Hi hauria tres maneres d’enfocar la relació Església local i Església universal, la que prioritza la plenitud
de l’Església local, la que prioritza la universalitat de l’Església, i finalment la que en destaca la
simultaneïtat i la mútua interioritat. Aquesta és la que sosté l’eclesiologia de comunió i es defensa en
aquest article des de la sinodalitat i la col·legialitat. La base d’aquest article és una ponència. La
mútua interioritat afermada té la seva arrel en el fet que l’Eucaristia manifesta el misteri de l’Església
com a Cos de Crist, Cos de comunió en un lloc, on unitat i diversitat interaccionen i uniformitat i divisió
s’exclouen. La figura del bisbe al servei d’aquesta comunió és capital i per això s’apunten mancances
en l’eclesiologia catòlica llatina, bàsicament a causa de la poca pràctica en l’exercici de la col·legialitat
i de la sinodalitat en l’àmbit local, interlocal i ecumènic o universal.There would be three ways to consider the relationship between the local Church and the Church
Universal: giving priority to the fullness of the local Church, or giving priority to the universality of the
Church, or finally, bringing out their simultaneity and mutual interiority. This latter is the focus given by an ecclesiology of communion and the one advocated in this article, from the perspective of synodality
and collegiality. The article adopts a certain position as its basis. The affirmation of mutual interiority is
rooted in the fact that the Eucharist is a manifestation of the Church as the Body of Christ, the Body
of communion in one locality, where unity and diversity interact and where uniformity and division are
excluded. The person of the bishop who serves this community is crucial and from that point of view
there are visible gaps in Latin Catholic ecclesiology, essentially because of the infrequent practice of
collegiality and synodality on the local, inter-local and ecumenical, or universal levels
