Sabat, Núria

Revistes Catalanes amb Accés Obert

revista de girona 262 > 45
apunts
DE TEATRE | NÚRIA SÀBAT
Diàlegs a quatre bandes
Ara fa un any, la Plataforma de Dramatúrgia de les Comarques Gironines feia la seva primera presentació oficial a La Planeta. El seu objectiu principal era, i és, el d’incenti-
var, difondre i fomentar l’obra dels escriptors tea-
trals, i de retruc el món de les arts escèniques en ge-
neral, de tota l’àrea de Girona. L’edició (Ed. Rema12, 
Col. Off Cartell) i la gradual posada en escena de les 
peces escrites per alguns dels seus membres –en-
tre els quals destaquen noms com els de Pere Puig, 
Jordi Prat, Carles Mallol...– n’era un altre, no gens 
fàcil, ateses les dificultats econòmiques i d’infraes-
tructura que aquests projectes sempre comporten. 
D’aquí va sorgir la idea dels «Diàlegs a quatre ban-
des», una iniciativa produïda per La Planeta i la Casa 
de Cultura, que va tenir lloc a final de maig en aques-
ta mateixa sala i que, a raó de tres diàlegs per funció 
(divendres i dissabte) va donar veu i forma a una nova 
i actual mostra de teatre gironí. 
El divendres 28 s’estrenaren Satori Park (Ferran 
Joanmiquel. Girona, 1975), de la qual destaquen el 
llenguatge acurat i les referències literàries; Morir 
sense morir (Miquel Verdaguer. Calella, 1960), un 
diàleg sobre l’eutanàsia que potser muntat en unes 
altres condicions no hauria semblat tan desafortunat, 
i Granes (Josep Pujol. Vilobí d’Onyar, 1964), sens 
dubte el millor de la jornada, dirigit per Cristina 
Cervià i interpretat per Meritxell Yanes i Jordi Subirà, 
que connecta bé amb la intenció i la forma d’un text, 
l’únic, amb segell de pertinença. 
El dissabte es produí un canvi de registre en 
principi més «agraït» per a l’espectador, tot i que 
no pas qualitativament millor, ja que rere la riallada 
puntual que Dilluns, dimecres i divendres (Josep 
Benítez. Màlaga, 1963) pugui provocar, no hi ha gaire 
Temps al temps
Potser el nivell no és encara el desitjable, so-
bretot a l’escenari, i probablement són molts 
els factors que fins a cert punt ho justifiquen, 
però el que no es pot negar és el valor d’una 
iniciativa que es mereix suport (i no només 
moral), confiança i continuïtat. Només així els 
projectes poden arribar a consolidar-se.
res més a gratar. Tampoc Tot sobre l’Edgar (Jordi 
Sala. Barcelona, 1967) no aconsegueix anar més 
enllà dels tòpics. L’excepció és Ara em toca a mi, del 
més jove de la colla: Llàtzer Garcia (Girona, 1981), 
un text enigmàtic i interessant –potenciat pel bon 
treball interpretatiu de Jacob Torres i David Planes–, 
que curiosament manté un cert paral·lelisme amb 
una obra de Victòria Szpunberg titulada La marca 
preferida de las hermanas Clausman, ja que ambdues 
proposen un joc entre germans a través del qual 
coneixerem la relació que mantenen entre si i el seu 
estrany i opressiu entorn familiar. 
Hereus dels «Monòlegs a tres bandes» que fa 
uns quinze anys es van organitzar amb una intenció 
semblant, els Diàlegs es construeixen sobre 
una mateixa base formal: la brevetat, l’absència 
d’escenografia i el fet que l’autor ha de triar el 
seu equip. Ni temàticament ni pel que fa als estils, 
però, conserven gaires trets en comú, si no és la 
manca d’arrelament i el rerefons de soledat d’uns 
personatges inserits en la foscor o l’absurditat 
de l’existència, incapaços de trobar el seu espai i 
d’establir vincles amb qui tenen més a prop.


Diàlegs a quatre bandes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert