Veure i sentir (videre et audire): aquests dos paradigmes apareixen ja en el pròleg de la Dei Verbum
promulgada el 18 de Novembre del 1965. La Constitució dogmàtica sobre la revelació divina ens
posa, de bell antuvi, aquest model de comprensió de la fe i ens proposa la forma per a la seva transmissió:
veure, escoltar i comunió. En aquest línea l’article proposa de retornar a llegir Dei Verbum a
partir d’aquests dos elements —veure i escoltar— perquè avui, potser com mai, necessitem conceptualitzar
la fe dogmàticament, sí, però també experiencialment. La teologia fonamental ha estudiat
aquest procés experiencial del fet de creure i de la possibilitat de la fe, durant tota l’època postconciliar:
Déu que es revela ha se ser «vist» i «escoltat» per poder ser intel·ligentment comprès i fer possible
la transmissió de la resposta de fe que requereix la seva revelació. La transmissió dels continguts
de la fe es constitueix en element fonamental a l’hora de dir «Déu» als homes i dones de la nostra
època. Tot això en quatre punts per una relectura del primer capítol de Dei Verbum: en primer lloc, Déu
que es revela i el problema de dir Déu avui. Segon, la transmissió de la revelació i la comprensió
d’aquesta revelació. Tercer, la comprensió empàtica del Misteri de Déu. Quart, la transmissió de la fe
i els meta-llenguatges
