Gregori, Josep

Revistes Catalanes amb Accés Obert

ETÍLIC 
Josep Gregori 
Tractà inútilment de desprendre's de les formigues que, a milers o pot-
ser a milions, intentaven devorar les seues despulles. 
El ròssec era demoníac vora els ulls. Els obria i els tancava, però sem-
blava que aquells moviments no feien sinó alimentar la voracitat de les for-
migues. S'espolsava els pantalons amb unes mans difícils, unflades. 
Els arbres de la civilització despertaven implacablement del somni d'una 
nit d'estiu, en la que les metamorfosis havien estat els elements menys me-
ravellosos. 
Feia calor. Feia calor fora, però també a la seua gola aspra i irritada, 
i també al seu cap, genialment absurd i inconnexe, i a les seues mans, plenes 
de formigues atrafegades en mantenir-les embotades i farcides de carn tova 
i insensible. 
Notava les formigues. Ara i adés s'enfilaven cada vegada més enfolli-
des i nervioses, a la recerca de qualsevol fragment de la seua verinada i in-
consistent corpenta. 
Decidí colpejar-se, temptejar la sensibilitat amb colps de puny, espolsar-
se tot d'una les formigues rabents que consumien la seua voluntat, però les 
topades eren somortes, com de flocs de cotó, d'un cotó formiguejant tam-
bé. A pesar d'això, insistí. Mossegà la pròpia inconsciència i, a queixala-
des, pogué dessagnar-la d'una forma que n'hauria semblat quasi imprevisi-
ble. Se sentia a mitjan camí entre el seu paradís i el món. I allò l'entristia. 
Se sentia amarg mentre retornava perquè sabia de la inutilitat d'emergir, 
però també aquest pensament fou catalogat d'inútil. 
Els gegants de ciment començaren a establir-se definitivament. Les for-
migues vivien apressadament els seus darrers minuts, contorsionant-se mà-
gicament, en el verí après que les negava. 
— 51 — 
Els seus membres es van fer consistents, i les seues mans, encara unfla-
des, s'aferraren a la realitat, encara que amb l'anhel fixat en ei naufragi. 
Als ulls s'hi anà esbandint la nerviosa taca negra. Les formigues que 
havien aconseguit perviure s'afanyaren a instal·lar-se al cervell, provinents 
del tot arreu suat. Havien aplegat, potser, a través d'algun humit orifici i 
s'acumulaven, pesants, dins del crani. 
No hi havia cap dubte: començava a recordar. Continuava colpejant-
se amb uns dits embolicats en cordells d'espart, però ara sí que sentí els colps, 
i també la masegada dé la carn, de la seua emmetzinada carn que hauria 
estat capaç d'asfixiar probablement moltes, moltes més, de les formigues 
que poguessen cabre en una imaginació qualsevol. 
Darrere les façanes blanques o grises, la cronologia es despertava i tro-
bava davant seu una nit destruïda, destrossada amb afany i sadisme. L'es-
guardà i no s'atreví a somriure, girà la cara amb menyspreu, potser amb 
el mateix menyspreu que exhibeix la casta dels déus davant qualsevol crea-
ció mortal. 
Va comprovar que podia alçar-se. Que als peus havien desaparegut tam-
bé les formigues i que la botella grisa —blanca i grisa, com les façanes— 
contenia encara agòniques traces del líquid. Amb les mans, balbes encara, 
la prengué i intentà llançar-la amb força a la voravia d'enfront. El cap, ple 
de ressons de màgies, d'espurnes, de colors mai no imaginats, de llenços 
en blanc i de formigues, s'estremí amb l'esclat d'aigua de torrent contingu-
da. Els seus ulls, reblits de nafres, van veure l'ànima en trossets escampa-
dissos que semblaven vidre. 
Prou, va dir-se a mena de corol·lari i emprengué el camí que li dictava 
la memòria de les seues sabates, massa ancianes. També les formigues del 
cervell havien mort, però deixant una pesantor complicada de desallotjar. 
El seu calcer dissenyà i mesurà itineraris i ell els acatava inconscient-
ment. Les façanes eren ja ben grogues, però canviants. A la fi entropessà 
amb un hangar, una construcció ventruda amb el costellam metàl·lic, les 
entranyes il·luminades, i la cara neta, però eixuta —com la de tots aquells 
corpresos per la infelicitat. 
Mentre travessava el gran vestíbul de tessel·les de colors i daurades, 
de frustrats marbres i de desdentades fustes, d'ulls que parlaven i expenien 
bitllets, recordava les imatges que havia begut, i negligia tot l'alcohol injec-
tat en la seua persona, constituïda a tot estirar —i després de fer un inven-
tari benevolent— per una corpenta rígida i un fardell de carns toves i verdes. 
Vendavals de tabacs difunts, en descomposició, voleiaven per damunt 
del seu cap, travessat en aquells moments per l'última, persistent, formiga. 
Podia assumir ja com a pròpies, totes les facultats que havia posseït des 
— 52 — 
del temps de la concepció. Podia caminar. Olorava el tuf àcid dels incomp-
tables cigarrets que havien arribat a consumir paciències pressumptament 
incòlumes. Tocava esperes nervioses, absències profundes, presències frà-
gils, viatjants de randes, les hores de son, les carícies amargues dels adéus,... 
Podia recordar. 
Lentament, com si no tingués un rumb prefixat, es dirigí als urinaris 
amb l'esperança que, la darrera de les formigues s'escolàs amb aquells lí-
quids que li rebentaven el cos. 
53 — 
Il·lustració de Joan Castejón per al Llibre de Dénia, ed. La Marina Alta, 
Pedreguer 1981. 
— 54 — 


Etílic

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert