Real, Neus

Vilallonga, Mariàngela

Revistes Catalanes amb Accés Obert

E Revista de Girona F núm. 247  març - abril  2008 E [223] 107Fulls de la Revista F
Mercè Rodoreda, París (fragment)
[Transcripció de Neus Real]
Fons Mercè Rodoreda [FMR]  6.1.5.2/18 i 19
Sé que no tornaré mai més a París encara que alguna vegada l’hagi enyorat. Si el recordo,
tan aviat és amb angoixa com amb nostàlgia. Com és natural no el recordo en conjunt.
Només detalls. A desgrat d’haver-hi viscut durant sis o set anys no conec París. Com sem-
pre, em tanco on visc; el meu radi d’acció és molt limitat. I aquest radi d’acció quan vivia
a la capital del món, exactament en el número 21 del carrer Cherche Midi, anava de la
Plaça de la Concòrdia per una banda, fins al Louvre per l’altra i fins al Boulevard Saint
Michel, amb alguna incursió fins a l’Arc de l’Estrella que baixava a peu fins a casa tot tren-
cant cap al carrer de la Bôetie per tal de mirar aparadors i delir-me amb coses boniques
que no podria tenir mai. Com que la meva casa a París era una cambreta de minyona que
la germana de Nicolau d’Olwer havia tingut la gentilesa de cedir-me provisionalment
—un provisionalment que va durar anys—, es trobava molt a la vora de Saint Germain de
Prés, quan tenia algun cèntim, que no era gaire sovint, anava a esmorzar al Lipp, al Flore,
o bé als Deux Magots. Moltes vegades havia esmorzat al costat de Sartre i de Simone de
Beauvoir. Com de tota la gent més representativa de l’època.
Rodoreda inèdita
QWR
Sumari
Rodoreda inèdita
París
transcripció Neus Real
Ginebra 
transcripció Mariàngela ViIlallonga
“Per ganes de joc”
transcripció Mariàngela ViIlallonga
Un poema de Mercè Rodoreda
transcripció Carles Miralles
Rodorediana
Neus Real
Apunt del natural
Francesc Ten / Marc Vicens
Pep Admetlla ha il·lustrat
aquests Fulls.  En el seu
currículum l’artista explica
que ha fet estades d’apre-
nentatge i «supervivència» a
Pietrasanta, Florència,
Roma, Venècia, Nova York,
Atenes, el Caire, París, Lis-
boa, Londres, Porto Alegre,
Seül. Des de 1986 exposa
periòdicament tant en gale-
ries com en espais institu-
cionals. Té obra pública pre-
sent a ciutats d’arreu del
món. Ha gaudit de diverses
beques i ha obtingut premis
internacionals. Ha donat
cursos, seminaris i  con-
ferències en diferents uni-
versitats i institucions. Ha
dissenyat espais exposi-
tius, catàlegs i programes
de televisió. Ha publicat
articles de recerca pedagò-
gica i d’arquitectura.
108 [224] E Revista de Girona F núm. 247  març - abril  2008 E Fulls de la Revista
Sempre, de jove, havia tingut ganes de morir. No esta-
va bé ni en el món ni dintre de mi mateixa. Eren unes
ganes de morir que venien espaiades, i, sobretot, molt
literàries. La manera de morir que em va agradar més la
vaig trobar en llegir «La faute de l’abbé Mouret» que vaig
descobrir en la llibreria del meu pare. La protagonista, una
noia jove, es suïcidava omplint-se el dormitori de flors i
d’herbes aromàtiques, fàcils d’obtenir perquè vivia en una
caseta al bell mig d’un parc immens. Morir per culpa del
perfum de les flors era una temptació, però, podria jo, en
el jardí de casa, collir prou flors perquè el seu perfum
m’adormís i em matés?
A París, en ple exili, al cap de molts anys, vaig tenir
ganes de morir i, també com als divuit anys, molt literàries.
Em consolava la idea de poder morir a voluntat; el més
fàcil, tirant-me al Sena des del pont del Carrousel. Però un
matí en la brasserie Lipp, tot mirant els plafons de les parets
voltats per una sanefa de mosaic amb lianes verdes on hi
havia de tant en tant, i encara hi deu haver, una cacatua
blanca, entre lianes, tot d’una vaig pensar que seria bonic
morir allà davant una tassa de cafè amb llet tot mirant
aquelles cacatues blanques. Però el que em complaïa més
que res era pensar que algú diria: va morir a la brasserie
Lipp un matí a dos quarts de deu sense haver-se acabat el
cafè amb llet. I ningú no podria saber mai de mai com
havia estat feliç de morir, com qui s’adorm, davant d’aque-
lles anes verdes amb una cacatua blanca de tant en tant.
QWR
Mercè Rodoreda, Ginebra
[Transcripció de Mariàngela Vilallonga]
FMR 6.1.5.2/22
Els cignes, els ànecs i les gavines. (Un vol de cignes és
molt espectacular. Però no volen sempre que voldries que
volessin.)
Cinemes Hollywood, Nord Sud (rue de la Servette)
Central, etc.
Cafès : «El Radar» (en el carrer més comercial que no
em recordo com es diu perquè durant el seu recorregut
canvia de nom tres o quatre vegades)
Al número 19  del carrer de Vidollet, tenia el pis, a
tocar d’un parc. Des de la terrassa es veia el llac i la mun-
tanya del Salève.
El Jardí Botànic és preciós, està a la vora del Palau de
les Nacions Unides, on anava a dinar cada dia; des del
menjador de dalt de tot la vista és un somni.
El Pont Budin on s’ajunten el Ròdan i l’Arve. En
diuen el pont dels suïcides.
El Victoria Hall on anava sempre a sentir concerts.
La Perla del Llac –ja és molt turístic però fa bonic
sobretot quan passen els vaporets que fan la volta al llac,
tots blancs, amb les xemeneies ratllades de groc i de negre.
E Revista de Girona F núm. 247  març - abril  2008 E [225] 109Fulls de la Revista F
En passar per davant de la Perla del Llac toquen la sirena.
La vista des de dalt del Salève és simplement lunar,
però és, també, un lloc molt turístic.
A Ginebra hi ha llibreries molt bones on sempre és
agradable d’anar a triar llibres. No sé què posar més.
Records, situacions, viatges, tot, a l’hora d’explicar-ho
concretament, se’m fon a la memòria.
Hi ha el museu amb una sala d’armadures bastant inte-
ressant. Hi ha, és clar, el castell de Chillon però la cosa ja
es complicaria.
QWR
Mercè Rodoreda, «Per ganes de joc»
[Transcripció de Mariàngela Vilallonga]
FMR 6.1.2.78/79
Per ganes de joc m’hauria agradat poder dir-vos que tenia
un amor. Però no ho he pogut dir. Si el tingués no em
caldria ni obrir la boca perquè ho hauríeu endevinat. Quan
algú que coneixem té un amor, es veu. Els ulls, el gest, la
manera de caminar, la manera de riure, la manera, tot
d’una, d’absentar-se, encara que només sigui un segon de
tot el que el volta, delaten un cor alterat. Es canvia de con-
ducta. No, no tinc cap amor. Massa tard. Aquest massa
tard és la cosa més desolada, més trista, més amb ganes de
fer venir ganes de morir. Perquè, Senyor, besar és bo,
abraçar fort és bo, perdre’s per a no trobar-se arran de
terra, és bo. Però, Senyor, ajudeu-me; també són bons
l’aire i el sol. La pedra i el cristall. La llimona i el llimoner,
l’avellaner i la noguera amb flors de dues menes. La pluja i
la neu. Què no donaria per una estrella de neu, ara, en
aquest precís moment, mirada a través d’un vidre convex.
Petita, engrandida, neta i clara. Poder mirar una estrella de
neu, tota de punxes, desitjant besar en una nit d’estiu, en
un portal fosc, amb l’ai al cor, en un carrer d’aquells que ja
no en queden, uns llavis estimats. Perfectes en el besar.
Amb la perfecció de l’amor que no t’ensenya ningú, que es
va aprenent al llarg de la vida, amb caigudes violentes i
tantes morts a l’ànima. Ajudeu-me, Senyor, a estimar
l’aigua dels rius i del mar i el foc tan canviant com la mira-
da d’algú molt intel·ligent plena de tota la màgia del món i
de la vida viscuda. Sublimar la puresa de dos en un, tan
rara, i tan trencadissa. Ajudeu-me, Senyor, a recordar tot el
que ha estat mel i a oblidar tot el que ha estat amarg. No
sabeu res d’amor. Res de res. I els meus amors són
morts… «Ets la millor fruita del món. Com en els temps
antics tu podràs dormir a dins del mar, en la tenda d’amor
amb sostre d’alga i el terra de perla.» A dins del mar dels
ulls que havia estimat més que totes les onades… Estimar
un mar solitari quan ens sentim abandonats de tot, equival
a compensar una absència dolorosa. Si m’haguéssiu volgut
110 [226] E Revista de Girona F núm. 246  gener - febrer  2008 E Fulls de la Revista
quan vaig poder donar-me, us hauria ensenyat l’amor,
hauríeu sabut què és l’amor. Us deixo amb la vostra força
de voluntat, amb la petita o grossa quantitat de despit d’un
home que es va cansar d’esperar. Perdó, perdó per tot el
que us dic. Perdó per tot el que penso.
Una de les últimes vegades que ens vam veure, us
vaig dir amb una certa mala fe: «Voldria morir a Ginebra,
ser enterrada a Ginebra». Vaig afegir desviant la mirada
perquè em poguéssiu mirar de ple amb els vostres ulls
blaus: «Hi ha alguna cosa que em reté a Ginebra». Es pro-
duí un lleuger atur en la vostra respiració, imperceptible
–perquè abans us deia que el que em retenia a Ginebra
éreu vós– i vaig acabar amb la veu dolça però tallant:
«Ginebra» Sabeu que, durant anys, saber-vos a Ginebra,
encara que no us veiés, m’era un consol; que a l’època
llarga de les vostres vacances vivia mig malalta… «Gine-
bra» Que m’enterrin on em mori. Tant me fa. El panteó
de la família, el nínxol de la família… la cova dels esque-
lets… quina misèria, que petit, tot… I la mort amb la
seva infinita grandesa et para el cor i et dóna a la terra,
sigui d’on sigui. Sense panteó, i sense nínxol, sense estela
i sense làpida, sense el crisantem, sense la dàlia, sense el
lliri morat, ni la llàgrima salada. No vull crisantems, no
vull dàlies, no vull lliris de cap color. O bé ser crisantem,
dàlia i lliri jo, o bé ser estrella, jo. Si l’ànima va pel cel,
perduda, la vull entre estrelles, arrapada a la lluna com un
gat rabiós. Una ànima d’estrella nana a estrella geganta…
milers d’anys d’una estrella a l’altra, milions d’anys d’un
foc d’estrella a un altre foc d’estrella, mig esglaiada per
entre la fúria de les galàxies… Per a poder-me arrecerar
en el ventre d’una estrella vella de quaranta mil milions
d’anys, donaria de gust el tros de vida que em queda.
QWR
Agraïments: Donem les gràcies a la Fundació Mercè Rodoreda
de l’Institut d’Estudis Catalans, que ens ha permès la publicació
d’aquests textos inèdits de Mercè Rodoreda, amb motiu de la
celebració de l’Any Rodoreda.


Rodoreda inèdita

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert