Simon, Lluís

Revistes Catalanes amb Accés Obert

48 > revista de girona 265
lletres
LITERATURA, FUTBOL 
I ROCK-AND-ROLL
a descobrir en la nostra llengua. «El 
futbol no m’agrada gens» –confessava 
l’editor–. «Només m’interessa quan 
n’escriuen Sergi Pàmies o David Colo-
mer». En la presentació d’aquell llibre, 
davant d’una audiència expectant a la 
Llibreria 22, el mateix autor va autode-
finir-se amb un to volgudament pro-
vocatiu: «Tots els escriptors catalans 
joves que traiem el cap som uns clons 
de Quim Monzó. Així doncs, faré com 
ell i us llegiré un conte...».
Revisant les àcides aventures 
d’aquell recull he somrigut amb nos-
tàlgia –això primer– i he tornat a con-
siderar –això segon– que aquelles 
històries seguien la línia dels mestres 
del gènere a Catalunya i en concret del 
pare de totes aquestes criatures que 
ara pul·lulen per diaris, ràdios i tele-
«El futbol només 
m’interessa quan 
n’escriuen Sergi 
Pàmies o David 
Colomer», deia l’editor 
Jaume Vallcorba
S
ovint es parla de la crisi que 
viu el periodisme en gene-
ral i la que sofrim més con-
cretament els professionals 
de la premsa escrita. Pri-
mer, tenim la crisi de valors. Aquesta 
no la podem mesurar científicament, 
perquè de valors n’hi ha tants com de 
persones. Intuïm, això sí, que hi ha un 
descens cap a l’infern de la mediocri-
tat. Després, tenim la crisi econòmi-
ca. D’aquesta sí que en tenim números, 
sobretot quan veiem que les empreses 
editores es fan un fart d’acomiadar re-
dactors i ni així quadren els comptes. 
Per fugir d’aquest buit ètic i monetari 
ens resta el camí de l’excel·lència, una 
paraula que els primers que l’han gas-
tat han estat els mateixos mitjans que 
necessiten aplicar-la de forma urgent.
I d’aquesta manera arribo a l’amic, 
escriptor i periodista –l’ordre no és tri-
vial– David Colomer, que en aquests 
tres àmbits sí que va arribar per un 
camí o un altre a la desitjada excel-
lència i, de fet, en va pagar un peatge 
molt car. Si les coses haguessin anat 
d’una altra manera probablement 
estaríem escrivint sobre un autor ja 
consolidat dins la literatura catala-
na. Jaume Vallcorba, que li va editar 
Danys col·laterals a Quaderns Crema, 
ja parlava d’ell com un dels escriptors 
EL MALAGUANYAT AUTOR DE PRÉSSECS I DIÈSEL, DAVID 
COLOMER, ERA UN NARRADOR ENGINYÓS I PROVOCADOR
Lluís Simon, amic i company de redacció de David Colomer (Barcelona, 1970 – Portbou, 2003), repassa 
la trajectòria d’aquest escriptor i periodista gironí, que va començar a esmolar la ploma amb divertides 
cròniques futbolístiques a El Punt i va morir prematurament als 33 anys, després de publicar dos llibres 
que apuntaven singulars qualitats literàries.
LLUÍS SIMON > TEXT
«Sobre les conferències literàries, fa la impressió que tothom sap perfectament què hi 
havia dins la closca de l’autor consagrat i preferiblement mort de turment, ja que 
aquest no pot protestar exclamant que no tenen ni puta idea  del que sentia,  
per dir-ho llis... Entenc que Salinger no surti de casa seva.»
(David Colomer)
revista de girona 265 > 49
Kerouac era una 
referència molt més 
transcendent que no 
pas Rodoreda
visions del país, Pere Calders; dit això 
sense ànim d’ofendre’ls. No cal ser un 
gran expert en crítica literària per cata-
logar David Colomer com un narrador 
enginyós i provocador. Tenia una ob-
sessió, com tots: la classe mitjana i la 
seva circumstància. El seu estil el defi-
niria, emprant una metàfora futbolísti-
ca, com el d’un davanter que va directe 
a barraca, sobretot a l’hora de traçar el 
perfil dels seus personatges. Quan es-
crivia exagerava de forma calculada el 
patetisme dels seus personatges prin-
cipals. Això li permetia, probablement, 
amagar la seva faceta més personal: un 
sentimentalisme ni exagerat ni super-
ficial, simplement autèntic. I que em 
perdoni per ficar-me on segurament 
no em demanen, ja que ell era el pri-
mer de queixar-se dels saberuts que 
feien de psicoanalistes amb els escrip-
tors que no es podien defensar.
Influència anglosaxona
Mai m’atrevia a discutir-li sobre qües-
tions literàries. Feia la sensació, per 
posar un exemple gens gratuït, de co-
nèixer tota la literatura contemporània 
nord-americana. Com tots els joves de 
la nostra generació, la del baby boom 
dels 70, estava imbuït, conscientment 
o inconscientment, de la cultura anglo-
saxona que ens queia a raig pertot ar-
reu. De fet, havia viscut uns mesos als 
Estats Units –«en un garatge», recorda-
va sempre– i això s’havia de notar. Ke-
rouac, perquè ens entenguem, era una 
referència molt més transcendent que 
no pas Rodoreda.
Un dia vaig gosar demanar-li una 
recomanació literària d’alguna nove-
tat. «No sé, prova Houellebecq». Fou 
llavors quan vaig comprendre que 
el seu acusat sentit de la provocació, 
que de vegades m’arribava a molestar, 
era una manera com una altra d’ama-
gar al món la seva complexa perso-
nalitat. Com he dit, el seu principal 
>> David Colomer. 
A la dreta, portades dels  
seus dos llibres de contes.
el
 p
u
n
t
50 > revista de girona 265
truc consistia a estereotipar al màxim 
qualsevol individu que considerava 
adient per realitzar una metàfora de 
la nostra societat, ja fos un escocès 
borratxo o un astronauta d’Alaska. Un 
cop vestit el personatge, el despullava 
sense pietat. Ho feia quan escrivia o 
quan debatia sobre qualsevol tema. 
Caminar amb ell, doncs, resultava 
perillós perquè en qualsevol moment 
podies ser la següent víctima. Era el 
seu divertimento. Si ho entenies, cap 
problema; si no, el risc de ser ofès era 
total. En general rebien feministes, 
ecologistes, hippies reconvertits, po-
lítics fracassats, empleats de banca, 
comercials i també qualsevol cosa 
que s’assemblés a la família tradicio-
nal. El seu etern projecte de novel·la 
no començada estava inspirat en la 
figura d’un perdedor absolut: Raimon 
Obiols. Tenia la fórmula per canviar 
la seva fortuna: «Només pot guanyar 
d’una manera: que li descobreixin 
una malaltia incurable. Llavors la 
gent, per pena, el votaria de forma 
massiva». 
El grotesc món del futbol
Vam començar plegats a treballar dis-
contínuament el 1990 a l’antiga redac-
ció del carrer Figuerola d’El Punt, tot 
i que també, cal dir-ho, coincidíem al 
bar i/o a l’hemeroteca de la Facultat de 
Ciències de la Comunicació de la Uni-
versitat Autònoma. Va començar a fer 
furor amb les cròniques del Palamós 
a 2a divisió A. Aquell equip et podia 
interessar tant com la física de partí-
cules, però era una pàgina que s’havia 
de llegir. El grotesc món del futbol de 
segona divisió era un paradís per a la 
seva recargolada ment. Amb el futbol 
va començar a afilar el seu estil. Era un 
esport o una religió que ell vivia exac-
tament com Nick Hornby en la seva fa-
mosa novel·la Fever Pitch (1992), amb 
una passió de vegades desmesurada, 
sobretot quan hi havia el Barça pel 
mig. Amb tot, dubto que Hornby, que 
certament en David admirava, hagués 
baixat mai fins a les barricades d’un di-
ari comarcal a intentar fer-se un nom 
contant les gestes de jugadors com 
Mercader, Mágico Díaz o Vilches. Des 
de Logronyo o Granada i amb quatre 
gargots a la llibreta era capaç de dictar 
per telèfon un partit sencer en un tour 
de force literari que deixava bocabadat 
a qui estava a l’altre costat de la línia.
Més endavant, amb el naixement 
d’El 9 Esportiu, del qual fou una de les 
principals ànimes, es va poder espla-
iar a gust amb els partits d’un Barça 
de caricatura, amb personatges im-
pagables, com ara Van Gaal, Rochem-
back, Joan Gaspart o Enric Reyna. 
Això li va donar un reconeixement a 
tot Catalunya. No es podia llegir cap 
lletres LITERATURA, FUTBOL I ROCK-AND-ROLL
El seu estil a l’hora  
de traçar els 
personatges era  
el d’un davanter que  
va directe a barraca
>> Presentació de Danys col·laterals 
a la Llibreria 22. D’esquerra a dreta: 
Ponç Puigdevall, Jaume Vallcorba 
i David Colomer.
m
iq
u
el
 r
u
iz
 -
 e
l 
p
u
n
t
revista de girona 265 > 51
El seu etern projecte de 
novel·la no començada 
s’inspirava en la figura 
d’un perdedor absolut: 
Raimon Obiols
>> David Colomer 
a la redacció d’El Punt.altra crònica en català del Barça amb 
un esperit tan literari i provocador. 
No sé si hauria estat capaç de glossar 
la bellesa del joc de l’equip de Pep 
Guardiola. Ell convivia més bé amb 
jugadors inclassificables i fracassats i 
amb l’etiqueta d’etern perdedor d’un 
club com el Barça de llavors. Em con-
vencé per formar part també d’El 9 
Esportiu mentre em torturava en una 
pista de tennis amb un passing shot 
rere un altre. El seu esperit compe-
titiu, en aquest sentit, era admirable. 
Quan jugava a futbol era tot un cas. 
A la porteria era un jugador immens. 
De fet, havia arribat a formar part de 
la plantilla de l’històric Júpiter. El pro-
blema era que moltes vegades s’avor-
ria i preferia jugar al mig del camp, on 
podia provar el xut des de 30 metres i 
practicar un individualisme que treia 
de polleguera els seus companys, en-
tre els quals em comptava.
Parlar dels autors, els llibres, la mú-
sica i les pel·lícules que admirava és 
una manera com una altra d’entendre 
com veia tot allò que l’envoltava. No-
més en posaré un parell d’exemples 
que ara em vénen al cap: el títol del 
seu primer recull de contes, Préssecs 
i dièsel, estava copiat d’una cançó 
instrumental d’Eric Clapton (1977, 
àlbum Slowhand), i el film que pro-
bablement més el va impactar fou El 
Club de la Lucha, tant per l’àcida vi-
sió de la societat de l’escriptor nord-
americà Chuck Palahniuk com per la 
música dels Pixies. 
En definitiva, la seva vida intel-
lectual era una mescla explosiva de 
futbol, literatura i rock-and-roll.
Lluís Simon 
és periodista.
Les gotes de suor
El tríptic / DAVID COLOMER
No us podeu arribar a imaginar 
com odio una cosa en concret de 
l’estiu: quan les gotes de suor 
es desprenen del borrissol de 
les aixelles i es precipiten per 
aquesta mena de buidor frígida 
que l’aire condicionat dels cotxes 
crea entre la pell socarrimada 
de la platja i la camisa distingida 
però xopa del dia. I com odio 
que això passi en dilluns. Em 
sento com si supurés un element 
químic desconegut i glaçat, una 
parsimoniosa pluja de deixalla 
orgànica.
Intento relaxar-me. Ho 
intento. I inevitablement penso 
en la necessitat que tenim de 
relaxar-nos aquests dies. Ens 
hem pres unes vacances per 
relaxar-nos però som conscients 
que ens hem instal·lat en un 
matrix de dies sense fax, sense 
sabates, sense saber què farem 
l’endemà. El plaer circumstancial 
de no saber què farem l’endemà 
ens allibera i alhora ens 
aclapara. Arribarem altre cop a 
la conclusió que no n’hi ha prou 
amb un mes de terròs de sucre 
per retrobar la nostra pròpia 
identitat. Identitat de què? Quina 
identitat podem tenir ajaguts 
tot el dia fent el gos per casa? 
Diu Houellebecq que l’autèntica 
identitat personal només es pot 
assolir engegant-ho tot, en el 
millor dels casos.
Potser té raó. En tot cas, això 
deu ser més divertit que prendre 
clares en una terrassa o sentir 
el televisor del veí a les tres de 
la matinada. La fastigosa calor 
de les tres de la tarda, quan veus 
una senyora fonent-se sobre la 
vorera, quan poses un dit sobre 
la pintura d’un pas de zebra i 
toques les brases de l’infern. 
Com ens convé una glaciació i 
poder pronunciar «doncs bé» a 
totes les coses que ens passen.
El penúltim article d’opinió 
que va publicar David Colomer 
al diari El Punt, 
el 2 d’agost del 2003.
m
iq
u
el
 r
u
iz
 -
 e
l 
p
u
n
t


Lletres - Literatura, futbol i rock-and-roll

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert