Iborra, Josep

Revistes Catalanes amb Accés Obert

EL DESIG DELS DIES 
(UNA NOTA DE LECTURA) 
Josep Iborra 
Joan F. Mira, amb El desig dels dies, escrita entre 1978 i 1980 i publi-
cada l'any següent, tanca la sèrie de la novel·la generacional que Amadeu 
Fabregat havia encetat a principis de la dècada dels setanta. Si abans, amb 
Els cucs de seda i El bou de foc havia recordat els anys d'infantesa —la 
posteguerra— de la seua generació, ara amb El desig dels dies, ens conta 
la història que aquesta generació començà a viure quan fa els seus vint anys 
entorn al 1960 més o menys, i que acaba vint anys més tard, ja en plena 
autonomia, que és quan, com acabe de dir, Mira es posa a escriure'n la 
crònica. 
Ara bé, l'acte, l'operació d'escriure aquesta crònica en forma part: hi 
és escrit, inscrit, com el centre geomètric, poètic, de la novel.la. El perso-
natge narrador, una nit d'abril —diguem-ne del vint-i-cinc d'abril— deci-
deix engegar davant d'una cassette un llarg sol.Hloqui per evocar els seus 
darrers anys. Les circumstàncies de l'enunciació hi estan fixades, tematit-
zades i represes al llarg del seu discurs: 
Un bon braçal de branques. Que facen flama nova. I acostar-hi més els 
peus. Rellotge no en duc, però pense que devien ser ja les deu passades, o 
les onze. Hora de posar-me uns altres dos ditets de whisky sense gel... 
La presència d'aquest personatge, que hic et nunc es constitueix en fo-
cus de la història i en origen de la paraula que la rememora, condiciona 
i fins i tot conforma la seua estructura, el seu to i el seu estil. Fa que siga 
no tant una «crònica», o una narració «objectiva», com un «discurs», una 
expansió verbal de la memòria centrada en un subjecte, un «jo», que es parla 
ell mateix alhora que s'adreça a un «tu» —un altre personatge destinatari 
d'una història que van viure i compartir amb altres companys seus de gene-
ració. L'autor mateix, però, és conscient que no està escrivint la «història» 
d'aquest temps, com ho és, igualment, de la dimensió subjectiva i ambigua 
del seu relat: 
Que si algú n'ha de fer la història, ja les explicarà i en donarà raó com 
cal o com voldrà. Junt amb la de coses de molt més pes i substància que pel 
mateix temps passaven. I en qualsevol cas, no és feina meua, ara que ja em 
—37— 
queda poca nit i que comence a pensar i a dubtar què em resultarà, tot ple-
gat, de l'esforç d'aquesta hora. Si una crònica, memòria, document, plany, 
confessió, feblesa, o què. I suposant que haguera de ser jutjat, en termes de 
què ho seria? Perquè en tot cas, no és Història, ni Sagrada ni profana ni na-
tural, ni tampoc estrictament Literatura. Sinó que és menys que tot això i 
també, per a nosaltres, més. I si ara que finalment m'ho veig escrit, transcrit, 
no ho Uance tot a la paperera, ja no sé si es per inèrcia o per quina mena 
de consideració. 
Precisament, aquest «menys» i aquest «més» fan que l'evocació de la 
història no puga tenir el caràcter d'una narració objectiva, amb esdeveni-
ments perfectament individualitzats en el seu temps, el seu espai i les seues 
circumstàncies particulars. Es tracta d'una evocació sintètica, «iterativa» 
—és l'argot de la narratologia—, en què sèries d'esdeveniments idèntics, si-
milars, es presenten una sola vegada o en diferents variacions que els resu-
meixen. Per una banda, això els acosta al.narrador —i, naturalment, al 
lector—, els fa convergir en la seua experiència actual —el moment de 
l'evocació— que els modifica i declina, ja amb nostàlgia, ja amb ironia o 
amargor. Al capdavall, quan conta aquella història, les «coses» han can-
viat, les il·lusions no s'han realitzat i els anys per a ell —per a ells, els seus 
companys— han passat... 
Hora d'auto-indulgent somriure serà, en què tant m'agradaria tenir-los 
asseguts ací, tan estimats, al costat meu i a la vora del mateix foc... 
Un desig que troba el seu contrapunt, unes pàgines abans, en la histò-
ria viscuda: 
Però pocs encara, diria més tard la veu de l'Arnau, dret al costat de la 
llar encesa mentre els altres, havent menjat fraternalment els entrepans de 
llonganisses i truites diverses, sèiem en rotgle al voltant i les flames t'emmar-
caven, Arnau, te'n deus recordar on siga que sigues ara, com jo ací davant 
d'aquesta llar en aquestes mateixes hores d'una nit d'abril que seria inoblida-
ble. Quan, amb gust encara de taronja a la boca, deies que érem pocs, però 
que ja havia nascut en i amb i per a nosaltres pocs la consciència primera 
de voler dur la resurrecció i la vida a tota sencera una pàtria perduda, poètica 
o evangèlica esperança, consciència que, o eixia d'allí, dels qui llavors mirà-
vem pujar darrer de tu les flames d'eixut sarment de vinya, o ja no eixiria 
mai més, perquè les condicions d'aparició de la vida dins el brou inert es do-
nen una sola vegada, i s'havien donat i havia nascut. 
I, encara, aquest centre de gravitació del relat en l'acte de la seua enun-
ciació, reprès ara i adés per tal de puntuar-lo i marcar-ne el ritme, n'és tam-
bé la seua pauta temporal: 
— 38 — 
ho tinc ja tot ben calculat: la duració de la llenya que s'ha de cremar 
i el temps exacte, la cabuda de les hores que van des que ha començat a apargar-
se el color de la mar fins que tornarà a aparèixer gris i rosa pel finestral. Quan 
hauré tret davant de tu i de mi les coses que cal traure, i s'hauran quedat a 
dins les que sempre, o almenys ara, cal que s'hi queden. No fent-ne la tria 
a l'atzar, sinó per l'encadenament, mai no casual, d'elles, que van venint to-
tes soles. 
L'«encadenament»: és un altre aspecte, més substancial, a remarcar en 
la confecció de l 'obra de Mira i que deriva igualment del seu plantejament 
fonamentalment discursiu. Es tracta d 'un discurs que es desenvolupa lliu-
rement, amb una sintaxi més pròpia del monòleg interior —una mica, de 
vegades, a la manera de Joyce— que de l'escriptura «ortodoxa» i que pot 
així traduir o actualitzar les virtualitats d 'una memòria, els seus «remolins», 
l'espiral verbal que es genera des del centre mateix de l'experiència «al vol-
tant del seu eix xuplador, cap al buit . . .» Com ara aquest fragment: 
I barrarien encara el pas a l'altra inevitable temptació, que és d'emigrar 
per sempre. Potser tornar? A Alexandria o a New York, o a algun altre port 
de confusió de mars i melting-pot semblant. I perdre-s'hi sense cap fil, per 
Ras-el-Tin o pels llargs carrers de Brooklyn. O a Dublín, amb els quatre lli-
bres de James Jota a la butxaca, i VUlysses de Guide Michelin pel port sem-
pre emboirat, onelegged sailors, i per les esglésies ni de bon tros tan nombro-
ses com les tavernes, the sacred smell of stones, llegint després al parc humit 
i ombrívol de Trinity CoUege les Beastly Beatitudes de Balthazar B., antic 
llogater de la casa i l'últim dandy d'aquest segle, vingut des de París a per-
dre's també en la ciutat d'on tots escapen i ningú no pot mai fugir, com aquesta 
nostra, doncs, tampoc no serviria, encara que com és sabut no tots els reis 
són irlandesos, però tots els irlandesos són fills de rei... 
No ho permetrà el Déu d'Israel. 
O aquest altre: 
I no llançar-la a morir per terra. La llengua. Tallada. Zzzzit! Flop! Es-
copida. En la pols o en higiènica plata quirúrgica. La boca plena llavors de 
sang, calenta. O de whisky, fred. Rotllo, aquesta nit, com diuen ara. Memò-
ria de l'Abbé Grégoire ala Convention: Rapport sur la nécessité et les mo-
yens d'anéantir les patois. Jo patois. Paté. Paté composé. Auto-rotllo, self-
confessió oral i privada. Ego te absolvo in nòmines Patris et. Invàlida pere 
absència total de penediment i de qualsevol propòsit d'esmenar la via. Diritta 
nel mezzo del camin di nostra vita. També podrà ser pública, si cal. Enreges-
trida per general eximpli i audició, amplificació dels efectes i broadcasting 
Corporation. O per escrit, esdevinguda text. El més literari dels mots escaients. 
Dels quals ens esmercem en la recerca. Tekst: de tek-, que és d'on ve tèkstil, 
val a dir creuat i amb entrellat. I teg-ula i teg-ument, que és tant com teula 
i teulada per al necessari aixopluc. Així com tèknic, que representa fuster, 
tek-tònic o també arquitekte, o siga superfuste de l'obra, etcètera. Encara 
— 39 — 
que no textimoni ni tampoc textament. 
La Crònica, «crònica», o biografia d'una generació està dividida en 
dues parts, amb dotze capítols o fragments cada una. La primera, centrada 
en les il·lusions d'uns joves quan descobreixen el món i ells mateixos però 
també, i sobretot el seu País. La segona part ve a ser la prova de foc d'aquests 
somnis, el pas a l'acció i el xoc amb la realitat —la policia, o la por o el 
cansanci...— 
Si et sembla, comencem per l'hivern anterior a l'última primavera roma-
na, o per aquella primavera, que també devia tenir un ignorat vint-i-cinc 
d'abril, tal dia com avui en faria vint anys o potser divuit, tant se val. Co-
mencem, doncs... 
Així arrenca el moviment de la serpentina verbal del passat evocat pel 
narrador. Evocació d'itineraris pel nucli històric —exaltant— de València, 
pel seu nucli burgès «modernista»— frustrant, malgré tout, acampades pel 
País, les relacions sentimentals... Tot dóna ocasió a repassar monuments 
i botigues, a referències i senyals històrics o actuals de la vida valenciana, 
amb profusió de detalls, d'associacions i dissociacions culturals, sociològi-
ques, literàries, polítiques... Tot alimenta la consciència exaltada d'uns per-
sonatges que descobreixen una vida nova, una vida nova que celebren amb 
cerimònies d'iniciació, com un nou bateig que esborra el «bateig fals i sa-
críleg», que puga redimir la seua condició de fills «bords o renegats dels 
nostres propis pares». 
La crònica de Mira es troba animada per la voluntat que movia alesho-
res una generació i el seu cronista, de mirar, de llegir, integralment, el País 
amb ulls nous, de viure a la llum d'una flama que il·luminava d'il.lusions, 
projectes, ingenuïtats, organigrames clandestins, festes amb alcohol i discos... 
En algun racó del gran mural que pintaré quan ja seré prou vell i boig, 
hi haurà el Pere Zabalta inaugurant el pont de la plaça d'Amèrica amb la 
seua llarga i solemne pixada de xampany. Serà un fresc segurament efímer. 
Cobrint els murs impúdics que van quedant per tota la Ciutat on enderro-
quen implacablement cases deixant a l'aire marcats els espais que havien si-
gut més íntims, cambres i alcoves d'esvaïts colors, senyals de bancs de cuina, 
de rebosts o d'armaris de roba, verdcal document ja arqueològic abans de 
caure al seu torn o ser cobert per nova conillera. En un altre racó hi hauria, 
vestida de blanc, Blanca, desapareixent per un cantó entre un tumult de gent. 
I, contemplant la inaugural pixada nocturna, el Gerard en els graons de l'ampla 
escala rient rient com un boig. Coses així. Encara que allò que jo de veritat 
voldria, seria pintar un mural mur mirall seguint valls i carenes, mílles i mi-
Ues, tot al llarg del país i del temps. Pintar. Seria un històric profit dels meus 
així no tan inútils anys d'Acadèmia romana. Fins a l'últim detall de tots els 
gestos de les nostres cares i mans de llavors. Un michelangesc judici provisional. 
40 
L'impuls líric —la nostàlgia dels dies, d'una pàtria impossible— té nom-
brosos registres en aquesta novel·la de Mira: el grotesc i la ironia, el patetis-
me i el lirisme, sovint amb sordina. Hi resta, però, en el fons de la seua 
història l'afirmació moral-, nítida i inequívoca, que es pot llegir, ja d'entra-
da, en el fragment de Maimònides, que encapçala el llibre i del qual ha ex-
tret el títol: 
El gran desig dels Savis i dels Profetes no era el desig dels dies del Mes-
sias, no el pensament d'arribar a governar el món sencer, ni de menjar i beu-
re i divertir-se, sinó d'arribar a ser considerats dignes de viure en el Món que 
ha de venir. 
— 41 — 
EI desi0 dels dies 
' f < « " " • " • u ' • V . , - ' ' - • - , ' - • • ' 
..ÏSi 


El desig dels dies (Una nota de lectura)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert