Pujol i Coll, Josep

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Desfer la trena 
Text ¡l.lustracions: 
JOSEP PUJOL 
534 Q 
Quan ella cm vulgui rescalfar el diñar, lí diré que no. La faré 
asseure, i ella scgurament deixará les mans mortes damunt els 
genolls, el davantal posat, i em mirará estranyada. Jo , abans, 
enlluernat per un sol de juliol, hauré pujat quasi a les palpentes 
trenta-quatre csglaons massa drets. Tot com cada dia. Obriré la 
porta, la mirada em relliscará del forat del pany a les flors de 
paper del rebedor, i sense aturar-se tampoc en les fotografíes 
velles d 'una Girona blanca i negra, fará cap al corredor. Diré un 
mot qualsevol, i en passar trepitjaré la rajóla que baila i no 
recordó mai de fer arreglar. La sentor del peix fregit deis 
divendres arribará des de la cuina, i será llavors quan em dirá 
per diñar. I jo li respondré que no. 
No hauria d'haver fet peix, avui. Ni avui, ni rnai. Costa de netejar, feina a 
enfañnar-lo, l'oli roent que se m'escalfa massa i s'encén, vigilar a no 
cremar-lo. I per acabar-ho ¿'adobar, a en Damiá no li agrada gaire. Eh 
fregits Ufan basca. Pero s'ha de menjarpeix, diuen. I, tañí per tant, el 
divendres. A en Damiá només li fan gracia els menjars que porten feina i 
es mengen amb els ulls, els que surten a les revistes i harregen gustos, i 
posen fruita a l'amanida, i s'hi troha el dol^ i el salat tot junt. Algún cop 
que n'he copiat algún no li ha fet mai el pes, i he acabat menjaní-m'ho tot 
jo, d'amagat i per for^a. No rn'agrada que el menjar es perdí. 
La tindré asseguda, davant per davant, prcguntant-me en silenci. 
Ara podría dibuixar amb ulls tancats el sen rostre esguardant-
mc, un esbós on cada linia cm duu a la memoria una altra línia 
mes antiga i tersa. Els pómuls i els ulis serien cIs punts 
invariables, les fites de referencia: pero les celles caigudes 
s'arquejarien, s'afermaria el rictus deis Uavis, la pcll s'arraparia 
de nou a Tesquelet. 1 la reveig de nou, sense els vint-i-cinc anys 
de mes que se'ns han adherit al eos. 
Rondinará del peix, pero se'l menjará igual. S'está fent vell, en Damiá: 
perd la paciencia per rucades i s'agreja la vida amb foteses. El que li passa 
és que pensa rnolt, massa, i dins el cervell se li deu fer com un ñus, o se li 
cansa, i els nervis se'n ressenten. I és llavors quan un es fa mala sang, i se 
li tornen els cabells blancs. I eyn sembla que de tani en tant ja enraona sol. 
D'aquí quinze o vint anys, jubilat, jará llástim.a de veure si no s'adoba. Jo 
també em vaig fent gran, pero em pensó que les dones en sabem mes, de 
fer-nos grans. A nosaltres el eos ens va avisant a poc a poc, tenirn te?nps 
d'acostumar-rws-hi. 1 jo els cabells els tinc hen negres, encara. 
La tindré asseguda, davant per davant, i sé que tot el que ara 
assajo no servirá per ben res. Enfilaré frases que la induiran a 
cquívocs, l'entonació tindrá matisos ambiguus, i comprovarc 
altra vegada que després de tant de temps encara som esiranys, 
dues superficies tancadcs que compartcixen una parecí.la en 
coniú, un petit territori anomenat matrimoni i quotidianitat: la 
resta és zona de pcnombra i temps de veda. Crcia que tindria 
molt, molt de temps per descobrir-ía, i ara sé que convivencia és 
tan sois adaptar-se a les mútues desconeixences. Fa vint-i-cinc 
anys m'atreia el seu admirar-se de tot, el que jo considerava la 
seva ingenuítat candorosa davant el món. Era una plana en 
blanc: jo hi havia d'escriure. Fa vint-i-cinc anys, el scu silenci em 
seduía com un enigma, ara els seus silencis em son sospita de 
buidor. Fa vint-i-cinc anys em vaig assignar el paper de guia, em 
pertocava descobrir-li el mcu univers perqué se'n meravellés. I 
ara les flors de paper que avorreixo triomfen al rebedor, i les 
parets molles deis vapors de TescudcUa em son cada dijous 
senyal de derrota. Tants Uistons rebaixats, tantes barreres 
aixeeadcs. 
/, a mes, no li entenc el que pensa i m'explica, i aixó m'angunia, molt. Fa 
servir paraules de Ilibre i de vegades les frases li surten tan llargues que 
m'hi perdo peí mig. I em pensó que teñir tantes paraules per fer servir 
també li fa mal, perqué li serveixen per embolicar-se mes per dintre. I per 
aixó parla sol: perqué només ell mateix s'entén. Jo hauria de llegir mes, per 
poder-lo seguir quan ha pensat molt i en parla, i contestar-li el que sigui 
mentre vegi que el comprenc i lifaig costat. Ábans, de joves, em passava 
Ilibres, quasi sempre gruixuts i amb lletra de mal llegir. Jo feia veure que 
Revista de Gizona 
Q 535 
me'ls mirava, pero quan ell em preguniava si m'havien agradat només 
podia dir sí, o no. Ell ho veía hen hé, que no me'ls llegia, pero només 
somreia i no em preguntava res mes. Ara ja no ho fa, ni tampoc em parla 
tañí com ahans, del que barrina. Em sembla que tinc ternps de passar 
['escombra peí corredor abans que arrihi. Fa calor, avui. Hauré de baixar 
les persianes, quan marxi el furn del peix. Que hoja: dic d'en Damiá, i jo 
tam.bé estic parlant tota sola! 
Com que no suportem mirar-nos de front en silenci, si veu que 
no li dic res voldrá encelar qualsevol conversa. Em dirá que avui 
ha arribat alguna factura, o que cls geranis se li están morint de 
pugó, o que ha passat tot el matí fent ganxet i quasi ni se n 'ha 
adonat; i les seves mateixes frases llangades en Taire grávid 
ralleugeriran perqué veurá mort el diable del silenci i restablert 
l 'cquihbri dins la bombolla conjugal, malgrat que jo no hagi 
prolerit páranla, exasperat de tanta complaenga en la 
quotidianitai. Vint-i-cinc anys de converses que no han cstat sino 
monólcgs paral.lels, j o parlant-li d'arquitectura, de literatura, de 
llibres que ella no comprenia; ella responent-me amb ciris 
trencats que jo no escoltava. 
Podria comen(;ar recordant-Ii el dia que vaig tornar desfet a casa, 
havcnt vist com endcrrocaven l'Athenea de Rafael Masó. A ella 
la vaig trobar asseguda a térra i plorant: també havia contemplat 
la destrossa. Pero ella bramava per un gos, només per un gos 
pixavagant que va quedar colgat entre les ruñes. Només per un 
gos mort. 
Sota la rajóla que halla és pie de papasastres. Com cada estiu. De petüa, 
la mure m'explicava que si una t'enírava a l'orella, el tallava el dintre 
amb les pinces i quedaves sorda per sempre mes. Aqüestes bésties sí que 
haurien de ser totes m.ortes. J en Damiá, tant pensar en cases, no es 
recorda mai d'adobar la nosira. Quan ens vam conéixer i em. va dir que 
feia cases, me'l vaig imaginar aixecant paret, amb pantalons blaus i taques 
hlanques de guix, negre de pell, i quasi em. poso a riure de contenía, de 
536 
tant que em va agradar. Els paletes sernpre m'han agradat perqué son 
valents dalt les hastides, i quan treballen al sol encara teñen esma de dir 
coses a les dones. Si no fas per aixo em quedaría enfavada davant totes les 
obres, mirant com fan balcons i finestres amb are, i xiulen quan traginen 
bigues i maons, i posen una bandera quan han acabat la coberta. Pero en 
Damiá nome's les dibuixa, les cases. Quan ho vaig veure, em vaig sentir 
una mica enganyada. 
No sabia qui era Rafael Masó. No puc pair el seu desinterés per 
tot alio que m'omple, el seu aíerrar-sc a les coses petites i 
sentir-s'hi emparada. Veurc com li riuen els uUs regant les flors, 
fer ganxet amb desfici. Adormir-se escoltant Mahler i plorar 
davant d 'una posta de sol. No voler ni sentir a parlar de la mort. 
No sé perqué escombro, amb el diñar fet i en Damiá a punt d'arribar. De 
vegades pensó que aquesta meva pressa a fer tantes coses de cop deu ser 
per por d'estar-me quieta, i teñir temps de pensar mas.sa i capficar-m'hi. 
Hauríem de canviar les fotos del corredor. Semblen gastades de tant veure-
les, com si n'haguessin xuclat el color amb els ulls. Quan les coses son tan 
mirades passa com si se'ls poses un cada dia una mica de tel que le les 
amaga mes i mes. Com ara la foto de la catedral que dec teñir a l'esqueyía: 
se m'acut que no sabria dir quantes estatúes de pedra té la faqana. A 
veure, de memoria i sense girar-me: unes tres fileres, amb quatre escultures 
cadascuna. Dotze, i la marededéu del mig, tretze. No podía anar mes 
equivocada: només n'hí ha vuít. En Damiá ja m'ho diu, que no em fixo en 
les coses. M'hi fixo, pero no em queden a dintre. Que pe tita, la catedral. No 
ho hagués dít maí. 
La immaduresa que m'cntendria, que difícil de suportar que 
se'ni fa ara. Deia que m'ompliria la casa de flors de paper, i jo 
somreia. S'inventava jocs i rituals, m'hi implicava, i jo conscntia i 
somreia. Feia juguesqucs, es reptava ella mateixa, i jo només 
l'escoltava mig ocult, i jo somreia. 1 em deixava embolcallar en 
el m ó n que ella anava crcant al nostre redós fms a fer palpable 
la seva presencia per tota la casa. Benaurats els pobres d'cspcrit, 
perqué ells posseiran la térra. No he estat jo, il.lús, ha estat ella 
qui ha construít el nostre habitatge, i les clavellincs a les fincstres 
en son les reixes. 
Sempre li díc que, quan la va díbuixar, no va comptar que algú l'hauria 
de netejar, aquesta casa. La va pensar gran i plena de racons. I només som. 
dos. Només som dos... I se m'enfada perqué sap que tínc rao, i no gosa 
contestar res perqué sap que sóc jo la que s'eslloma passant l'esconibra i 
treíent la pols. I comento a ser gran per fer d'escarrás. M'hauré de pagar 
penyora: no s'hí valia a perdre l'humor. Ara em tocará escombrar també el 
rebedor. Ja li convenía. 
Desfer-li la trena. La primera vegada, ritu iniciátic, de plaer i de 
poder. Sentir com ccdeixen els blens sota la pressió deis dits. 
Sostenir la corda flonja, regna de la qui mes estimes: ella en la 
teva má. Després, cadena que m'ha anat nuant nit a nit, que ens 
ha Uigat estret en la maduresa eixorca. 
Si hagués estat paleta plegaria a la una o les dues. Vindria a diñar, 
s'omplíria el pilat i el deixaria net passant-hi un tros de pa. Els seus plats 
deixats a mig menjar sempre m'han fet passar ansia. 
Revista de Giiona 
Q 537 
Potser m 'he equivocat. Potscr cns hcni equivocat. M'ha Iligat la 
trena que se m 'ha donat per desíer cada dia, i ni 'hi he deixat 
encordillar, cerimónia lenta i silent, per acusar algú deis caniins 
meus mal triats. 
Canviar un arquüecte per un pateta, ha gracia, i no tinc pas rao, amb en 
Damiá. Ningú no val estar contení amb el que té. Per un. moment he 
pensat que no arribaría mes, i m'he espantat molt. 
He malgastat no se com, no sé amb qui, nns dos tergos de vida. 
La part que ara queda ha de ser per a mi. 
La Carme del carrer Nou em va dir que veu en Damiá esmorzant cada 
dia amb la secretaria, i que tots dos sempre riuen molt. Té llengua 
d'escurí^ó, la Carme. I no sé perqué ara em venen aqüestes coses al cap. 
Lldstima que ja estigui d'escombrar. 
No li diré res, ara. Esperare a aquesta nit, quan em pregui per 
desfer-li la trena. 
Son molts anys amb en Damiá i potser, i potser no el conec gaire. De 
vegades pensó que no sé perqué ens vam triar. Que no sé amb qui em vaig 
casar. 
Vint-i-cinc anys i trenta-quatre esglaons duent-me cada dia a 
l'enlloc. Avui em portaran al ritual darrer, liturgia de comiat. 
Ja ve, ja el sentó pujar í'escala! 
538 H 
Josep Pujol és Premi Just Casero 1986. 


Desfer la trena

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert