Alpera, Lluís

Revistes Catalanes amb Accés Obert

13
OU EL MESTRE MANUEL SANCHIS GUARNER UN 
dels qui més van defensar el concepte i la raó de les ge-
neracions literàries en estudiar La Renaixença al País 
Valencià. Estudi per generacions (València, 1968). No cal 
dir que aquella òptica derivada de l’historicisme a l’ús 
ha estat seguida indefectiblement per nombrosos crítics i 
historiadors de la literatura a casa nostra. No és precisa-
ment aquest el punt que voldria tractar en aquest paper. Voldria més 
bé centrar-me dins l’”etiquetatge” amb què alguns crítics ponderen 
obres i autors amb una generosa desimboltura, quan no excessiva 
“pontifi cació” a l’hora d’emetre els seus criteris. Sembla que tothom 
ha de tenir una “etiqueta” per tal de ser classifi cat “degudament i 
honorable” de per vida. I aquí ve el punt més confl ictiu: com podem 
“etiquetar” ningú de per vida, si els autors poden continuar escrivint 
bé en zig-zag o bé esdevenint il.lustres conversos d’altres etiquetes 
inimaginables? Ja ens ho deien els nostres majors: “Xiquet, que la 
vida pega moltes voltes!” Hi ha crítics i, de vegades, una determinada 
crítica, que s’entossudeix a proclamar les etiquetes en veu alta de 
manera estentòria, menyspreant l’obligació de llegir les noves pro-
duccions dels autors que podran o no desvirtuar aquelles etiquetes, 
o almenys ampliar-ne l’etiquetatge. Hi ha crítics que davant l’esforç 
d’haver de valorar de nou productes recents amb uns altres ulls, 
decideixen no tornar a valorar i mantenir, així, les velles etiquetes. 
No caldrà que us confesse que qui escriu aquestes ratlles va ser 
etiquetat durant un llarg període de temps amb una sola etiqueta, 
ignorant alguns que aquest autor ja practicava d’altres estètiques 
L’ETIQUETATGE DE LES GENERACIONS LITERÀRIES
Lluís Alpera
(Per a Jaume,  per les 
diverses vicissituds
que hem  hagut de patir)
14
amb tanta o millor devoció que l’atribuïda pel crític que es munta en 
un sol unicorni.
Centrant-nos en el cas del poeta i crític Jaume Pérez Montaner 
(L’Alfàs del Pi, 1938) ha estat majoritàriament adscrit a la generació 
valenciana dels 70, tant pel fet d’haver publicat els seus primers lli-
bres de poesia en aqueixa dècada – Adveniment de l’odi (1976), Deu 
poemes (1978) i Museu de cendres(1980), com pel fet d’haver practicat 
un formalisme sui generis que encoratjà la seua lírica des del pri-
mer moment. Amb tot, els seus temes i les seues preocupacions són 
pròpies de generacions anteriors –tant les del 50 com les del 60, i els 
seus versos declararan en tot moment el context històric acumulat 
d’aquelles generacions: record i enyorança de la terra, “l’experiència 
prioritària d’un temps de lluita (històric i personal) que acabaria amb 
presó  (v. Escrivà dixit), l’acumulació d’odi, el desig de lluita i canvi...
Creiem que ningú no ha assenyalat encara, entre els exègetes de 
la poesia dels 70, que aquelles preocupacions temàtiques de  Pérez 
Montaner coincidien en gran part amb les de la generació anterior, 
car, en defi nitiva, el poeta de L’Alfàs no pot –ni vol—substraure’s al 
context històric i ideològic de la seua “generació cronològica” de què, 
agradarà o no, en forma part. 
  D’altra banda, la singular personalitat lírica de Jaume Pérez 
Montaner ja la vàrem subratllar fa anys ( Sobre poetes valencians 
i altres escrits, vol. 1, 1990) en assenyalar que el seu primer llibre, 
Adveniment de l’odi (1976) esdevenia una mena de nexe generaci-
onal entre dues generacions literàries, la del 60 i la del 70, pel fet 
que presentava unes connotacions “realistes, la “seua temàtica no és 
específi cament cívica, ni de crítica social, ni la utilització formal del 
seu llenguatge va per la via narrativa, directa, col.loquial, sinó que 
aprofundeix en el seu jo subjectiu i impregna de lirisme el seu discurs 
poètic”. I  afegíem: “Aquest lirisme resulta moltes voltes contingut, 
conceptualitzat i tracta de sintetitzar en uns versos una intensa vida 
interior que suggereix i genera diverses lectures”.
Jaume Pérez Montaner, arquitecte lúcid i analític de la pròpia veu 
poètica, mai no caurà en les coordenades més característiques dels 
“ bruixots o alquimistes” dels formalistes dels 70, com tampoc no ho 
faran altres poetes tan interessants com Marc Granell o Antoni Fer-
rer, pràcticament coetanis del gran poeta de La Marina Baixa.  Com 
tampoc no ho farà una altra gran escriptora de la mateixa comarca: 
Carmelina Sánchez Cutillas, quan en aventurar-se a publicar el seu 
poemari “revolucionari”, Els jeroglífi cs i la pedra de Rosetta (1976), 
15
amb què va pretendre donar una veritable lliçó als bruixots de l’època 
de les múltiples possibilitats dels nous camins poètics, va triar una 
fórmula lírica ben original: l’erudició i una extraordinària i singular 
sensibilitat lírica.
Tornant al punt de partida, hauríem de deixar en suspens –o pot-
ser hauríem de revisar sovint—la qüestió de l’etiquetatge a l’hora de 
perfi lar o de classifi car els poetes. Per damunt les etiquetes, es troba 
–com no?—l’obra i la possible diversitat d’estètiques i d’infl uències. 
La poesia és sempre més complexa de qualsevol etiquetatge o de les 
òptiques amb què mirem d’analitzar. I de vegades ens trobarem amb 
productes poètics que desistim de classifi car, més que no pas d’analit-
zar, per la seua forta complexitat conceptual, estructural o estilística. 
16
Una imatge de Jaume Pérez Montaner


L'etiquetatge de les generacions literàries

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert