Aragó, Narcís-Jordi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

28 [376] E Revista de Girona F núm. 243  juliol - agost  2007 E Lletres
Les primeres paraules que he de dir
són de reconeixement i de gratitud a
la senyora degana i a la Junta de
Govern de la Facultat de Lletres per la
Distinció que m’han volgut concedir,
i al doctor Joaquim Maria Puigvert pel
meritori esforç d’intentar aixecar les
dades del meu currículum fins a l’alça-
da del guardó atorgat. És un agraïment
que faig extensiu a totes les autoritats
acadèmiques i civils que honoren
aquest acte amb la seva presència, i a
totes les persones amigues que m’han
volgut acompanyar per compartir amb
mi aquest moment.
Les segones paraules vull que
siguin per recordar l’estimada i enyo-
rada Montserrat Vayreda, que fa dos
anys em va precedir en la recepció
d’aquesta Distinció. Em sento orgullós
de poder ser inclòs en una llista
encapçalada pel seu nom i pel seu
cabal de mèrits literaris, d’impulsos
creatius i de qualitats humanes.
Després d’aquest doble tràmit,
que podria semblar obligat pel proto-
col, però que jo tinc la sort de poder
complir amb la sinceritat i la cordiali-
tat que provenen de l’amistat personal
que em lliga amb tots els implicats,
voldria fer saber per què estic tan
content de rebre la Distinció, i expli-
car que la meva alegria neix de dues
fonts diferents.
El primer motiu de satisfacció és el
fet de ser distingit per la que hauria
d’haver sigut la meva Universitat i,
més concretament, la meva Facultat.
Dic això, posat en el terreny de la
confidència, perquè, si hagués pogut
escollir els meus estudis superiors en
una època com l’actual, molt proba-
blement no m’hauria llicenciat en dret,
única carrera que em vaig veure amb
cor de seguir per lliure sense haver-me
de traslladar a Barcelona, sinó que
hauria estudiat, com era el meu desig,
allò que llavors s’anomenava genèrica-
ment filosofia i lletres. Tant és així que
el meu exercici durant molts anys de la
professió d’advocat el vaig compaginar
des del primer moment amb la de
periodista, fascinat com estava per la
literatura en general, pel periodisme en
particular i, encara més, pel periodisme
entès com una forma de literatura.
No vaig estudiar, doncs, en aques-
ta facultat senzillament perquè no exis-
tia, no pas perquè jo hagués nascut uns
anys abans d’hora, sinó perquè ella va
arribar amb uns segles de retard.
Tanmateix, alguna inclinació devia
tenir jo cap a l’edifici que ens acull,
que aleshores era invisible i inaccessi-
ble, amb un escamot de soldats que
muntaven la guàrdia a la porta, perquè
tinc guardat en un vell bloc d’espiral
un relat de ficció, sortosament inèdit,
escrit a llapis en un castellà macarrònic
a l’edat de deu o onze anys, el prota-
gonista del qual s’introdueix per una
porta secreta en un Sant Domènec en
plena activitat conventual, contempla
el claustre i el seu jardí, repassa cel·la
per cel·la els hàbits de la vida monàsti-
ca i entra finalment en aquesta església
per descobrir-hi l’esplendor de les
cerimònies litúrgiques.
Jo sabia, doncs, des de sempre, que
aquí hi havia hagut un convent, i que
a l’enrunat edifici contigu hi havia
hagut la universitat. El mes d’octubre
de 1956, essent redactor en cap de la
revista Vida Catòlica, vam publicar una
La Universitat 
i la ciutat
Narcís-Jordi Aragó
Narcís-Jordi Aragó.
E Revista de Girona F núm. 243  juliol - agost  2007  E [377] 29Lletres F
foto de la porta de les Àguiles amb un
carro i un ase aparcats al davant. El
text, sense signar però escrit per en
Jordi Dalmau, era redactat deliberada-
ment en castellà antic i es titulava així:
«De cómo buscando el camino de la
Universidad se vino en tropezar con la
negación de la sabiduría».
Aquella mateixa porta la vam tor-
nar a retratar onze anys més tard, el
1967, quan jo era director del setmana-
ri Presència. La vam posar a tota pàgina
a la portada del número del 25 d’agost,
amb un únic i enorme titular: «Uni-
versidad, una puerta cerrada». A dintre,
en Pius Pujades aplicava a la porta els
epítets de «vella, oblidada, corcada,
bruta i tancada», i deia que era un sím-
bol de la situació de Girona, privada
del centre d’estudis que havia tingut en
el passat i que necessitava per impulsar
el futur. A la mateixa doble pàgina, en
Francesc Francisco entrevistava dos
joves. Un d’ells, Ignasi Pèlach, havia
acabat el preuniversitari i, per poder
seguir carrera, s’havia de desplaçar a
Barcelona com hauria hagut de fer jo
en el meu temps, perquè volia estudiar
justament filosofia i lletres. Es lamenta-
va que la manca d’universitat deixés
Girona «sense molts joves que podrien
aportar molt de bo a la ciutat». L’altre
enquestat, Josep Puigdevall, reblava el
clau i deia: «una ciutat sense jovent és
una ciutat morta».
D’això es tractava: d’evitar que la
ciutat es morís. I per això vam treballar
durant anys, ni que fos amb les precà-
ries eines de paper que teníem, fins
que, per fi, la Universitat va començar
a ser un fet.
Llavors vam lliurar encara un altre
combat. Es discutia si les instal·lacions
docents s’havien d’ubicar exclusiva-
ment a Montilivi o si havien de ser
acollides també pels edificis del barri
vell. Llavors acabava d’accedir a la
direcció de la Revista de Girona, el
quart trimestre de 1985, i, després
d’un debat del consell de redacció,
vam publicar un editorial que apostava
decididament per la segona opció. Els
arguments amb els quals la justificàvem
eren aquests: la recuperació del recinte
universitari històric; la potenciació que
suposaria del patrimoni monumental;
la imatge europea que donaria d’un
espai intel·lectual en el cor del nucli
antic; la dinamització que viuria la
zona gràcies a la presència massiva
d’estudiants, i la rendibilitat social d’un
ensenyament capaç de projectar-se
immediatament sobre l’entorn.
A poc a poc, l’osmosi entre la
Universitat i la ciutat ha anat donant
els seus fruits. Girona ha prestat a la
Universitat els seus equipaments i ser-
veis, i els estudiants han omplert els
carrers, han envaït els bars, han ocupat
els habitatges i s’han integrat visible-
ment –i sovint sorollosament– en el
teixit urbà. No sabem encara si s’ha
incorporat prou a la vida cultural ciu-
tadana, si s’han interessat prou per
l’art, la literatura i la història que
impregnen el barri vell, si han utilitzat
prou els museus del nucli històric, si
professors i alumnes s’hi han vinculat
del tot i hi han aportat tot el seu capi-
tal científic i humà. Aquesta és una
feina lenta, que sovint es cou en silen-
ci; ho sé perquè en algunes ocasions
he tingut la sort de poder-hi participar
al costat dels –i sobretot de les– estu-
diants. Penso en les cartògrafes de
l’Atles literari de les terres de Girona i en
les responsables de la seva digitalització
en curs, que també han sigut les crea-
dores de la ruta literària Girona escrita,
estrenada dissabte passat com un lligam
més d’aquesta desitjada interconnexió.
A aquests lligams i a aquesta con-
nexió es diu expressament que vol
contribuir l’atorgament de la Distinció
al Mèrit Cultural: a «fer visible la
voluntat d’apropar la universitat a la
ciutat». I aquesta és, doncs, la segona
raó per la qual aquest guardó em fa
especialment feliç: perquè des del pri-
mer dia he defensat i reclamat aquest
acostament. Ara més que mai em
sento obligat i compromès a continuar
treballant perquè aquesta relació de
mutu enriquiment sigui cada cop més
intensa i amb resultats més tangibles.
I res més. Per fer honor al lloc on
ens trobem, m’agradaria acabar amb
una llatinada. L’any 1561, segons
consta a la inscripció del frontispici de
les Àguiles, «sacra gerundenses con-
dunt gymnasia», quanta Conscripti
possunt edificare Patres».
Fa cinc-cents anys, doncs, que els
jurats gironins van fundar en aquest lloc
tantes aules sagrades com hi van poder
edificar. Jo, avui i aquí, en aquesta
època de declivi de les humanitats, faig
vots perquè la Facultat de Lletres de
Girona pugui bastir també les noves
aules que calguin i mantenir incòlumes
totes les existents, a fi que per molts
anys la ciutat disposi d’un espai on flo-
reixin la filosofia, la llengua, la literatu-
ra, l’art, la geografia i la història.
Una facultat que recuperi el passat i
el connecti amb el present; que conju-
gui el gòtic d’aquesta nau i del claustre
amb les línies i els volums de la nova
arquitectura; que tingui la inscripció lla-
tina a la façana i totes les llengües ben
vives a dins; que tanqui els vells secrets
amb pany i clau i obri les portes a la
plaça i al carrer; que combini la solidesa
de la pedra amb la transparència de
l’electrònica; que faci conviure la cova
de Dalmau Moner amb la càtedra de
Ferrater Mora, la làpida de Vicenç Eixi-
menis amb el llegat de Pierre Vilar, els
papers de l’Aurora  Bertrana amb la
memòria de Maria Àngels Anglada, i
l’àguila bicèfala de l’escut dels Àustries
amb l’àguila voladora del logotip, dis-
posada a pujar molt amunt i a anar molt
lluny cap a l’horitzó del futur.
Narcís-Jordi Aragó és director 
de la Revista de Girona
Lliurament 
del guardó.


La Universitat i la ciutat

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert