Beltrán de Heredia Bercero, Julia

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Els darrers quinze anys, el patrimoni arqueo-
lògic ha adquirit nous significats que ultrapas-
sen el caràcter de bé cultural i document his-
tòric del nostre passat. Als valors tradicionals 
se n’hi han afegit d’altres. Davant d’un món 
globalitzat, el patrimoni arqueològic ha passat 
a ser també un element identificatiu de la co-
munitat, un senyal d’identitat cultural i de la 
seva continuïtat, un símbol del passat que s’ha 
convertit  en un símbol del present. Però, so-
bretot, el patrimoni arqueològic s’ha convertit 
en un bé econòmic capaç de generar benefi-
cis. Integrats en l’ordenació urbana o a través 
d’equipaments culturals, els jaciments arque-
ològics busquen una clara rendibilitat social i 
econòmica. Amb l’aparició de noves formes de 
turisme i de l’anomenat turisme cultural, l’ar-
queologia s’ha potenciat com un recurs turístic 
de primer ordre que, a més a més, pot contribu-
ir al desenvolupament local amb la construcció 
de noves infraestructures i la creació d’activi-
tats econòmicament rendibles amb un impac-
te important en sectors afins. Actualment, es 
comencen a tenir en compte també els valors 
paisatgístics i ambientals com un valor més que 
cal afegir als jaciments arqueològics; una visió 
des d’un punt de vista integral.
Els processos de reflexió vinculats a la mise 
en valeur han comportat i comporten encara 
molts interrogants i també han obert nous ca-
mins professionals que han provocat noves ne-
cessitats formatives. La temàtica ja forma part 
de les formacions teòriques de les universitats, 
que des de fa temps es troben immerses en un 
procés de reflexió i canvi que ha de mantenir les 
formacions teòriques clàssiques i incorporar les 
noves tendències professionals.
Amb aquests nous significats, les adminis-
tracions públiques locals i autonòmiques s’han 
afanyat a integrar als seus territoris conjunts 
arqueològics més o menys extensos a partir de 
plans directors, plans estratègics, xarxes de parcs 
arqueològics, plans de jaciments visitables i la 
creació de nous organismes, com ara consorcis 
turisticoculturals, i d’altres instruments de pla-
nificació i gestió. Si examinem l’oferta actual, 
podrem veure que hi ha una proliferació de jaci-
ments visitables a Catalunya i també a Espanya. 
Per tota la geografia es poden trobar diverses 
categories d’espais patrimonials arqueològics 
integrats en la vida local de la població, rural 
o urbana: criptes arqueològiques, excavacions 
cobertes o descobertes associades o no a una ar-
quitectura pròpia, com ara museus de jaciment, 
centres d’interpretació, espais arqueològics, 
aules arqueològiques o rutes temàtiques. Però, 
tots aquests jaciments presenten un valor histo-
ricocultural suficient per ser preservats? La pre-
servació s’ha basat en indicadors objectivables? 
Està justificat, l’esforç econòmic que suposa la 
preservació? Es poden conservar amb criteris de 
sostenibilitat, tots aquests jaciments? Hi ha un 
compromís ferm institucional per garantir-ne la 
conservació una vegada oberts al públic?
No diré res de nou si afirmo que no tots els 
jaciments tenen els valors necessaris per ser mu-
seïtzats, i que no tots els jaciments han de ser 
obligatòriament explotats turísticament. Tot i 
així, a la nostra geografia podem trobar «espais 
arqueològics» en què els indicadors de conserva-
© COTA ZERO n. 23, 2008. Vic, p. 140-143  ISSN 0213-4640. COL·LABORACIONS ESPECIALS140
Preservar, presentar, conservar: 
museïtzar el patrimoni arqueològic. 
Present i futur del nostre passat
Julia Beltrán de Heredia Bercero
© COTA ZERO n. 23, 2008. Vic, p. 140-143  ISSN 0213-4640. COL·LABORACIONS ESPECIALS 141
ció no semblen respondre a interessos merament 
culturals, sinó més aviat a interessos aliens al 
jaciment en si. Aquesta situació sol comportar, 
en uns casos, uns espais difícilment gestionables, 
poc rendibles socialment i econòmicament, i 
sempre forçats; i en altres, uns espais més propers 
a parcs temàtics que a conjunts patrimonials. 
Els criteris aplicats als processos de decisió 
no sempre responen a criteris tècnics clars i ben 
establerts, sinó que, de vegades, més aviat es po-
den qualificar d’arbitraris i improvisats. És la 
nostra responsabilitat com a tècnics de patri-
moni saber trobar els indicadors bàsics per sota 
dels quals no és culturalment ni socialment re-
comanable conservar un jaciment arqueològic i 
abordar un projecte de museïtzació. Però també 
és cert que s’ha de buscar un equilibri entre la 
sacralització de les restes arqueològiques i la des-
trucció sistemàtica i callada del patrimoni. 
Si parlem dels processos d’incorporació de 
«les ciutats mortes a les ciutats vives», l’expe-
riència ens diu que la integració de restes ar-
queològiques en projectes urbans és sovint un 
problema i no un incentiu. L’ús d’instruments 
de planificació o, encara més simple, la conside-
ració dels informes tècnics evitaria moltes vega-
des situacions conflictives totalment previsibles. 
Però també és veritat que en aquest procés d’in-
corporació del patrimoni sovint falten solucions 
imaginatives que considerin el patrimoni ar-
queològic un repte interessant per a l’equip res-
ponsable i un element que enriquirà el projecte 
arquitectònic final. Malauradament, es pot dir 
que hi ha un divorci entre l’arqueologia i l’ar-
quitectura, i que els projectes de museïtzació no 
s’aborden en el marc d’equips pluridisciplinaris. 
Aquest divorci i la manca de treball en equip 
són ben patents en moltes de les intervencions 
sobre el patrimoni arqueològic. 
D’altra banda, l’obertura d’un espai arqueo-
lògic al públic comporta uns costos de mante-
niment importants. Com ja hem expressat, és 
evident que la museïtzació no és el destí final de 
tot els jaciments, però també és del tot impres-
cindible integrar el patrimoni arqueològic al 
planejament urbà, i emprar amb rigor la figura 
de la reserva arqueològica amb la finalitat de no 
destruir allò que no podem conservar.
Molt s’ha escrit i parlat sobre com «fer parlar 
les pedres» i sobre la tasca de descodificació del 
jaciment per fer arribar la informació al públic no 
especialista; el repte no és gens fàcil, tot i que de 
vegades, i mirant algunes propostes museístiques, 
pot semblar tot el contrari. Museïtzar és fer acces-
sible físicament i intel·lectualment el jaciment al 
públic, però el jaciment és un element comunica-
dor que s’ha d’interpretar, presentar i transmetre, 
no una mena de fetitxe intocable i sagrat. 
Si donem una ullada arreu, veurem una gran 
diversitat de propostes de presentació. Entre les 
reconstruccions totals, com la de la ciutadella 
ibèrica de Calafell a Tarragona, i l’anastilosi del 
conjunt de Medina Azahara, a Còrdova, per 
posar dos exemples, hi ha un ampli ventall de 
models. No hi ha un model únic i, per tant, 
no hi ha un «manual de les bones pràctiques», 
una mena de llibre dels problemes i solucions. 
Cada jaciment és un món que s’ha d’abordar 
d’acord amb les seves especificitats: s’han de po-
tenciar uns elements, se n’han de reintegrar uns 
altres o s’ha de recuperar una certa capacitat es-
tètica; hi ha d’haver una mínima intervenció o 
no-intervenció; s’ha de reconstruir gràficament, 
s’han de recrear ambients i usar efectes visuals o 
acústics, però sempre ha de quedar clar el per-
què i el per a què de la proposta. En qualsevol 
cas, s’ha d’assegurar la llegibilitat del jaciment i 
la reversibilitat de les intervencions mitjançant 
procediments que avui estan ben establerts. El 
jaciment és un llibre, un arxiu de dades que s’ha 
de poder consultar i rellegir. 
Però, on radica la clau de la lectura del ja-
ciment? Sense cap mena de dubte, en un bon 
coneixement del jaciment a partir d’un projecte 
d’investigació. Només amb una documentació 
exhaustiva es pot abordar un projecte de mu-
seïtzació, mai no s’hauria de posar en valor allò 
que no es coneix. L’interès i la qualitat del mis-
satge a transmetre dependran del grau de conei-
xement del jaciment que aportarà al jaciment 
tota la seva especificitat, i evitarà, així, jaciments 
clònics: «vist un, vistos tots».  
La divulgació no ha d’estar renyida amb el 
rigor científic, una bona divulgació s’ha de fer 
sobre la base d’un bon coneixement científic. 
L’usuari, davant d’un jaciment, sempre es fa les 
mateixes preguntes: Què és? De quan és? i De 
què servia?, trilogia bàsica però sovint compli-
cada de respondre per a l’arqueòleg, que mai 
no ens pot portar a construir històries de ficció. 
A més a més, la divulgació del coneixement ha 
d’estar subjecta a revisions contínues, els projec-
142 © COTA ZERO n. 23, 2008. Vic, p. 140-143  ISSN 0213-4640. COL·LABORACIONS ESPECIALS
tes han de ser projectes vius, que prevegin ac-
tualitzacions dels continguts científics, sobretot 
en aquests conjunts arqueològics amb progra-
mes de recerca estables.
A l’hora de mostrar i contar, és necessari fer 
una selecció del discurs, no es pot explicar tot, 
correm el risc d’atabalar, cansar i avorrir. Hi ha 
mitjans molt diversos per fer arribar tota la infor-
mació als diferents segments de públic. Així i tot, 
i sobretot en jaciments urbans on les seqüències 
són complexes i la superposició i la fragmentació 
són la tònica habitual, la decisió de què expli-
quem  i què no expliquem, i on ho expliquem, 
ha de ser el resultat d’un procés de reflexió. 
Normalment no s’han potenciat les lectures dia-
cròniques i, molt sovint, en els grans monuments 
arquitectònics, com teatres o amfiteatres, «l’edifi-
ci» ha estat l’únic protagonista del discurs. 
L’ús de les noves tecnologies aplicades als 
projectes de museïtzació ha constituït tota una 
revolució, però la supertecnologia no és la res-
posta a tot tipus de demanda, ni tampoc un ele-
ment d’èxit segur. Molt sovint podem veure un 
ús i un abús dels sistemes multimèdia, com si 
aquest mitjà fos un fi en si mateix. Sembla que 
un projecte és més important com més tecno-
logia punta incorpora. Per exemple, les resti-
tucions virtuals en 3D poden ser molt útils per 
explicar allò que l’usuari no és capaç d’imaginar 
i una eina experimental al servei de la investi-
gació, però també poden ser totalment inútils i 
fins i tot contraproduents.
Una vegada obert al públic el nou espai 
patrimonial, però, molts tècnics responsables 
d’aquests centres inaugurats recentment es pre-
gunten: «i ara què?» Arribats en aquest punt, 
podem dir que en general les institucions estan 
massa preocupades per obtenir unes bones xi-
fres de «públic» i per mantenir-se en les prime-
res posicions del rànquing de visitants, i obliden 
la protecció del jaciment. Però el flux continu-
at dels visitants comporta sempre unes conse-
qüències directes o indirectes sobre el jaciment 
i s’han d’establir polítiques de manteniment. 
No es pot obviar que el fet d’obrir un espai ar-
queològic al públic significa disposar de nous 
recursos —recursos humans i econòmics— que 
s’han de traduir en pressupostos estables que 
han de repercutir en el jaciment.
És necessari posar en marxa un pla de man-
teniment (manteniment de l’obra civil, de la 
museografia, de la maquinària, dels dispositius 
de seguretat…), i és imprescindible dissenyar un 
pla de conservació preventiva per minimitzar els 
efectes dels agents antròpics i naturals. En defi-
nitiva, s’han de posar en marxa totes les mesures 
de protecció per garantir la preservació del jaci-
ment i mantenir-ne en bon estat la presentació. 
Aquests mecanismes de control s’han de mate-
rialitzar en protocols d’actuació, inspeccions 
periòdiques i elements de descripció. El suport 
d’una base de dades pot facilitar els mecanismes 
d’avaluació sobre el comportament del jaciment 
i els costos associats. En cas contrari, i quasi sense 
adonar-nos-en, ens trobarem davant d’una «ruï-
na» integrada en un espai obsolet i abandonat.
El patrimoni arqueològic és finit i està for-
mat per béns no renovables, conceptes que s’han 
d’aplicar també als jaciments oberts al públic. 
L’obertura d’un jaciment al públic comporta un 
deteriorament progressiu, un deteriorament en 
el qual incideix directament el nombre de vi-
sitants, una acció destructiva que pot ser tant 
passiva com activa. Per aquest motiu, és neces-
sari definir unes polítiques de públic sostenible 
i avaluar la capacitat de càrrega real del jaciment 
per evitar-ne la sobreexplotació. La capacitat 
d’acollida dels jaciments és limitada, els seus 
recursos són fràgils i no renovables. El procés 
d’alteració dels jaciments és lent, però actiu i 
constant, i s’ha de procurar minimitzar-ne les 
conseqüències per assolir la major perdurabilitat 
de les restes exhumades.
Després de preservar, presentar i conservar, 
és el moment de posar en marxa sistemes per a 
avaluar les nostres propostes. L’avaluació és una 
eina d’autocrítica important, que ha de servir 
per millorar el producte final. Estudis de pú-
blic, de recepció del missatge, del llenguatge de 
comunicació, del circuit establert, dels sistemes 
multimèdia… Nosaltres podem valorar molt 
positivament el projecte, però la nostra opinió 
ha d’estar contrastada amb l’usuari, veritable 
protagonista a qui va dirigit el producte final. 
La visió romàntica de la ruïna i les empre-
ses arqueològiques aventureres ja queden molt 
lluny. La nova concepció del patrimoni, amb 
el seu valor científic, simbòlic i d’ús, ha generat 
un nou sector, un sector jove però creixent i 
encara en procés de transformació. Ens enfron-
tem a un repte: com aprofitar d’una forma útil 
i responsable, rigorosa i científica el patrimoni 
143© COTA ZERO n. 23, 2008. Vic, p. 140-143  ISSN 0213-4640. COL·LABORACIONS ESPECIALS
arqueològic, sense produir «en sèrie», buscant 
un equilibri entre la investigació i la difusió i, al 
mateix temps, establint polítiques de planifica-
ció per a la seva protecció i reserva.
Résumé
Préserver, présenter, conserver: musealiser le patri-
moine archéologique. Présent et futur de notre passé
La grande quantité de sites muséalisées, très sou-
vent associés a des centres d’interprétation ou 
a Musées de gisements nous amène a poser des 
questions sur les critères techniques de sélection 
et préservation, de rentabilité sociale et économi-
que, d’entretient et d’être soutenable, de rénova-
tion, etc. Il est vraiment indispensable de ne pas 
oublier que seulement avec une base scientifique 
et un projet de recherche solide ont peut aborder 
la muséalitation d’un site archéologique, a fin de 
ne pas construire des parcs thématiques et d’«his-
toire» de fiction. Le projet de muséalitation doit 
être soumis à un procès d’évaluation et d’étude 
de publique, un exercice d’autocritique qui doit 
servir pour améliorer le produit finale destiné aux 
utilisateurs, véritables protagonistes de ce type de 
projets.
Resumen
Preservar, presentar, conservar: museizar el patri-
monio arqueológico. Presente y futuro de nuestro 
pasado
La gran cantidad de yacimientos musealizados, 
a menudo asociados a Centros de Interpretación 
o Museos de Sitio nos lleva a plantearnos cues-
tiones sobre criterios técnicos de selección y 
preservación, rentabilidad social y económica, 
sostenibilidad, mantenimiento, renovación, etc., 
cuestiones que abren toda una serie de preguntas 
y plantean retos sobre el patrimonio arqueológico 
en el futuro. Es del todo  imprescindible no olvi-
dar que sólo con una base científica y con un pro-
yecto de investigación sólido se debería abordar 
la museización de un yacimiento, para no cons-
truir parques temáticos e «historias» de ficción. 
El proyecto de musealización ha de ser sometido 
a un proceso de evaluación y estudio de público, 
un ejercicio de autocrítica que ha de servir para 
mejorar el producto final destinado al usuario, 
verdadero protagonista de este tipo de proyectos.
Julia BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO és arqueòlo-
ga especialista en l’Antiguitat Tardana i l’Alta 
Edat Mitjana; treballa al Museu d’Història de la 
Ciutat de Barcelona com a conservadora en cap 
del Conjunt Monumental de la Plaça del Rei i di-
rectora de Centres del MUBHA. La seva recerca 
científica s’estén a l’estudi i sistematització de les 
ceràmiques medievals i modernes de Barcelona i 
ha dirigit diferents projectes d’investigació. Com 
a museòloga i tècnic de patrimoni, ha dirigit di-
versos projectes a la ciutat de Barcelona, és mem-
bre del Comitè Organitzador dels Congressos de 
Museïtzació de Jaciments Arqueològics i autora 
de diverses publicacions sobre el tema. També es 
cap de Redacció de la revista Quarhis i ha estat 
professora a diversos màsters i cursos de Postgrau 
de distintes Universitats.


Preservar, presentar, conservar: museïtzar el patrimoni arqueològic. Present i futur del nostre passat

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert