Daniel Marguerat rebat la clàssica dicotomia existent entre el Jesús de la història i el Crist de la fe. La
seva argumentació es fonamenta alhora en una nova aproximació de la història, que postula el caràcter
reconstructiu de tota la historiografia, i en una aproximació narrativa dels evangelis. Tant el Jesús
històric com el Crist de la fe són efectivament el resultat de reconstruccions, cadascuna amb els seus
propòsits i legitimacions pròpies. Daniel Marguerat considera els evangelis com a biografies teològiques
que, com a resultat del relat, elaboren una Cristologia narrativa. Els evangelis articulen així,
d’una manera irreductible, el Jesús de la història i el Crist de la fe. El lector de l’evangeli, cridat a
referendar el paper del deixeble, descobreix en el fil de la lectura la identitat entre l’home de Natzaret
i el Senyor de l’Església. Els evangelis únicament han conservat els trets de Jesús que servien per a
aquesta identificació, esborrant o eludint allò que era inútil o enutjós, i així entren en una anamnesi
de Jesús a una certa distància cronològica. La recerca sobre el Jesús de la història és indispensable
per a la teologia, ja que evita que caigui en una especulació espiritual que menystingui la humanitat
de Jesús i que pari tan sols atenció a la seva divinitat. La recerca històrica de Jesús s’insereix dins un
«deure d’encarnació».Daniel Marguerat invalidates the classical dichotomy between the historical Jesus and the Christ of
the faith. His argumentation is based both on a new approach of history, which assumes the constructive dimension of historiography, and on a narrative reading of the Gospels. Historical Jesus as well as
Christ of the faith are indeed the result of reconstructions, each of them having their own aim and
rightfulness. Daniel Marguerat considers the Gospels as theological biographies which, by means of
the narrative, work out a narrative Christology. The Gospels articulate therefore inseparably the historical
Jesus and the Christ of the faith. The reader of the Gospel is invited to endorse the role of the
disciple and thus discovers throughout his/her reading the sameness of the man of Nazareth with the
Lord of the Church. The Gospels have solely recorded the features of Jesus that helped this identification,
erasing or dimming what appeared unnecessary or awkward. The quest for the historical Jesus
appears finally essential to theology : it prevents it from falling in spiritual speculations that disregards
Jesus humanity and commits only his divinity to memory. The historical research on Jesus assumes a
« duty of incarnation »
