Alpera, Lluís

Revistes Catalanes amb Accés Obert

ESTELLÉS I NOSALTRES 
Lluís Alpera 
A proposta del coordinador d'aquest dossier, Antoni Prats, se'm pre-
senta ara l'ocasió de mirar d'explicar un tant el que Vicent Andrés i Estellés 
ha pogut influir damunt la nostra generació poètica, i també sobre poetes 
d'altres generacions. 
Per suposat, el que exposaré tot seguit són, potser, reflexions perso-
nals que naixen més bé del poeta que no pas del crític o del professor de 
literatura, tot i ésser ben conscient de les interferències que poden produir-
se. Així mateix, caldrà tenir present la crítica més recent que, a hores d'ara 
i amb un cert distanciament temporal, tracta de fer algun que altre balanç, 
tant de la poesia de l'Estellés com de la poesia realista dels seixanta. Pel 
que fa concretament al País Valencià, el professor Enric Balaguer ha llegit 
fa poc una tesi doctoral sobre la poesia valenciana d'aquella època. 
La sorpresa i la meravella poètica que ens van produir els primers lli-
bres d'Estellés —sobretot el Donzell amarg— tant a la major part de la meua 
generació com també als poetes coetanis dels cinquanta, supose que fou en 
gran part per la desimboltura i el tractament familiar amb el qual l'Estellés 
sabia acostar-se als clàssics. L'eficàcia en l'apropament dels clàssics al lec-
tor modern l'aconssegueix mitjançant la desmitificació que en fa, obrint així 
la poesia a la realitat circumdant, la qual cosa evidenciarà la humanització 
de la mateixa poètica estellesiana. A més, aquesta humanització era enfor-
tida amb la seua singular habilitat d'utilitzar el valencià col·loquial amb una 
dignitat literària i amb unes metàfores tant sorprenentment colpidores i di-
rectes que subratllen l'esmentada desmitificació. 
A mesura que Estellés anava publicant els poemaris que reflectien l'as-
similació de moltes lectures i autors de la seua predilecció, ens adonàvem, 
cada vegada més, d'aquell enorme poder de comunicació poètica que l'es-
criptor de Burjassot disposa: com aconsegueix apropar-nos, d'una manera 
— 13 — 
subtil i penetrant les tensions, les passions o els drames d'autors d'una altra 
època. Ern referesc, sobretot, als escriptors clàssics llatins —Horaci, Virgi-
li, Ovidi— i als de la literatura catalana, principalment Ausiàs March o Jau-
me Roig. Mitjançant una subjectivitat i un lirisme ben originals, el nostre 
poeta mira en més d'una ocasió de presentar-nos la problemàtica del món 
que traspua en els autors clàssics a través del seu propi món personal, fins 
a tal punt que de vegades podem endevinar el desfici o el formigueig amb 
què els autors antics escrigueren llurs escrits. 
Aquesta aproximació tan original, almenys sempre ens ho ha semblat 
força, potser ens ha encoratjat a més d'un a rellegir els clàssics, en algun 
que altre moment, d'una manera menys solemne i un tant més humanitza-
da, talment com a poetes actuals que poguessen confessar-nos llurs tensions 
artístiques i vitals. Sobretot aquestes, amb tota la càrrega subjacent de ti-
pus oníric que els poetes arrosseguen a l'hora de l'expressió poètica. 
En definitiva: la visió que Estellés fa dels clàssics és generalment la del 
seu costat humà, de persones que pateixen o frueixen de la vida en la mesu-
ra que ell mateix ho fa. Dels clàssics, a més de l'estructura formal o dels 
recursos estètics, li interessa sobretot l'alé vital de cada poeta: el lirisme, 
la tendressa, el patiment, la tensió, l'escatologia... El gran poeta valencià 
ens ha mostrat el camí incisiu d'escometre els clàssics: tractar de descobrir 
els supostos interessos o desficis dels autors, mitjançant una òptica tan per-
sonal, tan apassionada i vital, tan dramàtica i transcendent, que traspua 
una de les alquímies líriques actuals més riques i complexes: paganisme, me-
dievalisme, classicisme, irrealisme, col·loquialisme, narrativitat... 
Un altre aspecte de l'impacte estellesià fou, sens dubte, l'ampli i viro-
lant joc eròtic i amorós que presenta al llarg de la seua^xtensa obra. Sobre-
tot, com hom ha destacat, aquella desimboltura tan subtil i tan àgil amb 
la qual ens mostra la dialèctica éros/thànatos. En efecte, la tensió entre 
l'amor i la mort ens la sap expressar poèticament Estellés a través, princi-
palment, del prodigi de Tacte, de la meravella de l'atracció o a través de 
la descripció lúdica i apassionada d'un erotisme ben singular capaç de guan-
yar la partida a una vida tan efímera i a una obssesió com la seua, tan insis-
tent i alhora tan vitalment dramàtica, per la mort. 
Erotisme amorós, conjugal, obscè o escatològic ens el trasmet a través 
d'una lírica ben apassionada i personal, que enllaça lúdicament amb la mi-
llor tradició literària del país. Ja ho hem dit abans i tornem a repetir-ho: 
ell com ningú ens atansa els clàssics valencians i ens rellegeix els seus codis 
amorosos. Sovint, en pren Vesprit i deixa un tant de banda la retòrica per 
tal d'expressar-nos la seua singularitat eròtico-existencial d'una manera ben 
directa i plana, fins i tot amb els recursos justos de la retòrica poètica. 
— 14 — 
El tercer aspecte que voldria esmentar de la singularitat de l'Estellés, 
i que ha estat subratllat així mateix pels crítics, és el de la creació d'un llen-
guatge nou, d'una banda, i l'ús del llenguatge col·loquial que tradicional-
ment no havia entrat dins els cànons literaris de la poesia culta, de l'altra. 
Aquesta «vèrbola col·loquial», aquest «dialectisme savoureux» que com deia 
Fuster esdevenia el «llenguatge diari» de la «realitat bruta», més del que 
hom pensa, damunt les generacions tant la coetània —Joan Valls, Carmeli-
na Sànchez-Cutillas, per exemple—, com en les posteriors —les dels seixan-
ta, setanta i vuitanta. Perquè gossaria dir, ara i ací, que amb aquesta ex-
pressió lingüística i amb la seua personal intuïció poètica, l'Estellés arriba-
va com ningú a «descriure la realitat humana de cada dia, amb aqueix sen-
tit immediat del món líric que l'envolta i amb aqueixa fina ironia que el 
porta a posar un baf d'humor i d'alè còmic (alhora que vital i dramàtic, 
afegiríem ara) a allò que toca», criteri que vaig expressar fa vint-i-tres anys 
i que, a hores d'ara, sembla plenament confirmat. 
És per això que crec en la fascinació nostra —sobretot els poetes que 
pels anys seixanta llegíem els seus versos— davant la recerca d'Estellés per 
cada mot del llenguatge, especialment de la vida diària, amb un sentit molt 
precís i clar en els diversos contextos per tal d'esdevenir la paraula justa 
en cada vers, en cada poema, eliminant-ne les restants. Aquesta tria lèxica, 
potser més intuïtiva en un principi, potser més selectiva posteriorment al 
llarg de la seua obra, ha estat sempre un punt de prodigi i de meravella poè-
tica per a tots els poetes i lectors contemporanis. I és evident que el camí 
obert per Estellés en aquest sentit ens ha encoratjat en la renovació i en la 
recerca del llenguatge, des de les diverses posicions i estètiques. Pel que fa 
a la nostra generació, ja mostràrem en més d'una ocasió el nostre entusias-
me per la poètica'estellesiana, car sabíem que ell, més que no pas cap altre, 
era el poeta valencià que podia dir els mots justos «des del poble» i no «de 
cara al poble» com alguns de nosaltres des de la nostra plataforma univer-
sitària miràrem de «protestar», alhora que intentàvem d'«afavorir» una cons-
ciència cívica i cultural al nostre país. Estellés, com ningú, disposava de les 
paraules justes per fer, entre altres coses, la crònica social i èpica que neces-
sitava el país. Així ho vam afirmar en alguna ocasió, i el temps i l'obra de 
l'Estellés ens ho va confirmant. Tan sols que aquesta crònica havia de ser 
abans de tot personal, ben personal, parlant especialment de les coses que 
el poeta més estimava o més li coïen, com ara l'ànima que, segons diu, li 
«coïa com la planta d'un peu». 
Per acabar aquestes breus reflexions, direm que el mestratge de l'Este-
llés com de l'Espriu, entre d'altres, ens ha portat sovint a meditar i a fruir 
temes com el de l'erotisme joiós i exultant del primer o el de l'ítaca inabas-
— 15 — 
Il·lustració de Joan Ramos per al llibre Xàtiva (1980). 
— 16 — 
table del segon. Preocupacions temàtiques assaonades amb la mort i el ta-
rannà existencial diferent en tots dos. Precisament, el tractament tan insis-
tentment trist i dolorós que l'Estellés fa de la mort, tot i admetre en algun 
moment «la incomprensible bellesa de la mort», en contraposició al seu ero-
tisme tan vital i comunicatiu, haurà servit d'encoratjament a alguns poetes 
per a formular una vegada més la tensió existencial que es produeix entre 
l'amor i la mort. 
Per a Estellés, l'amor esdevé un dolor humaníssim que pot arribar a 
un cert paradigma de l'amor present en certes manifestacions de la poesia 
valenciana amorosa: l'amor com a destrucció. Per això pense que alguns 
de nosaltres ens arriscàrem fa ja algun temps a seguir les passes de l'estrenu 
cavaller de l'amor anomenat Vicent Andrés Estellés. 
Vam conèixer i tractar sobretot l'Estellés dels primers seixanta. Un pe-
riodista ben lligat per l'ofici: de vegades, vital, xafarder, extrovertit; d'al-
tres, fotut i pessimista, exterioritzava el drama personal de no gosar donar 
eixida a l'ingent corpus poètic que nit i dia anava produint aquest excepcio-
nal poeta. Llibres que finalment va publicar anys més tard, una vegada des-
lligat de la seua vinculació al diari Las Provincias. Vaig tenir l'ocasió i la 
fortuna d'escoltar alguna que altra lectura dels seus versos dins el marc un 
tant bucòlic de la seua casa de Burjassot. Me'n recorde sobretot d'una ves-
prada que em trobava assegut al menjador de sa casa des d'on contemplava 
tota la gamma dels verds de l'horta valenciana, mentre l'amic Vicent anava 
llegint algun que altre poema amagat entre els papers inèdits o escoltava 
també, ben atent i entusiasta, algun dels meus poemes. Així mateix, me'n 
recorde emocionat del primer regal que em féu d'un dels escassos exemplars 
del Donzell amarg que li quedaven a casa. Potser per aquesta relació tan 
cordial i sincera i per la profunda devoció pel mestre, em vaig sentir obligat 
un tant ingènuament a emplaçar-lo en la publicació de les coses que ens lle-
gia. I era que més d'un presentíem en aquell moment, que tard o aviat, l'Es-
tellés acabaria publicant la major part dels seus poemes. 
Voldria acabar amb un reconeixement personal, una vegada més, a 
l'obra i a la figura de Vicent Andrés Estellés. Fa ja 23 anys ens avançàrem 
a la crítica en considerar-lo com el gran poeta valencià del segle XX. Reco-
neixement que ha estat també ben explícit en diversos poemaris que he anat 
publicant. Atès que l'ocasió, potser,'S'escau, m'agradaria de reproduir els 
darrers paràgrafs d'un epíleg del poemari Surant enmig del naufragi final... 
que confessen el mestratge de Vicent Andrés Estellés. L'epíleg complet, amb 
— 17 — 
el títol de «Vells fantasmes cobegen l'hibiscus», acaba de ser publicat dins 
el número 3 de f(D) Revista d'Arts i Lletres (Tardor/hivern, Barcelona, 
1988). 
«Tot sol, i en el moment d'encendre ja la llàntia de l'amor, em 
cridà per telèfon un faune de Burjassot, mestre de la gran orde de la 
fúria i el sexe: "Però, recollons, tu també vols tocar eixe pitó? Si ja 
ho he dit tot, absolutament tot..." I va penjar. 
«La nit sense lluna tancava dolçament les parpelles a la partida 
de Canastell. Vaig posar el cresolet damunt la taula, vaig barallar en-
tre els dits el cor i el pensament així com la ploma entre les fulles gro-
gues, guaití per la finestra l'pmbra fosca de l'hibiscus i, a punt de co-
mençar ja la vella cerimònia de ratllar el paper, l'amic Vicentico final-
ment m'ajudava a passar la riba: 
"...treien uns mots pedregoses i bruts 
de la terra i amb ells construïen 
el càntic 
molt els recorde i admire, car gràcies 
a ells canta el vent en la vela, la 
flor impensada, aquest plat de manises, 
la insolència d'uns pits, 
un genoll obstinat, 
la vida" 
Entrí al jardí de l'hibiscus tot sol, decididament preparat per a la 
incandescent batalla, amb les úniques armes del meu color aiguamarí 
en el lloc més alt de l'arnés i el nom de l'altra Ariadna —Airam 
d'Adiell— al bell mig de l'ampla ferida de l'amor». 
18 — 


Estellés i nosaltres

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert