Viver i Pi-Sunyer, Carles

Revistes Catalanes amb Accés Obert

59
Activitat parlam
entària · Especial sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonom
ia de Catalunya
Els efectes jurídics de la sentència sobre l’Estatut 
Carles Viver Pi-Sunyer
Catedràtic de Dret Constitucional
Director de l’Institut d’Estudis Autonòmics
No és una feina fàcil avaluar, sense excessius tecnicismes i en unes poques quartilles, els efectes jurídics 
de la sentència sobre l’Estatut català. Es corre el risc de perdre els matisos, tan importants en aquests 
casos. No obstant això, crec que qui vam participar en el seu moment en el procés estatutari tenim un 
deure cívic de córrer aquest risc. Aquí, la meva intenció és la d’ésser el més descriptiu possible, d’aquesta 
manera m’evito entrar en valoracions polítiques i en crítiques jurídiques de la sentència. 
En relació amb el que hem anomenat aspectes identitaris, la sentència conclou que l’Estatut no pot apli-
car a Catalunya els termes nació i realitat nacional, ja que des d’una perspectiva jurídica la Constitució 
només admet una nació, l’espanyola. No declara formalment la inconstitucionalitat d’aquests incisos, 
ja que es troben al preàmbul, però els nega efectes interpretatius respecte de la resta d’articles i en 
concret respecte dels símbols “nacionals”, que obliguen a entendre aquest adjectiu amb símbols d’una 
“nacionalitat”, no d’una nació. Declara constitucionals les referències al “poble català” com a origen del 
poder, a la “ciutadania catalana” i als “drets històrics”, ja que es pot interpretar que aquests conceptes no 
són sinònims de cap fonamentació del poder de la Generalitat al marge de la Constitució. La sentència 
tanca qualsevol interpretació expansiva possible que pogués estar implícita en la referència als drets 
històrics (que, segons declara, no tenen res a veure amb els del País Basc o Navarra). Els efectes juridi-
copràctics d’aquestes interpretacions són molt limitats; també ho serien, almenys a curt termini, encara 
que s’interpretés que l’Estatut havia volgut transitar per la via, certament no explicitada, dels drets his-
tòrics dels territoris forals. Els “danys” en aquest àmbit són més “morals” i polítics que jurídics. 
Quant a la llengua, la sentència deixa intacta la regulació del català en l’àmbit de l’ensenyament i 
el seu caràcter de llengua vehicular preferent, encara que no única, i nega al mateix temps el dret a 
rebre l’ensenyament només en castellà. Respecte a la llengua de les administracions catalanes i dels 
Segons les entitats organitzadores, la manifestació va aplegar un milió i mig de participants, que suportaren 
estoicament les altes temperatures 
Foto: David Tortosa
60
61
Activitat parlam
entària · Especial sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonom
ia de CatalunyaA
c
t
i
v
i
t
a
t
 
p
a
r
l
a
m
e
n
t
à
r
i
a
 
·
 
E
s
p
e
c
i
a
l
 
s
e
n
t
è
n
c
i
a
 
d
e
l
 
T
r
i
b
u
n
a
l
 
C
o
n
s
t
i
t
u
c
i
o
n
a
l
 
s
o
b
r
e
 
l
’
E
s
t
a
t
u
t
 
d
’
A
u
t
o
n
o
m
i
a
 
d
e
 
C
a
t
a
l
u
n
y
a
seus mitjans de comunicació, declara que l’Estatut no pot imposar l’ús preferent del català, com sí 
que ho feia la Llei de política lingüística vigent, encara que admet immediatament que el legislador 
ordinari podrà donar aquest tracte preferent a qualsevol de les dues llengües oficials per “corregir 
situacions històriques de desequilibri”. Més enllà de les crítiques que pogués merèixer el fet que 
l’Estatut aquí tampoc pogués vincular el legislador i que després de 30 anys s’hagi de justificar la 
preferència del català en la necessitat de la seva “normalització”, el fet cert és que la doctrina esta-
blerta per la sentència a la pràctica no va exigir cap canvi significatiu, tot i que pot ser una font de 
conflictes. Tampoc es reconeix el deure general de conèixer el català. Aquí es trenca clamorosament 
la igualtat entre les llengües oficials que segons la sentència mateixa hauria de presidir la regulació 
estatutària. Això significa que, si un ciutadà al·lega desconeixement del català, les comunicacions que 
els poders públics li dirigeixin en aquesta llengua manquen d’efectes i, a més, afegeix la sentència, no 
se li pot imposar l’obligació de demanar a l’Administració que li dirigeixi les comunicacions en caste-
llà. Això semblaria portar a l’exigència que totes les comunicacions dels poder públics de Catalunya 
fossin bilingües; no obstant això, la sentència afirma que poden fer-se en només una llengua sempre 
que s’arbitrin “mecanismes” perquè els qui prefereixen la comunicació en castellà puguin obtenir-la 
sense que el mecanisme per aconseguir-ho els suposi una càrrega. Aquí s’hauria de veure què s’en-
tén per càrrega en aquest context i hauria de posar-se molta imaginació per fer compatible l’ús del 
català amb l’absència de càrregues individuals. En qualsevol cas, 
aquesta doctrina serà també amb tota seguretat un nus de con-
flictes davant els tribunals de justícia. Per últim, el legislador que 
reguli l’obligació d’empreses i establiments d’atendre en qualse-
vol de les dues llengües, segons sembla dir la sentència, encara 
que d’una manera confusa i una mica contradictòria, haurà de 
fer-ho en funció dels tipus d’establiment –no és el mateix una 
gran empresa que una empresa familiar– i sense exigir que tots 
els dependents parlin les dues llengües. Igualment, sembla reco-
nèixer la constitucionalitat del dret a dirigir-se en català als òrgans 
constitucionals de l’Estat i als tribunals Constitucional i Suprem, 
encara que correspon al legislador estatal concretar el seu abast i 
contingut. Succeeix el mateix pel que fa a les previsions relatives 
a la necessitat d’acreditar “en la forma que estableixin les lleis” el 
coneixement adequat i suficient del català per part de jutges, ma-
gistrats, fiscals, notaris, registradors de la propietat i mercantils, 
així com els encarregats del Registre Civil i del personal al servei 
de l’Administració de Justícia. 
Contra allò que sostenia un important sector doctrinal, la sentència reconeix, amb més claredat que 
en sentències anteriors, la possibilitat d’establir drets i deures en l’Estatut. 
En l’àmbit de les institucions d’autogovern, només resulten afectats dos incisos: el caràcter vinculant 
pel Parlament dels dictàmens del Consell de Garanties relacionats amb els drets estatutaris i l’exclu-
sivitat; la funció supervisora del Síndic de Greuges en relació amb l’Administració autonòmica, que 
haurà de compartir amb el Defensor del Poble, encara que, que quedi ben advertit, només es com-
partirà quan afecti a drets constitucionals, no a drets estatutaris. La declaració d’inconstitucionalitat 
relativa als dictàmens vinculants es basa en una fonamentació alternativa sorprenent: si el dictamen 
es produeix al final del procés legislatiu, la inconstitucionalitat deriva del fet que el control realitzat 
pel Consell s’assemblaria “massa” al control jurisdiccional i, si fos a l’inici del procés, limitaria les com-
petències del Parlament (s’ha d’advertir que aquest argument no va ser utilitzat per cap de les parts i 
que el Tribunal no el va traslladar perquè poguessin presentar al·legacions). 
En relació amb el poder judicial, la sentència, contra el que semblava ser també l’opinió general, 
admet que els estatuts puguin contenir preceptes en què es faci referència a qüestions com les 
relatives a les competències dels òrgans judicials, encara que amb importants limitacions i sem-
pre que remetin la seva concreció a les lleis orgàniques estatals. Aquesta regla només és excepció 
respecte del Consell de Justícia, possiblement pel detall major. El raonament és tortuós, perquè 
sembla partir de la idea que el Consell, dissenyat per l’Estatut, és un òrgan de la Generalitat, quan 
clarament no és així i perquè en algun moment sembla confondre el Consell General del Poder 
Judicial amb el ple d’aquest Consell. No obstant això, l’element rellevant és que finalment no es 
nega la possibilitat que la Llei orgànica vulgui que s’estableixi un òrgan territorial desconcentrat 
del Consell General a Catalunya.
No mereix rebuig d’inconstitucionalitat cap dels preceptes relatius a l’acció exterior de la Generali-
tat i a les seves relacions amb l’Estat, les altres comunitats autònomes i la Unió Europea. Amb una 
excepció significativa: els mandats dirigits al legislador estatal perquè incorpori persones escollides 
amb la participació de la Generalitat a diverses desenes d’organismes no només han quedat reduïts 
a simples recomanacions que no vinculen aquest legislador, sinó que aquesta participació no pot 
produir-se als òrgans decisoris d’aquests organismes. Aquí la pèrdua és significativa. 
No obstant això, els efectes més negatius es produeixen en l’àmbit de les competències. En l’Estatut 
es pretenia, en primer lloc, ampliar el contingut material de les competències exclusives i assegurar 
al màxim que en aquests àmbits no penetraria l’Estat a través de les seves competències. La idea que 
era subjacent a aquesta configuració estatutària era que les Corts Generals, en acceptar el model pro-
posat, reconeixien que per assegurar els interessos generals de l’Estat no tenien necessitat d’estendre 
les seves competències, especialment les bàsiques i “transversals”, als àmbits declarats exclusius de la 
Generalitat. La sentència guarda en l’aparença l’exclusivitat, però adverteix immediatament que no 
pot impedir que l’Estat pugui penetrar, com ha fet fins ara, en aquells àmbits declarats exclusius, ja 
que, i aquí hi ha una de les claus de tota la sentència, alternant la seva jurisprudència anterior declara 
que els estatuts no poden contribuir a delimitar el contingut i abast de les competències, ni estatals 
ni autonòmiques: això correspon en exclusiva a la Constitució i al Tribunal Constitucional mateix. La 
sentència, amb relació a aquella jurisprudència precedent, degrada la funció constitucional dels esta-
tuts com a norma integrada en el bloc de constitucionalitat.  Els teòrics continuarem discutint sobre 
aquesta qüestió, tot i que és cert que ja ha parlat el Tribunal, qui té l’última paraula. Amb tot, convé 
advertir que aquesta última paraula és mutable com ho demostra el fet que l’“enginyeria constitu-
cional” relativa a les competències, que ara tant es critica de l’Estatut, va ser admesa pacíficament al 
2007 per la sentència sobre l’Estatut valencià; alguna cosa ha d’haver passat al Tribunal entre aques-
tes dues dates.
L’Estatut també pretenia acotar l’abast de les bases. Aquí la sentència suscita alguna perplexitat. En 
primer lloc, reitera la doctrina que les bases estatals poguessin contenir no només en lleis, sinó també 
en reglaments i fins i tot en actes merament executius –autoritzacions, llicències...– i poden tenir el 
detall que el legislador estatal consideri convenient. En aplicació d’aquesta doctrina declara inconsti-
tucionals dos incisos del precepte estatutari corresponent; això no obstant, el que queda de l’article 
La sentència no reconeix 
el deure de conèixer 
el català. Així, trenca 
amb la igualtat entre 
les llengües oficials, 
una idea que hauria 
de presidir la regulació 
estatutària, segons la 
mateixa sentència La marxa ciutadana va omplir el centre de la Ciutat Comtal de senyeres i pancartes reivindicatives 
Foto: David Tortosa
62
Ac
tiv
ita
t p
ar
la
m
en
tà
ria
 · 
Es
pe
ci
al
 s
en
tè
nc
ia
 d
el
 T
rib
un
al
 C
on
st
itu
ci
on
al
 s
ob
re
 l’
Es
ta
tu
t d
’A
ut
on
om
ia
 d
e 
Ca
ta
lu
ny
a
després d’aquesta amputació permet deduir que les bases han de 
contenir-se en disposicions, no en actes d’execució, i que aquestes 
disposicions han de ser únicament un marc que ha de permetre 
concrecions i desenvolupament, és a dir, no poden ser de detall.
Ja veurem com es resol a la pràctica aquesta contradicció. 
Finalment, l’Estatut pretenia incorporar a les competències executi-
ves la possibilitat que la Generalitat pogués dictar reglaments dotats 
d’efectes més enllà dels que són purament d’organització interna. 
Encara que la sentència empri expressions certament obertes quan 
es refereix a aquesta qüestió, és cert que serà difícil argumentar que 
hi caben els reglaments dotats d’efectes “externs”. És veritat que en algun passatge de la sentència s’in-
clou en la competència d’execució de la Generalitat “actes d’execució... de caràcter normatiu” com la 
fixació dels serveis mínims en cas de vaga, però també ho és que en altres fonaments jurídics s’arriba 
a afirmar que, en casos en què l’Estat té reservada la legislació i la Generalitat l’execució, el legislador 
estatal es pot reservar els actes d’execució que cregui pertinents: és difícil trobar un exemple millor de 
la facultat que el Tribunal Constitucional concedeix al legislador estatal ordinari de modificar al seu gust 
el sistema constitucional de distribució de competències.
Naturalment, les dràstiques limitacions imposades per la sentència a les “definicions” de les competèn-
cies tenen repercussió directa en els seixanta articles que regulen les competències concretes de la 
Generalitat. En suma, es pot concloure que la sentència desactiva pràcticament totes les novetats que 
pretenia introduir l’Estatut en aquest àmbit. La situació després de la sentència serà la mateixa que 
existia abans que s’aprovés el text estatutari (excepte algunes competències noves i les potestats de 
participació en certes decisions estatals). És a dir, la delimitació de les competències continuarà que-
dant a la pràctica a la lliure disposició del legislador estatal ordinari amb l’únic control que exercirà el 
Tribunal, utilitzant com a únic paràmetre per enjudiciar les decisions estatals el text summament obert 
de la Constitució.
En relació amb el sistema de finançament passa una cosa semblant a les competències. La sentència 
declara respecte d’una bona part dels seus preceptes (des dels quals estableixen els percentatges que 
corresponen a la Generalitat en cadascun dels impostos cedits fins les inversions que han de fer-se en 
infraestructures) que el seu contingut no vincula el legislador estatal. Serien com simples compromisos 
polítics. Certament, en aquest cas, la majoria de les lleis que han de desenvolupar aquests compromisos 
ja s’han dictat o estan en tramitació, amb la qual cosa, més enllà del debat de si s’hi recull fidelment el 
que està previst a l’Estatut, es podria afirmar que seran escassos els efectes pràctics immediats de la in-
terpretació donada pel Tribunal als preceptes mencionats. No obstant això, s’ha perdut la garantia que 
oferia contra el legislador estatal la seva incorporació a l’Estatut i, de fet, queda supeditat a la LOFCA i a 
altres lleis estatals.
Al meu entendre, aquests són els efectes jurídics de la sentència, a vostès els correspon valorar-los. La 
meva valoració es podria resumir de la següent manera: discrepo radicalment de bona part de la fona-
mentació jurídica, del to emprat, de la prevenció política que traspua i del desconeixement de la realitat 
catalana (de la lingüística entre d’altres). Això no obstant, hi haurà ocasió per abordar aquesta qüestió.
Article publicat a El País el dimarts 20 de juliol de 2010. 
Amb algunes 
excepcions, la sentència 
desactiva totes les 
novetats que l’Estatut 
pretenia introduir en 
l’àmbit de la regulació 
de competències


Els efectes jurídics de la sentència sobre l’Estatut

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert