Oriol Dauder, Joan A.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

FuLis DE LA REVISTA^ *• REVISTA DE G I R O N A •* N Ú M . 2.15 M A R Ç - A B K I L zoof» "e- Í2211107 
Fulls a Revista 
Sumari 
Sobre ía maiencolia 
J.A. ORIOL DAUDER 
M'agradaria 
TERESA COLOM 
Qui més pot oblidar? 
ALBERT CAROL 
Marques de biblioteca 
TERESA COSTA-GRAMÜNT 
Ferran Gonzalez Solà 
(Terrassa, 1968), que té 
com a nom artístic Fer, és 
l'il-lustrador d'aquests Fulls. 
L'any 1991 va obtenir la lli-
cenciatura de belles arts a la 
Universitat de Barcelona. Ha 
participat en mostres 
col·lectives arreu de l'Estat 
espanyol des de l'any 1990. 
Ha exposat en mostres i fires 
internacionals a França, 
Anglaterra i Alemanya. Ha 
estat guardonat amb premis 
i accèssits. Des de 1997 ha 
realitzat exposicions indivi-
duals en diverses galeries 
del nostre país i a Itàlia; la 
darrera, amb el títol "Estruc-
tures obertes», s'ha presen-
tat durant els mesos de 
febrer I març d'enguany en el 
Museu d'Art de Girona. Els 
dibuixos que ens ofereix en 
aquests Fulls expressen les 
seves impressions després 
de la lectura dels textos que 
els acompanyen, la prosa i 
els poemes. 
Wi 
Sobre 
la malenconia 
J.A. Oriol Dauder 
IsiDOR DE SEVILLA VA ESCRILJRE QUE LA MALENCONIA REP EL SEU NOM DEL SEDIMENT NEGRE 
de la sang barrejada amb abundància de bilis, i els grecs, a allò de color negre ho anome-
naven mélan, i a la bilis li'n deien hholé. La definició, per tant, arrenca de l'antiga teoria 
dels quatre humors (sang, flegma, bilis groga i bilis negra) que se suposava que entraven en 
la constitució del cos i determinaven amb llurs proporcions relatives la salut i el tempera-
ment d'una persona. Concretament la bilis negra, segons Hipòcrates, era una malaltia cau-
sada pel planeta Saturn que induïa la melsa del pacient a segregar grans quantitats d'aquest 
humor, la qual cosa enfosquia el seu estat d'ànim. 
io8 Í224I * . REVISTA DE G I R O N A •» NÚM. ZJ·Ï MARÇ - AÜUIL 200Ó «* FULLS DE U REVISTA 
mil 11 n i 
Potser un primer apunt, dels que em proposo anotar, 
podria consistir a escriure algunes coses de caire etimolò-
gic, per exemple, sobre quina de les dues fonnes admeses 
en català és la més correcta o preferible: mclaiicolia (preferi-
da per Coromines) o malenconia (triada per l'Institut 
d'Esmdis Catalans, seguint Fabra). M'avanço a dir que en 
aquest escrit heliotròpic les utilitzaré totes dues indistinta-
ment. La duplicitat de fornies és explicable per metàtesi de 
les vocals i dissimilació consonàntica: malaiiconia... malanco-
lia... malaicolia... inclancolia... malenconia... En grec trobem 
els mots mela^koHa i melagkholín en les obres d'Hipòcrates, 
Timeu de Locres, Manetó d'Egipte, Plató i Aristòtil. Plató 
a la seva República parla del fet de patir un caràcter 
nielancòlic [mclagklioHkós), i esmenta «l'humor ombra»; i 
Estagirita, a Problemes, es pregimta per què deu ser que 
aquells que han destacat en filosofia i altres arts són indivi-
dus malenconies, afligits per la malalria de la bilis negra. En 
llatí, melancholia es troba a Celi Aurèlia. 
Un segon apunt vindria detenninat per algunes cita-
cions de diversos autors, refranys o proverbis sobre la 
malenconia o la tristesa, des dels anrics fins als moderns, 
des dels proverbis xinesos fins als anglesos, castellans o 
catalans, des de Marcial fins a Mallarmé, des de Sèneca a 
Shakespeare. 
Un altre apunt correspondria als —arbitraris— llenguatges 
florals tan de moda en l'època del romanricisme burgès ale-
many, època en què no era inlreqüent que els barons de 
posició acomodada expressessin missatges sentimentals diri-
gits a les dones per mitjà de flors delicades. Aquest costum, 
ja iniciat al final del segle XVIII, havia produït un simbolis-
me lúdic floral, i fou ressuscitat un segle després, en l'època 
anomenada de la crisi del progrés a partir de 1870, L'any 
1899, per exemple, G. W. Gcssmann, amb el seu índex flo-
ral va contribuir a revifar el record d'aquest delicat i engin-
yós costum en el món de les belles dames. En alguns 
d'aquests llenguatges de les flors, la malenconia, la pena i la 
por d'estimar són representats per la calèndula, anomenada 
també boixac o groguet blanc. En d'altres, pels blauets, 
angelets o capblaus; i en d'altres encara per la camèlia disci-
plinada, el gerani trist o les fijües seques. Tant és així que hi 
ha pintures que representen «les penes» sota la fornia d'una 
jove pàl·lida i macilenta, el cap inclinat de la qual sembla 
oprimit pel pes d'una garlanda de calèndules. Aquesta flor 
daurada és, doncs, l'emblema de les penes de l'ànima, i ofe-
reix a l'observador moltes particularitats 
notables i curioses: se la veu florir durant 
tot l'any, per la qual cosa els romans l'anome-
naren «flor de les calendes», és a dir, «flor de tots els mesos». 
Hom pot modificar de mil maneres el trist significat de la 
calèndula. Per exemple, unida a una rosa és el símbol de les 
dolces penes de l'amor; acompanyada d'altres flors, indica la 
cadena de la vida, barreja de béns i de mals. A l'Orient, un 
pomell de calèndules i cascalls explica aquest pensament: «Jo 
calmaré les vostres penes». Encara podríem parlar d'un 
quadre de Feuerbach, que es conserva a la Galeria de 
Munic, i que es titula Malenconia. En aquesta pintura es per-
sonifica també amb una dona jove, malgrat que ja una mica 
marcida, que medita, abstreta, davant una calavera que té a 
les mans i a la qual dirigeix una mirada lànguida i impreg-
nada de tristesa. 1 si ens referíssim als geranis, podríem des-
tacar que l'anomenat «gerani tríst», semblant als esperits 
malenconies, fiíig de la llum del dia, encanta amb deliciosos 
perfums els qui el cultiven, i el seu endreçament és ombrí-
vol i modest; en tot fa contrast amb el gerani escarlata, 
emblema de la beneiteria. 
En un altre apunt, basat en la mitologia i les llegendes, 
podriem recordar que quan Citerea va quedar vídua del 
seu amant, va barrejar les seves llàgrimes amb la sang del 
seu estimat Adonis, i es diu que l'anemone color de porpra 
va néixer de la sang i del seu plor nasqueren les calèndules. 
També es creia que l'olor desagradable d'aquesta flor prové 
del fet que Prosèrpina s'endugué als Inferns un pomell de 
calèndules quan Hades la raptà. No manquen tampoc les 
afabulacions per analogia entre el color de la flor i l'or, 
quan es diu, per exemple, que la calèndula brilla amb 
impostura i infesta la mà de qui la vol collir de la mateixa 
manera que l'or corromp el cor. 
Però potser més interessant és l'apunt que fa referència 
a la història. D'entrada haig de dir que el romanticisme, 
aparegut a Europa el primer i segon quarts del segle XIX, 
per bé que nascut a final del XVIII, i que generalment 
s'oposa al classicisme, no va ser l'únic moviment que al 
llarg de la història s'ha donat amb les mateixes o semblants 
característiques. Contra el que ens diuen els historiadors i 
els estudiosos, jo crec fennament que les èpoques liistòri-
ques són epicícliques i que hi va haver un romanricisme 
egipci, caracteritzat precisament per la malenconia, l'enor-
me silenci, el sentit de l'amor i el gust pel fianerari. També 
hi hagué un romauticisuie ronianoalcxandrí, sorgit després 
de la decadència del racionalisme grec (Grècia no va tenir 
romanricisme; el romanticisme grec és Roma). D'aquesta 
FuLis DE u REVISTA -> * • REVISTA DE G I R O N A •» NÚM. 235 MAIÍÇ - AHHII. 2006 *• 1225! 109 
manera s'entén que alguns autors hagin interpretat la histò-
ria, al ineu entendre calant a fons, encara que hagin aixecat 
les ires acadèmiques, i hagin assenyalat la diferència entre 
els poetes clàssics i els romànrics, tot afirmant, per exemple, 
que Virgili (i d'altres de la mateixa època) no va ser un 
poeta clàssic, sinó un poeta romàntic, amb sensibilitat feme-
nina, lànguid, indolent, solter i tuberculós com molts dels 
romàntics del XIX, i que va encertar a satisfer una ansietat 
general de l'època parlant malencònicament d'edats perdu-
des, pretèrits macilents i dies simphcíssims i com matriar-
cals (toc l'encant de L'Eiieida —i de les Gcàr^iíjtics i de les 
Bucòliques, no diguem- rau en la infinita malenconia que 
goteja el poeta, més del cor que no pas del cap). ^Com jus-
tificar aquestes afirmacions, potser pensarà el lector? Doncs 
constatant que en el classicisme predomina el pensament 
lògic de l'ésser humà {ciència, filosofia, tècnica, caça, guer-
ra, negocis i manifestacions intermèdies i afins); i en el 
romanticisme allò que domina és el pensament màgic de 
l'home (fe, amor, poesia, art, història, tradició, llegenda i 
manifestacions també intermèdies i afins). Igual passa en les 
èpoques epicícliques de la història comparables a les edats 
dels éssers humans: romanticisme (ancianitat); edats mitja-
nes (infantesa); renaixements (adolescència); racionalisme 
(maduresa); barroc (èpoques de trànsit)... i tornem a 
començar. Els romanticismes es caracteritzen per la presèn-
cia ambivalent dels dos tipus de pensament, però amb el 
predomini del màgic sobre el lògic, de Dionís sobre 
Apol·lo, per utilitzar els temies que adoptà Nietzsche. 
Podria esmentar encara d'altres camps artístics a partir 
dels quals ens acostaríem a la melancolia, com és ara cl 
musical, o terrenys patològics de l'ànima, com el psicològic 
i fins i tot el psiquiàtric, que consideren la malenconia com 
un estat morbós, moltes vegades previ al suïcidi... però hi 
renuncio. Anotaré, però, un altre apunt que considero una 
prova hterària del fet que un autor com Paul Vaiéry (1871-
1945), tot i que es va sentir atret pel simbolisme d'un 
Mallarmé i pel decadentisme d'un Huysmans (moviments 
que en podríem dir «descendents directes dels romàntics»), 
quan va crear el personatge de Monsieur Teste (i això va 
ser l'any 1895), no tenia res a veure ja amb el moviment 
romàntic. I precisament em basaré en l'absència de «la 
malenconia», que és un dels trets més característics del 
romanticisme (recordem el que va escriure José Luis Aran-
guren a Poesia y existència: «El hombre romànrico única-
mente acierta a vivir entre nostalgias»). 
Però abans voldria fer un petit inventari dels «símpto-
mes» que caracteritzen els romàntics. Prenc les dades del 
filòsof extremeny Pedró Caba i de la seva obra El hombre 
rotnàntico (hiterpretación) de 1952. Són trets de l 'home 
romàntic: fi-igir de la realitat per enyorar-la des de lluny; 
l'individualisnie amb nostàlgies per allò col·lectiu i multi-
tudinari; vol fer el salvatge i és un gran civilitzador; beu la 
solitud a petits glops, i [beu] l'humanitarisme cosmopoHta i 
les riuades de multituds pel broc gros; és a la vegada socia-
lista i individualista; compadeix en abstracte el caigut, el 
perseguit, el fracassat, el miserable i la prostituta, però sent 
que li repugnen llurs presències en concret; es reclou en la 
soledat superba, en la seva torre d'ivori, com el científic 
s'aïlla al seu laboratori i el polític al seu gabinet... els homes 
romàntics ploren, suspiren, es deixen créixer els cabells 
com les dones, tenen cl sentiment de solitud i de malenco-
nia indefinibles que anomenen infinites; posseeixen un sen-
tit poètic de la vida, un esponjamenc sentimental, el gust 
pel dolor i la mort, el sentit de l'encobriment, del misteri i 
del secret, de la lluna i del color negre... i molts altres trets 
que no puc recollir aquí. 
Al llibre de Paul Vaiéry, Monsieur Teslc, es diu el 
següent, en la traducció catalana de Jordi Llovet: «M. Teste 
no tenia opinions. Crec que s'apassionava a la seva manera, 
i per atènyer un objectiu definit. Què n'havia fet, de la 
seva personalitat? Com es veia?... No reia mai, mai un aire 
de dissort en la seva cara. Odiava la malenconia.» 
i io U26] <. líj-viSTA DE G I R O N A - * NOM. 2ji.S MARÇ-AUHIL 2006 *• FULLS DE LA REVISTA 
Doncs bé, un home que no té opinions tampoc no té 
pnssions que defensar. Es fred, calculador, cerebral, lògic (a 
Vaiéry li agradaven les matemàtiques). I .si no riu i no pre-
senta mai cap aire de dissort en la seva cara, i a més odia la 
malenconia, no pot ser un romàndc. Gairebé diria que és 
una mica hiliniiià. El mateix Vaiéry, als Extractes dels Cahiers 
(1942) escriu aquests mots ben significatius: «Teste diu; "EI 
meu sentiment fou de no ser pas semblant. No ser poeta, 
ni escriptor, ni filòsof segons aquestes nocions; però si ho 
hagués d'ésser, primer amlra seu. I fins i tot - n o ser home. 
Això és la meva clau. L'he llançada a un pou, fa pocs anys. 
Oh Pou en què he llançat el meu inhumà...!"». 
Crec que, en aquest punt, convé fer alguns matisos. No 
és ei mateix l'alegria que el plaer. No en tot plaer hi ha ale-
gria. Hi ha plaer sense ella. Aquell home pensariu que fijma 
un cigarret darrere l'altre experimenta sens dubte un plaer, 
però pot no estar alegre, retrat que es podria aplicar perfecta-
ment a Monsieur Teste. Quan la vida es fa consciència i el 
pensament s'hi injecta, apareix la seriositat. Taiiibé és aquest 
el cas de M. Teste. Perquè aquest personatge estrany de 
Vaiéry (una mica, o un molt, contrafigura seva) no té en 
compte que allò que més viu és allò que més riu, i fins que 
alguna cosa no posa en perill el mateix fet de viure, no apa-
reix el dolor i la tristesa. L'alegria és un estat natural d'allò 
que està viu i té salut; la tristesa (o la malenconia) és un estat 
també natural d'allò que està viu, però malalt, baldament no 
sempre aquesta mena de malaltia és una afecció patològica 
objecte de la psiquiatria, sinó que, en el cas dels romàntics, 
és un tret característic, no pas morbós. D'altra banda, justa-
ment l'home més greu i angoixat és el que ens sembla més 
humà, i Vaiéry crea un personatge -ja ho hem vist- iiilmnià, 
gairebé un monstre, un producte de laboratori que presenta la 
deficiència del pensament màgic, engolit pel pensament 
lògic estirat al límit de les seves possibilitats. S'ha dit també 
que la Humanitat és un immens arxipèlag de solitaris, una 
multitud silenciosa de monades, de petits móns girats cap a si 
mateixos. Cadascú existeix per a eC mateix, i mínimament 
per als altres. També això és aplicable a Edmond Teste, un 
home que creu que allò seriós és allò proflind, però no sap 
que la intel·ligència sola, rara vegada aconsegueix la seriositat 
absoluta de què presumeix. També s'ha dit que quan 
l'angoixa ens agafa i se'ns aferra interionnent com una boira, 
és que ha sorgit la tristesa. I també que quan el dolor és 
gelosament retingut, rumiat, qualla en estat, en atmosfera 
pemiancnt de l'ànima, i es fa tristesa, la qual, sostinguda en 
una temperatura mitjana, produeix la pluja interior o el 
desig de plorar. Si no lii ha desig de plorar, hi ha malenco-
nia. 1 M. Teste no experimenta res de tot aLxò. Com hem 
vist, «odia la malenconia». Vet aquí perquè he dit més 
amunt que intentaria demostrar que l'absència de malenco-
nia de Valéry-Teste els allunyava del romanticisme. 
I un darrer apunt del qual no me'n puc estar. Sempre li 
he tingut una mena de rírria especial, a Sòcrates. En d'altres 
Uocs ho he deixat ben clar. Però per una d'aquelles estran-
yes associacions d'idees, ara se'm fe que el caràcter inhumà 
de Monsieur Teste és molt semblant al de Sòcrates. Molts 
autors ens han volgut presentar el «pare de la filosofia» com 
un paradigma d'humanitat, fins i tot a l'hora de la seva 
mort. Doncs, no. D'altres autors ho han vist de manera ben 
diferent, i han dit que ni en la darrera hora Sòcrates va 
mostrar cap mena d'humanitat, quan rebutjà, per exemple, 
la presència de la seva dona i dels seus fiUs. Resulta que en 
l'albor de l'individualisme renaixentista (com en tot indivi-
dualisme) sorgeix l'egoisme de l 'home sense dolor, la 
covardia de l'insultat que fiíig per tal d'evitar el patiment 
aliè i evitar-se el propi. Tot estoïcisme, tot escepticisme ele-
gant i displicent és immoral. I això és aplicable als éssers que 
només saben pensar (és a dir, als éssers que només tenen 
pensament lògic o apol·lini i els manca el pensament màgic 
o dionisíac), com és ara Sòcrates, Sèneca, Horaci, Montaig-
ne o Erasme. Són éssers incomplets que només donen valor 
a la saviesa i a l'intel·lecte (igual que Monsieur Teste). El 
Sòcrates històric és un pur intel·lectual, un boví que babeja 
contínuament idees i abstraccions de vida. La seva obedièn-
cia cega a les lleis d'Atenes (encara que fossin injustes) és 
dogmatisme davant la llei, propi de fariseus i «leguleius». 
Aquesta acritud de Sòcrates, aquesta covardia i tota la seva 
vida de garlaire desocupat ens evidencien el burgès. La seva 
indiferència davant la mort és també inhumana. L'home de 
veritat no mor com va morir ell, mor plorant, cridant, 
rebel·lant-se, defallint, angoixant-se davant la mort. Sòcrates 
mor com .sembla que va viure, sease saber plorar ni riure 
(com M. Teste). Era un teorema fet vida, incapaç de parir 
perquè tot ell era raonament. Almenys els romàntics pos-
seïen les dues classes de pensament, per bé que amb el pre-
domini dionisíac o màgic sobre el lògic o apol·lini. Els 
éssers humans purament racionals, intel·lectuals purs, que 
no saben riure ni plorar i que odien la malenconia són una 
mena de monstres dels quals més val allunyar-se'n. 
J.A. Oriol Dauder 


Sobre la malenconia

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert