Truyols, Jaume

Revistes Catalanes amb Accés Obert

44 [508] E Revista de Girona F núm. 245  novembre - desembre  2007 E Història
Història
Jaume Truyols i Santonja
El darrer estiu empordanès
de Joan Carandell i Pericay
La mor t del geògraf i geòleg
empordanès Joan Carandell, de la qual
es compleixen ara 70 anys, va tenir lloc
a la vila de Pals. Malgrat haver nascut a
Catalunya, el seu nom és més conegut a
Andalusia, on havia desenvolupat la
major part de la seva important obra
científica. El seu retorn va coincidir amb
l’inici de la Guerra Civil (1936), i aquest
fet va marcar el seu destí final. 
La Guerra Civil del 36, amb la separació
del territori espanyol en dues zones
incomunicades per la línia de foc, va
produir entre altres malvestats la
separació física d’algunes famílies,
quan l’atzar determinà que llurs
membres es trobessin durant aquells
anys en àrees diferents del país.
Joan Carandell i Pericay
(Figueres 1893 – Pals 1937).
Retrat dels seus anys 
transcorreguts a Còrdova.
E Revista de Girona F núm. 245  novembre - desembre  2007  E [509] 45Història F
Això és el que va succeir-li a Joan
Carandell, geòleg i geògraf, un per-
sonatge important nascut a
l’Empordà, el qual, establert i casat a
Andalusia de feia temps, havia decidit
viatjar a la seva terra l’estiu del 36
amb la intenció de visitar els familiars
seus que hi residien, quan el destí,
amb qui no comptava, va impedir-li
el retorn i morí lluny de la llar, on la
muller i fills l’esperaven inútilment.
Pel fet d’haver-se format intel·lec-
tualment a Madrid i per la seva llarga
absència de Catalunya, és menys
conegut entre nosaltres del que cal-
dria, tot i que abans de morir havia
deixat encara un emotiu tribut
d’homenatge sincer a la terra on
havia nascut: el manuscrit de la que
va ser la seva obra pòstuma, la
monografia El Bajo Ampurdán. Ensa-
yo geográfico. Però aquesta obra, a
causa de la guerra, romangué inèdita
fins al 1942, en què fou publicada a
Granada, i sols va ser difosa a Cata-
lunya molt més tard, quan l’any 1978
en va aparèixer una nova edició feta
a Girona. 
Empordanès conegut com a andalús
Qui era, doncs, Carandell? Quina
fou la seva trajectòria vital, que el va
traslladar lluny de casa seva, i quin
fou el seu destí? Ell havia estudiat la
carrera de ciències naturals a Madrid
i s’havia especialitzat en estudis de
caire geològic i geogràfic, i professio-
nalment als 24 anys ja havia assolit
per oposició una càtedra d’ensenya-
ment mitjà en un institut de la pro-
víncia de Còrdova. Estudiós per
naturalesa com era i amb condicions
per a la recerca científica, dedicà els
20 anys de la seva vida transcorregu-
da a Andalusia a reconèixer àmplia-
ment el país i efectuar-hi un nombre
considerable de treballs geogràfics i
geològics. Tant és així que la major
part de l’obra escrita per Carandell es
refereix a Andalusia, i per aquest
motiu varis dels autors que s’han
ocupat de la seva biografia li han
conferit l’apel·latiu de «geólogo y
geógrafo andaluz». 
La notícia de la seva mort inespe-
rada aparegué en plena Guerra Civil
a la premsa quotidiana de Catalunya,
però en els medis científics no trans-
cendí gaire fins acabat el conflicte
bèl·lic. Fou llavors (1941) que el
professor Lluís Solé i Sabarís, durant
l’època que va romandre com a
catedràtic de la Universitat de Gra-
nada, donà notícia de la seva figura i
una anàlisi de la seva obra, i un any
després presentà i publicà la mono-
grafia de Carandell sobre el Baix
Empordà. També quasi de manera
simultània, el que havia estat mestre
seu a la Universitat de Madrid, el
professor Eduardo Hernández
Pacheco, li dedicà una emotiva sem-
blança. I recentment (des de 1992)
els professors de la Universitat de
Còrdova Antonio López Ontiveros i
José Naranjo Ramírez han emprès
l’estudi a fons de l’obra de Carandell
i han ressaltat l’alta significació de la
seva figura. 
Als 70 anys del seu traspàs, a la
vila de Pals és just que ens recordem
de la personalitat d’aquest científic, ni
que sigui tan sols pel fet d’haver
escrit una obra tan emblemàtica com
és la monografia geograficogeològica
sobre el Baix Empordà. 
Formació acadèmica a Madrid
Joan Carandell i Pericay havia nascut a
Figueres el 19 de gener de 1893, al
número 145 del carrer Nou. El seu
pare, Gregori Carandell i Salinas, era
mestre d’escola, nascut a Saragossa
però amb arrels gironines, i la seva
mare, Irene Pericay i Martínez, era de
la vila de Pals. El matrimoni havia tin-
gut també dues filles, que moriren
joves. Malauradament també la mare
morí aviat i quedaren pare i fill sols, en
companyia d’una germana del pare, la
tia Elvira. D’adolescent el noi havia
manifestat un gran interès per la geo-
grafia i les ciències de la naturalesa,
probablement a causa de la influència
del pare, que segons sembla era un
excel·lent pedagog. Diuen els seus
biògrafs que el pare, ja vidu, «va dedi-
car per sempre la seva vida i afanys a
ell». I així, una vegada Carandell
hagué cursat el batxillerat i obtingut el
grau de mestre de primera ensenyança
el 1911, el pare, per tal d’obrir-li nous
horitzons intel·lectuals decidí matricu-
lar-lo a la Universitat de Madrid per-
què pogués estudiar ciències naturals.
Tots dos s’hi traslladaren l’any següent,
convençut el seu pare que l’abandó de
la llar de Figueres i el trasllat a la capi-
tal eren convenients per a l’esdeveni-
dor del fill. Les circumstàncies admi-
nistratives, que ells no podien preveu-
re, van fer que no pogués arribar a
Portada de la monografia El Bajo Ampurdán,
edició original (Granada, 1942). 
El geògraf i geòleg, establert a Andalusia, 
va retornar al seu país el 18 de juliol 
de 1936, mentre esclatava la Guerra Civil
46 [510] E Revista de Girona F núm. 245  novembre - desembre  2007 E Història
cursar la carrera directament a Barce-
lona, on en aquells mateixos moments
el Govern acabava de crear una secció
específica d’aquests estudis en la seva
Facultat de Ciències, la segona amb
aquesta denominació que va existir a
l’Estat fins a l’any 1958. 
Instal·lats a la capital, Joan Caran-
dell va iniciar-hi els seus estudis amb
gran dedicació, i resulta sorprenent
que enllestís la seva formació acadè-
mica (llicenciatura i doctorat) en un
curt període de tres anys. Hom li
encomanà com a tema de tesi l’estudi
de les calcàries cristal·lines de la serra
del Guadarrama (1914), que li fou
dirigida pel catedràtic de geologia de
la Universitat, el professor Lucas Fer-
nández Navarro. Carandell, que era
una persona amb moltes inquietuds,
es va relacionar immediatament amb
tots els cercles intel·lectuals de
Madrid. Especialment van ser-li molt
profitosos els contactes que va man-
tenir amb la gent de la Institución
Libre de Enseñanza, que l’influïren
àmpliament, amb el desenvolupa-
ment dels seus mètodes pedagògics.
López Ontiveros (1992) diu, fins i
tot, que Carandell fou «un prototipus
quasi perfecte de l’intel·lectual creat
per la Institució». 
Aviat es va integrar al grup de
treball del Museo Nacional de Cien-
cias Naturales, on a l’entorn del pro-
fessor Eduardo Hernández Pacheco
s’havia aplegat un bon estol d’investi-
gadors de paleontologia i prehistòria,
i al costat d’un d’ells, l’alemany Hug
Obermaier, el celebrat autor de
L’home fòssil, realitzà estudis sobre el
glacialisme de l’era quaternària a la
península Ibèrica. A la vegada, ence-
tava una nova línia de treball més
personal sobre altres aspectes fisiogrà-
fics i geomorfològics del relleu
peninsular. En aquest camp hi aplicà
freqüentment l’ús dels blocs diagra-
ma, un mitjà de representació gràfica
que havia establert l’escola americana
de William M. Davis, i del qual
Carandell fou l’introductor al nostre
país; més endavant, aquest mètode
fou utilitzat sovint per diversos geò-
legs de l’escola catalana (Lluís Solé i
Sabarís i Noel Llopis, entre altres) en
els seus treballs. Precisament l’habili-
tat de Carandell com a dibuixant a la
ploma permeté il·lustrar amb claredat
la majoria dels seus estudis geomor-
fològics, entre els quals voldríem
assenyalar el que per primera vegada
es refereix a la morfologia costanera
de diversos punts de l’Empordà.
Còrdova 
El 1917 féu oposicions a càtedres
d’ensenyament mitjà, i aconseguí
guanyar la plaça corresponent a l’ins-
titut de Cabra, a la província de Còr-
dova. Aquest fet determinà, amb el
que comporta la realització de l’acti-
vitat docent, una nova orientació
dels seus treballs, sense abandonar del
tot els camps fressats anteriorment.
Les noves responsabilitats com a pro-
fessor, amb les aptituds pedagògiques
més que notables que posseïa, li per-
metien compaginar la recerca cientí-
fica amb la formació de l’alumnat, en
el qual intentava fomentar estímuls i
aficions durant les excursions que
efectuava a les serralades bètiques. 
No cal dir que des de llavors, pel
fet d’haver-se d’habituar amb un pai-
satge nou, que des del punt de vista
geogràfic i geològic era tan variat i
diferent del de la Meseta, el volgués
recórrer d’un extrem a l’altre i
d’aquesta manera donar peu per rea-
litzar-hi més endavant varis dels seus
notables assaigs sobre el país. 
En aquell temps, obtenir una
càtedra d’institut era una de les
poques sortides importants a què
podien aspirar aquells que per voca-
Establiment comercial on abans hi havia l’habitatge de Francesc Trias Vicens,
en el qual morí Joan Carandell el 1937.
E Revista de Girona F núm. 245  novembre - desembre  2007  E [511] 47Història F
ció havien decidit emprendre una
carrera docent, i Carandell n’era ben
conscient. Així que per a ell la vida
va canviar substancialment a Andalu-
sia. La seva feina li resultava molt
gratificant, perquè era reconeguda
per la societat local, i especialment
quan més endavant començà a
escriure per a publicacions regionals i
locals articles sobre aspectes de geo-
grafia econòmica i humana, que inci-
dien en la problemàtica del país.
Segons Lluís Solé i Sabarís, el nom-
bre de publicacions de Carandell
sobre Andalusia (memòries, assaigs,
articles) arriba a la xifra de 56, més de
la meitat de la seva producció cientí-
fica total. Per aquest motiu i com a
reconeixement a la seva àmplia labor
com a professor i com a assagista
capacitat per interpretar amb sensibi-
litat els problemes regionals arribà
més endavant a ser promogut com a
membre numerari de la Real Acade-
mia Cordobesa de Ciencias, Bellas
Letras y Nobles Artes (1930) i com a
membre corresponent de la Real
Academia de Ciencias Exactas, Físi-
cas y Naturales de Madrid (1935). 
El 1927 va obtenir per trasllat la
càtedra de l’institut de Còrdova, i allà
va produir-se un fet important per a
la seva vida: s’hi va casar. La seva
muller, Silveria Zurita, cordovesa de
Bujalance, era una persona amb
inquietuds intel·lectuals que havia
estat també deixebla a Madrid del
professor Hernández Pacheco, i allà
hi havia conegut Carandell. Experta
en diverses llengües, pogué ajudar-lo
en la traducció d’obres angleses i ale-
manyes que necessitava per als seus
estudis. Amb ella tingué dos fills,
Joan i Irene. Però haver creat una
família li feia veure la necessitat
d’incrementar els seus ingressos, i per
aquest fet no va vacil·lar llavors a
matricular-se a la Facultat de Farmà-
cia de Granada per obtenir el títol
professional corresponent que li per-
metés regentar un establiment far-
macèutic a Còrdova. 
Treballs de geografia 
humana i econòmica
Fou en aquesta època quan més clara-
ment es manifestà en Carandell la
nova orientació que prenien els seus
treballs vers el camp geogràfic. Els
últims anys de la seva vida publicà
nombrosos articles sobre geografia
humana i econòmica referits a Anda-
lusia. Malgrat això, no abandonà del
tot els treballs de caràcter geològic
que li permetien la interpretació del
relleu, com havia fet sempre. Però el
món de la geologia en aquells
moments estava experimentant canvis
importants amb la introducció de
noves idees, i ell fou sensible a aquest
procés. Encara el 1921 havia publicat
un assaig geològic sobre Sierra Neva-
da seguint les idees tradicionals que
imperaven en aquell moment, però la
introducció poc després de les prime-
res interpretacions al·loctonistes en
l’origen de les grans serralades (la
famosa obra d’Emile Argand, que les
inicià, aparegué un any més tard) el va
moure a revisar el seu pensament, que
acabà essent finalment el d’un convers
de les modernes concepcions mobilis-
tes dels mantells de corriment. 
La seva activitat frenètica, tal com
la qualifica López Ontiveros, el va dur
a participar durant aquells anys en
diversos esdeveniments científics de
caràcter internacional, en alguns dels
quals fins i tot hi detingué la represen-
tació oficial del país, com en el XII
Congrés Geogràfic Internacional cele-
brat a Cambridge el 1928. Dos anys
abans havia participat en el XIV Con-
grés Geològic Internacional que tin-
gué lloc a Madrid, i per al qual havia
preparat les guies de camp correspo-
nents a la visita programada a Andalu-
sia. Finalment, el 1930 assistí als actes
del centenari de la Societat Geològica
de França, amb una memorable
excursió realitzada als Alps. 
Panoràmica del Baix Empordà que es contempla des del mirador del Pedró, a Pals. Fotografia
antiga, de la primera meitat del segle XX, facilitada per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Pals. 
Morí en plena guerra, lluny de la muller 
i dels fills, després d’escriure la seva 
extraordinària monografia El Bajo Ampurdán
A
ju
n
ta
m
en
t 
d
e 
P
al
s,
 À
re
a 
d
e 
C
u
lt
u
ra
48 [512] E Revista de Girona F núm. 245  novembre - desembre  2007 E Història
D’aquesta excursió se’n ressentí
notablement el seu estat físic. I
sembla que en aquesta temporada,
l’activitat febril que desenvolupava
incessantment li va anar minant la
salut, fins a l’extrem de provocar-li
la malaltia que el va acompanyar
els darrers mesos. Segurament ell
pressentia que el seu temps s’acaba-
va. Des de petit havia conegut la
presència de la mort a casa seva i
podia esperar amb serenitat i estoï-
cisme l’arribada de la maragalliana
«hora de temença». Així ho escrivia
a un amic: «La mort, si ha de venir,
vindrà, i em trobarà en la millor
actitud: treballant». 
1936: un viatge sense retorn
L’estiu del 36, Carandell decidí pas-
sar-lo a l’Empordà, la seva terra. Pau
Vila, gèograf com ell, deia que el
motiu del seu desplaçament era per
poder efectuar una cura de repòs, i el
mateix Carandell confiava que aques-
ta estada li seria beneficiosa per al seu
estat de salut. Pensava reunir-s’hi més
endavant amb la muller i fills, que no
coneixien la terra, i encara podia
aprofitar aquestes vacances obligades
per poder finalitzar l’assaig geogràfic
sobre el Baix Empordà, que tenia
començat de temps enrere. Ignorava
però, que el destí s’interposaria en els
seus projectes. 
Havia fet el viatge de Còrdova a
Madrid i des d’allí es traslladà a Cata-
lunya en tren. Era el 18 de juliol, el
fatídic dia que va esclatar la Guerra
Civil. Ell no podia preveure que amb
aquell viatge trencaria tota possibilitat
de retornar a Còrdova i veure de
nou el seus, com malauradament així
fou. Sol a Catalunya, intentà de
posar-se en contacte amb els seus
parents empordanesos de la banda
Pericay, confiant que el podrien
allotjar alguns dies a casa seva, ja que
creia que el conflicte bèl·lic duraria
poc temps. En efecte trobà bona aco-
llida a Pals, a casa de Francesc Trias
Vicens, cosí de la seva mare. Algú ha
dit que també havia passat alguns dies
a Begur, però no es conserven dades
fiables sobre els primers moments en
què sojornà a la comarca. 
Amb tot, l’allunyament de casa
seva –més d’un any– se li feia etern,
tot i que va aprofitar el temps treba-
llant en l’estudi geogràfic del Baix
Empordà, que va enllestir durant
aquests mesos. Hom l’imagina dalt
del Pedró de Pals, i potser també al
Quermany, dibuixant el paisatge: la
plana del Ter i del Daró, amb els seus
aiguamolls i les clapes urbanes dels
petits pobles empordanesos. Amb els
seus característics dibuixos a la ploma
que il·lustren la monografia, l’estava
convertint en un homenatge pòstum
a la seva comarca natal. 
No en sabem gaire cosa de l’evo-
lució del seu estat de salut, que
s’anava agreujant progressivament,
sense que la muller i els seus dos fills
en sabessin res, inquiets per l’absència
de notícies a causa de la guerra. El 30
de setembre de 1937, a les 6 de la
tarda, Carandell va morir al domicili
de Francesc Trias. A la partida de
defunció consta que havia mort
d’una «hemoptisi tubercular», segons
la certificació facultativa. La casa
mortuòria estava situada al carrer de
l’Enginyer Algarra, número 21. Els
canvis urbanístics importants que ha
experimentat la vila de Pals els
darrers temps han desplaçat la nume-
ració del carrer, i aquesta casa corres-
pon ara al número 43 i està ocupada
per un establiment comercial. Tot i
el temps transcorregut, encara hi ha
qui recorda la figura prima de Caran-
dell pels carrers del poble i de la
comarca. El nét de Francesc Trias
Vicens, Francesc Trias Anglada, que
estava mobilitzat per l’exèrcit quan
Carandell morí, així com les cosines
segones d’aquest, Maria Pericay i
Anna Janoher, ara a Torroella de
Montgrí, ens n’han parlat amb molt
d’afecte. Els seus familiars van oferir
una darrera residència al seu cos: un
nínxol al cementiri de Pals, al costat
del que tenien en propietat. Allà des-
cansa, doncs, al peu del Pedró, un
dels millors miradors de la contrada,
des d’on segurament moltes vegades
havia contemplat extasiat el panora-
ma de la plana empordanesa que
s’obre esplendorosa als seus peus.
Jaume Truyols Santonja  és paleontòleg, 
professor emèrit de la Universitat d’Oviedo.
Voldria manifestar el meu cordial agraïment per
l’ajuda desinteressada rebuda dels familiars
esmentats de Joan Carandell, amb dades i
records del seu pas per la vila. I també per la
col·laboració efectiva del bibliòfil i antic llibre-
ter de Palafrugell Josep Junqué, que m’ha ajudat
en els camins que comporta la present recerca. 
Bibliografia
CARANDELL, J. (1978). El Bajo Ampurdán. Ensa-
yo geográfico. Diputació Provincial de Girona
(2a edició). 185 p.
HERNANDEZ PACHECO, E. (1942). «D. Juan
Carandell (Homenaje póstumo)». Boletín de
la Real Sociedad Española de Historia Natural,
Madrid, núm. 40, p. 85-91. 
LOPEZ ONTIVEROS, A. (1992). «D. Juan Caran-
dell Pericay (1893-1937), geólogo y geógra-
fo andaluz». Revista de Estudios Regionales,
Còrdova, núm. 32, p. 341-350. 
SOLÉ SABARIS, L. (1941). «Juan Carandell Peri-
cay, geólogo y geógrafo andaluz». Boletín
Universidad de Granada, núm. 63, p. 157-171. 
VILA, P. (1938). «Catalunya ha perdut un geò-
graf». La Publicitat, Barcelona, 18, II.


El darrer estiu empordanès de Joan Carandell i Pericay

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert