Bassols Isamat, Emili

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Interiors
P
er
e 
D
u
ra
n
98 [446] E Revista de Girona F núm. 244 setembre - octubre  2007
El destí és capriciós. La primera vegada que vaig arribar a can Jordà devia
ser l’estiu de 1985. Va ser un encontre fortuït. Recordo que hi vaig arribar
exercint les funcions de copilot en un atrotinat Seat Panda vermell, després
de circular per unes pistes plenes de rocs –com no podia ser d’altra manera
tractant-se de la colada del volcà del Croscat– i travessar la Fageda d’en
Jordà, que llavors em va semblar una espessa boscúria. La xicota del meu
amic era monitora d’un camp de treball i jo vaig acceptar fondre’m una
estona i exercir, temporalment, d’espelma. Vaig tenir la sensació d’arribar a
un indret abandonat de la mà de Déu, perdut a la quinta forca.
Era capvespre. Després d’un revolt, can Jordà se’m va manifestar com
aquella fortalesa que apareix després que un cop de vent en dissipi la
boira circumdant. La manca de llum em va impedir percebre’n les dimen-
sions reals, però la sòbria estructura de la masia, emplaçada en un indret
privilegiat, presidint la vall del Corb i amb un dels boscos més captivadors
de Catalunya al seu redós, insinuava una notable contundència volumètri-
ca. Fou un contacte fugisser, aliè al que seria una futura relació molt més
íntima.
Feia anys que can Jordà havia abandonat l’activitat agropecuària. Es
notava per la buidor humana i la manca de caliu animal. La masia, cons-
truïda el 1767, va ser adquirida el 1981 per la Diputació de Girona, la
qual va afrontar la complicada missió de recuperar-la. I ho va fer amb una
intervenció contundent: la de l’exèrcit. Gràcies a un acord establert entre la
Diputació i el Govern Militar de Girona, el setembre de 1984, les tropes de
la Companyia de Sapadors del Batalló Mixt d’Enginyers IV de Girona entra-
ren a can Jordà amb unes ordres molt clares: netejar i consolidar l’interior
de la masia, arranjar els seus voltants i adequar-ne els accessos. L’actua-
ció va servir per frenar el seu deteriorament i, alhora, posar al descobert el
seu gran potencial com a equipament públic.
Fou aleshores quan aquella antiga pairalia va patir una certa crisi
d’identitat. Primer es va pensar a convertir-la en escola de natura; des-
prés, en una videoteca; finalment, el 1993 es va acabar convertint en una
de les dues seus del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.
L’altra seu era (encara és) el Casal dels Volcans, a Olot, on jo ja feia tres
anys que treballava com a biòleg i des d’on, d’ençà de la decisió que els
tècnics ocupéssim can Jordà, esperava ansiós el trasllat. Així doncs, el
segon encontre s’estava gestant. L’atzar havia organitzat la trobada, i qual-
sevol el contradiu! Abans d’ocupar un dels despatxos de can Jordà, vaig
assistir a les obres de rehabilitació. Feia goig de veure com can Jordà tor-
nava a sentir-se orgullosa de si mateixa: tenia sala d’actes, d’exposicions,
despatxos, fins i tot un centre de documentació, amb el fet diferencial que
la qualitat de l’interior li proporcionava, a través de la finestra, l’exuberant
paisatge exterior. Al seu voltant, es recuperaven camps i es restauraven
uns antics estanys on cada matí, encara ara, la masia s’emmiralla coque-
ta. Des de can Jordà s’havia explotat una finca; avui, des de les seves ofici-
nes, es gestiona tot un parc natural.
Els anys m’han esvaït tota sensació de llunyania, i cada matí, quan
m’hi adreço, penso en els informes pendents i m’oblido de reverenciar,
com seria de justícia, la Fageda d’en Jordà. En més d’una ocasió m’he
hagut de sentir allò que hauria de pagar per treballar en un lloc com can
Jordà. Em sento molt afortunat de treballar-hi, ho reconec, però, si us plau,
el sou que no me’l toquin, que he de mantenir en bon estat de salut la
meva apassionada relació amb el capriciós destí.
Emili Bassols Isamat
Can Jordà
E Revista de Girona F nm. 244 setembre - octubre  2007 E [447] 99


Can Jordà

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert