'aquesta 
trama que es precipita —amb dra-
mátiques conseqüéncies fináis— 
cap al desemmascarament d'una 
veritat, que no és altra que la de 
l'existéncia de Tamor homosexual. 
Tots s'han d'entendre en funció del 
grau de comprensió i de compro-
mis amb aquesta veritat, siguin ca-
valls, homes, dones... Molts deis 
elements de ¡'escenografía —in -
comprensiblement elimlnats del 
muntatge de Pascual— resulten 
també poc clars si no es coneix el 
tan particular codí que utilitzen Dalí 
i Lorca. Qüestions d'espai fan que 
m'hagi de limitar a apuntar només 
algunes consideracions respecte a 
un sol d'aquests elements esceno-
gráfics, com és el de la má mutilada 
impresa en una paret del primer 
quadre. Aquest motiu és constant a 
les obres de Dalí i Federico. Apareix 
en els textos d'un i altre, en els 
dibuixos de Federico, en les píntu-
res de Dalí, en diverses escenes 
d"'Un chien andalou"... Quina sig-
nificació amaga aquest tan cons-
tant i recorrent motiu? Natural-
ment, tothom pot aventurar una in-
terpretado. Una lectura psicoanalf-
tica —no podem oblídar que Dalí 
era un ávid lector de Freud— consi-
dera que la má mutilada és un cás-
tig per la masturbació, una des-
viació patológica paral.lela a l'ho-
mosexualitat. Quan en els quadres 
successius de El Público aquesta 
má desapareix I ocupa el seu lloc 
una lluna gelatinosa i, posterior-
ment, un gran ull, sembla que es 
cohesiona la nostra argumentado. 
No s'ha d'obltdar que, justament, 
son una lluna i un ull els que son 
lacerats per Dalí i Bunuel a "Un 
chien andalou". 
Caries Llorens és lilóleg. 
416 I 


La relació Lorca-Dalí en la trama de "el público"

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert