Pastells, Josep

Revistes Catalanes amb Accés Obert

revista de girona 272 > 23
JOSEP PASTELLS > TEXT
JOAN CASTRO  > FOTOS
reportatge
L’objectiu del programa Voluntariat per la Llengua és 
«facilitar a totes les persones que tenen coneixements 
bàsics de català i es volen llançar a parlar-lo que el 
puguin practicar en un context real i relaxat», afirma 
la Direcció General de Política Lingüística. Els centres 
penitenciaris de Girona i Figueres són ben reals i, per 
increïble que sembli, de vegades també poden arribar 
a ser un bon lloc per relaxar-se. N’és una prova la 
consolidació del programa de voluntariat lingüístic amb 
els interns, que es va posar en marxa fa cinc anys. Sens 
dubte, bona part del mèrit correspon als voluntaris, 
gent que comparteix part del seu temps amb presos 
que tenen ganes de parlar en català.
Els centres penitenciaris de 
Girona i Figueres fomenten 
l’ús del català a través d’un 
programa que pretén trencar 
estigmes socials i promoure  
la reinserció dels interns.
VOLUNTARIS 
LINGÜÍSTICS 
A LES PRESONS
>> Voluntaris al Centre 
Penitenciari de Figueres.
24 > revista de girona 272
Els prejudicis, 
de vegades són 
inexpugnables, i 
precisament per això 
els presos agraeixen 
que els voluntaris no 
els jutgin
sèries com Oz o Prison Break, pel·lícules 
com L’exprés de mitjanit o L’home d’Alca-
traz, pot fins i tot pensar que ja sap què 
l’espera rere els murs, però només es 
comença a fer una lleugera idea del que 
representa estar tancat quan, després 
de passar un munt de controls i arcs de 
seguretat, després de lliurar el mòbil i el 
DNI, sent el so metàl·lic de la porta que 
es tanca darrere seu. Sap perfectament 
que al cap d’una hora tornarà a sortir, 
però tot i això li resulta difícil allunyar 
els pensaments nocius, la certesa que 
la reclusió és una tragèdia quotidiana. 
Només al principi, però. Si s’imposen la 
voluntat de servei i les ganes de fer la fei-
na que li han encomanat, al cap d’unes 
quantes visites ja quasi no es fixarà en el 
tancament forçós i tindrà molt clar que, 
a més d’ensenyar català, la seva prin-
cipal missió és trencar la monotonia, 
aportar una mica d’aire fresc que millori 
l’autoestima i les condicions de vida de 
persones que, per la raó que sigui, es ve-
uen privades de la seva llibertat.
«El voluntariat per la llengua és molt 
positiu tant per als centres com per als 
alumnes», remarquen des del Centre 
de Normalització Lingüística de Giro-
na. «Voluntaris i aprenents coneixen 
realitats diverses i es promou la cohesió 
social», coincideixen a l’Oficina de Ca-
talà de Figueres. Molt bé, però l’objectiu 
d’aquest reportatge és aproximar-nos a 
les vivències dels voluntaris, saber per 
què fan aquesta feina, què en treuen. 
Per això n’hem entrevistat uns quants. 
Tots tenen en comú l’interès per contri-
buir a l’aprenentatge del català i, sobre-
P
er ser voluntari no es de-
mana cap titulació. Només 
cal ser major d’edat i dispo-
sar d’una hora a la setmana 
per conversar en català amb 
la persona assignada, de manera que 
aquesta pugui practicar la llengua d’una 
manera distesa. Es tracta que els apre-
nents agafin fluïdesa, perdin la vergonya 
i parlin de temes quotidians d’una ma-
nera natural. Fins aquí sembla prou sen-
zill. Només cal tenir temps i una certa 
vocació de servei social. Però els volun-
taris que fan el pas d’entrar a la presó ne-
cessiten unes quantes coses més. Sentit 
comú, discreció, la capacitat de superar 
els possibles prejudicis i, naturalment, 
unes bones dosis d’audàcia, un plus de 
coratge indispensable per relacionar-se 
amb reclusos que acostumen a exhibir 
una intel·ligència pràctica molt esmo-
lada. Imaginem-nos la primera vegada 
d’un hipotètic voluntari, d’algú que mai 
abans ha accedit a un centre penitenci-
ari. Pot haver vist un munt de vegades 
reportatge VOLUNTARIS LINGÜÍSTICS A LES PRESONS
>> Un moment de la presentació 
de parelles lingüístiques al Centre 
Penitenciari de Figueres, el 
novembre passat.
revista de girona 272 > 25
Tots tenen ganes  
de parlar en català i 
posar en pràctica el  
que aprenen a l’aula 
del centre. Els temes 
són ben variats, com 
les persones
tot, l’afany per compartir, per ajudar. Els 
voluntaris no saben ni volen saber quin 
delicte han comès els presos. Tampoc 
no poden fer trucades, ni enviar cartes 
en nom dels interns, ni facilitar-los el 
seu domicili o telèfon, ni donar-los di-
ners, ni crear expectatives que no po-
drien atendre. Però sí que poden parlar 
amb ells, escoltar-los, fomentar un res-
pecte mutu i un espai d’enriquiment. 
Deixant de banda la privació de lliber-
tat, el pitjor per a un reclús acostuma a 
ser l’estigma social que comporta el pas 
per la presó. Els prejudicis, les barreres 
mentals, de vegades són inexpugnables, 
i precisament per això els presos agraei-
xen que els voluntaris no els jutgin, que 
els limitin a tractar-los com una persona 
més mentre xerren distesament.
Tothom es mereix una oportunitat
L’Assumpta, que té 60 anys i és auxiliar de 
farmàcia a l’Hospital de Figueres, es va 
fer voluntària per la llengua el curs 2008-
2009. «Vaig començar al carrer i em va 
agradar molt. Vaig conèixer una senyora 
de Buenos Aires a la qual li costava més 
parlar que escriure; ara, per circumstàn-
cies que no vénen al cas, ja torna a ser 
al seu país, i de tant en tant ens enviem 
correus. El curs següent, quan vaig anar 
a apuntar-me, em van preguntar si volia 
col·laborar amb el centre penitenciari. 
M’ho vaig pensar un minut i vaig dir que 
sí», relata abans d’afirmar que «tothom 
es mereix una oportunitat». L’Assumpta 
no té por d’entrar a la presó. «Em sem-
bla que tenim la vida a l’encant. Ens pot 
passar qualsevol cosa en qualsevol altre 
lloc». El curs 2011 no va repetir l’experi-
ència per un sotrac personal («L’octubre 
del 2010 va morir el meu marit i neces-
sitava anar-me centrant a poc a poc»), 
però ara hi ha tornat i n’està molt satis-
feta. «El que fem és compartir una hora 
setmanal seguint el ritme del curs es-
colar, amb nois (normalment és un i de 
vegades dos alhora) que no parlen català 
i l’han estudiat a l’escola. Tots tenen ga-
nes de parlar-lo i posar en pràctica el que 
aprenen a l’aula del centre. Els temes són 
ben variats, com les persones. Parlem de 
cuina, infantesa, tradicions, família, viat-
ges, cultura del seu lloc d’origen... i m’he 
hagut de documentar sobre el Madrid, 
perquè no tots són del Barça...». Quan 
surt al carrer després que es tanquin 
darrere seu un munt de portes de ferro, 
l’Assumpció pensa que és «una privilegi-
ada. Gaudeixo més de cada moment, em 
sembla que fa més bon dia, però també 
em pregunto què fan tants lladres vestits 
de senyors pels nostres carrers».
>> Tres dels voluntaris (en Miquel, 
la Teresa i en Xavier) a les portes 
de la presó de Girona.
26 > revista de girona 272
Per fer aquesta feina 
cal que tinguis una 
certa riquesa de vida, 
que siguis tolerant 
i ho vegis com una 
experiència enriquidora
«T’estan molt agraïts»
Gairebé el 60 % dels presos són immi-
grants, la majoria desposseïts i analfa-
bets. Això fa que els voluntaris hagin de 
tenir «molta mà esquerra. Has de fer que 
se sentin importants, que entenguin que 
véns aquí sense cobrar res per estar una 
hora amb ells», destaca en Miquel, far-
macèutic de 70 anys i especialista en mi-
crobiologia. Segons ell, «quan estàs amb 
un aprenent i dediques una hora només 
per a ell, per llegir i parlar, de seguida no-
tes que t’està molt agraït. Aquí a Girona 
en recordo un que al principi em deia 
que volia matar tots els catalans, i ara 
va la mar de bé», explica amb una rialla. 
En Miquel parla àrab i coneix la religió 
musulmana, de manera que «puc parlar 
amb els musulmans i sé com m’he de 
comportar. Has d’anar amb compte amb 
els gestos: el seu llenguatge corporal és 
diferent del nostre. Mostrar una sola de 
sabata, per exemple, és una ofensa ter-
rible per als musulmans». Sense entrar 
reportatge VOLUNTARIS LINGÜÍSTICS A LES PRESONS
Matrimoni de voluntaris
 
Les seves reflexions són similars a les 
que acostumen a fer-se la Teresa i en 
Xavier, un matrimoni de voluntaris 
que col·laboren amb el centre peni-
tenciari de Girona i consideren que els 
interns «necessiten molta humanitat, 
que els tractis d’igual a igual». La Te-
resa, que té 66 anys i va ser infermera 
a l’Hospital Josep Trueta, explica que 
«abans era voluntària per a una ONG, 
però treballava al carrer i era molt can-
sat. Després vaig assumir feines d’in-
tendència, fins que em van proposar 
fer de voluntària a la presó. M’agrada 
molt parlar amb els interns, procurar 
que m’expliquin coses, buscar temes 
amb què es trobin bé. Per les Fires de 
Girona, per exemple, intento que em 
parlin de les festes del seu poble». En 
Xavier, oficinista jubilat de 69 anys, 
opina que «per fer aquesta feina cal 
que tinguis una certa riquesa de vida, 
que siguis tolerant i ho vegis com una 
experiència enriquidora». Al capda-
vall, no tothom pot asseure’s davant 
d’un grup de recluses interessades a 
llegir i parlar català. «La veritat és que 
entre elles parlen en castellà, però amb 
mi s’esforcen a fer-ho en català. Fem 
tot tipus d’exercicis i procuro explicar-
los una mica d’història de Catalunya o, 
per exemple, les llegendes de Girona». 
El tracte amb les dones és molt educat 
i respectuós. «Sóc un prototip d’home 
molt diferent al que estan acostuma-
des», apunta en Xavier.
>> En Miquel, en plena 
xerrada amb una vintena de 
presos preventius al Centre 
Penitenciari de Girona.
revista de girona 272 > 27
Gairebé el 60 % dels 
presos són immigrants, 
la majoria desposseïts i 
analfabets. Això fa que 
els voluntaris hagin de 
tenir molta mà esquerra
en tants detalls, en Francesc, que té 66 
anys i era agent de difusió d’El Punt per 
a l’Alt Empordà, subratlla que «vaig fer-
me voluntari perquè estimo moltíssim la 
nostra terra i la nostra llengua». Acudeix 
cada setmana al centre penitenciari de 
Figueres, mogut per «la vivència entre la 
llibertat i la privació». 
Classe amb en Miquel
És un divendres de desembre. Després 
de superar els controls i aconseguir que 
el director del centre penitenciari de Gi-
rona ens doni permís per passar amb la 
càmera («si surt algun pres a les fotos 
serà d’esquenes», li assegura en Joan) 
entrem en una petita aula plena d’ho-
mes que han perdut la llibertat però te-
nen ganes —o això diuen— d’aprendre 
català. Són una vintena. Alguns ens ob-
serven amb interès, d’altres amb indife-
rència o amb un punt de malignitat que 
potser només existeix a la nostra imagi-
nació. «És estrany, que en Miquel encara 
no hagi arribat», diu algú. «Sempre és 
molt puntual», afegeix algú altre. No tinc 
ni la més remota idea dels crims que han 
comès (si és que els han comès: són pre-
sos preventius) els individus que ens en-
volten, però al cap de cinc minuts d’es-
tar assegut davant la pissarra, com si el 
professor fos jo, començo a imaginar-me 
atrocitats mentre m’esforço a mantenir 
un somriure que en el millor dels casos 
deu transmetre una inconsciència bru-
tal. Per sort, arriba en Miquel i acapara 
d’immediat l’atenció de la concurrència. 
Se’l veu còmode, satisfet. Es nota que li 
agrada compartir el seu temps amb els 
reclusos, que l’escolten expectants. «Fa 
fred, el dia és més curt, la nit és més llar-
ga», comenta abans d’explicar que «no 
hi ha feina al camp i s’apropa el solstici 
d’hivern, el dia més curt de l’any. Aquí 
a molts pobles encara se celebra amb 
foc. També es fa, als vostres països?». No 
pretén parlar només ell. Busca i troba 
una certa interacció. Després de recitar 
la dita «Per santa Llúcia, un pas de puça; 
per Nadal, un pas de pardal; per sant Es-
teve, un pas de llebre», pregunta si saben 
què és una puça, i un pardal, i una llebre. 
Tothom ho sap. A continuació parla del 
dia 28, dels Sants Innocents. Explica 
que es poden dir mentides, fer bromes, 
«però amb compte, eh?», remarca en-
tre les rialles dels presos. Quan arriba 
el torn del «caga tió», en Joan m’indica 
que ja té prou fotos i ens acomiadem 
només amb gestos, per no interrompre 
la classe. Ningú no sembla adonar-se 
de la nostra sortida, pendents com es-
tan de la lliçó del mestre.
Josep Pastells és escriptor.
>> Els voluntaris en una de 
les entrevistes realitzades per 
preparar aquest reportatge.


Reportatge - Voluntaris lingüístics a les presons

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert