Garcia-Arbós, Salvador

Revistes Catalanes amb Accés Obert

72 > revista de girona 255
L’oli 
de l’Empordà
apunts
dE gaStronomia | Salvador garcia-arBó
En el consum d’oli es produeix un fenomen paradoxal: els nadius més llepafils solen preferir l’oli de l’Empordà per damunt de qualsevol altre. fins i tot, molts restaurants 
amb una oferta migrada de vins del país tenen el cos-
tum d’oferir oli de pau i pa per entretenir la gana. la 
gent celebra l’oli de casa; què ho fa, no ho sé. totes 
les conclusions també podrien ser vàlides per als 
vins. i els vins, tot i que n’avança el reconeixement, 
són lluny d’assolir el prestigi de l’oli; tanmateix, con-
vé ressaltar que, en general, els olis per cuinar, no 
pas per amanir, vénen d’andalusia, la principal regió 
oliverera del món.
El dia que els restaurants d’aquí van començar 
a desterrar la mantega de cortesia per entretenir 
la gana vam avançar com a país que presumeix de 
mediterrani. Els restaurants populars mai no han 
tingut problemes de mantegues, perquè mai no se’ls 
va acudir desterrar les sitrelleres de taula. deu anys 
enrere, hi hauria volgut afegir que a un restaurant de 
parís mai no se li hauria acudit donar oli en un entorn 
de muntanyes de mantega. però, arran de la moda 
mediterrània, a parís i a molts altres restaurants 
més septentrionals o atlàntics se’ls ha acudit oferir 
oli d’oliva verge extra de cortesia. 
El segle xx va ser dolent per a l’olivera: l’aban-
donament dels olivets, propiciat pel creixement del 
turisme i de la indústria; la pressió urbanística i les 
glaçades. El conreu va tocar fons a partir dels anys 
80. per fi, a final de la dècada dels 90 va començar-
ne la recuperació. més endavant, molts cellers han 
tingut el conreu de l’olivera com un complement. El 
2008, va néixer la denominació d’origen protegida oli 
de l’Empordà. 
Els olis emparats per la dop oli de l’Empordà 
s’han d’elaborar amb olives d’olivars inscrits, 
almenys en un 80% de les varietats argudell, corivell, 
verdal (llei de cadaqués) i arbequina, separadament 
o conjuntament, i en un màxim del 20% per altres 
varietats de la zona. l’argudell és la majoritària de les 
autòctones. l’alcover-moll la defineix com «la millor 
per a la producció d’oli, que dóna en gran abundància 
(Empordà)». aleshores, es fa estrany que també es 
permeti l’arbequina. és més fina, però té perills. 
amenaça les altres varietats i la singularitat de l’oli. 
amenaça perquè moltes plantacions noves s’han 
fet exclusivament d’arbequines. i amenaça perquè 
mig món farà el mateix oli. d’argentina, a austràlia, 
califòrnia i andalusia, on ja tenen plantades 20.000 
hectàrees d’arbequina; a catalunya només n’hi ha 
cap a 75.000 hectàrees.
per què aquesta expansió? perquè a l’arbequi-
na s’ha concentrat l’esforç de la recerca, juntament 
amb les varietats tradicionals andaluses, hojiblanca 
i picual. El fruit més important de les investigacions 
és el clon irta-i.18, el primer comercial amb certi-
ficació de garantia sanitària. ha permès millorar els 
rendiments i avançar l’entrada en producció als 3 o 
4 anys de plantar els arbres, en comptes dels 9 o 12 
que s’ha d’esperar per a les varietats antigues. per a 
l’argudell i corivell s’ha fet poca recerca. fer arbe-
quina no posa només en perill la genuïnitat de l’oli 
de l’Empordà, posa en perill la diversitat agrícola. la 
udg té feina. una institució social suïssa que les aju-
dava a donar a llum, tot i que ben aviat mares i na-
dons havien de retornar al camp, on sovint, i ateses 
les esgarrifoses condicions, els petits no aconsegui-
en sobreviure. Es tracta d’un relat commovedor que 
rosa galindo sap transmetre amb efectivitat –extret 
d’una novel·la homònima d’assumpta montellà, de la 
qual pablo ley n’ha fet una encertada dramatúrgia– 
en què conflueixen el relat monologat, una evocadora 
ambientació musical i un bon suport audiovisual. 
d
u
ixa
n
S


L'oli de l'Empordà

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert