Aquilué, Xavier

Castanyer i Masoliver, Pere

Santos, Marta

Tremoleda, Joaquim

Revistes Catalanes amb Accés Obert

L’any vinent farà cent anys de l’inici de les excavacions arqueològi-
ques a Empúries. La celebració d’aquesta important efemèride
ens ofereix ara l’oportunitat de fer també un balanç de les vicissi-
tuds d’aquest projecte tan emblemàtic i significatiu per al nostre
país. Al llarg d’aquest segle d’història podem resseguir, d’una
banda, els progressos fets per la ciència arqueològica i l’avenç en
el coneixement d’Empúries, i de l’altra, l’evolució de la gestió insti-
tucional que ha marcat el ritme i la intensitat de la seva recupera-
ció patrimonial; unes transformacions que, en bona part, són
també un reflex dels canvis més generals que va experimentar
Catalunya durant el segle XX.
La recuperació de la memòria
Fins a la data oficial d’inici de la recuperació d’Empúries, el 23 de
març de l’any 1908, el coneixement de la realitat emporitana es
fonamentava sobretot en els treballs d’alguns erudits, barrejats
amb llegendes populars. La lectura i interpretació dels textos
antics i les constants notícies sobre troballes arqueològiques
ajudà, a partir del segle XV, a fixar de forma progressiva l’emplaça-
ment dels diversos nuclis que amb el temps havien configurat
Empúries.
A banda de les descobertes fetes pels monjos servites del con-
vent bastit el segle XVII damunt de les restes de la ciutat grega, les
primeres excavacions fetes per part d’organismes oficials a Empú-
ries van ser les realitzades per la Comissió Provincial de Monu-
ments de Girona, que, entre els anys 1846 i 1848, destaparen
bona part de la basílica paleocristiana situada en una de les fin-
ques del nucli grec.
No obstant aquests temptejos, la segona meitat del segle XIX
va estar marcada per la intensificació de l’espoli sistemàtic de bona
part dels terrenys, sobretot les àrees de necròpolis, a la recerca
d’objectes i peces antigues que es venien a institucions, museus,
antiquaris i col·leccionistes particulars, fet que va comportar la dis-
persió irrecuperable d’una bona part del fons emporità. 
De l’inici a la consolidació del projecte arqueològic
L’any 1907, la decisió de la Junta de Museus de Barcelona –for-
mada per la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament– de comprar
dos terrenys per tal d’iniciar les primeres excavacions arqueològi-
ques fou determinant per a Empúries, perquè va suposar un canvi
substancial en la política de compra d’objectes seguida fins al
moment. El principal promotor i impulsor d’aquesta proposta va
ser Josep Puig i Cadafalch, arquitecte i historiador, que assumí
també la direcció tècnica dels treballs arqueològics.
Així, el dia 23 de març de 1908 van començar les excavacions,
sota la supervisió d’Emili Gandia, que en fou responsable directe fins
Dossier F E Revista de Girona F nm. 244 setembre - octubre  2007 E [429] 81
Empúries. 
Evolució 
històrica 
i història
de la recerca
Xavier Aquilué, 
Pere Castanyer, 
Marta Santos, 
Joaquim Tremoleda
82 [430] E Revista de Girona F núm. 244 setembre - octubre  2007 E Dossier
a la fi de la Guerra Civil Espanyola. La seva dedicació a les ruïnes
d’Empúries al llarg d’aquest dilatat període fou total i queda manifes-
ta en la lectura dels seus diaris, en els quals, a més del registre arque-
ològic, anotava també moltes altres qüestions relatives a la gestió i
desenvolupament del projecte arqueològic que llavors començava.
La campanya de l’any 1909 fou, per la importància de les tro-
balles realitzades, una fita en la història de les excavacions empo-
ritanes. En efecte, el dia 25 d’octubre es va trobar l’estàtua
d’Asclepi, el déu de la medicina, que, amb el pas dels temps, ha
esdevingut el símbol emporità per excel·lència.
Els èxits d’aquesta campanya esperonaren a continuar les
tasques d’excavació i van confirmar l’encert de l’aposta inicial
feta per la Junta de Museus, la qual, a més de les despeses des-
tinades a l’excavació, continuà invertint en la compra de les
diverses finques. L’ampliació gradual de l’àrea descoberta acon-
sellà, ben aviat, la construcció d’unes primeres instal·lacions i
dependències damunt les ruïnes del convent servita, que van
servir per acollir el primer museu d’Empúries i que foren l’embrió
dels equipaments actuals.
Els trasbalsos polítics ocorreguts al llarg dels anys 20 del
segle XX influïren, de retruc, en la continuïtat del projecte, i fins i
tot motivaren l’aturada momentània dels treballs de camp. Mal-
grat que l’activitat es va reprendre l’any 1932, coincidint amb
l’entrada en la direcció de Pere Bosch Gimpera, els esdeveni-
ments que van acabar portant a la Guerra Civil l’estroncaren de
nou. Mentrestant, però, ja s’havia deixat al descobert la pràctica
totalitat de la ciutat grega.
La postguerra va estar marcada per un nou canvi en la direc-
ció, que va passar a mans de Martín Almagro, i també en les
línies d’actuació del projecte emporità: els treballs es centraren
llavors en diferents solars de la ciutat romana i en altres zones
situades a l’entorn d’Empúries, com ara les necròpolis. Aquesta
etapa fou especialment fructífera pel que fa a la publicació cien-
tífica de la recerca, i coincidí amb la creació de la sèrie Monogra-
fies Emporitanes, destinades a donar a conèixer els resultats
dels treballs relacionats amb Empúries, i amb l’aparició, l’any
1939, de la revista Ampurias, orientada a convertir-se en un
punt de referència de l’activitat arqueològica. La finalització de
Restitució de la ciutat d’Emporiae en el segle I dC, 
segons dibuix de F. Riart.
Fo
n
s 
d
o
cu
m
en
ta
l 
M
A
C
-E
m
pú
ri
es
les obres de reconstrucció de l’antiga nau de l’església del con-
vent de Santa Maria de Gràcia, que s’havien iniciat durant
l’etapa de Bosch Gimpera, va permetre ampliar successivament
els equipaments disponibles, especialment aquells dedicats a
l’exposició al públic i als magatzems. Una altra fita important fou
la creació, l’any 1947, dels cursos d’arqueologia d’Empúries,
que han continuat fins avui de manera ininterrompuda i que han
esdevingut un referent obligat en la formació de molts joves estu-
diants d’arqueologia. 
La represa de les institucions democràtiques va comportar un
increment de l’activitat arqueològica i, a la llarga, també canvis en
la gestió del jaciment, que continuava encara a mans de la Diputa-
ció de Barcelona, la qual havia heretat l’anterior paper de la Junta
de Museus de Barcelona. L’aprovació de la Llei de museus per part
del Parlament de Catalunya el dia 17 d’octubre de 1990, segons
la qual Empúries havia de formar part del Museu d’Arqueologia de
Catalunya, obrí les portes del seu futur traspàs a la Generalitat de
Catalunya, que finalment va tenir lloc el 1995.
D’aleshores ençà, l’augment dels recursos –tant econòmics
com humans– ha permès diversificar els fronts d’actuació i, a més
de la recerca arqueològica, millorar també altres aspectes relacio-
nats amb la conservació, presentació, difusió i divulgació del jaci-
ment. L’excavació de nous sectors, la reforma del museu –que
pràcticament s’havia mantingut sense canvis significatius des de
l’any 1961–, la incorporació de nous mitjans de presentació, la
senyalització i definició dels itineraris de visita, el desenvolupa-
ment d’una àmplia oferta de serveis didàctics i d’atenció al públic
o la restauració de diversos sectors del conjunt arqueològic exem-
plifiquen la plena consolidació d’un projecte que, recordem-ho,
s’havia iniciat un segle abans.
Empòrion, Emporiae, Empúries
Els cent anys d’arqueologia emporitana han proporcionat un
coneixement irregular i desigual de les característiques i especifici-
tats dels diversos nuclis de poblament que en el transcurs del
temps configuraren Empúries. No obstant això, és possible presen-
tar, encara que sigui de forma resumida, la seqüència general del
jaciment, amb el benentès que insistirem aquí, sobretot, en les
principals novetats arqueològiques realitzades durant aquests
darrers anys.
Per començar, l’evolució del paisatge ha provocat canvis con-
siderables en l’aspecte que presentaven l’Empordà i, per tant, la
zona emporitana en l’antiguitat. Per a la reconstrucció del paleo-
paisatge de les èpoques que ara ens ocupen –fonamentalment
d’ençà del període del bronze final, passant per l’arribada dels pri-
mers navegants grecs a aquestes costes i fins a l’antiguitat tarda-
na–, disposem, primer, de les noves dades obtingudes a través de
les diferents anàlisis multidisciplinàries aplicades al territori
d’Empúries a partir dels anys 80 en endavant.
L’estudi de la formació i evolució d’aquest paisatge, en tant
que realitat canviant en el transcurs dels segles, és absolutament
imprescindible per comprendre les dinàmiques de poblament de
cadascuna de les etapes històriques, atès que va condicionar, des
dels temps més remots, els seus patrons d’assentament. L’entorn
geogràfic d’Empúries en època antiga n’és una bona mostra: al
voltant del promontori emporità hi havia altres turons, serres i peti-
tes elevacions, a redós dels quals s’estenien unes àmplies zones
baixes ocupades per aiguamolls i cursos fluvials canviants: el Ter al
sud i el Fluvià al nord.
Quant al poblament d’aquesta part de la plana empordanesa,
l’època del bronze final marcà una clara progressió de l’hàbitat,
que es localitzà en aquestes petites elevacions pròximes a la
costa, i que fou paral·lel a l’inici del desenvolupament agrícola
d’aquesta àrea. A més dels jaciments coneguts de fa temps, com
Dossier F E Revista de Girona F nm. 244 setembre - octubre  2007 E [431] 83
Vista actual 
de Sant Martí
d’Empúries, 
la Paleàpolis
d’Emporion, 
el primer
assentament 
colonial grec. 
Fo
n
s fo
to
gràfic M
A
C
-E
m
pú
ries
Fo
n
s fo
to
gràfic M
A
C
-E
m
pú
ries
El sector de la Neàpolis d’Emporion. 
84 [432] E Revista de Girona F núm. 244 setembre - octubre  2007 E Dossier
el de Parrallí, hi podem afegir el de Sant Martí d’Empúries, ben
documentat arran de les excavacions realitzades els darrers anys
en diferents punts del nucli actual.
Amb tot, el registre arqueològic assenyala que els primers
assentaments estables dels diferents turons que hi havia en
aquest sector de la costa, entre les antigues desembocadures
dels rius Fluvià i Ter, corresponen a la primera etapa de l’edat del
ferro, entre la segona meitat segle VII i l’inici del segle VI aC. Les
excavacions realitzades a Sant Martí d’Empúries posaren al des-
cobert diverses restes d’habitatge, que segueixen unes pautes
semblants a les d’altres nuclis propers, que triaven igualment
turons de poca alçada emplaçats sovint entre el mar, els estanys
interiors i els aiguamolls.
Els contactes que aquesta població indígena va establir amb
comerciants fenicis, etruscs i posteriorment també grecs es fan
evidents per la presència d’objectes importats en els diferents
horitzons d’aquest primer poblat localitzat a Sant Martí d’Empú-
ries, i per la composició dels conjunts funeraris de la necròpolis
d’incineració d’aquesta època, excavada recentment a la mun-
tanya de Vilanera.
Aquests contactes preliminars permeten entendre ara millor la
creació de l’assentament colonial foceu-massaliota d’Empòrion,
entorn del segon quart del segle VI aC, al mateix turó de Sant Martí
d’Empúries, la Paleàpolis o ciutat vella esmentada per Estrabó. Les
característiques topogràfiques d’aquest turó –que s’endinsava al
mar i es trobava unit a terra ferma per un petit istme, a tocar de la
desembocadura del Fluvià i tancant pel costat nord una fondalada
marítima que constituïa un excel·lent port natural– s’ajustaven per-
fectament a les necessitats d’un empori comercial.
Cap a mitjan segle VI aC, és a dir, no gaire temps després del
primer assentament grec a Sant Martí d’Empúries, es creà un
segon nucli urbà a la banda sud de la badia portuària que conei-
xem com la Neàpolis, terme encunyat per Puig i Cadafalch. Actual-
ment coneixem gairebé la totalitat de les restes corresponents a
les fases més modernes de la ciutat –d’època hel·lenística i roma-
na–, que ocupen una extensió total d’aproximadament unes 5
hectàrees. Les excavacions arqueològiques, especialment inten-
ses entre els anys 1908-1936 però també reactivades els darrers
anys, han possibilitat determinar que el nucli originari es localitza-
va a redós del port i que, amb els segles, l’àrea ocupada es va anar
Fo
n
s 
fo
to
gr
àf
ic
 M
A
C
-E
m
pú
ri
es
Les termes públiques de la ciutat romana 
d’Empúries localitzades a l’anomenada insula 30. 
estenent progressivament cap al sud. A partir d’aquell moment,
doncs, Empòrion quedà formada per l’antic barri de la Paleàpolis i
pel nucli de terra ferma o Neàpolis. Dels treballs més recents,
esmentarem només els realitzats al sector meridional, que han
permès conèixer l’evolució detallada de les ampliacions de les
muralles de la ciutat i especialment de l’àrea sacra, així com el pro-
jecte d’excavació del sector de l’estoa, actualment en curs.
L’entrada en escena de Roma a Empúries, i també a la Penínsu-
la Ibèrica, s’emmarca dins la Segona Guerra Púnica, l’any 218 aC,
en què les tropes de Gneu Corneli Escipió van desembarcar al port
emporità per tallar la rereguarda a l’exèrcit cartaginès, camí de
Roma. La victòria final romana en el conflicte va fer possible
començar un procés de domini i conquesta del territori, fenomen
que coneixem com la romanització i que amb el temps va suposar
l’aculturació definitiva de la població indígena o ibèrica a Roma. El
paper d’Empòrion durant aquesta etapa inicial del procés fou, una
vegada més, determinant, com demostra el fet que l’any 195 aC
l’assentament va acollir novament el desembarcament de les tropes
del cònsol roma Marc Porci Cató per tal d’esclafar la revolta indígena.
Les importants reformes urbanístiques endegades a partir
d’aquest moment a Empòrion demostren l’encert de la decisió
presa pels emporitans. Les obres a l’àrea portuària, la construcció
de l’àgora i l’estoa al bell mig de la Neàpolis o la remodelació del
recinte religiós i de les muralles posen de manifest que aquesta
fou una de les etapes de més vitalitat en la història de la ciutat,
com a conseqüència de la intensa activitat comercial del port
emporità en les rutes del comerç itàlic vers Hispània.
La instal·lació d’un campament militar romà a la part alta del
turó d’Empúries al segle II aC no degué comportar, doncs, cap
inconvenient per a Empòrion, que suposem que va gaudir d’una
relativa independència política durant aquesta etapa inicial de la
romanització. Damunt de les restes d’aquest campament es bastí,
a l’inici del segle I aC, una ciutat de nova planta que ocupà una
extensió de 22,50 hectàrees. Empúries, d’ençà d’aquell moment,
va quedar constituïda pels dos antics nuclis grecs, la Paleàpolis i la
Neàpolis, i per la nova ciutat romana, de la qual desconeixem
l’estatut jurídic inicial.
Les excavacions arqueològiques més recents s’han centrat a
acabar de descobrir totalment l’àrea del fòrum, el centre cívic urbà,
amb una interessant seqüència que il·lustra, a petita escala, l’evo-
lució general de la ciutat des de la seva fundació fins a l’abando-
nament final. Especialment remarcable és la monumentalització
d’aquest espai, que va tenir lloc cap a les acaballes del segle I aC,
tot coincidint amb la creació del municipium Emporiae i la unifica-
ció definitiva amb l’antic recinte grec. Les darreres intervencions, a
la denominada insula 30, on s’han excavat les restes de les termes
públiques, completen i amplien la visió tradicional d’aquesta ciu-
tat, de la qual només coneixem encara una petita part.
A partir de la segona meitat del segle I dC es van produir els
primers símptomes de regressió urbana i de transformació fun-
cional de determinats sectors d’Emporiae. El procés d’abando-
nament progressiu dels espais urbans finalitzà a la segona mei-
tat del segle III dC, fins al punt que l’únic lloc d’habitació que es
va mantenir fou el de Sant Martí d’Empúries. De mica en mica,
les antigues ruïnes de les ciutats grega i romana començaran a
quedar cobertes per la sorra, i es va esborrar així el rastre que ara
ens esforcem a recuperar.
Llevat d’una extensa àrea cementirial articulada entorn d’una
església o cella memoriae bastida al segle IV dC damunt les res-
tes de l’antiga ciutat grega, durant tota l’antiguitat tardana l’acti-
vitat es concentrà a Sant Martí d’Empúries, que va ser la seu del
bisbat del seu nom i que exercí la capitalitat política, administra-
tiva i ideològica d’un ampli territori. Les excavacions fetes a les
esglésies de Santa Margarida i Santa Magdalena, que encara
continuen, han aportat ja noves dades en relació amb l’organit-
zació de l’assentament en aquest període.
Empúries es mantingué com la capital del comtat fins al segle
XI, moment en el qual la capitalitat es traslladà a Castelló d’Empú-
ries, però l’ocupació de l’indret s’ha mantingut fins als nostres dies,
i ha esdevingut així l’únic lligam constant que permet enllaçar l’ori-
gen més remot de la ciutat amb l’Empúries actual.
Xavier Aquilué  és director del Museu 
d’Arqueologia de Catalunya-Empúries.
Pere Castanyer, Marta Santos i Joaquim Tremoleda 
formen part de l’equip científic del Museu.
Dossier F E Revista de Girona F nm. 244 setembre - octubre  2007 E [433] 85
El fòrum de la ciutat romana d’Empúries. 
Fo
n
s fo
to
gràfic M
A
C
-E
m
pú
ries


Empúries. Evolució històrica i història de la recerca

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert