Llorens, Tomàs

Revistes Catalanes amb Accés Obert

DOSSIER •* * - R E V I S T A DE CJiKONA •» NÚM. 2^2 CENÍ-R — IIÍBIU-K 2 0 0 4 « - 8 3 
^ iu coli^uiliua 'htüUií'ha 
TOMÁS LLORENS t 
^ ^ " ^ a modernitat era una Iluita. Aixt la recordava el poeta 
Steptien Spender en el Ilibre The Struggle ofthe Modern, escrit en els 
anys cinquanta, on feia comptes amb la seua joventut. Spender per-
íanyia a la primera generado própiament moderna de la sempre con-
seivadora Angíaterra, una generació que havia nascut a la vida púbii-
ca al llarg deis anys vint i havia madurat amb la passió extravagant de 
la Guerra Civil Espanyola. La generació de Dalí, mes o menys. 
Sermodern, escriu Spender, era, abansque res, practicar una 
creenga. Millor dit, comprometre's amb l'acte de creure. La Iluita 
de la modernitat era una Iluita entre creients i no creíents. 
Vaig descubrir íard el Ilibre de Spender: a l'inici deis anys 70. 
El moviment modern havia esclatat la década anterior, quasi al 
mateix moment que la nostra generado nalxia a la vida pública. 
Havíem comengat a observar el món I a escriure com a postulants 
de la modernitat i, conforme anávem postulant-la, se'ns esmunyia 
de les mans. Volíem saber qué passava i qué havia passat, qué 
volia dir, i qué havia voígut dir aixó de ser modern. 
El poeta modern, escriu Spender, és radical en les formes jus-
tament perqué vol portar a la práctica l'acte de creure. Radical en 
la forma, per dir-ho amb mes precisió. Res pot repugnar-li mes que 
la redundancia de la poesia simbolista, les seuas informes acumu-
íacions d'imatges filies de la descreenga. Odia la retórica i li fa fas-
tic la psicología perqué vol la veritat absoluta -en aixó (Spender i 
els seus amics ho havíem aprés d'Eliot) és platónic fervent. 
Voi (nosaltres també ho volíem) un món nou i radicalment real. 
Volíem una pintura sense ficcions. L'endevinávem en Picasso 
i en Miró (tant tíiferents), en els gests definitius de Pollock i en les 
matéries impenetrables de Tapies, en els ferros frágils de Chillida i 
en els altres ferros, mes frágils encara -areistesd'ombra i d'aire-de 
Julio González. I en els seus dibuixos. 
Justament ahí, en el dibuix, véiem, mes níiida que en cap altre 
lloc, la frontera. Els modernsérem (som)bojos ce dibuix. 
Saura, probablement el mes antidaliniá Ce tots nosaltres, 
reaccionava amb violencia quan sentía dir a aigú que Dalí era un 
gran dibuixant, «El pitjor díbuixant del món!«, deia. Compareu els 
seus retrats deis anys vint, els retrats, tan celebrats, del seu pare o 
de la seua germana, amb els retrats de Picasso d'un pocs anys 
abans, Dalípretén, óbviament, copiar-ne la manera ingresiana. 
Pero, quan havia vist mai, ell, un dibuix d'lngres? Picasso si que els 
havia vist, i també els de Rafael; pero Dalí no havia vist ni tan sois 
els de Picasso. Els coneixia solament per reproduccions de revista. 
Com es pot copiar una manera de dibuixar per reproduccions de 
revista? El problema no és lama, sino el cap, laconsciénda.Allíon 
totesconcisió,en Picasso, ilaconsdénda de forma, tot, en Dalias 
indiferencia i redundancia i truculencia i psicología de perruqueria, 
Saura vivía en unes ton-es modernes de la Rué Toibiac, en un 
petit apartament totalment ocupat per unes grans taules de pi ple-
nes de Ilibres apilats. En un altre apartament de la torre del costat 
tenia l'estudi. A la planta baixahi havia un restaurant vietnamita on 
baixávem a diñar. Era l'any 1975. 
Uns diuen, ara, que Dalí era modern. Uns altres diuen que la 
consciéncia moderna s'ha volatilitzat amb el pas del temps. La veri-
tat és que Dalí i la consciéncia moderna eren (son) incompatibles. 
Tomás Llorens es- áinnor-conservador en cap 
del MuSfu 'l'yssfti-Bornemisza de Madrid. 


Dalí i la consciència moderna

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert