Bosch i Lloret, Àngel

Revistes Catalanes amb Accés Obert

E Revista de Girona F nm. 242  maig - juny  2007 E [333] 101Crítica F
dels horts banyolins. S’hi
repassa també l’entramat
urbà, els edificis més signifi-
catius, amb les seves carac-
terístiques formals i històri-
ques, des del monestir de
Sant Esteve a Santa Maria
dels Turers, de la Pia
Almoina a la Llotja del Tint
–tan activa els anys seixanta
i setanta del segle passat, i
que va convertir Banyoles
en un dels centres més dinà-
mics en el panorama artístic
contemporani–, o el Museu
Darder, amb la famosa
col·lecció pròpia dels natura-
listes del segle XIX, i que
tant d’enrenou va portar
amb l’home de raça boixi-
mana dissecat. Ara en el
Museu, a més de mostrar la
col·lecció Darder, es dóna
una explicació científica de
la riquesa dels espais naturals
de la comarca. Referències
sobre un seguit d’edificis
civils des del segle XIII fins
als nostres dies i els comerços
més tradicionals de la ciutat
amplien la informació sobre
Banyoles. Un darrer capítol
dedicat als atractius i festes de
l’any      –amb un repàs de la
gastronomia, llegendes i tex-
tos significatius d’autors
diversos que parlen de la
població– completa la publi-
cació, que té un disseny acu-
rat i està il·lustrat amb moltes
fotografies actuals i d’altres
d’antigues, i acompanyat de
plànols i dibuixos de detalls
que fan del text un element
de referència imprescindible
per conèixer la ciutat d’aigua
que és Banyoles.
Joan Sala
Fer de la necessitat
una virtut
Massana Ribas, Rosa Maria. 
Llevadores de Palafrugell.
165 anys d’història. 
Associació de Suport a la Dona.
Palafrugell, 2006.
«La construcció històrica es
consagra a la memòria dels
que no tenen nom». Amb
aquesta frase de Walter
Benjamin l’autora d’aquest
llibre encapçala la seva
monografía dedicada a les
llevadores de Palafrugell. 
Aquesta petita frase ens
serveix per calibrar el valor
del treball realitzat per Rosa
Maria Massana, infermera de
professió i amb vocació
d’investigadora històrica, tal
com es demostra en la seva
obra, fruit de la recerca docu-
mental i la recollida de testi-
monis orals.  
Llevadores de Palafrugell és
un homenatge ben merescut
a aquelles dones que van saber
fer de la necessitat una virtut i,
superant les barreres ancestrals
que les mantenien allunyades
de la vida pública i de l’accés
a la cultura, varen esdevenir
imprescindibles justament en
el camp on podien ser prota-
gonistes de forma natural i
inalienable: el part i la vetlla
per la supervivència dels
nadons. Aquesta exclusivitat
atorgada per la mare naturale-
sa ha fet que les dones, des de
sempre, hagin estat les encar-
regades d’ajudar a parir les
seves companyes de gènere,
amb uns coneixements adqui-
rits de mares a filles, i sense
una validació acadèmica fins
fa poc més d’un segle. 
Repassant les biografies
que l’autora ha recollit de
documents d’arxiu i testi-
monis orals, ara podem
conèixer la trajectòria pro-
fessional i humana de disset
llevadores que han exercit la
professió a Palafrugell entre
1833 i 1998.
La lectura del llibre per-
met veure desfilar noms i
dates d’unes biografies amb
molts punts de contacte:
dones sovint unides per rela-
cions de parentiu, que havien
nascut en el si de famílies del
poble, que havien cursat la
formació destinada a les noies
de la seva edat, que s’havien
casat i havien format la seva
pròpia família i tot seguit
s’havien proposat homologar
els seus coneixements pràctics
i teòrics mitjançant els exà-
mens de revàlida oficials de la
Universitat de Barcelona.
Una història que cavalca
paral·lela a l’evolució de
l’assistència sanitària del país i
a la necessària modernització
que aquest ha anat experi-
mentant durant els darrers
165 anys. 
Aquesta recerca i la seva
publicació, gràcies als auspi-
cis de l’Associació Suport a
la Dona de Palafrugell, com
a segon volum dins la
col·lecció Dones amb Nom
Propi,  han fet entrar a la
història totes aquestes vides, i
també un petit i fonamental
fragment de la de tots aquells
nadons que van veure la
llum en mans de les llevado-
res estudiades. Ens trobem
així davant d’un exemple
d’història local que, estudiant
vides particulars, aconse-
gueix il·luminar una mica
més el passat comú de tota
una comunitat, recuperant el
vincle que els defineix
col·lectivament pel fet
d’haver nascut de mans de
les mateixes dones. Unes
dones que varen saber exer-
cir una professió ancestral,
en condicions sovint molt
precàries, però amb un reco-
neixement social a nivell
local digne de l’alta tasca que
varen desenvolupar. 
Rosa Maria Gil Tort
✍
Anàlisi modèlica
d’una excavació
Martín Machín, Pau.
Can Barraca. Una necròpolis
d’incineració de fa 2.800
anys a Besalú (la Garrotxa).
Ed. Amics de Besalú i el seu
Comtat. Besalú, 2006.
Massa sovint les interven-
cions arqueològiques propor-
cionen dades molt interes-
sants però que o bé es que-
den en informes administra-
tius o bé es divulguen de
102 [334] E Revista de Girona F núm. 242  maig - juny  2007 E Crítica
manera molt limitada en
algun estudi introductori, en
revistes o reunions especialit-
zades. Poques donen com a
fruit la publicació d’una anà-
lisi completa, i menys encara
quan l’excavació ha estat
ocasionada per una urgència i
no per una iniciativa d’inves-
tigació. Sortosament, aquest
no ha estat el cas de Can
Barraca, una petita necròpolis
d’incineració descoberta
l’agost de 2004 durant les
obres de construcció de
l’autovia A-26, al seu pas per
les proximitats de Besalú,
que es va excavar entre el
setembre i novembre del
mateix any. En menys de dos
anys se n’han realitzat tots els
estudis i analítiques, que han
aparegut publicats en forma
de monografia.
Ho ha facilitat, sens
dubte, l’extensió del jaci-
ment: menys de 100 metres
quadrats en els quals es con-
centraven 14 enterraments,
en urna, en fossa sense urna i
sota túmul. Però no hi ha
dubte que el mèrit és de les
persones que hi han intervin-
gut, per la seva professionali-
tat i per la seva especial dedi-
cació a estudiar i difondre la
prehistòria i la història de la
comarca de la Garrotxa. En
primer lloc hem de fer espe-
cial menció de l’autor, jove
investigador adscrit a l’Institut
de Patrimoni Cultural de la
Universitat de Girona, per
haver dirigit l’equip d’exca-
vació i, sobretot, per haver
sabut incorporar a l’anàlisi de
les restes un bon grapat de
bons especialistes com són
Enriqueta Pons i Ramon
Buxó, del Museu
d’Arqueologia de Catalunya;
Francesc Burjachs i Patrícia
Llàcer, de la Universitat
Rovira i Virgili; Raquel
Piqué, de la Universitat
Autònoma de Barcelona;
Isabel Expósito, de l’Institut
Català de Paleoecologia
Humana i Evolució Social, i
Xavier Terradas, del Consell
Superior d’Investigacions
Científiques, als quals s’han
d’afegir els membres dels
Amics de Besalú i el seu
Comtat, especialment Antoni
Noguera, Tura Clara i
Miquel Dorca, per l’interès
que han abocat en la divulga-
ció d’aquesta excavació i el
seu posterior estudi, que han
enriquit el coneixement
històric d’un territori fins ara
relacionat sobretot amb
l’època medieval.
L’estudi és modèlic per la
claredat amb què s’exposen
les dades. Està estructurat en
quatre parts, que van del més
concret al més interpretatiu.
A la primera se situa el jaci-
ment i s’explica com es va
dur a terme l’excavació
arqueològica. Seguidament
s’aporten totes les dades
arqueològiques, amb les anà-
lisis de les estructures i de les
restes exhumades, i es classifi-
quen les dades en taules que
permeten una fàcil recerca de
la informació. La tercera part
aporta un primer grau
d’interpretació, a nivell de
jaciment, en posar en relació
les estructures amb els indivi-
dus i els aixovars. I finalment,
a la darrera part hi trobem un
segon grau d’interpretació, ja
que es relaciona el jaciment
amb el seu entorn durant la
primera meitat del primer
mil·lenni aC. Tot plegat
s’exposa amb un llenguatge
directe, sense concessions, en
una demostració de pragma-
tisme, tant en la forma com
en el fons, i sense forçar les
interpretacions des de
corrents ideològics, que
l’autor coneix i utilitza d’una
manera distant i crítica.
Un altre dels mèrits que
podem atribuir a aquesta
publicació és que ha sabut
integrar en un text cohe-
rent i sense trencaments
argumentals un conjunt
d’anàlisis concretes, realitza-
des pels diferents autors
col·laboradors, sense que
aquests perdin l’autoria de
la part que com a especialis-
tes han realitzat. D’aquesta
manera, la monografia
manté la unitat i no es con-
verteix en un recull d’estu-
dis independents que en
faria molt difícil la lectura.
M’agradaria acabar amb
una petita reflexió sobre
l’únic dubte que m’ha que-
dat després de llegir el llibre.
Les publicacions monogràfi-
ques d’un jaciment arque-
ològic, amb la classificació i
anàlisi de totes les dades, són
sempre molt especialitzades.
Estan destinades a un públic
també especialitzat –estu-
diants d’arqueologia, altres
arqueòlegs...–, però són
publicacions difícils fins i tot
per als que estimen la histo-
riografia local. Aleshores,
ens podríem preguntar quin
hauria de ser el marc de la
seva publicació, i segura-
ment deduiríem que haurien
de ser els grans centres
d’investigació de l’arqueolo-
gia, les universitats o el
Museu d’Arqueologia de
Catalunya les encarregades
de promoure’n la publica-
ció, sobretot tenint en
compte que són centres que
disposen d’una àmplia xarxa
d’intercanvis amb altres cen-
tres del seu mateix nivell, la
qual cosa facilita una difusió
important de les obres. Però
les publicacions d’aquests
centres tenen un ritme molt
lent, no només per manca
de pressupost, sinó també
perquè no disposen de prou
personal per fer front a la
inversió de temps que
requereix la preparació
d’una publicació. En canvi,
sí que disposen d’aquest per-
sonal, en forma de volunta-
riat, associacions com els
Amics de Besalú i el seu
Comtat, que permeten
–entre moltes altres coses–
que publicacions del nivell
de la ressenyada puguin
veure la llum. L’arqueologia
catalana els ho ha d’agrair.
Àngel Bosch Lloret


Anàlisi modèlica d'una excavació

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert