Seguranyes, Mariona

Revistes Catalanes amb Accés Obert

64 > revista de girona  283
L’interès per part del 
Museu de la Garrotxa 
ha fet possible l’estudi 
d’aquest artista, que ha 
estat sense cap mena 
de dubte una caixa de 
sorpreses, amb una 
obra intensa  
i contundent
MARIONA SEGURANYES > TEXT
Des de l’impressionisme i Cézanne a la cultura clàssica representada pel noucentisme, fent front a una 
sèrie de cruïlles estètiques, l’exposició que ha organitzat el Museu de la Garrotxa i que s’ha pogut visitar 
fins al 12 de gener, i que properament es podrà veure a Casa de la Cultura, el mes de maig, ens permet 
conèixer les inquietuds d’una sèrie d’artistes catalans de principis del segle xx, a partir de la figura 
central de Francesc Vayreda.
Sota la figura del pintor Francesc Vayreda, 
podem resseguir el camí que va emprendre 
tota una generació d’artistes a casa nostra
art
De l’impressionisme 
al noucentisme
E
n l’obra de Francesc Va-
yreda se sumen una sèrie 
d’elements que compar-
teixen tota una genera-
ció de pintors que reben 
l’herència i l’influx de l’impressionisme 
però que, al final, opten per l’ordre i 
l’estructura enfront de la rauxa de la taca 
de color; enfront de l’impressionisme, 
allò que anomenaren noucentis-
me. Però, a més, Vayreda té un altre 
element extremadament rellevant: 
l’herència del pare, Joaquim Vayreda, 
el gran referent del paisatgisme a Ca-
talunya. El seu fill Francesc lluitarà al 
llarg de la seva vida per distanciar-se 
d’aquest llegat, per crear una obra ab-
solutament independent, malgrat que 
sempre tingui com a punt de partida 
un mateix paisatge vital: la Garrotxa. 
I aquest era un repte extremadament 
mena de dubte una caixa de sorpreses, 
amb una obra intensa i contundent. La 
correspondència de l’arxiu de la famí-
lia Vayreda ens ha revelat que Fran-
cesc Vayreda mantenia contactes amb 
els artistes que esdevingueren part del 
moll de l’os del noucentisme en l’àmbit 
pedagògic i de pensament, com Fran-
complex. Molt probablement, el fet 
que el seu pare fos el gran pintor Joa-
quim Vayreda i que la seva mort es 
produís quan la dictadura de Primo de 
Rivera encara cuejava va provocar que 
fins als nostres dies la seva obra hagi 
estat pràcticament desconeguda, i no 
divulgada i estudiada amb deteniment.
L’interès per part del Museu de 
la Garrotxa ha possibilitat l’estudi 
d’aquest artista, que ha estat sense cap 
>> Autoretrat (1928) de 
Francesc Vayreda i Casabò, 
Olot, 1888-1929.
revista de girona  283 > 65
La relació entre 
Francesc Vayreda i 
Rafael Masó va donar 
peu a l’encàrrec de la 
decoració d’un capçal 
per a unes lleixes d’una 
de les estances de la 
casa Masramon d’Olot
cesc Galí, Ivo Pascual, Domènec Carles, 
Ignasi Mallol, Esteve Monegal, Feliu Eli-
as i Jaume Mercadé, entre d’altres.
Francesc Vayreda es va formar a la 
casa pairal de la família, tota farcida 
dels quadres del seu pare, el qual va 
morir quan ell tan sols tenia sis anys. El 
seu tutor acadèmic, el que va guiar les 
seves primeres passes artístiques, fou 
Josep Berga i Boix, l’íntim amic del seu 
pare i puntal també de l’escola olotina. 
Vayreda va assistir a l’Escola Menor 
de Belles Arts d’Olot des del 1895 fins 
al 1906, quan decideix fer un pas més 
i anar a Barcelona a l’Escola de Fran-
cesc Galí. Al llarg de la seva infància, 
Francesc Vayreda pateix una malaltia 
que li deixa lesions greus a l’esque-
na i l’obliga a anar encaixonat en una 
minerva. Les conseqüències d’aquest 
problema de salut marcaran la seva 
vida posterior amb una cifosi dorsal i 
una estatura reduïda.
El 1906 es trasllada a Barcelona 
i entra a l’escola de Francesc d’Assís 
Galí, el mateix any de la seva inaugura-
ció. En aquest moment coneix alguns 
dels que seran els seus companys plàs-
tics, amb els quals crea a Olot un caliu 
artístic, com Ignasi Mallol, Domènec 
Carles i Ivo Pascual. És a l’aula de Galí 
on Vayreda decideix fer-se pintor, on 
agafa gust al traç i la taca de color, i és 
on, sobretot, aprèn a mirar, a observar. 
L’octubre de 1911 marxa a París amb 
els seus amics Esteve Monegal i Domè-
nec Carles. Ignasi Mallol s’hi afegeix 
més tard. Josep Clarà guia Vayreda i 
els seus amics i els fa anar a l’acadèmia 
Cercle International des Arts, un espai 
d’intercanvi estètic on acudeixen artis-
tes com la pintora polonesa Mela Mu-
ter. A París, tal com Vayreda explica al 
seu bon amic Josep Maria Capdevila, a 
més d’acudir a l’esmentada acadèmia, 
visita sovint el Louvre per estudiar tèc-
niques artístiques i coneix de primera 
mà els artistes impressionistes, Pissar-
ro, Manet i també Cézanne. El maig de 
1912 retorna a Catalunya, passant per 
>> Francesc Vayreda, 
Palco d’envelat, 1921. 
Oli sobre tela, 124,5 x 155 cm. 
Col·lecció particular.
66 > revista de girona  283
La relació entre Francesc Vayreda i 
Rafael Masó va donar peu a l’encàrrec 
de la decoració d’un capçal per a unes 
lleixes d’una de les estances de la casa 
Masramon d’Olot, en la qual estava tre-
ballant l’arquitecte gironí. Aquest edifi-
ci es va acabar convertint en una de les 
edificacions més importants de Rafael 
Masó i representativa del noucentisme. 
El moble era dissenyat per Masó, i es 
van encarregar de la decoració Francesc 
Vayreda i el seu germà Raimon, que en 
aquells moments es trobava a Barcelona 
estudiant tècniques artístiques. El motiu 
de la decoració era La Verge del Roser.
Esteve Monegal és l’autor de l’es-
cultura que encapçala una de les fa-
çanes de l’edifici Masramon, La Pau, 
considerada per Masó una de les obres 
cabdals de l’escultor, juntament amb 
Noia que es pentina. Mentre Vayreda 
està furgant en el seu nou llenguatge, 
Monegal assoleix el cim de la seva pro-
ducció artística amb una estètica clas-
sicitzant present a les consignes dona-
des per Xènius.
art DE L’IMPRESSIONISME AL NOUCENTISME
instal·lats els estius a Olot. Participen 
també en la mostra Torres Garcia, Jo-
sep Aragay, Santiago Rusiñol, Pruden-
ci Bertrana, Joaquim Mir i Josep de 
Togores, entre altres. El mes de juny de 
1914 Francesc Vayreda i Ignasi Mallol 
són convidats per Rafael Masó a expo-
sar a Athenea. Sabem, per una carta 
que Masó envia a Vayreda, que l’expo-
sició va ser del tot satisfactòria per als 
socis d’Athenea, i l’arquitecte acaba la 
carta desitjant-los «forta constància 
per assolir els sospirats ideals».
Alemanya, Bèlgica i Holanda, amb el 
seu amic Josep Clarà. El pintor olotí es 
dedica en aquests moments a l’estudi 
de les tècniques pictòriques, i tam-
bé analitza l’obra dels artistes italians 
primitius i renaixentistes. A Barcelona 
comparteix taller amb Monegal i Ma-
llol. El 1913 és un any important per a 
Vayreda, perquè entra a l’associació de 
Les Arts i els Artistes, tot just després 
d’haver-hi estat admesos Ignasi Mallol 
i Domènec Carles.
L’estiu de 1913, és convidat a l’expo-
sició amb motiu de la festa d’inaugura-
ció de l’edifici de l’associació cultural 
Athenea, endegada per l’arquitecte gi-
roní Rafael Masó. Qui participa de ple 
a engegar aquest projecte cultural amb 
Masó és Xavier Montsalvatge, escrip-
tor, banquer, pintor i mecenes, que té 
de cunyat Ivo Pascual. Artistes propers 
a Pascual són convidats a la inaugura-
ció d’Athenea: Vayreda, Ignasi Mallol, 
Domènec Carles i Rafael Benet. Tam-
bé hi són presents els germans Josep i 
Joan Llimona i Enric Galwey, tots ells 
Eugeni d’Ors, el maig 
del 1914, dedica a 
Francesc Vayreda un 
dels seus Glossaris, 
on parla del «nou 
Vayreda», que res no 
té a veure amb l’escola 
olotina
>> Francesc Vayreda, 
Banyistes, c. 1920. 
Oli sobre tela, 145 x 120 cm. 
Col·lecció particular. 
revista de girona  283 > 67
gres, que esdevé també un referent per 
al pintor. Francesc Vayreda reconsti-
tueix el seu univers propi, amb l’afany 
d’allunyar-se de l’obra del seu pare. 
Amb aquestes obres, Vayreda és capda-
vanter, juntament amb d’altres artistes 
catalans com Joaquim Sunyer, Josep de 
Togores o Salvador Dalí, de la nova es-
tètica del realisme màgic a casa nostra.
En la trajectòria de Francesc Vayre-
da també cal tenir en compte la seva 
faceta com a articulista i comentarista 
d’art, que va portar a terme a les publi-
cacions Vida Olotina, dirigida per Fran-
cesc Fontfreda, i a partir de 1916 a La 
Revista, dirigida per Josep Maria López-
Picó. Per altra banda, Francesc Vayreda 
ha estat un activista cultural important 
a Catalunya. Va arrossegar molts artistes 
amics a Olot i va aconseguir, juntament 
amb ells, tal com afirmà Josep Pla, que 
aquesta fos «la ciutat de Catalunya més 
d’envelat, dels anys vint, quan enceta 
una de les seves etapes més esplen-
doroses, en plena consonància amb 
l’estètica del realisme màgic, present a 
Europa amb artistes com Felice Caso-
rati, André Derain, i el retorn a l’ordre 
de Jean Cocteau. Les figures de Vayre-
da es perfilen i adquireixen l’equilibri 
dels clàssics, i el pigment és distribuït 
en múltiples capes tot adquirint dife-
rents tonalitats suaus. A les seves teles 
emergeix una calma serena, un equili-
bri procedent d’un estudi minuciós del 
dibuix que era ja present en els artistes 
primitius renaixentistes i en l’obra d’In-
Un dels primers teòrics a advertir 
la distància entre l’obra de Francesc 
Vayreda respecte a la del seu pare és 
Francesc Pujols, amb motiu de la pri-
mera mostra individual que li dedica la 
galeria Fayans el 1914. Eugeni d’Ors, el 
maig del mateix any, dedica a Francesc 
Vayreda un dels seus Glossaris, on parla 
del «nou Vayreda», que res no té a veure 
amb l’escola olotina, i que no presenta 
«espiritualitat “ginebrina” sinó tota ita-
liana. O bé francesa, en aquell punt ex-
quisit i rar en què lo francès se lliga amb 
lo grec». Amb aquestes paraules queda 
clara la mirada de Vayreda envers Itàlia 
i els artistes prerenaixentistes italians, 
i alhora el seu referent ben present de 
Cézanne. Aquests elements possibili-
taran que sorgeixin obres plenament 
noucentistes com Nu a la platja, i que 
l’artista encamini el seu trajecte envers 
composicions com Banyistes i Palco 
Amb Palco d’envelat 
o Banyistes, Vayreda 
és capdavanter, 
juntament amb d’altres 
artistes catalans com 
Joaquim Sunyer, Josep 
de Togores o Salvador 
Dalí, de la nova estètica 
del realisme màgic a 
casa nostra
>> Francesc Vayreda, 
Nu a la platja, c. 1917. 
Oli sobre tela, 70 x 105 cm. 
Col·lecció particular. 
>> Esteve Monegal, La Pau, 1915.
Escultura de la façana de la 
casa Masramon, Olot. Pedra 
calcària. Col·lecció particular. 
68 > revista de girona  283
La seva activitat en 
defensa de la cultura i la 
llengua catalanes, ben 
presents en l’esperit 
noucentista, també 
es va exterioritzar 
fermament en la seva 
faceta política
art DE L’IMPRESSIONISME AL NOUCENTISME
acollidora i hospitalària». La seva acti-
vitat en defensa de la cultura i la llen-
gua catalanes, ben presents en l’esperit 
noucentista, també es va exterioritzar 
fermament en la seva faceta política. 
Vayreda va formar part de la constitució 
de la Joventut Nacionalista, l’agost de 
1917, que es crea responent a un sen-
timent nacionalista i a un impuls de la 
cultura catalana i de les seves institu-
cions creades per Prat de la Riba. L’any 
1922 entra a l’Ajuntament d’Olot com 
a regidor dels nacionalistes fins que 
és detingut amb els seus companys de 
Josep Maria Garganta o Francesc Font-
freda. És present a l’Escola de Belles Arts 
de la ciutat, on dóna suport al seu bon 
amic Ivo Pascual, que és el director del 
centre des de 1915, i l’assessora.
En els seus darrers anys de vida, la 
fràgil salut de Francesc Vayreda es de-
teriora encara més, i aquest patiment 
és ben present en el rostres de les seves 
figures femenines. El pintor no amaga 
els defectes de les seves models i ens 
les presenta amb una mirada interior. 
La mort el va sorprendre preparant la 
seva gran antològica a la Sala Parés de 
Barcelona, que representava la seva 
plenitud artística i tancava el dolç cer-
cle que havia iniciat juntament amb 
tota una generació d’artistes catalans.
Rafael Benet, amb motiu de la 
mort del seu amic, va titular el seu ar-
ticle «L’heroisme somrient de Francesc 
Vayreda», en el qual ens parla de la 
complexa trajectòria del pintor, de la 
seva lluita per allunyar-se de l’estètica 
del pare, de la incomprensió al llarg de 
molt de temps de la seva obra per part 
de la crítica, i de la seva persistència a 
seguir el seu camí, i al final ens resta el 
seu somriure dolç: «L’admirable i difí-
cil estil de Vayreda, adquirit a còpia de 
tants renunciaments i del dolor quoti-
dià, semblava néixer a la fi joiós com el 
seu somriure».
Les obres de Francesc Vayreda són 
fruit de les inquietuds de la generació 
d’intel·lectuals de segle xx a Catalu-
nya, i posseeixen una aura sagrada 
sorgida de la proximitat de l’artista al 
precipici de l’infinit. És llavors quan 
emergeixen les seves figures femeni-
nes, amb la mirada trista envers el més 
enllà. Són les efígies de la malenconia 
de principis del segle xx. Alhora, la 
seva obra ens posa en contacte amb 
l’estètica del realisme màgic, present a 
tot Europa, i des d’aquest punt de vis-
ta cal considerar-la com a precursora 
d’aquest moment, juntament amb la 
d’altres pintors catalans com Sunyer, 
Togores o Dalí.
Avui, Olot i Catalunya ha guanyat 
un artista, amb tot un univers dens per 
descobrir.
Mariona Seguranyes 
és historiadora de l’art 
i comissària de l’exposició.
consistori durant la dictadura de Primo 
de Rivera. A Olot, Vayreda col·labora 
en diverses institucions i n’encapçala 
algunes, acompanyat en ocasions pels 
seus bons amics Josep Maria Capdevila, 
>> D’esquerra a dreta, hi ha Marià Llavanera, Valeria Seligman, Eugeni d’Ors, 
Josep Llimona, Iu Pascual i Francesc Vayreda (1918). 
>> Francesc Vayreda acompanyat d’amics seus a Olot. Entre ells, Iu Pascual, que 
és el segon començant per l’esquerra; Ignasi Mallol, dret al darrere amb ulleres, i 
Josep Pla, al mig, al davant de tots. 
a
r
xi
u
 f
a
m
íl
ia
 v
a
yr
ed
a
, o
lo
t.
u
n
iv
er
si
ta
t 
d
e 
n
a
va
r
r
a


Art - De l'impressionisme al noucentisme

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert