Miralpeix i Vilamala, Francesc

Solà Colomer, Xavier

Revistes Catalanes amb Accés Obert

60 > revista de girona 262
patrimonis fràgils
LA INVISIBILITAT 
DEL BARROC 
Una de les accepcions de la veu barroc al Diccionari de la llengua catalana de l’IEC és la d’un adjectiu que 
s’usa per definir un objecte «irregular per excés d’adorns, enfarfegat». L’excés es pot traduir fàcilment 
per imperfecció i l’enfarfegament per acumulació excessiva, conceptes antònims de mesura i ordre, d’altra 
banda intrínsecs de l’art del Renaixement i del seu mirall antic.  
FRANCESC MIRALPEIX I VILAMALA 
XAVIER SOLÀ I COLOMER  > TEXT
La desafortunada 
selecció d’obres 
del barroc que 
figuren a l’exposició 
commemorativa dels 75 
anys del MNAC subratlla 
que alguna cosa no 
estem acabant de fer bé
lizzie  lu
g
h
es
tar els incendis en les esglésies 
o amb la intenció d’assegurar la 
firmitas de les obres projectades, 
l’Espanya de Carles III llançà una 
campanya per posar fi al control 
sobre la pràctica artística i del 
treball per part de les corporaci·
ons gremials, assenyalades com 
el vertader llast que impedia el 
progrés i la indústria. Si els gre·
mis (artesans) eren els perpetua·
dors de l’estètica barroca, els aca·
dèmics (artistes), portadors del 
nou gust a la grecca, representa·
ven la modernitat i, és clar, una 
posició estètica de naturalesa 
acadèmica. El barroc es comen·
çà a veure com un art decadent. 
Els furibunds atacs que rebé, la 
progressiva recuperació del pas·
sat medieval –que la retaulística 
d’època moderna impedia con·
templar–, les primeres onades de 
destrucció i abandonament, etc., van 
contribuir progressivament a fer invisi·
ble un dels paisatges més rics de l’ima·
ginari artístic d’època moderna. 
Són incomptables les anotacions 
d’excursionistes, erudits o diletanti que 
durant més d’un segle defenestraren tot 
allò que fes ferum de barroc. L’any 1928, 
Pelegrí Casadesús recordava: «Quan jo 
era jove […] en parlar de l’art barroc era 
per a dirigir a totes les obres d’aquest 
estil, els majors menyspreus, les parau·
les més despectives». Uns anys abans 
del text de Casadesús, mossèn Alcover 
anotà al dietari de l’excursió filològica 
de 1902: «Pobre iglesia de Santa Ma·
ria [de Maó]! Qui t’ha vista (així) en la 
L
a nostra llengua no ha re·
collit connotacions tan 
sofisticades com la de la 
paraula portuguesa ba-
roco, associada a la be·
llesa d’una perla d’esfera asimè·
trica. Val la pena, en aquest sentit, 
recordar Giulio Carlo Argan, que 
relacionà Ciceró –que deia que 
el millor orador era el que instru·
ïa, ensenyava i movia l’esperit dels 
seus oients mitjançant la retòrica– i 
l’objecte últim de l’art barroc: per·
suadir, seduir i commoure a través 
d’allò bellament estrany i captiva·
dor, forçant i portant al límit, si calia, 
l’il·lusionisme i la metàfora, l’espec·
tacle i l’escenografia. Fins i tot les 
cornucòpies i les volutes del rococó 
no es veieren com a elements acu·
mulatius i pretensiosos, sinó com a 
fruits d’una naturalesa desbordada 
en constant creació, que és una ma·
nera de convertir l’excés en virtut. 
La defenestració d’un art
A casa nostra, el sentit pejoratiu del 
terme barroc no té una única explica·
ció. Podríem esmentar la manca d’una 
tradició historiogràfica ferma, tan ne·
cessària per posar en valor el llegat 
artístic; l’escàs sentit de preservació 
del patrimoni que històricament ens 
ha caracteritzat, o els factors de cons·
trucció ideològica lligats a la qüestió 
de la identitat, tantes vegades menci·
onats. Això no obstant, hi ha una ex·
plicació que està en l’origen de totes: 
el menyspreu de l’academicisme de la 
fi del segle xviii. Amb l’excusa d’evi·
>>   Retaule de Sant Narcís de la 
catedral de Girona, de Pau 
Costa (escultura) i Antoni 
Viladomat (pintura), una 
de les millors obres del 
barroc a Catalunya.
revista de girona 262 > 61
A cada església 
romànica del Principat 
pirinenc conviuen sense 
conflicte el romànic i la 
retaulística moderna
imaginació axí com te conceberen y 
t’alsaren tot d’una, y te veu ara enllet·
gida, deturpada y esquenyada pel bar·
roquisme antich i modern!». A Santa 
Maria de Ripoll, en canvi, el mateix 
Alcover s’exclamava, atrapat pel ne·
oromànic de la restauració: «¡Que de 
viva i d’intensa se sent un la Pàtria 
dins aqueixa excelsa Basílica!». No ens 
pertoca aquí reflexionar sobre el vin·
cle entre art i nació, tan present en els 
debats de la segona meitat del segle 
xix, però el que és segur és que Alcover 
no veia ni sentia de la mateixa manera 
l’art romànic que el barroc, ni tan sols 
quan el primer era reinventat.
Una selecció desafortunada
Just quan l’interès pel barroc rebrota·
va de nou a casa nostra, en part grà·
cies a l’edició del Barock in Spanien 
d’Otto Schubert, l’esclat de la Guerra 
Civil Espanyola estroncà de soca·rel 
els intents d’una incipient generació 
d’estudiosos per fer·lo visible. És in·
negable, però, que d’ençà de la Guerra 
Civil la consideració envers l’art barroc 
ha anat ressorgint de les cendres com 
un brot d’herba tendra. I així i tot ens 
equivocaríem si li retiréssim l’etique·
ta de patrimoni en perill. L’absència 
d’una catalogació sistemàtica dels 
béns d’aquesta època, la manca d’una 
superació de prejudicis estètics que 
tenen a veure amb la nostra mirada 
com a espectadors contemporanis, la 
dificultat de comprensió iconogràfica 
per part de generacions cada vegada 
menys formades en aquest terreny, la 
voràgine constructiva, la política d’ad·
quisicions, etc., són circumstàncies 
que requereixen no abaixar el nivell 
d’alerta per evitar ensopegar en la 
mateixa pedra. Sense anar més lluny, 
la irrisòria i desafortunada selecció 
d’obres del barroc que figuren a l’ex·
posició commemorativa dels 75 anys 
del MNAC subratlla que alguna cosa 
no estem acabant de fer bé. I això que 
el discurs d’inauguració del 24 de maig 
de 1936 –fa 70 anys!– del Museu d’Art 
de Catalunya, realitzat per Pere Co·
romines, llavors president de la Junta 
de Museus, ja ho feia notar: «No heu 
de veure aquesta obra, però, com una 
cosa completa i acabada [...]. Es tracta 
de tres segles de la nostra decadència 
que cal estudiar [...] i que el Museu 
d’Art de Catalunya haurà d’enriquir·se 
amb noves i avui insospitades valors, 
quan els nostres barrocs vinguin a 
ocupar el seu lloc en aquest Panteó de 
la nostra cultura». 
Depèn de nosaltres creure’ns d’una 
vegada per totes el projecte de Pere 
Coromines. Un model de conciliació 
el tenim en les petites i ben cuidades 
parròquies andorranes. A cada esglé·
sia romànica del Principat pirinenc 
conviuen sense conflicte el romànic 
i la retaulística moderna sense des·
torbar·se, compartint el mateix espai 
de sempre, convertits en testimonis 
impagables de la història de les advo·
cacions del lloc, dels desitjos i anhels 
de diferents generacions de ciutadans, 
de les esperances i de les oracions en·
comanades, del gust i dels canvis de 
mentalitat. I tot plegat amb naturalitat.
Francesc Miralpeix i Vilamala 
és professor d’història de l’art 
de la Universitat de Girona.
Xavier Solà i Colomer 
és historiador i professor 
de secundària.
>>  Interior de l’església de Sant 
Martí de la Cortinada (Ordino, 
Andorra). Les esglésies andorranes 
són un exemple de la preservació 
del patrimoni d’època moderna.
k
a
r
o
ly  lo
r
en
tey


Patrimonis fràgils - La invisibilitat del barroc

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert