Lluch, Gemma

Revistes Catalanes amb Accés Obert

UNA ALTRA NIT SERÀ, CARA DE PÒQUER 
Gemma Lluch 
Al «xic de la moto» de Coppola 
Em presente: sóc el biògraf del mar, un ésser estrany sense aparença 
humana però capaç d'enregistrar en una gran memòria totes aquelles histò-
ries que el mar desitja recordar. Dia a dia no sóc..., la meua existència no 
transcorre com vosaltres esteu acostumats, sinó que quan el mar té avidesa 
de records, d'alguna història antiga, o quan n'ha de viure una de nova dig-
na de passar als annals del seu llarg esdevenir, llavors m'engendra, i jo acom-
plesc a la perfecció la seua voluntat: mire, enregistre i recorde tot allò que 
veig. Aquesta nit he estat creat per un motiu molt especial, una història que 
començà ja fa molt de temps. La protagonista és ella, ella més que no pas 
el mar. El mar l'adorava, l'adora, viu boig per ella, des que era ben menu-
da l'ha vista créixer però no sé a ciència certa per què mai no ha confessat 
el seu amor per aquesta dona. Es molt estrany; sempre callat contemplant-
la. Qui és ella? És una dona, una dona com totes però una mica rara. Sem-
pre, sempre porta els seus amants a la vora del mar per estimar-los-hi, i n'ha 
tingut molts i sempre acaben ací estimant-se. Recorde el mar en aquelles 
nits, la mirava, els mirava i callava. Fins que una nit... 
Allò que ningú no sabia era que després dels gintònics de Beetefer, el 
flash que Miquel no deixava d'utilitzar contra la pista i els bafles arran d'ore-
lla mentre esquivava els taurons d'estiu a ritme de baix i bateria —xafo i 
volta i mitja era el millor mètode per espantar-los, ho tenia ben assajat, som-
riure discret per no semblar antipàtica, qui sap si qualsevol nit poden servir 
d'alguna cosa, tal vegada algun d'aquests taurons puga transformar-se en 
el ballarí pagat de Turner per una nit, ara que el millor mètode, el més con-
tundent, per allunyar-los, era ballar amb un tio, la propietat havia estat ja 
comprada i ningú a la pista no s'atreveria a molestar una dona acompanya-
da, però per contra això suposava prestar-li una mica d'atenció i el ritme 
no lliurava cap minut d'interludi, era gelós el ballar, ballar era l'únic, la 
resta rotllo xungo, únicament sentir el soroll de la música, fort, musculós, 
soroll mascle que penetrava les orelles amb tanta força que encara hi és ho-
— 47 — 
res després d'eixir del local, com un suau aroma, quan ja els flaxos de llum 
abandonen els ulls el zum-zum de la música continuava. Dins es deixava 
gaudir i a ella li agradava. Quan el cos li deia prou, es desplomava en algun 
seient de dalt, mig cos fóra de la barana, amb els ulls absortos del movi-
ment dels altres allà abaix, mig cos fóra dé la barana i ell tot reflexat al 
plàstic, colors grocs, taronges, rojos, verds, un després de l'altre, groc, res, 
taronja, res, verd i fussssss, el làsser a sobre. Flax total. Toc, pum, brrrr. 
La música aconseguia el poder de no fer sentir sinó un punt al cervell. Toc-
toc, pum, toc-toc, pum. Sentir el toc-toc del cor entre la música. Alcohol. 
Només un punt. Alcohol. Es deixa dur. Suaument es deixa dur. Alcohol. 
Papapapapa. Dancing in Paris. Veu. Alcohol. Isbaxen turru disaineberen 
guuuuu. Alcohol, Plax! Crac!. Got trencat i final d'una part.de la nit. «La 
porta, on és la puta porta? Vull bossar». Vidres trencats fan crac-crac i des-. 
perten els peus. «Merda». Diu. S'alça del seient i intenta recordar On pot 
ser la porta. Hi era, d'això estava segura, però on? «Eh! tu, bolinga, no 
em xafes». «Merda». «Tia com vas!». Allà era la porta lluny, molt lluny, 
tant lluny que calia un llarg viatge a través de laberints de cossos, suors, 
bafs i escales per arribar-hi, i al final, la porta. I en obrir-la la Nit digué: 
«Siga el silenci». I el silenci fou. La Nit veié que el silenci era bo. La Nit 
destrià el silenci de la música. La Nit anomenà el silenci un i la música una. 
Hi hagué un i una i en foren dos: l'amor. I així fou. Perquè allò que ningú 
no sabia era que després de gintònics, bafles, flaxos, colors i tal, allò que 
més li agradava era escriure a la llum de la lluna. 
Marejats encara per l'alcohol i el suau aroma de la música a les orelles 
pujaren al cotxe. Una part de la nit arribava a la seua fi, però encara els 
quedaven forces per no deixar-la escapar del tot. Primer es dirigiren cap 
a casa, ella arreplegà el paper i la ploma i els altres les canyes de pesca. Ells 
preferien rebre la matinada endormiscats al costat de les canyes, i també 
el pa, gl pa acabat de comprar al forn. Els forners ja desperts xerraven, «pa?, 
sí entreu» mentre els compradors nocturns de banda a banda del corredor 
els seguien, l'olor entrava dolçament pel nas, pa acabat de fer, calent i crui-
xit encara, i buscant a les butxaques, amb parpalls que fan d'ulleres de sol, 
pagaven amb les últimes monedes que delaten la nit a sobre. «Bona hora 
per anar de pesca». Sentien. «Sí, perfecta». Contestaven. Tant se valia la 
qualitat de l'hora, es tractava d'esgotar d'alguna manera entretinguda les 
últimes estones fins l'alba. De nou al cotxe i cap al port. «A l'altra emisso-
ra hi ha notícies»; «Passa tia de notícies, deixa l'Aute». «Quiero morirme 
en tus brazos, però de placer». Va esbossar un somriure quasi impercepti-
ble en sentir l'Aute eixa nit que el seu darrer amant se n'havia anat a dor-
mir. S'assabentà minuts abans que per a ell, el seu darrer amant, allò de 
la lluna, pescar o escriure o l'Aute era massa. La deixà amb la seua borrat-
xera i el seu desig i se n'anà a dormir. «Tope sis del matí, ja saps que no 
m'agrada trasnuitar». Massa ho sabia, com que davant d'un argument com 
— 48 — 
aquell sentia l'Aute i somreia. Mentrestant, per deixar passar el temps, con-
templa la lluna reflexada en el mar, petites estreles brillant una i mil vega-
des. L'altre cotxe el tenia aparcat enfront mateix, amb els llums encesos 
molestant-li. «Apagueu els llums, em foten». «Estem arreglant les canyes, 
calla ja». I l'Aute donant la vara mentre amb dolor s'apercebé que ja no 
li abellia escriure a la llum de la lluna, únicament li plaïa la possibilitat de 
deixar caure el cap en els seus braços. Dormint la borratxera al seu pit. En-
tre les cuixes sentí una calor tan forta que aconseguí d'enterbolir-li els ulls. 
Ni la brisa gelada d'aquell matí d'agost fent provatures en la seua galta ni 
res, únicament el desitjava a ell i no hi era. De moment l'Aute continuava 
sent el seu únic acompanyant; els altres feia hores que pescaven oblidant-
la. «Cuerpo a cuerpo». La cançó junt a les primeres barques del matí aban-
donant el port li fan maleir la seua elecció; tants com n'hi havia aquella 
nit disponibles i hauria d'haver elegit justament aquest que s'estima tant 
dormir. La brisa l'acaronava, «Eh! posa ràdio 80». Dirà el dial «La tro-
bes? Canten bordón 4, "Un millón de suefios"; la del teu trasnuitador». 
«Capullos». Girà el dial de la ràdio i per fi els altaveus sonaven al seu gust: 
«Que me da tu amor que me provoca y navegando juntos muero en tu bo-
ca, que me da tu amor que me enloquece i si te tengo ausente muero por 
verte, però qué me da tu amor que me apasiona ya no sé vivir sin tu perso-
na...» Era la cançó preferida del seu darrer amant, la cançó que en les dues 
nits que l'havia conegut no deixava de cantar-H. Tancà els ulls mentre s'aca-
ronava ventre i pits, el somniava amb tant de zel que el podia palpar al seu 
costat «3esnuda canta la manana gris, qué serà de mi amor perdido, no siento 
nada si no estàs...» «Ufff...» obrí els ulls i una forta enyorança d'ell la des-
pertà quasi amarada. De nou asseguda al cotxe amb el canvi de marxes al 
costat i la finestra oberta deixant passar la nit a dins. Del somneig d'uns 
segons abans a la visió dels altres pescant, a la seua soledat dintre del cotxe, 
únicament li restava llençar un suau sospir i, abandonada a la seua sort, 
escriure o quina altra cosa podia fer? 
«Es aquesta l'hora de l'amor, l'hora de retirar-se al llit i fer d'ell plaer, 
hora de besos i tremolors, boques. De fer de somnis i novel.les eròtiques 
realitats. M'agradaria, entre abraços, recordar l'episodi fort que solies co-
mentar amb el teu grup d'amics "la xica amb un cul així de gran, damunt 
d'ell, es menejava com l'allioli, hala, hala! i ell trempava..." Rialles, mira-
des, tancades d'ulls... El vent em fot les orelles, està gelat i comença a 
molestar-me però si tanque la finestra el fum em molestarà els ulls, millor 
l'aire fresc a veure si l'escalfor se'm passa, escriure aquestes xorrades... re-
corde els teus ulls, se'm sacseja el cos, perquè ara em deixaria agafar entre 
els teus braços, sentint-me xiqueta, xiqueta-pendona, sabedora de sexe i ten-
dreses, m'acaronaries amb sol.licitud, i d'amagar el mar, allà, marcant, 
amant pacient, esclau de la seua immensitat em mira, em vigila, subtilesa 
de mirada que sense quasi advertir la seua presència m'interromp el gaudi 
— 49 — 
del teu record. Estic escrivint badoqueries, massa borratxa per escriure't. 
Però és que el mar em mira, alce la vista del paper i ell hi és sempre. Quasi 
et podria oblidar si el mire; podria escriure, creure que és ell el meu amant? 
Bogeries. Amant ocasional de tota una vida? Mira que si fos com els amants 
que em vigilen en silenci, mirant-me de reüll mentre jo em desfaig en braços 
d'un altre; en el descans els ulls se'ns creuen i ell fumant nerviós sense dei-
xar de controlar-me, "merda de tio"!, és l'únic que pense d'ell i desitge fe-
rir la seua mirada-espia, m'alce i alce l'altre, li'l passege pels morros i li 
mussite "i,anem a follar?" ell ho.sent, s'engul la cigarreta mentre jo, amb 
l'altre al cabàs isc mirant-lo amb malícia, "capuUo"!, li llance. Ets tu així, 
mar? Com eixos amants-espies de cigarretes pegades a la boca que em de-
sitgen en silenci mentre jo me'n burle? Sense adonar-me'n sé ara que m'has 
vigilat, ara que et mire ho sé i et sent. Psss... em crides amb els tendres re-
flexos d'una casual nit d'estiu, em fas l'ullet a través de mil aromes musi-
cals inventats per mi, ho sé, ara ho he pogut descobrir, però deixa'm pensar 
en ell, escriure per a ell, demà li ho vull llegir tot, li donaré aquest paper 
i tu em distraus, ara que només vull creure..." 
Deixà d'escriure, s'havia quedat enganxada en la mirada del mar. Co-
nec la seua història, la d'ell i la d'ella, la del mar i la d'ella, i des de molt 
lluny podia saber dels seus sentiments, ja feia temps que el mar esperava 
aquesta oportunitat i ens havia citat a tots els seus amics perquè l'ajudasseh 
en aquella nit que ell pensava que seria definitiva. La brisa, celestina fresca 
i vella, li fa colpets d'esquena mentre h xiuxiueja paraules d'amor; la lluna 
feia la nit bella, les estreles l'ajudaven i totes dues aconseguiren de fer-la 
abandonar el cotxe, els amics «Eh, tu, on vas? Deixaria, anirà a la platja 
a dormir la merda que porta". I jo deixaria memòria escrita de la seducció 
final, del triomf del mar en la partida última. El moment veritable de la 
seducció no feia sinó començar; havia estat estudiat pel mar durant massa 
temps per no saber ara dels seus gustos i apetències, per no saber a hores 
d'ara què era allò que h agradava a d'ella. Ella, que li havia passejat les 
seues infidehtats per la vora, ella que sovint portava els amants a les seues 
arenes mentre amb escandaloses rialles li llençava botelles buides de gin. 
Entre els braços dels seus amants, impassible als seus brams de dolor, ober-
ta de cames es deixava acaronar entre tancades d'ulls còmplices i tu mar 
construïes ones potents per a fer arribar algunes gotes al seu cos, només 
per tocar-lo, per saber d'ell, del seu gust, però només l'olor de la teua im-
potència l'omplia. La recordes ara en aquelles nits, mar? L'únic que has 
aconseguit fins ara és contemplar l'espectacle de la seua voluptositat en bra-
ços dels seus amants. I encara veient-la galana i gentil, veleïtat de desig, des-
prenies olors que la feien salvatge, febril de carn, i després d'acaronar els 
seus amants fins l'èxtasi final, s'incorporava dreta, tota estirada, les puntes 
dels peus a penes toquen terra i fan línia recta amb les cames dures dibuixa-
des pel muscle en tensió, tot el cos un sol muscle amb els braços agafant 
— 50 — ' 
l'aire semblava una prolongació de l'arena, altiva i dilatada, xopa de calor, 
quanta bellesa et regalava, quedaves absort amb el seu cos reflexat a l'are-
na i ella, pense que coneixedora del teu secret, avançava cap a tu lentament, 
ralentitza l'arribada deixant-te gaudir de cada segon que faltava per arribar 
a la teua vora, llepava amb els dits Is gelor de les teues gotes i s'arrissava, 
ho recordes? La pots sentir encara? Bé sé que sí, perquè en aquells moments 
hauries desitjat poder escalfar-la com els cossos dels homes ho feien, haver 
tingut braços per a nugar-la dels malucs, mans per pagar-li tantes infideli-
tats, bramar, crear trons i rellamps en tempesta d'estiu per desfesar-la entre 
marors i remolins, deixar-la al bell mig de la teua immensitat i ser tu el seu 
darrer amant. 
Però aparentment immutable no ho feies. Més bé quasi d'amagat, com 
qui no vol, inventares per aquella dona milers de nous reflexos, tanta belle-
sa descabellada per a filar a les palpentes les engrunes d'un desplaer. La 
netejaves de les sobres del darrer amor viscut i de nou, verge insatisfeta, 
la tornaves a la terra. Ni enfadat, ni... tal vegada perquè abans que ella ho 
endevinàs tu ja coneixies el final, sabies del seu joc i del final i nOmés allar-
gues el moment. Contínuament la inventes amb cada llum, amb cada cap-
vespre 0 solixent, assages la bellesa liltima, perfiles l'escenari final de la gran 
representació, segur del triomf definitiu, abans que ella sentís el calor de 
tu. I aquesta nit quan la veres sola vas saber que era la nit, l'esperaves i 
ben bé que l'aprofitaràs, ho sé com tu saps que no li contaré mai que t'apro-
fitares de la seua fam, de la soledat, del calor de l'entrecuix, de l'absència 
de l'amant per mostrar-te tan voluptuós i sensual. I hagueres d'elegir aquesta 
nit, amb el cos a to, borratxa ella, les mamelles turgents, ventre descarrillat 
i cames plenes de pessigolles. L'observe com tracta de tancar les cames, potser 
encara intenta rebel.lar-se. I és aquesta la nit que tant esperaves? Mira-la, 
es veu nerviosa, fins i tot tu ho estàs i jo que us recorde puc sentir vergonya 
d'allò que s'esdevindrà. Ets tu qui domines, el qui mostra el seu joc, el ju-
gador que sap té la partida guanyada, cara de pòquer. Elegires aquesta nit 
per besar-la a cau d'orella» «Vine, serà la primera vegada, ningú no t'ha 
estimat com ho faré jo. Vine, res no saps encara de l'amor, de mi. T'espe-
re». La nit dibuixa reflexos en la superfície, l'horitzó és el fi i l'obscuritat 
no el deixa veure; la lluna, còmphce del seu desig t'ajuda, la brisa l'acaro-
na, i les seues tendreses són presagi de tu. 
«Serà aquesta la nit per endinsar-me dins teu, sentir-te; em deixaré be-
sar per la gelor de la teua escuma. Avui no em banyaré, t'estimaré. Per sentir-
me la teua amant inventaràs exquisiteses amb cada gota del teu cos. Ober-
ta, surant, deixe que carícies líquides m'embriaguen la bulba, construeixes 
ones menudes i rítmiques que amb suaus colpets es trenquen en braços i 
dits, em palpen, m'embriaga l'aigua líquida orelles, llavis, cames, peus, bo-
ca, aigua estimada, dessota un remolí m'endinsa i ja sóc tota teua. El silen-
ci de les teues profunditats em mareja i em conta què és l'amor, la passió que 
— 51 — 
ha pogut fer de tu calor per condensar-te i fer-te núvol, núvol salat que èm 
vessa a la vora satisfeta, fatigada de tant d'amor. Tantes coses boniques 
em diu la brisa, tantes delícies promet la lluna, que quan per fi et puc mirar 
no sé ben bé qui sóc, convertida en la teua esposa com nit de noces, prime-
renca i pura deixe que la calor em despulle, que els colors pinten les meues 
galtes, nit primera amb música que les teues ones prometen». 
Eren eixes les paraules que esperaves, mar, cara de pòquer? Les parau-
les que durant tant de temps havies inventat per a la seua boca? Paraules 
tan boniques! Estaves tan segur del teu èxit que mai no hauries esperat treure 
espases, necessitaries nous poders per atrapar-la perquè ara ni els núvols 
no produeixen llàgrimes, no pots plorar i l'has perduda. L'has perduda quan 
la tenies enganxada amb les algues, seduïda amb els teus encants. Avui tam-
poc no l'has gaudida. Arribà ell abans, el nou amant, abans que li tocasses 
els peus, poca cosa, perquè ell l'agafà dels pits, la besà i... No desplegares 
trons ni rellamps, cara de pòquer ficares. «Por mil rayos» fou tan sols això, 
una frase, i ni intentares furtar-li-la amb ones quilomètriques o remolins 
de llegendes. No ressucitares els teus morts per desposseir-la ni mostrares 
sirenes ni tresors per captivar-la, únicament cara de pòquer. Potser ella creu 
que tot fou l'al.lucinació d'una nit de borratxera, que no t'importa. Quan 
ell l'agafà i se l'endugué, sols ploraves però ella no sap que el mal plora 
en silenci. El mar espera, potser no era aquesta la nit, ella estava massa bo-
rratxa i bossa, ell mig dormint l'arreplegà d'entre un mar de vòmits i se l'en-
dugué a casa, a dormir-la... 
El mar espera una altra oportunitat quan ella recorde de nou com li 
agrada escriure a la llum de la lluna, acaronada pel mar i mentre ell l'espe-
rarà amb cara de pòquer, només per despistar. 
52 


Una altra nit serà, Cara de Pòquer

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert