Casassas, Anna

Revistes Catalanes amb Accés Obert

E Revista de Girona F núm. 245  novembre - desembre  2007 E [571] 107Fulls de la Revista F
Des de fa uns quants anys, cada estiu, pel mes de juliol, a Banyoles s’organitza la Nit de
Narradors, durant la qual uns quants autors llegeixen contes seus en públic. Aquest any
2007, a més de tres autors catalans també em van convidar a mi, que no sóc escriptora, de
manera que vaig buscar un conte que aquí no fos conegut i el vaig traduir exprés per a
l’ocasió. La dificultat era la tria. Després de llegir contes d’autors molt diversos, em va
robar el cor aquest de Luigi Pirandello que ara us ofereixo.
El corb de Mízzaro,
de Luigi Pirandello
Traducció d’Anna Casassas Figueres 
Sumari
El corb de Mízzaro,
de Luigi Pirandello
Traducció d’ANNA
CASASSAS FIGUERES
Himne a la solitud 
i altres poemes 
de Nourdine Betayeb 
Tria i traducció de Lluís Lucero 
Rafael Masó, 
també poeta
Francesc Montero
Sigues cirerer, 
amic meu
Guillem Molla
Rosa Aguiló, il·lustrado-
ra d’aquests Fulls, va estu-
diar al taller del pintor Isidre
Vicens a Girona i l’any 1988
es va llicenciar en belles
arts a la Universitat de Bar-
celona. Ha realitzat exposi-
cions individuals en diver-
sos indrets de les terres de
Girona, des de Llagostera
fins a Castelló d’Empúries,
passant per Girona, Pals o
Palafrugell, i també a Nova
York i a Suïssa. Des de l’any
1985, en què va exposar a
la Facultat de Belles Arts
Sant Jordi de Barcelona, ha
participat en una quarante-
na d’exposicions col·lecti-
ves arreu del país, la darre-
ra de les quals va tenir lloc
l’estiu passat a Palafrugell.
Al  seu curr ículum hem
d’afegir-hi encara una dot-
zena d’instal·lacions artísti-
ques.
108 [572] E Revista de Girona F núm. 245  novembre - desembre  2007 E Fulls de la Revista
Un parell de pastors desvagats un dia es van enfilar
penya-segats de Mízzaro amunt i van sorprendre al niu un
gran corb, que covava tranquil·lament els ous.
–Ei, babau, què fas? Ara mira-te’l aquest! Covant ous!
Feina de la teva dona és això, babau!
No us penseu pas que el corb no cridés les seves raons:
les va cridar, però com un corb; i naturalment no el van
entendre. Els pastors es van entretenir a turmentar-lo tot el
sant dia; al final, un se’l va endur cap al poble; però l’endemà,
com que no sabia què fer-ne, li va lligar una campaneta de
bronze al coll de record i el va tornar a deixar en llibertat.
–A passeig!
Quina sensació li feia al corb aquell penjoll sonor, ho
deia saber ell que el duia al coll cel amunt. Per les grans
volades a les quals es lliurava, semblava que li feia gràcia,
sense recordar, ja, ni el niu ni la dona.
–Guing guing ganing...
Els pagesos, que vinclats es dedicaven a treballar la
terra, quan sentien aquella dringadissa redreçaven l’esque-
na; miraven cap aquí i cap allà, per les immenses planes
sota la cleca del sol:
–On toquen?
No bufava ni un xic de vent; de quin coi d’església
llunyana podia arribar aquell repic de festa?
Es podien imaginar qualsevol cosa, llevat que fos un
corb així, per l’aire.
«Esperits!», va pensar en Cichè, que treballava tot sol en
una finca cavant clots al voltant d’uns quants ametllers per
posar-hi fems. I va fer el senyal de la creu. Perquè ell hi
creia, en els esperits, i tant que sí! Algun vespre fins i tot
havia sentit que el cridaven, quan tornava tard del camp,
pel camí ral, cap a l’altura de la Bòbila tancada, on, segons
deia tothom, s’hi estaven com a casa. Que el cridaven? I
com? Doncs el cridaven així: «Cichè! Cichè!». I els cabells
se li havien posat drets sota de la gorra.
Ara aquell repic l’havia sentit primer de lluny, després de
prop, després un altre cop de lluny; i tot voltant no hi havia
ni una ànima: camps, arbres i plantes, que no deien ni sen-
tien res, i que amb la seva impassibilitat li havien fet créixer
l’angúnia. Després, quan va anar a buscar el dinar que al
matí s’havia dut de casa, mig pa de pagès i una ceba dins del
sarró deixat amb el gec un bon tros més enllà penjat d’una
branca d’olivera, sí senyor, la ceba sí, al sarró, però el mig pa
ja no l’hi va trobar. I en pocs dies, tres vegades igual.
No en va dir res a ningú, perquè sabia que quan els espe-
rits comencen a importunar algú, pobre de qui es lamenta:
t’arrepleguen com els ve de gust i te’n fan de pitjors.
–No em trobo bé –responia en Cichè, al vespre quan
tornava del tros, a la dona, que li preguntava per què feia
aquella cara d’estamordit.
–Però menges! –li feia notar, al cap de poc, la dona, quan
veia que engolia dos o tres plats de sopa, l’un rere l’altre.
–Menjo, sí! –remugava en Cichè, dejú des del matí i
amb la ràbia de no poder-se explicar.
Fins que pel camp no va córrer la notícia d’aquell corb
lladre que anava tocant la campaneta pel cel.
En Cichè va fer l’error de no saber riure-se’n com tots
els altres pagesos que s’havien anguniejat.
–Prometo i juro que aquesta me la pagarà! –va dir.
I què va fer? Va ficar al sarró, amb el mig pa i la ceba,
quatre faves seques i quatre talls de cordill. Així que va
arribar al tros, va treure la sella a l’ase i el va engegar cap al
marge a menjar el rostoll que quedava. Amb l’ase en Cichè
hi parlava, tal com solen fer els pagesos; i l’ase, dreçant ara
una orella ara l’altra, de tant en tant esbufegava, com si
d’alguna manera li volgués respondre.
–Vés, Ciccio, vés –li va dir, aquell dia, en Cichè–. I no
badis, que ens divertirem!
Va foradar les faves, les va lligar amb els quatre talls de
cordill a la sella, i les va col·locar sobre el sarró, a terra.
Després se’n va anar més enllà per començar a fangar.
Va passar una hora; en van passar dues. De tant en tant
en Cichè interrompia la feina, pensant-se cada cop que
sentia el so de la campaneta al cel; amb l’esquena dreta,
parava l’orella. Res. I tornava a fangar.
Va arribar l’hora de dinar. Indecís, sense saber si anar a
buscar el pa o esperar una mica més, en Cichè al final es va
moure; però aleshores, veient la trampa tan ben posada
sobre el sarró, no la va voler espatllar: i en aquestes va sen-
tir clarament una repicadissa llunyana; va alçar el cap.
–Ja és aquí!
I, sense fer soroll, ben ajupit, amb l’ai al cor, es va apar-
tar per amagar-se més lluny.
El corb, però, com si el divertís el so de la campaneta,
giravoltava i giravoltava ben amunt, sense baixar.
«Potser em veu», va pensar en Cichè; i es va aixecar per
anar-se a amagar encara més lluny.
Però el corb va continuar volant alt, sense donar mos-
tra de voler baixar. En Cichè tenia gana; però no volia
donar-se per vençut. I es va posar a fangar un altre cop.
Espera que esperaràs; el corb, sempre allà dalt, com si ho
fes expressament. Afamat, amb el pa a dues passes, senyors
meus, i sense poder-lo tocar! Es consumia per dins, en
Cichè, però aguantava, furiós, tossut.
E Revista de Girona F núm. 245  novembre - desembre  2007 E [573] 109Fulls de la Revista F
–Ja baixaràs! Baixaràs! També deus tenir gana, tu!
El corb, mentrestant, des del cel, amb el so de la cam-
paneta semblava que li respongués, insolent:
–Ni tu ni jo! Ni tu ni jo!
I així va passar el dia. En Cichè, exasperat, es va desfo-
gar amb l’ase, tornant-li a posar la sella de la qual penjaven,
com un floró d’una mena nova, les quatre faves. I, de camí
cap a casa, ben enrabiat va clavar les dents al pa que havia
estat el seu turment tot el dia. Amb cada mossegada, una
mala paraula dirigida al corb: porc, lladre, traïdor, perquè
no s’havia deixat agafar.
Però l’endemà li va sortir bé.
Un cop preparada la trampa amb la mateixa cura, i
quan tot just feia poca estona que fangava, va sentir una
repicadissa desordenada allà a prop i un grallar desesperat,
amb un furiós batec d’ales. Hi va córrer. El corb era allà,
retingut pel cordill que li sortia del bec i l’escanyava.
–Ah, hi has caigut? –li va cridar mentre l’agafava per les
alotes–. Bona oi, la fava? Ara em toca a mi, mala bèstia! Ja
ho veuràs.
Va tallar el cordill; i, de moment, per començar va cla-
var al corb dos cops de puny al cap.
–Aquest per la por, i aquest pels dejunis!
L’ase, que estava una mica més enllà rosegant el rostoll
del marge, en sentir grallar el corb havia començat a fugir,
espantat. En Cichè el va aturar amb la veu, i de lluny li va
ensenyar la bèstia negra:
–Mira-te’l, Ciccio! Ja el tenim! Ja el tenim!
El va lligar pels peus; el va penjar de l’arbre i va tor-
nar a la feina. Mentre fangava va començar a rumiar en
la revenja que li convenia. Li escapçaria les ales, perquè
no pogués tornar a volar; i després el donaria als fills i a
les altres criatures del barri perquè el fessin miques. I per
dins ja reia.
Al vespre, va col·locar la sella al llom de l’ase; va deslligar
el corb i el va penjar pels peus de la gropera; va muntar i
vinga. Aleshores la campaneta, lligada al coll del corb, es va
posar a repicar. L’ase va dreçar les orelles i es va quedar clavat.
–Arri! –li va cridar en Cichè amb una estrebada al
cabestre.
I l’ase va tornar a arriar, però no gaire convençut
d’aquell soroll insòlit que acompanyava el seu lent anquejar
per la pols del camí ral.
En Cichè, camí enllà, pensava que a partir d’aquell dia
pel camp ningú no tornaria a sentir pel cel la campana del
corb de Mízzaro. El tenia ell, i no donava cap senyal de
vida, ara, la mala bèstia.
–Què fas? –li va preguntar, girant-se i etzibant-li una
cordada al cap–. Que t’has adormit?
El corb, en rebre el patac:
–Grac!
De cop, amb aquell crit inesperat, l’ase es va aturar,
amb el coll estirat, les orelles dretes. En Cichè va deixar
anar una riallada.
–Arri, Ciccio! Que t’has espantat?
I va picar les orelles de l’ase amb la corda. Al cap de
poc, va tornar a fer la mateixa pregunta al corb:
–Que t’has adormit? 
I una altra garrotada, més forta. Aleshores, el corb,
més fort:
–Grac!
Però, aquesta vegada, l’ase va fer un salt de marrà i va
arrencar a córrer. Va ser inútil que en Cichè, amb tota la
força de cames i braços, intentés retenir-lo. El corb, rebo-
tut per la correguda furiosa, es va posar a grallar desespera-
dament; però com més grallava, més corria espantat l’ase.
–Grac, grac, grac!
En Cichè també cridava, estirava i estirava el cabestre;
però ara els dos animals semblava que s’havien tornat bojos
de la por que es feien mútuament, l’un xisclant i l’altre
fugint. En la nit va ressonar una estona la fúria d’aquella
correguda desesperada, després es va sentir un gran pata-
plaf, i després res.
L’endemà, van trobar en Cichè al fons d’un barranc,
estavellat, sota l’ase igual d’estavellat: un carnatge que
fumejava al sol sota un núvol de mosques.
El corb de Mízzaro, negre en el blau del cel del matí,
tocava de nou pel cel la seva campaneta, lliure i feliç.


El corb de Mízzaro, de Luigi Pirandello

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert