Mira, Eduard

Revistes Catalanes amb Accés Obert

FIGURA DE GEL* 
Eduard Mira 
Vaig nàixer a Constantinoble al bell mig de la tardor i en espuntar l'ho-
ra prima; regnava ja dotze anys el nostre senyor rei En Jaume, a qui hom 
coneixeria per «el Just». Fou mon pare Joan Amat, adalid de la Gran Com-
panyia, la tropa que, sots l'oriflama d'En Roger de Flor, hi havia arribat 
des de Sicília per tal de socórrer el voluble basileu de Bizanci, el qual acabà 
traint sos feréstecs aliats. La meua mare. Dona Marina de Lusian, havia 
seguit èl seu espòs cap a l'Orient. Fui batejat Jordi, que és protector de la 
cavalleria i sant de la Capadòcia. Per motius que quan escaiga explicaré, 
he adoptat el llinatge de ma mare, a més del que em pertoca per mon pare. 
Queda, doncs, per als segles ma gràcia En Jordi Amat de Lusian. 
A Gal·lípoli, cap de la Macedònia (on el príncep Alexandre veié la llum 
del dia i regnà), vaig ser testimoni d'un gran fet. Dona Marina em portava 
ja quatre anys al seu faldar quan En Ramon Muntaner —que era llavors 
l'alcaid de la plaça— m'apostà en les muralles, amb un redol de mercaders 
i amb la resta de les fembres, per tal de rebutjar una envestida dels genove-
sos, els quals volien emparar-se'n com aliats que eren dels bizantins. Gaire-
bé no hi havia gent d'armes, tret d'una minvada guarnició i d'algun sorge 
ben esguerrat. La feliç host dels francs de la Romania (que així deien a la 
Gran Companyia) era eixida, mentrestant, en almogaveria: assolava el país 
dels tracis, calava foc als ravals d'Adrianàpoli, arrasava la Bulgària, asset-
java la fortalesa de Pamfília on el basileu Miquel s'havia acollit amb les 
deixalles de son exèrcit. Les dones d'aquells indrets s'obrien el ventre i els 
hòmens fugien espaordits en sentir la veu «Francs, francs!». En mala hora 
els mercenaris alans del basileu assassinaren el cèsar Roger i una trescente-
na dels seus companyons; la venjança catalana féu pujar la sang fins a les 
regnes de les cavalleries. 
— 83 — 
Amb el seu improvisat exèrcit. En Ramon Muntaner derrotà els ofen-
sors, tot forçant-los a reembarcar a corre-cuita en llur estol de vint-i-cinc 
galeres. Aquest Ramon Muntaner seria, anys més tard, famós cronista i ciu-
tadà honrat de València. 
Dos dies després de la contesa, retornava la companyia sencera. Venia 
atibacant d'esclaus i de botí, de donzelles alanes per als harems dels turcs. 
Al seu davant cavalcava mossèn Bernat de Rocafort, comandant de la tro-
pa. Cents de cadàvers es podrien a l'entorn de Gal·lípoli, sobre una terra 
eixarreïda; trossaven encara bells arnesos i robes de domàs i atzeituní. Ni 
forces ni coratge havien quedat a fembres i mercaders per despullar-los. Pel 
que fa els almogàvers de la plaça, també la por a un nou atac i la fatiga 
n'havien fet presa . «Quan a Llevant es deixa sentir la calina i cal trescar 
com un llebrer, de poc serveix el ferre» es deien com a consol en veure bir-
billejar les armadures dels caiguts. Un elmet, dues atzagaies, un sarró i bo-
nes avarques és ja prou i massa per a qui no sap de cavalleries. 
L'exèrcit d'En Bernat de Rocafort s'aturà a les envistes de Gal·lípoli: 
els soldats havien emmudit. Fou un llarg silenci fins que, de sobte, alguns 
sobreyivents eixiren victorejant els que aplegaven. Una clamor unànim es 
mogué llavors dins de l'aç: «Via sus, via sus! Sant Jordi!» I corregueren 
barnats, almogaténs, almogàvers i macips cap a la plaça bagolant albixe-
res. Molts ploraven; qui havia perdut tota esperança de retrobar fills, amis-
tançades i mullers; qui ja s'havia acomiadat de pertinences i despulles. 
Així és com jo mateix estiguí a frec de quedar orfe en els ampits de Gal·lí-
poli, de créixer com a genísser entre els turcs o de no viure per contar la 
meua història. Segons em vaig assabentar molt després. En Joan Amat, mon 
progenitor, ni va participar en aquelles ràtzies de la Companyia ni en la ba-
talla de Muntaner, per trobar-se, aleshores, afligit d'un fortíssim mal de 
ventre que a un bri estigué de menar-lo a la fossana amerat en cagarel·les. 
Pocs records em resten de la meua estada a Llevant, i eixos pocs es bar-
regen amb l'acurada memòria d'èn Muntaner. A no gaire espai de la bata-
lla de Gal·lípoli, vaig embarcar cap a Cristòpoli en companyia de ma mare, 
d'altres dones i xiquets... i del braç d'una revinguda alana. Era, aquesta, 
vídua d'un turcople passat pel taU i mare d'un nadó venut als turcs. M'ha-
via alletat sots l'ull autoritari de Dona Marina —i més que m'alletaria—, 
i no perquè ma mare fos eixuta —iben al contrari!—, ans perquè la seua 
amor materna l'incitava a empapussar-me. Força més m'esplaiaré sobre la 
nodrissa, car no poc té a veure amb mes dissorts i banaurances i per allò 
del moltonet que, si de cabra mama, h naix la banya grossera, estranya. 
Havia deixat, però. En Ramon Muntaner al bell mig de les lloances, i En 
Joan Amat dins del comú. 
- - 8 4 — 
Tant el futur cronista com mon pare eren ben conscients de que la feliç 
companyia dels francs de la Romania portava totes les traces de convertir-
se en banda de foragitats. En Bernat de Rocafort s'havia negat a reconèixer 
En Ferran de Mallorca com a cabdill per tal com aquest, en just vassallat-
ge, s'encaparrava en ser-ho a títol de legat del senyor rei Frederic de Sicília, 
cosí germà seu i cosí prim del senyor rei Jaume d'Aragó, a qui tots sos pa-
rents tenien per cap. A la vista d'això, en Muntaner envià mon pare devers 
Sicília amb lletres on feia sabedor en Frederic de la contumàcia dels cata-
lans. Fou aquesta una ocasió força escaient perquè Joan Amat deixàs la 
Companyia; alguna hisenda havia aplegat i ben tip era del seu malbatallar 
vagarívol. Ça com lla, el defallit almogàver degué reunir-se amb la seua fa-
mília —dida inclosa— a Cristòpoli, perquè tots ensems arribàrem a SicíUa. 
Sembla que el rei Frederic ens rebé amb grans mostres d'estima. En l'acte 
donà el seu consentiment perquè ens desplaçàrem al regne de València, que 
allà posseïa Joan Amat son curt peculi. Romanguérem, però, algun temps 
a riUa perquè anava jo pel meu sisè any de vida quan mon pare va reveure, 
a Palerm, mossèn Bernat de Sarrià, el gran senyor de qui, temps enrera, 
havia estat vavassor en una fortesa seua dellà lo riu Xúquer. Tantost la meua 
família junyí el seguici del richome —per la Nativitat de la Nostra Senyora— 
passàrem tots a la ciutat de València. No hi restàrem gaire, puix En Joan 
Amat havia de governar, en el nom del senyor rei En Jaume, el castell de 
la Tossa, prop de la ratlla d'Aragó. Mon pare s'havia atret fama d'assenyat 
i, allén d'aixó, al bon entendre de Mossèn Bernat i del monarca, molts i 
molt assenyalats eren els serveis que havia retut a la Corona. Alcaid seria, 
doncs. 
No ès gaire el que conserve d'aquella arribada a València. La meua vida 
anterior es barreja amb la memòria d'en Muntaner, amb rondalles i acudits 
i amb els contes de la dida; les primeres impressions de la ciutat, amb re-
cords més pròxims. De vegades, però, em sura dins del magí un soroll, una 
flairança, veus que em fan l'efecte d'ésser molt antigues. He tornat així a 
sentir grinyols de carro, cridòries de verdureres, de bastaixos i pescadors, 
i, especialment, una calda aquosa i delectable que, de seguida, esdevé pu-
nyent paüra, negror sense fi, basca, vertigen d'errívoles remors... com en 
aquells vespres amb bon oratge en què la gent vagareja i riu; en què, de 
sobte, el vent canvia i ens descobrix la seua faç més tèrbola. No sabria dir, 
però, si aquelles veus pertanyen a València, a Palerm o al Llevant, encara 
que conega uns mots en llengua greguesca, que puga entendre el sicilià i fer-
me entendre en eixa garla, la qual vaig rebre de mossos i vailets i que força 
útil m'ha estat. Tampoc sabria situar aquella calma i aquesta maror. La 
Mediterrània tot sembla fer-ho cosa seua amb el seu tràngol. 
— 85 — 
Tres anys trascorregueren entre la data en què la meua família va tornar 
d'Orient i aquella en la qual fui enviat a València, a casa de mossèn Bernat 
de Sarrià on havia d'educar-me com pertoca a un cavaller. 
Els primers temps a la Tossa són com una broma feta dels raucars de 
les xitxarres, dels vuvús dels mussols, dels udols dels llops, d'un llarg hi-
vern carregat de prunyons i fums que, de colp i volta, finia tan bon punt 
arribaven les oronelles; es quedava agotnat dins la nit, en el bel de les ove-
lles, en el tintón de la farga, en les múltiples aromes del castell: bonyigues, 
fenc, coques tot just pastades. Car la Tossa era, cellavors, poc àls que una 
terrassa que feia de cel·lòquia i els quatre casups dels servents; tot això al 
bell mig d'un ermot encimbellat i el qual encorralava una d'eixes tanques 
de maçoneria que els sarraïns anomenen «albacars». No gaires comoditats 
teníem, doncs, a casa nostra. L'únic regal potser hi fou, un mirall venecià 
fort lluent i brunyit que havíem portat, com la joia més preada, des de Bi-
zanci. Un hom podia veure-s'hi de cos sencer. 
No crec que Bru, el vell matxo de la granja, o Griselda, la pècora de 
Guillemet el majoral, sentiren aquell paratge ni més ni menys que jo. Bru 
a penes si sortia de l'estaule i Griselda sempre ronsejava estalonant el Gui^  
llemet; per contra, jo baixava fins al riu o m'endinsava en el bosc fins Ha 
on creixen uns pins que hom anomena «Els Mossos Alts» ja que són tan 
abrinats que la vista amb prou feines els abasta. Això ho feia —he de dir— 
quan ma progenitora era ocupada, perquè Dona Marina havia quelcom de 
lloca, era amant ferotge, de carícies desmesurades i es posava malalta quan 
no em tenia al seu davant. 
De les bromes d'aquells primers anys a la Tossa emergeixen algunes imat-
ges nítides; són com el parpelleig d'un llum a l'endemig de la floresta. Hi 
ha un fet del qual encara serve una mena de rampa que, de vegades, em 
percorre els braços. Va succeir una tarda estiuenca. Feia molta calor, aquell 
oratge en què el verí de les serps és més actiu que no mai. Era jo fent la 
migdiada quan, segons sembla, dos escurçons s'enfilaren al meu llit; pro-
bablement s'havien esmunyit la nit passada dins la cambra. A la meua di-
da, aquella alana que portàrem des de l'Orient, hauria pertocat de topar-se 
amb ells en fer-hi la neteja a l'auba. Ella fou qui, aquella tarda, els desco-
brí; hi havia entrat empesa per una admonició, explicà. Va veure, horrorit-
zada, que jo era ben despert, assegut sobre la màrfega i amb una animàlia 
en cada puny; somreia. Llançà un crit i, a l'instant, hi acudiren mon pare, 
ma mare i algunes serventes. Les serps eren mortes. El fet tenia totes les 
traces d'un encantament o d'un avís maligne. Hieròfila (que així es deia l'ala-
na i així li deia jo, malgrat que Dom Berenguer, el capellà, l'haguera reba-
tejat en l'aigua romana com a Teodora) es feia creus. Valia més que se les 
— 86 — 
fera ja que, aquelles, no eren de les vibres que hom coneix com a «morru-
des», tan freqüents ací a l'estiu, ni tampoc dels àspids que de vegades s'hi 
troben, ans d'una varietat mortífera que els almogàvers de la Gran Com-
panyia havien patit a Grècia i que anomenaven «cornudes» per tindré el 
nas molt arromangat. Ma mare volia escorxar-la viva, i no era per a menys 
ja que l'oriental tenia les seues puntes de fetillera, per molt que sempre as-
seguràs que era tot just aprenent de senyadora. Hieròfila féu tota classe d'es-
carafalls, plorà i pregà tot proclamant la seua innocència i que em volia més 
que a les ninetes del ulls, cosa de la qual sempre havia donat proves. Mon 
pare, afuat per Dona Marina, parlà de penjar-la d'una alzina; la cosa aca-
bà, però, en un raig de xurriacades que a un pèl estigueren de traure-li la 
crisma. Des de llavors ençà, ma mare la prengué de cap d'esquila i es malfià 
d'ella, mes, com que era forta i treballadora, va romandre en el seu lloc 
per bé que Dona Marina no li traguera l'ull de sobre. Això no obstant, Hie-
ròfila trobava sempre l'ocasió per a —a precs meus i perquè m'endormís—, 
explicar-me contalles de la seua terra. Hi sovintejaven els rifs, els basiliscs, 
les quimeres, les aus fènix, les hidres i les gorgones, a més dels gats salvats 
i d'algun xacal d'aquells que es diuen «moros» (que udolen en la nit per-
què, en realitat, són l'ànima en pena d'un príncep assassí dels seus germans, 
del seu pare o de la seua mare. Éssers terribles de cabells coronats per serps 
—«les benèvoles» les anomenava Hieròfila amb gran paüra— que no dei-
xen un moment de repòs a eixos prínceps). 
I jo em dormia joguinejant amb el mamellam d'una lloba, escalfant-me 
amb el foc d'un drac o corprès pel dolençós ganyol d'un xacal moro. Per-
què Natura era llavors un ordit de pulsions. Tot havia un significat; res no 
era gratuït: el grinyolar dels grills, el xisclar de les oronetes, l'udolar dels 
llops en la nit, el tinton de la farga, el belar de les ovelles, la disposició dels 
esbarzers, el camí de les formigues... I jo, en alguna gerga peculiar o per 
una comunió amb els ritmes del món, parlava amb les bèsties, amb els ar-
bres, amb els monstres de Hieròfila. 
Sovint, a boqueta nit durant l'hivern, els hòmens feien junta i enraona-
ven vora la llar d'alguna de les seues bordes; parlaven de llops, els quals, 
a causa del fred, havian baixat a la vall tot cercant el seu queviure. Cada 
any es perdia alguna ovella; més d'un rabadanet no retornava mai a casa. 
Ells llops sens dubte eren perversos ja que tanta malvestat produïen, com 
també ho eren les raboses que entraven dins dels galliners. Tot i això, algu-
na cosa es resistia dins meu a veure bèsties feres en eixos animals, l'única 
faena dels quals era atemorir els rústics. En el bosc, jo havia vist com les 
erugues devoraven les tiges tendres, per a ser devorades, al seu torn, per 
aquells escarabats de què s'alimenten les musaranyes, els eriçons i els gri-
— 87 — 
paus, a qui engolixen le colobres, els teixons, les ginetes, les mosteles o les 
raboses, les quals, a falta de cérvols i conills, servixen de menja a eixos llops 
que tan difícil ho tenen davant de caçadors i paranyers. També nosaltres 
acabàrem menjant-nos Griselda per més que l'estime el Guillemet. 
—La vaca vermella no apareix—va dir aleshores Perot, el vaquer. 
—Ni apareixerà; la lloba va solta —sentencià Guillemet. 
—Demà, diu l'amo que isquem de batuda amb els gossos fins al barranc 
de l'altra banda. Amb la neu que ha caigut, deu haver-hi petjades. Podríem 
posar-hi ceps. 
—Alerta amb els ceps, que l'hivern passat enxamparen un furtiu. 
—Ja li va estar bé, encara que diuen que, en la neu, se't trastornen els 
humors i et mors de riure. 
—Val més així que no de fam. 
—Torna a udolar la lloba; també deu tindré fam. 
—Has tancat Griselda? 
L'udol em recorria la carn fins a les rels dels cabells. No va aconseguir, 
però, fer-me el llop execrable; fóra potser l'ànima en pena d'un príncep. 
En canvi, les ovelles i els gossos peters, els branxets, em despertaven singu-
lar antipatia; aprofitava qualsevol avinentesa per aquissar-los. 
Passava llargues estones amb els falcons del meu pare. EU no caçava 
però n'havia dos: l'un, ben granat, rogenc i bigotut, l'havia un hom atra-
pat en els cingles de Penyagolosa; l'altre, terrós, de cap pàlid i potes gro-
gues, era d'eixos que hom coneix per falcons sagrats o sacres. Atenien, res-
pectivament, per Llamp i Andrònic. En Joan Amat conservava aquest dar-
rer en memòria dels vells temps; li l'havia regalat el seu amic Muntaner i 
tenia unes gotes de girfalt de la millor raça. Mossèn Amat solia repetir, tot 
referint-se al sacre, que un avantpassat seu havia estat criat pel pare d'En 
Roger de Flor. Tenien ulls malignes —en especial, Andrònic— i miraven 
amb fixesa extrema. Jo furtava carn crua per a ells puix avorrien la cuita, 
i, des d'antuvi, en menjaren bocinets de la meua mà. La devoraven amb 
molta cura per tal de no fregar-me el palmell. Tan bon punt havien dinat, 
ells i jo ens miràvem de fit a fit. 
—No, per moltes pioles que et posen, no faran de tu un esclau —li deia 
a Andrònic. 
I el sacre, animal fer que a més d'un vailet havia endegat una bona be-
carrada, es deixava acaronar la testa. Llamp reclamava llavors la seua part 
de moixaina amb aqueixa veu aspra, pregona i estrident, que tenen els fal-
cons. Jo el satisfeia, encara que el fes callar al punt, no fos cas que em des-
cobrís la meua mare. 


Figura de gel

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert