Penya, Vicent

Revistes Catalanes amb Accés Obert

DUES NARRACIONS 
Vicent Penya 
SUCCESSOS: UN MORT EN LA DISCOTECA 
El mort portava ben bé quatre o cinc hores mort. Totliom ignora com 
va anar a parar allí, i tothom es pregunta com passà inadvertit, ja mort i 
tan rígid com estava, davant de tanta multitud juvenil. Els lamentables suc-
cessos esdevingueren la nit del passat dissabte 6 de març i la matinada del 
diumenge següent, i les causes que provocaren la mort d'aquell jove encara 
resten per determinar. Però la conclusió certa és aquesta: estava ben mort. 
Els cambrers de la discoteca el recorden assegut i tot quiet en la butaca 
pròxima del pilar del fons, però solament s'adonaren d'ell quan ja estava 
a punt de tancar-se el local i la quantitat de gent era ja tan minsa que per-
metia distingir algú, si fa no fa, a una distància de tres o quatre metres. 
D'altra banda, poques persones més podien assegurar de recordar-lo, al-
menys amb aquella expressió de solitari feliç i de difunt sense ganes que pre-
sentava en el moment del seu descobriment, i molts d'aquests joves no do-
naren crèdit a les paraules quan se'ls confirmà, després, que havien estat 
ballant i rient en la mateixa sala on jeia un cadàver. El mort es deia J. Roig, 
tenia vint-i-dos anys, era alt i atractiu, i el cap de policia que duu el seu 
cas admet que, dins de les possibles circumstàncies, fou bastant prudent en 
anar a morir a un lloc on no molestava ningú. 
Segons les investigacions realitzades, només cinc persones s'acostaren 
a eU en el transcurs del ball i li dirigiren la paraula o maldaren per mantenir-hi 
una conversa. Només cinc persones es fixaren que era un jove estrany i si-
lenciós que no contestava mai a cap pregunta. Cap d'elles podia imaginar-
se, però, que de fet estaven tractant inútilment amb un mort. 
La primera d'elles fou un tal J. R. Montoliu, que resultà ser un assidu 
— 75 — 
concurrent de la discoteca, però declarà que era la primera vegada que el 
veia en aquell indret. Allò més segur és que J. Roig ja estigués mort quan 
J. R. Montoliu s'adreçà a ell, aproximadament a tres quarts de dotze de 
la nit, per demanar-li un cigarret. En vista de la manca de resposta, el jove 
J. R. Montoliu tornà a preguntar-li si tenia tabac, però se n'anà tot seguit 
en veure que l'individu amb qui parlava no era capaç ni de mirar-li a la ca-
ra. La segona persona que es va dirigir al mort fou, amb molta seguretat, 
un cambrer novençà que li va servir per equivocació un gintònic i que, 
adonant-se al cap d'uns minuts del seu error, tornà a la taula per aclarir 
si aquella beguda l'havia demanada ell. En mig dels sorolls estridents que 
se sentien a la sala, el cambrer va creure entendre que aquell pacífic client 
acceptava el got que li havia dut i tornà, per tant, a la seua feina sense donar-li 
més importància. Tot açò esdevingué més o menys una mica més tard de 
dos quarts de una. 
Després fou una parella d'enamorats, M.F.T. i M.R., qui s'acostà co-
sa de les dues de la matinada prop del mort. Es van asseure davant d'ell 
i van estar una llarga estona besant-se en la boca i acariciant-se apassiona-
dament les parts sexuals. En acabat, i finalitzat el joc de mans, el xic es 
va fixar que el seu veí de butaca no havia variat el sentit de la seua mirada 
durant tot el temps que ells es trobaven allí, i ho va interpretar com una 
clara impertinència. Molest, li furtà el got de gintònic i en begué a basta-
ment, i, sense Uevar-U la vista de damunt, esperà la immediata reacció del 
seu adversari, però li sorprengué la covarda quietud que mantenia. Comen-
çà a sentir pena i una profunda llàstima per aquell desgraciat, i de colp i 
volta agafà la seua amiga i se n'anà d'allí amb una expressió d'evident 
menyspreu. 
Hi hagué una quarta persona que també intentà relacionar-se amb el 
mort, però li fou igualment inútil. Era una xica de divuit anys, anomenada 
R.C., i els motius que la induireu a aproximar-se a ell foren totalment dis-
tints que els dels altres joves. R.C. assegura que, sobre tres quarts de tres 
de la matinada, es fixà amb atenció en aquell xic (amb l'atenció que pot 
permetre la il·luminació sideral de la discoteca), i s'enamorà bojament de 
la seua enorme bellesa. El trobà radiant i formós, i va creure observar en 
el seu rostre una llum tan atraient que pensà que no procedia d'aquest pla-
neta. Tanmateix, també la sobtà la gran quietud i indiferència que mante-
nia pel seu entorn, i aquells ulls sense distància i tan absents; però no va 
pressentir en cap moment la imminència de la fatalitat, de manera que quan 
unes hores després la cridaren a declarar i h expHcaren que s'havia enamo-
rat d'un cadàver, R.C. no s'ho va creure en absolut, i jurà que no estava 
boja. Però després de tot, quan ja va meditar tranquil·lament sobre el que 
havia succeït i va comprendre una realitat que se li imposava, se li va sentir 
dir: «Cadàver o no, a mi quasi em ressuscita». 
— 76 — 
En efecte, l'atracció que va exercir aquell noi sobre ella va ser tan in-
tensa, que la tal R.C. es va seure, després que l'engrescaren unes amigues 
seues a fer-ho, al seu costat i maldà per cridar-hi l'atenció. Després d'una 
estona de silenci entre tots dos, i com que el xic no es decidia a començar 
la conversa, va ser ella qui intentà trencar el gel. Li demanà foc per encen-
dre un cigarret que tenia en els llavis, després li preguntà si vivia a la capital 
0 en algun poble del voltant, i al capdavall si estava sord o mut. Conside-
rant el resultat obtingut, R.C. se n'anà d'allí i isqué tot seguit a plorar de-
sesperadament fora de la discoteca. Mai no fou tan maltractada per un xi-
cot com aquell. 
Finalment, fou un altre cambrer (D. Ivars) qui, cap a les 3,45 hores 
del diumenge 7 de març, es va dirigir al mort. Aquest fou el primer que 
arribà a sospitar la desgràcia, però no ho va creure possible. Tanmateix, 
s'acostà i li preguntà si li passava alguna cosa, però en vista del silenci que 
mantenia, va córrer ràpidament a alertar els altres. A partir d'aquell mo-
ment, i després de tantes hores d'inassistència, J. Roig pogué passar per 
fi del món dels vius on era al món que li corresponia. 
— 77 — 
LA SORPRESA 
Feia temps que X havia adquirit una estranya facultat mental que cap 
altre ésser humà no posseia. Aquesta, consistia a despullar visualment la 
gent. X no recordava exactament quan començà a aconseguir-ho, però feia 
uns dos anys, quan agafava l'autobús per anar al treball, pujava freqüent-
ment una xica magnífica i realment pertorbadora, a la qual X intentava sem-
pre imaginar sense roba. Un dia, la seua fantasia es va fer realitat, i X po-
gué admirar amb veritable sorpresa aquell prodigi de cos nu, verge i tendre 
que s'asseia davant seu. Des d'aleshores, X anà perfeccionant-se en el seu 
sistema, i li va caldre solament un temps de menys d'un minut de concen-
tració per aconseguir el que es proposava."^ 
A la cèntrica botiga de calcer on treballava, X experimentà d'allò més 
el seu nou descobriment. Així, doncs, sempre que hi arribava alguna dona 
bufona que s'adreçava a ell demanant-U un parell de sabates, no podia re-
sistir la temptació de penetrar en l'interior de la seua intimitat. La dona, 
normalment, acabava empinant-se degut a la manera tan descarada amb 
què l'esguardava el dependent, i sortia, sovint, sense comprar el que volia. 
Açò representava un greu problema i X era ben conscient que s'hi jugava 
la col·locació. Devia, per tant, no excedir-se en l'obstinació de les seus mi-
rades i disimular, tant com pogués, el seu poder ocular. 
No obstant això, un matí a dos quarts de dotze, el gerent el va cridar. 
X sabia ben bé què volia. Demanà permís per entrar al despatx i va obrir 
la porta amb suavitat. El gerent li pregà que s'assegués i estossegà una mica. 
—He rebut —va dir— la desagradable notícia de que elseu rendiment 
laboral ha disminuït de manera alarmant en els darrers mesos. Els clientes 
li fugen. iEm pot explicar el motiu? 
X no sabé què respondre, quina excusa donar. Però, de seguida, se li 
ocorregué de dir que sa mare, viuda, havia caigut greument malalta del cor, 
i ell, amb una natural preocupació, no podia concentrar-se, tant com vol-
dria, en la feina. El gerent va saber comprendre i, visiblement consternat, 
li expressà el seu sincer sentiment tot atorgant-li dos dies lliures. X somia-
va. Va agrair cordialment la generositat del gerent i marxà tot seguit cap 
al seu lloc de treball. 
Aquell mateix dia, i mentre pujava al transport públic per tornar a ca-
sa, X es va fer la ferma promesa de controlar el seu impuls visual i de no 
utilitzar-lo més, excepte en cas de necessitat. Potser per això, no provà sort 
amb una preciositat femenina que se li va asseure al costat, i que, amb un 
cigarret en la mà, li demanà foc amb una veu tan sensual i emotiva que X 
es va estremir tot. 
— 78 — 
La noia es deia Z, i X i Z començaren a veure's sovint. Z tenia un encís 
i un atractiu personal que enamoraren intensament X. Aquest, però, actua-
va d'una manera tan pueril i desmanyotada, que provocava les rialles de 
Z. X la portà un dia festiu a sa casa, i la presentà a sa mare, la qual, donant 
gràcies a Déu, preparà un dels dinars més sabrosos que mai no havia fet. 
La vella, mentre tallava unes racions de pastís de maduixes amb conyac, 
celebrà amb goig la joventut joiosa de dos colomets que ja havien pres el 
vol a la recerca d'un amor etern. El seu fill la mirà de gairell i començà a 
menjar la seua porció de postres. 
Però X i Z s'estimaven de debò. X la invitava a anar al cinema, i veien 
pel·lícules d'estrena i documentals il·lustratius. En mig de cada sessió, X 
abraçava pels muscles a Z i l'omplia de besos i de carícies innocents. Des-
prés, acabaven de veure el que encara restava de film i se n'anaven satis-
fets. Més tard, entraven en alguna cafeteria o alguna suqueria pròxima i 
es posaven a xerrar sobre llurs coses i llurs problemes: els estudis de filoso-
fia que seguia Z, les anècdotes laborals d'X, llurs gustos, preferències i sim-
paties. De fet, sobre tot allò que podia ser matèria de conversa entre dues 
persones que es volen: l'amistat, la vida, l'amor... S'havia creat entre ells 
una càlida intimitat d'estima i d'afecte que qualsevol parella d'enamorats 
consideraria envejable. 
Tanmateix, X no gosava de revelar-li a Z el secret de la seua facultat 
ocular. Ell s'entristia, ja que, si Z li havia obert la seua ànima per complet, 
iper què ell no anava a fer el mateix amb ella? Pensà, però, que allò més 
sensat era ocultar-s'ho i utilitzar-ho només quan li fos necessari. D'altra 
banda, a X tampoc no li temptava la idea de fer-ho servir per veure la nuesa 
de la seua amiga, entre d'altres raons, perquè X li professava una gran ad-
miració i un total respecte que no podia trair de cap manera. 
Un dissabte a la nit, a l'apartament de Z, després de sopar uns ous fre-
gits amb llonganisses, X li proposà, per primera vegada, de fer l'amor. Z 
desvià el tema, com era natural, i començà a parlar de les assignatures que 
més odiava en la seua carrera. X continuà amb la seua idea, com també 
era lògic, i començà a insistir i a besar-la fervorosament. Ella donà una ex-
cusa convincent i en aquell punt s'acabà la qüestió. El dissabte següent, tan-
mateix, X tornà a provar sort, però Z li va respondre amb una segona eva-
siva, al·legant les mateixes raons de la setmana anterior, a la qual cosa X 
protestà, i declarà que allò no podia ser i que no es podia continuar així. 
79 — 
Z l'acusà d'egoista, i li va advertir que si no pensava en altra cosa era millor 
que tallassen. X s'hagué de resignar. 
Deixà passar uns dies fins que un altre dissabte a la nit, a l'apartament 
de Z i també després de sopar, X li tornà a insinuar el tema. Z li explicà 
que ella era una xica amb un gran sentit de l'ètica, i que si bé era molt libe-
ral i molt moderna, al mateix temps també era una tradicional, i que, per 
tant, no creia en les relacions prematrimonials; que tant si ho volia com si 
no, ella era com era i ningú no li podia demanar explicacions, ni tan sols 
el xic que ella estimava. X, tanmateix, li va suggerir que hi havia moltes 
maneres de satisfer-se sexualment, i que si ella no ho desitjava, no passava 
res, però que sí podia cooperar amb ell per alleujar-li l'ansietat que sentia. 
Z va comprendre, i digué que si era així, sempre podria fer un esforç. Deixà 
el got de taronja amb whisky damunt la taula i començà inesperadament 
a acariciar i a besar a X. Després, descordant-li la cremallera dels panta-
lons, es dedicà a manipular i a assaborir aquell animalot que s'ocultava allà 
dins. X considerà que Z, tot i ser una xica amb tan gran sentit de l'ètica, 
coneixia molt bé com funcionaven aquelles coses. 
Per a estimular-se més, X pensà a posar en pràctica la seua concentra-
ció visual, i així poder apreciar el cos nu de la seua companya. Ja no tenien 
gaire importància el respecte ni l'admiració que sentia, ja que, i,no la veu-
ria a partir d'ara i en altres ocasions despullada? Començà, doncs, mentre 
ella continuava degustant la seua dolça Ilepolia, a esbossar-la nua. Tenia 
uns pits menuts i dansaires, uns mugrons tendres; l'esquena blanca i suau 
com la neu, unes natges pàl·lides. Tan bon punt arribà a l'orgasme, la seua 
amiga s'alçà joiosa, i X va rebre sobtadament una terrible sorpresa: Un pa-
rell de testicles i un gran membre viril penjaven entre les cuixes de la xica 
que ell volia. 
— 80 — 


Dues narracions

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert