Desclot, Miquel

Revistes Catalanes amb Accés Obert

50 > revista de girona 261
biografia
UN POETA MEDIEVAL 
EMPORDANES 
L
a feina dels nostres erudits 
molt rarament té repercussió 
pública, i al capdavall potser 
més val que sigui així, si més 
no mentre el ressò mediàtic 
es mantingui als nivells de misèria intel-
lectual en què es mou avui. Però en un 
país com el nostre, sempre a mig fer –o 
a mig desfer, per dir-ho clar–, semblaria 
que el fet de restaurar un dels nínxols de 
la nostra història literària que estaven 
per explorar hauria hagut de desvetllar 
un interès i una atenció que, no sé si dir 
naturalment, no ha tingut. El periodista 
Manuel Cuyàs explicava a El Punt, el 5 
de juliol, que la roda de premsa convo-
cada per Carles Duarte –director de la 
Fundació Lluís Carulla, que acull l’edi-
torial fundada l’any 1924 per Josep Ma-
ria de Casacuberta– per tal de presentar 
la novetat es va iniciar amb un sol repre-
sentant de la premsa; en Cuyàs mateix 
s’hi va afegir una mica més tard, per ar-
ribar a sumar-ne dos! Ni l’ensopegat es-
lògan ideat per a l’ocasió, «Ausiàs March 
no estava sol», va ser capaç d’atreure cap 
més periodista a un acte que en un veri-
table país hauria estat un motiu de cele-
bració nacional; a casa nostra, en canvi, 
una presentació de luxe a càrrec del cu-
rador de l’obra, Jaume Torró, de la prolo-
guista, la professora Lola Badia, mentora 
de Torró, i de l’esmentat Carles Duarte es 
va convertir en una classe particular per 
a dos periodistes, dos!
 
Ausiàs March no estava sol?
Val a dir que l’eslògan «Ausiàs March 
no estava sol» és tan fal·laciós com 
qualsevol altre recurs publicitari («On 
no hi ha publicitat resplendeix la veri-
tat», venia a dir un agut i premonito-
 
El fet de restaurar  
un dels nínxols de  
la nostra història 
literària que estaven 
per explorar hauria 
hagut de desvetllar 
més interès
Pel maig de 2009, la venerable col·lecció Els Nostres Clàssics de l’Editorial Barcino va publicar l’edició 
de Sis poetes del regnat d’Alfons el Magnànim, en un suculent volum de tres·centes pàgines, a cura de 
Jaume Torró, professor de la Universitat de Girona. El treball d’edició del professor Torró és el fruit d’una 
quinzena d’anys de treball dedicats a omplir un dels diversos forats que la nostra història literària presenta 
encara com a conseqüència d’anys d’oblit, de desídia i, diguem·ho tot, de menyspreu i fins de persecució. 
MIQUEL DESCLOT > TEXT
BERNAT MIQUEL ERA EL FILL DEL SENYOR  
DEL CASTELL DE PALAU·SATOR 
`
revista de girona 261 > 51
El poeta havia de ser 
nét del secretari del 
rei Pere el Cerimoniós, 
també anomenat 
Bernat Miquel
ri aforisme de La Codorniz de fa mig 
segle). És ben cert, com demostra el 
volum de què parlem, que en el seu 
temps hi havia altres poetes exercint 
en un català més o menys aprovençat 
en terres de la Corona d’Aragó, però 
això no canvia gens ni mica el fet que 
la figura gegantina d’Ausiàs March fos 
una individualitat completament soli-
tària, no tan sols en territori de parla 
catalana, sinó fins i tot en el context 
europeu contemporani: la veritat és 
que, de la generació d’Ausiàs March, 
no hi ha en tot el continent cap poeta 
que se li pugui comparar, com ja va 
reconèixer el professor anglès Arthur 
Terry en el pròleg que va escriure per 
a la seva antologia de l’escriptor, publi-
cada a Edimburg l’any 1976, on el qua-
lificava com «el millor poeta que escri-
ví a Europa entre Chaucer i Villon».
Els sis poetes publicats per Jaume 
Torró són, doncs, escriptors menors al 
costat d’un March o fins i tot d’un Jordi 
de Sant Jordi, tots dos contemporanis 
seus. La qual cosa no lleva cap mèrit a 
l’obra d’edició de les seves poesies, ans 
al contrari, per tal com una literatura 
no és feta només dels seus caps de brot, 
sinó també de tot el coixí d’autors me-
nors que han fet possible la florida de 
les branques més altes, així com una 
serralada no consta només dels pics 
més alts sinó de tots els turons i comes i 
valls que els acompanyen i els sostenen.
Els poetes que el professor de la 
Universitat de Girona ens posa a l’abast 
són Lluís de Requesens, Bernat Mi-
quel, Martí Garcia, Rodrigo Dies, Lluís 
de Vila-rasa i Francesc Sunyer. Això no 
vol dir que les poesies d’aquests poetes 
no s’haguessin publicat mai abans (de 
fet, es poden trobar totes al web de la 
Universitat de Nàpols: http://www.ri-
alc.unina.it/indice.htm), sinó que Jau-
me Torró s’ha consagrat a fornir-ne ara 
una edició crítica que no tan sols n’es-
tableixi un text fiable, sinó que situï en 
la història els sis autors, que en alguns 
casos només eren un nom en un can-
çoner manuscrit medieval. El fet que 
Torró s’hagi passat quinze anys treba-
llant-hi s’explica perquè aquesta feina 
exigeix hores i hores de rebuscar entre 
centenars de documents escampats en 
arxius dispersos, i reconstruir la infor-
mació que s’hi obté fragmentàriament 
com qui compon un d’aquells gegan-
tins trencaclosques de cinc mil peces 
que farien perdre la paciència de qual-
sevol de nosaltres. En aquesta feina de-
tectivesca, Torró s’afegeix a una tradició 
que, a través de la seva mestra Lola Ba-
dia, es remunta a Martí de Riquer, sens 
dubte el més il·lustre i fecund dels de-
tectius de la nostra història literària.
Un veí de Palau-sator
Si m’he decidit a escriure en una revis-
ta de divulgació com la present sobre 
un llibre que pot semblar reservat als 
filòlegs és perquè la feina d’investigació 
del professor Torró m’ha deparat una 
sorpresa que m’ha afectat personalment. 
I és que un dels sis poetes presentats, 
Bernat Miquel, després que l’estudiós el 
posés al mapa (i aquest cop es pot dir de 
manera literal), ha resultat inesperada-
ment veí meu, en terres del Baix Empor-
dà. És una manera de dir, és clar, perquè 
tot i que ja fa un quart de segle que vaig 
plantar arrels al veïnat de Fontclara, al 
>> Palau-sator, vist 
des de Fontclara.
llU
ís M
a
iM
í
52 > revista de girona 261
Fa l’efecte que la 
família es va dedicar 
a emplenar el món de 
Bernats per donar feina 
als estudiosos de sis 
segles més tard 
biografia UN POETA MEDIEVAL EMPORDANÈS
municipi de Palau-sator, de fet no hi visc 
permanentment. Però, en rigor, tampoc 
sembla que el poeta Bernat Miquel hi re-
sidís gaire, si és que hi va arribar a viure 
una hora o altra. Quedem, doncs, que és 
només una manera de parlar.
Fins fa poc, d’aquest Bernat Miquel 
no en sabíem sinó que n’havíem he-
retat dues poesies, conservades en un 
cançoner medieval a la biblioteca de 
la Universitat de Saragossa. Després de 
les hàbils perquisicions de Jaume Torró, 
que naturalment no cal que detallem 
aquí, podem concloure que el poeta 
havia de ser nét del secretari del rei Pere 
el Cerimoniós, també anomenat Bernat 
Miquel, que entorn del 1380 havia es-
devingut senyor del castell de Palau-sa-
tor, i fill d’encara un altre Bernat Miquel, 
successor del primer en la senyoria del 
castell. Fa tot l’efecte que aquella famí-
lia es va dedicar a emplenar el món de 
Bernats per donar feina i perplexitat als 
estudiosos de sis segles més tard. El cas 
és que el poeta, tercer portador conegut 
d’aquells nom i cognom, no va heretar 
el castell de Palau-sator, senzillament 
perquè tenia un germà més gran, Pere 
Miquel, a qui va correspondre aque-
lla senyoria. Com tants fills segons de 
l’aristocràcia de l’època, doncs, aquell 
tercer Bernat Miquel es va haver de 
buscar la vida a la cort, on va esdeve-
nir tan bon «doctor en lleis» com home 
d’armes, particularment apreciat pel 
rei Alfons en totes dues condicions. És 
més que probable, doncs, que el nostre 
poeta no residís al castell de Palau-sator 
sinó en els anys de la infantesa.
Un poeta de dues poesies?
Com en altres llocs i èpoques (la nos-
tra en queda ben exclosa, com hi ha 
món!), una de les habilitats cortesanes 
valorades en aquell temps era justa-
ment la d’escriure versos i compondre 
poesies. No sabrem mai si Bernat Mi-
quel va produir gaires poesies més que 
les dues que ens n’han pervingut, però 
el que és gairebé segur és que, almenys 
en els seus anys de formació, s’hi va 
exercitar a consciència, perquè les que 
li podem llegir denoten no tan sols un 
bon coneixement de la tradició poèti-
ca en la qual s’inseria, sinó també una 
digníssima expertesa en l’execució. La 
primera, una perfecta demostració de 
cortesania i de ciència escolàstica, és 
una lloança del rei, llarga d’una vui-
tantena de versos, que comença amb 
la cobla o estrofa següent: «A Déu 
primer, qui és causa causant, / tot 
comprenent e per si incomprensible, / 
genolls ficats, estic llaor donant / com 
ha format rei tan inconvencible, / so-
brepujant tots los qui són mortals / de 
seny, saber, poder e valor tanta / e de 
virtuts qui dites són morals, / que sol 
pensar l’enteniment m’espanta». Una 
poesia de circumstàncies, en efecte, a 
anys llum de la urgència d’expressió 
d’Ausiàs March, però resolta amb savi-
esa i elegància. A la segona poesia, una 
cançó d’amor més propera al món de 
March, el nostre poeta potser ocasi-
onal s’hi mostra fins i tot com un vir-
tuós de l’ofici: «Per molt pensar só en 
un pensament / vengut tan fort que la 
pensa em desvia; / per molt pensar só 
entrat en la via / dels caminants, e per 
mi no sabent; / per molt pensar estic 
fora de tent / acostant-me de punt en 
punt al dia; / per molt pensar a la mort 
consentria, / fi de tots mals e per mi no 
tement».
Per als qui estimem les nostres 
lletres, siguem pocs o molts, és fran-
cament sorprenent –i reconfortant– 
trobar-se de manera tan insospita-
da amb un veí d’aquesta categoria a 
tocar de casa, encara que sigui amb 
tants segles de retard. Donem-ne les 
gràcies a la perícia i la paciència del 
professor Jaume Torró, que ens l’ha 
presentat.
Miquel Desclot és poeta.
>> Vista general de Palau-sator, 
amb el castell al cim.
ll
u
ís
 M
A
iM
í


Un poeta medieval empordanès

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert