Gómez i Inglada, Pere

Revistes Catalanes amb Accés Obert

112 [344] E Revista de Girona F núm. 248  maig - juny  2008 E Fulls de la Revista
Entre el somni 
i el desig
SANTAEULÀLIA, J. N.
Yume.
Les Ales Esteses, 227.
La Magrana. Barcelona, 2007. 
270 pàgines.
Xiprers amunt,
la pols s’enfila, lenta,
cap a la llum.
Malgrat la faramalla i l’autocomplaença, tot i la sensació
que el món s’acabava, la realitat és que encara hi ha
vida més enllà de Frankfurt. Entre d’altres, ens ho
demostra amb la seva darrera novel·la J. N. Santaeulà-
lia, un dels «oblidats» de la Fira. En aquest cas, deixa
l’entorn proper i la trama policíaca, que havien prota-
gonitzat les seves últimes novel·les, per retrobar
l’ambient japonès que l’havia captivat en els seus pri-
mers assaigs literaris. Santaeulàlia s’hi mou amb como-
ditat i naturalitat, cosa que és d’agrair per als molts lec-
tors per als quals el Japó encara és un món exòtic, gai-
rebé desconegut.
L’argument se centra en dos personatges anímica-
ment antitètics que, en arribar a la maduresa, veuen en
el somni o en el desig insatisfet el recurs per fugir de les
seves frustracions quotidianes. Arrenca amb l’enterra-
ment d’un dels protagonistes, en Jan, víctima d’un acci-
dent de trànsit; a partir d’aquí, presentada des del punt
de vista d’un amic anònim, es va reconstruint la història
a partir de diverses retrospeccions. La novel·la està
dominada, doncs, per la visió que té dels fets aquest
amic, aparentment convençut de les seves possibilitats,
que ha sabut fer-se un lloc en el món a partir de les
pàgines de cultura de La Vanguardia a canvi de renun-
ciar a la seva llengua i als seus principis. La seva visió
seria la del personatge pragmàtic que ha intentat esbor-
rar la recerca de l’ideal per trobar el profit material: en
el seu periple pel Japó, un món que rebutja però que
l’acaba sorprenent, es mou a cop de targeta de crèdit i
des del distanciament crític; fins i tot és capaç de recor-
dar-nos irònicament aquell còmic gal: «Són bojos,
aquests japonesos» (p. 75).
Contràriament, en Jan (l’autor del dramàtic haiku que
encapçala aquestes ratlles i que presideix la seva làpida)
representa l’idealista fracassat, l’escriptor sense èxit de
públic ni de crítica, que s’ha passat tota la vida intentant
fer sentir la seva veu sense renunciar als seus principis ni
als seus valors culturals. L’anònim narrador explica que va
acabar aconseguint una feina estable a l’Arxiu Històric:
«tip de passar-se el dia corregint exàmens i guixant pissar-
res, feia poc que havia pogut realitzar el gran somni de
tot bon pedagog: abandonar la docència activa i fugir de
les aules com un gat de l’aigua» (p. 31).
A banda dels estudis de filologia catalana i de la passió
per la literatura, dos elements uneixen els amics: el senti-
ment d’infelicitat i, com dos nous Petrarques, l’amor per
la Laura, l’esposa d’en Jan. L’un i l’altre són incapaços
d’evitar caure en la infelicitat: en Jan perquè, com a
immadur idealista que és, acaba abandonant la seva vida
amb la Laura per un somni japonès irrealitzable; i el seu
amic perquè és incapaç de manifestar obertament els seus
autèntics sentiments.
L’accidentada estada de tots dos al Japó, a banda de
subratllar les diferències de comportament entre l’un i
l’altre, ens permet acostar-nos a la cultura nipona i, espe-
cialment, als haikus –tan cars a Santaeulàlia–, que, no
podia ser d’una altra manera, els dos protagonistes valo-
ren ben diferentment. L’un els critica: «No hi veig la grà-
cia, d’aquestes engrunes líriques. Quan comencen ja
s’han acabat. T’hi fiques i ja n’has de sortir. Són coitus
interruptus»; l’altre, l’idealista, li respon: «Tenen la gràcia
de l’instant. No hi busquis res més: un simple instant que
cristal·litza en paraules» (p. 86).
Finalment, la visió corrosiva de l’infeliç narrador
s’acaba imposant, en la imatge que dóna de la crítica
literària, en l’estat de la llengua en l’àmbit de la produc-
ció periodística i, fins i tot, en les insinuacions sobre la
situació del país; malgrat la defensa d’en Jan, el narrador
sempre parla del català com d’una llengua amb «un futur
molt negre» i «rica en paraules mortes» (p. 231), i quan
acaba parlant amb la Laura sobre Catalunya, respon:
«Això era Catalunya –vaig puntualitzar–. Ara no se sap
ben bé què és» (p. 247).
Amb Yume, Santaeulàlia ha fet un difícil exercici de
distanciament respecte a la seva posició personal sobre el
Japó, escindint-la en dues visions antitètiques del món
que, inevitablement, s’acaben complementant.
Pere Gómez i Inglada
Les últimes lletres


Entre el somni i el desig

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert