Navarro i Belmonte, Carmel

Revistes Catalanes amb Accés Obert

EL SOPAR DE TARDOR DE L'IECBV 
Carmel NAVARRO I BELMONTE 
Secretari de l'IECBV 
18 de novembre de 2000. La cita és al restaurant La Mangrana, a 
l'eixida d'Elx, direcció Alacant—^"Arribat novembre, amb els dies curts 
i els primers freds de la Tardor," havia deixat escrit, amb llenguatge en-
tre poètic i planià, l'Avisador, "potser tenim una consciència més nítida 
que aquest llunyà i taumatúrgic any 2000, si fa no fa, ha passat avall i ja 
ens acara amb l'odissea de 2001"—. Acollidor l'ampli vestíbul d'un dels 
salons interiors amb què compta el complex, tot i la fredor de la decoració. 
Saludem vells i nous amics/companys. No falten els temes de conversa. 
Els mesos anteriors han estat farcits d'activitat, i els resultats d'aquesta 
activitat —esgotadora— és ara que comencen a poder ser percebuts amb 
una mica de perspectiva: conferències, debats, articles en premsa, un 
llibre a punt per ser presentat, una exposició que penja a les sales del 
Centre Municipal de la plaça de Sant Joan... Èxit innegable de públic i 
una gesta organitzativa, si atenem al fet que es tractava d'una iniciativa 
sorgida des de baix, des de la societat civil, i no planificada per cap 
organisme oficial o institució financera. La commemoració del Centenari 
de l'Eclipsi de sol de 1900, que l'IECBV havia pres com a leit motiv de 
la activitat per a aquest any, ha proporcionant, en efecte, instants d'una 
grau intensitat— l^umínica, podríem dir, malgrat el tema escollit—, instants 
durant els quals eren moltes les mirades i els focus que convergien damunt 
nostre. Aquesta nostra modestíssima però — p^er què no dir-ho?— ambi-
ciosa institució s'hi ha pogut sentir àmpliament observada —i ja n'era 
hora! 
Quan, tocades les 10, s'òbriguen les portes del menjador, aquest es 
quedarà ràpidament menut per als més de 50 socis i amics que intentaran 
instal·lar-s'hi. El telèfon no ha deixat de sonar els dies anteriors a Ali i 
La Rella, 14 (2001), 193-196 193 
Carmel NAVARRO I BELMONTE 
Truc — g^ràcies!—. En conseqüència, estarem tot el sopar així, apretadets, 
molt junts, ims vora altres. La incomoditat evident té, però, una 
compensació —i aquesta és impagable—: la companyia, la bona 
companyia. 
Abans del sopar pròpiament dit, hi haurà encara estona per a algun 
breu parlament. Acabats els "fastos" del centenari de l'Eclipsi i el ritme 
aclaparador de treball que aquests imposaven, és moment d'alegrar-nos-
en de la faena feta — m^olt ben feta, s'ha de dir—, proclama el nostre 
president en les seues paraules d'obertura. Però a la satisfacció i el 
necessari balanç crític, adverteix, s'ha previst que l'acte afegesca ima 
altra dimensió, més institucional: el lliurament dels primers títols de Soci 
d'Honor de l'IECBV. La junta directiva els ha concedit a tres persones 
que, segons la noteta que se'ls ha fet arribar, "han estat i són per a tots 
nosaltres un exemple del més alt rigor humà i intel·lectual en el treball a 
favor de la cultura i de la nostra comarca", el pintor Albert Agulló, i els 
professors Pedró Ruiz Torres i Vicente Gozàlvez Pérez. 
El pretext per a la convocatòria — t^an bo com qualsevol altre— 
s'encarregarà de recordar-lo qui subscriu aquestes línies: a la recerca 
d'una possible data per a celebrar l'Institut el —seu— dia de la comarca, 
són imes quantes les que ens boten enmig del camí —que per falta 
d'història no serà...—. Només entre les que es refereixen a les dates 
fimdacionals de la comunitat humana que ara som podríem citar-hi: 
l'entrada de Jaume I a Ek, 20 o 21 de desembre de 1265; el setge d'Elx 
per Jaume II, juliol de 1296; el privilegi d'incorporació d'Elx i Alacant 
al Regne de València, 25 de juny de 1305... Finalment, ens hem decantat 
pel 21 de novembre de 1304, quan el Consell d'Elx es reuní a l'església 
de Santa Maria per a retre homenatge a Jaume II, en la persona de don 
Artal de Huerta, comanador de Montalbàn, i donar-li possessió de la vila 
—el fet es narra a RAMOS FOLQUÉS, Alexandre, Historia de Elche, Alacant, 
1989^ p. lA—. A partir de llavors, Elx —amb el seu annex Santa Pola, i 
Crevillent, població encara enterament musulmana— esdevmdrà una de 
les més cobejades joies del patrimoni reial. L'expressió no és poètica: 
proporcionava ingressos tan importants i segurs, que els nostres reis la 
utilitzaren des de molt aviat per proporcionar rendes a un o altre dels 
seus íïlls —el que a la llarga contribuiria a separar-la de la Corona, obrint 
una qüestió que serà, durant segles, un dels fils conductors de la seua 
evolució històrica... 
L'ambient és càlid, i la conversa acaba esdevenint —^ no podia ser 
d'una altra manera—amical. A les postres, retornen els discursos, però 
la calidesa de l'ambient no decau: la personalitat dels homenatjats ho 
farà impossible, tot i el guió, un pèl acadèmic, que seguim: presentació 
del futur Soci d'Honor — B^iel Sansano ho farà en el cas d'Albert Agulló, 
Alfred García Mas en el de Vicente Gozàlvez, Joaquim Serrano en el de 
194 
El sopar de tardor de l'IECBV 
Pedró Ruiz—; oferiment del diploma acreditatiu —obra de Gaspar Jaén: 
mil gràcies també!—; paraules certament emocionades del receptor. 
No ve al cas reproduir ací cap dels tres textos llegits en aquesta 
ocasió per part dels presentadors, textos que mereixen molt més que 
una trista recensió feta amb presses. Ni la resposta, cordial i plena 
d'afecte per l'entitat —que en més d'un cas, ells mateixos han contribuït 
a fundar—, dels nous socis honoraris. Apunte, en canvi, la impressió 
—^personalíssima— que tot el que s'hi va dir em deixarà: l'Institut — 
aquesta curiosa col·lectivitat humana que som— homenatjava molt més 
que unes trajectòries personals i el conjunt d'uns itmeraris, artístics o 
intel·lectuals, coherents i significatius. M'explique —i demane discul-
pes d'antuvi per l'obvietat de l'explicació, o, si fos el cas, pels errors 
que continga. 
Com sempre, haurem de partir de preguntar-nos per nosaltres 
mateixos. Una simple mirada al saló ens advertirà de com som: titulats 
universitaris tots o quasi tots, ja entrats en la quarantena (alguns joves 
als llistats de socis, però aquests estudiants), la majoria professors 
d'institut (algun professor universitari), predomini de les carreres 
tradicionahnent dites de lletres, però, per fortuna per a la biodiversitat, 
presència també d'espècimens més "cientifícotècnics"... No, no pot dir-
se que siguem una mostra representativa de la societat que ens envolta, 
sinó més aviat d'xm dels seus segments. 
Albert Agulló, en aquest context, vindria a ser—apart els seus mèrits 
com a pintor, com a ciutadà inquiet, com a agitador cultural..., que no 
són pocs— un exemple il·lustratiu de com hauríem volgut —des del 
nostre particular punt d'observació de la realitat— la generació dels 
pares: a la seua condició de nàufrag — p^erò nàufrag esperançat, nàufi^ ag 
actiu— en el desert cultural i social en que el franquisme havia convertit 
la vida en les nostres ciutats i pobles, afegeix també una obra consoli-
dada i reconeguda arreu, feta amb dedicació i esforç quotidians. És la 
constatació que, fins i tot en les condicions més dures, malgrat tots els 
entrebancs, el treball fet amb rigor, amb dignitat —és a dir, amb amor, 
sempre és possible. 
Els professors Vicente Gozàlvez i Pedró Ruiz, encarnarien per la 
seua banda, aquells germans majors que hagueren d'obrir-se pas —i 
ens l'obriren també a nosaltres— en condicions encara ben difícils, i 
que per a fer-ho hagueren de deixar la casa familiar. Ambdós han 
construït una obra intel·lectual sòlida —a més de portar a sobre, en els 
darrers temps, el pes d'altes responsabilitats acadèmiques a les 
xmiversitats d'Alacant i València—. Que aquesta obra haja estat edifi-
cada amb els fonaments d'ims estudis sobre Elx i la seua comarca 
renovadors i/o modèlics —en tot cas, encara insuperats—, no pot ser 
sinó motiu d'orgull per a tots nosaltres. 
195 
Cannel NAVARRO I BELMONTE 
Amb Crevillente. Estudio urbanoy demogràfico (1971) el seu autor, 
Vicente Gozalvez, donava la primera mostra d'una llarga cadena de 
monografies, entre les quals s'han de destacar Xa ciudad de Elche. Estu-
dio geogràfico (1976), Santa Pola. Urbanismo, economia, población 
(1976) i El Bajo Vinalopó. Geografia agrària (1977), que aviat el 
convertirien en el millor coneixedor —i en el més exhaustiu testimoni— 
de l'evolució d'unes realitats humanes i econòmiques, caracteritzades 
tant per la llarga trajectòria històrica com pel freqüent oblit d'aquesta. 
Per la mateixa època, un altre paisà, d'ascendència també forana, 
Pedró Ruiz Torres, aconseguia amb la seua tesi doctoral —-publicada en 
1981 amb el títol de Senores y propietarios. Cambio social en elsur del 
País Valenciana 1650-1850—, en paraules del seu presentador J. Serra-
no, "fer del cas d'Elx un punt de referència cabdal per a la historiografia, 
valenciana i de fora del País", en especial pel que fa a la problemàtica de 
les transicions de l'Antic Règim a l'època liberal—en la qual P. Ruiz és 
hui unànimement reconegut—•. Llibre important, igualment, en tant que 
història local —termes que en una certa tradició acadèmica s'ha dit tantes 
vegades que casaven mal—: "és, i crec que no exagere", contittuava el 
nostre consoci, "l'aportació més incisiva que s'ha fet a la història de la 
nostra comarca des de la publicació de la Historia de Pere Ibarra el 1895". 
L'Institut d'Estudis Comarcals del Baix Vinalopó té, per tant, els seus 
primers Socis d'Honor. Queda clar, però, que els honorats amb aquests 
nomenaments som nosaltres. 
196 


El sopar de tardor de l'IECBV

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert