Yeats, William B.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

LA SAVIESA DEL REI 
William B. Yeats 
(Traducció de Francisco J. Torres i M. Remei Hernàndez) 
L'autor (1865-1939), força conegut com a poeta, publicà aquesta 
narració l'any 1895 en The New Review^i després l'inclogué en un 
llibre, The secret Rose. La present versió correspon al text anglès de 
Mythologies (Macmillan Publishers, 1959). Sota l'apariència d'un 
conte folklòric, s'hi amaga un tema ben universal. 
A GRAN REINA DTRLANDAVA MORIR DESOBRE-
part, i van posar el nen a criar amb una dona que vivia 
en una casa xicoteta un poc endins del bosc. Una nit la 
dona estava asseguda gronxant el bressol, i meditant 
sobre la bellesa del nen, i pregant als déus que li atorgaren 
tanta saviesa com bellesa. De sobte van trucar, i es va 
aixecar, estranyada, perquè els veïns més pròxims eren 
a la casa del Gran Rei a una milla de distància i ja era molt entrada 
la nit. «<iQui crida?» exclamà, i una veu molt feble va respondre: 
«[Obri! perquè sóc una vella del falcó gris, i vinc de la foscor del gran 
bosc». Aterrida, descorregué el forrellat, i una dona vestida de gris, 
de gran edat, i d'estatura més que humana, entrà i es plantà al cap 
del bressol. La mainadera s'encongí i s'acostà a la paret, sense poder 
llevar els ulls de la dona, perquè a la llum trèmula del foc va veure 
que en comptes de cabell tenia al cap les plomes del falcó gris. «Obri», 
va exclamar una altra veu, «perquè sóc una vella del falcó gris, i tinc 
cura del seu niu en la foscor del gran bosc». La mainadera va obrir la 
porta de nou, encara que els seus dits quasi no podien agafar els 
forrellats de tant com tremolaven, i una altra dona, encara més vella 
que l'anterior, i amb les mateixes plomes en comptes de cabell, entrà 
i s'acostà a la primera. Al cap de poc hi va arribar una tercera dona, 
i després d'ella, una quarta, i després una altra més i una altra, i més 93 
i més i més, fins que la cabana era tota plena amb els seus cossos 
immensos. Van estar callades per molt de temps, però finalment una 
va murmurar ambveufeble i molt baixa: «Germanes, l'he conegut de 
molt lluny per la rojor del seu cor sota la seua pell de plata»; i després 
una altra va dir: «Germanes, l'he conegut perquè el seu cor aletjava 
com un ocell sota una xarxa de cordes de plata»; i llavors una altra va 
prendre la paraula: «Germanes, l'he conegut perquè el seu cor 
cantava com un ocell que és feliç en una gàbia de plata». I després 
d'això cantaren juntes, les que eren més a prop gronxant el bressol 
amb dits llargs i eixuts; i les seues veus eren ara tendres i acaronadores, 
ara com el vent que bufa al gran bosc, i aquesta era la seua cançó: 
D'allò que els ulls no veuen, el cor no se'n dol: 
els homes i les dones, i ja fa molt, 
lleugers de sentiments, sense voluntat, 
ens han llevat el nostre menjar de blat, 
ens han llevat la pedra del nostre altar; 
i sols el granis, la pluja, i el tronar 
- i al gris nosaltres tornem els cors vermells-, 
són veritat fins que es consumeix el Temps. 
Quan la cançó s'apagà, la vella que havia parlat la primera digué: 
«No ens queda res a fer; tan sols mesclar una gota de la nostra sang 
amb la d'ell», i s'arrapà el braç amb la punta punxeguda d'un fus, que 
li havia fet dur a la mainadera; i va deixar caure una gota de sang, 
gris com la boira, en els llavis del nen; i va desaparèixer a poc a poc 
en la foscor. 
En anar-se'n les velles, la mainadera se sobreposà, i va córrer fins 
a la casa del Gran Rei, i va cridar al mig de la gran sala d'assemblees 
que els Sidhe s'havien inclinat sobre el nen aquella nit; i el rei i els 
seus poetes i homes de llei van anar amb ella fins a la cabana i es 
reuniren al voltant del bressol, i feien més soroll que les garses, i el 
nen s'assegué en el bressol i se'ls va mirar. 
Van passar dos anys, i el rei morí. Els poetes i els homes de llei van 
governar en nom del nen, però esperaven amb impaciència que molt 
prompte ell esdevinguera el senyor, perquè ningú no havia vist un 
nen tan savi. I tot hauria anat molt bé si no fos per una cosa 
sorprenent que havia començat a inquietar tots els homes, i totes les 
dones també, que, per suposat, enraonaven d'això tot el temps. Les 
plomes del falcó gris havien començat a créixer en el cabell del xiquet, 
i encara que la mainadera les tallava una i altra vegada, al poc de 
"4 temps eren encara molt més nombroses que abans. I això no hauria 
Pep Miralles: Crisi, otu-nos. Crisi, oïii-nos. (1994) 95 
96 
sigut una qüestió d'importància, perquè les coses meravelloses eren 
aleshores quasi corrents, si no fos perquè una llei molt antiga 
d'Irlanda deia que no podia seure al tron ningú que tinguera un 
defecte al cos. I com que un falcó gris és un animal brut de l'aire, no 
hi havia més remei que pensar que un que tenia les seues plomes al 
cap estava espatllat i maleït. I la gent tampoc no podia separar 
l'admiració que els produïa la saviesa que creixia en ell d'un horror, 
com si la seua sang no fos humana. Però tots estaven resolts que 
regnés, perquè havien patit molt a causa de reis necis i els desordres 
d'ells mateixos; i l'única por que tenien tots era que la gran saviesa 
li fes obeir la llei i cridar un altre perquè regnés en lloc seu. 
Quan el xiquet va fer set anys, els poetes i els homes de llei van ser 
convocats pel poeta major, i totes aquestes qüestions van ser 
sospesades i considerades. El xiquet ja havia vist que tots els que 
l'envoltaven només tenien cabell; i encara que li havien dit que ells 
també tenien plomes però que les havien perdut per un pecat comès 
pels seus avantpassats, sabien que s'assabentaria de la veritat quan 
comencés a anar per les terres de les rodalies. Després demoltpensar 
i pensar, van fer una nova llei, que manava que, sota pena de mort, 
tots sense excepció havien de posar-se plomes de falcó entrellaçades 
artificialment al cabell. I van enviar homes amb xarxes, i fones i arcs 
als països dels voltants per arreplegar-ne una quantitat suficient. 
També van decretar que qualsevol que digués la veritat al xiquet 
seria executat. 
Els anys van transcórrer, i el nen va passar de la infantesa a la 
joventut i de la minyonia a la virilitat, i va començar a preocupar-se 
d'estranys i subtils pensaments, de diferències entre coses que 
s'havien considerat iguals per molt de temps, i de semblances de 
coses que s'havien considerat diferents per molt de temps. Des 
d'altres terres hi arribaven multituds de gents per a veure'l i 
preguntar-li; però s'havien apostat guàrdies a les fronteres que 
obligaven a tots a posar-se les plomes del falcó gris als cabells. Mentre 
se l'escoltaven, les paraules del rei pareixien fer que tota la foscor es 
tomés llum, i omplien els seus cors com si fossen música. Però quan 
retornaven a les seues terres les paraules del rei pareixien molt 
llunyanes, i allò que podien recordar semblava massa estrany i subtil 
per ajudar-los en les seues vides. Per suposat que alguns d'ells sí van 
viure de manera diferent després, però la nova existència no era tan 
bona com la d'abans: alguns d'ells havien defensat molt de temps una 
bona causa, però quan el van escoltar lloar-la, van tornar a les seues 
terres i hi van veure el que havien estimat més difícil d'estimar, 
perquè va mostrar-los com és de prop la falsedat de la veritat; i 
d'altres, també, que no havien defensat cap causa, però que havien 
buscat pacíficament la prosperitat de les seues cases, van trobar que 
els seus músculs eren més molls i sense ganes de treballar, perquè ell 
els havia mostrat empreses més elevades. I molts dels joves, després 
que l'havien sentit parlar de totes aquestes coses, recordaren algunes 
estranyes paraules que van fer que les joies quotidianes perderen 
tota la seua importància, i cercaren joies impossibles, i van ser 
malaurats. 
Entre els que hi van anar a veure'l i a escoltar-lo hi havia la filla 
d'un petit rei que vivia a una gran distància; i quan la va veure, la va 
estimar perquè era bella, d'una bellesa molt diferent a la de les altres 
dones. Però el seu cor era com el de les altres dones, i quan ella va 
pensar en el misteri de les plomes del falcó va tenir por. Aclaparada 
per la grandesa d'ell, a mitges va acceptar i a mitges va rebutj ar el seu 
amor, i dia rera dia el rei li va donar regals que els mercaders havien 
portat de l'índia o potser de la mateixa Xina; però així i tot ella sempre 
estava entre un somriure i un corrugament de les celles, entre cedir 
i dir que el rebutjava. Ell va posar tota la seua saviesa als seus peus, 
i li va dir multitud de coses que fins i tot els Sidhe havien oblidat; i 
pensà que ella entenia, perquè la seua bellesa era com la saviesa. 
Hi havia un jove alt a la casa que tenia el cabell ros, i molta 
pràctica en la lluita cos contra cos. Un dia el rei va sentir la seua veu 
entre els salzes. «Estimada», deia la veu, «els odie perquè et fan teixir 
en el teu preciós cabell aquestes plomes grosseres, i tot perquè l'ocell 
de presa que s'asseu al tron dorma bé a les nits. I després, la veu suau, 
musical, que ell estimava va respondre: «El meu cabell no és tan 
preciós com el teu; i ara que t'he arrencat les plomes dels cabells els 
pentinaré amb la mà així, i així i així; perquè no em fa por». Aleshores 
el rei va recordar moltes coses que havia oblidat sense entendre-les, 
paraules sentides per casualitat als seus poetes i als homes de llei, 
dubtes que ell mateix s'havia explicat i oblidat. I va cridar els amants 
amb veu tremolosa. Ells van aparèixer per entre els salzes i es van 
llançar als peus del rei i van implorar perdó. Ell s'inclinà i arrencà les 
plomes del cabell de la dona, es girà i s'allunyà sense dir cap paraula. 
Va a anar a la sala d'assemblees, i després d'haver congregat els 
poetes i els homes de llei al seu voltant, es posà en l'entrada i va dir 
en veu altra i clara: «Homes de llei, per què m'heu fet pecar contra les 
lleis? Homes de vers, per què m'heu fet pecar contra el secret de la 
saviesa? La llei es va fer per l'home per al bé de l'home, però la 
saviesa, la saviesa va ser feta pels déus, i no és permès a cap home 
viure a la seua llum, perquè la saviesa, i el granis i la pluja i el tro 
tenen un camí propi que és fatal per a tot allò que és mortal. Homes ^'^ 
de llei i homes de vers, viviu com correspon a la vostra classe, i crideu 
Eochaid del Ràpid Pensament perquè regne sobre vosaltres, perquè 
jo me'n vaig a buscar els meus». Llavors va baixar de l'estrada i va 
passar entre ells, llevant-los les plomes del falcó gris, primer a un, 
després a un altre. I després d'haver-les llançades damunt dels joncs 
que s'estenian a terra, va desaparèixer, i ningú no va gosar seguir-lo, 
perquè els seus ulls lluïen com els dels ocells de presa. I cap home el 
va veure de nou ni va sentir la seua veu. 
98 


La saviesa del rei

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert