Prats, Antoni

Revistes Catalanes amb Accés Obert

SOBRE L'EMPREMTA DE L'ORIENTA CASA NOSTRA 
Enric Balaguer: Ressonàncies orientals 
(Budisme, taoisme i literatura), 
Editorial 3 i 4, València, 1999, 225 pàgs. 
Antoni Prats 
Calia un llibre com aquest. Entre la bibliografia que sobre la literatura 
catalana contemporània s'ha produït els darrers anys, la referència a 
possibles influències orientals entre els nostres escriptors no s'havia 
abordat encara, que jo sàpiga, com a tema. Hi havia les traduccions de 
poetes xinesos per Marià Manent, les tankes i haikus de Riba i d'Espriu... 
Però no es tractava d'això, sinó de quelcom subterrani, que per cert ni 
arribà mai a Riba ni a Espriu; sí, i molt, a Manent. Després de Manent, no 
cal dir, la presència de l'Orient en la nostra literatura ha anat creixent a 
mesura que l'escepticisme occidental davant les pròpies propostes s'ha 
estès a tots els àmbits de la cultura. I de tot plegat trobem al·lusions o 
anàlisis al llibre. L'autor, Enric Balaguer, per la seua trajectòria, reuneix la 
formació i rigor d'un professor universitari -ell ho és de Literatura Catala-
na Contemporània a Alacant- i l'amenitat de l'assagista, cultivada en la 
premsa i en algun recull d'assajos, com Paper reciclat (1995) -on seguit es 
referia ja al desencís cultural de l'Occident que ens ha tocat de viure*-, i 
més o menys present en totes les seues publicacions. Ell, a la "Introducció", 
ho diu expressament: el llibre se situa "en el territori de l'assaig". I amb 
intenció divulgadora, si més no per les bibliografies sobre les qüestions 
tractades que acompanyen els textos. I potser també incitadora de noves 
indagacions; no oblidem d'altra banda que l'autor cohesiona un grup de 
joves professors especialistes en autors contemporanis. Per la seua part. 
'Vegeu el meu comentari sobre aquest llibre en Revista de Catalunya núm. 103 (1996), pàgs. 
133-135. 111 
Enric Balaguer en una imatge recent 
112 
Balaguer ja havia encetat el tema a propòsit del llibre Poesia, alquímia i 
follia. Aproximació a l'obra poètica de Josep Palau i Fabre (1995) i en alguns 
articles d'investigació. 
En primer lloc, com un pas previ, Ressonàncies orientals fa una síntesi 
del pensament budista i taoista, que desenrotlla entorn a quatre supòsits: 
la consciència d'unitat entre l'home i l'univers, la il·lusió de l'ego, la idea 
del buit i el cultiu del silenci. I tot això en clara oposició als valors dominants 
en Occident. Una mostra n'és, per exemple, la desvirtuació que sovint ha 
sofert la mètrica oriental en la pràctica dels nostres creadors. Justament, 
el segon capítol gira al voltant dels dos models que tant d'èxit han assolit 
entre els poetes del món occidental: el haiku i la tanka, l'ús dels quals 
entre nosaltres ha estat una pura manera, desprovista del peculiar alè poètic 
que originàriament l'acompanyava, sobretot al brevíssim haiku, que no 
cerca altra cosa, segons Balaguer, que "redescobrir la màgia i la meravella 
que habita en la quotidianitat". No pretén, com succeeix habitualment en 
el nostre discurs poètic, "arribar a escrutar la raó -continua dient l'autor-
de l'existència sinó descobrir la realitat concreta, observable i tangible 
del nostre entorn". Per això havien de ser els representants de 
l'Avantguarda en la nostra literatura, Josep M. Junoy i Joan Salvat-Papasseit, 
els primers a introduir-hi la forma i el sentit, enfront de la incomprensió, 
és clar, dels noucentistes -que feien bandera de l'eurocentrisme-, amb D'Ors 
al capdavant, de qui l'autor reporta aquestes paraules: "Estoy mal dispuesto 
para el neoorientalismo. Tengo contra él prejuicios que no solo confieso, 
sinó que enarbolo". 
Marià Manent, però, malgratia seua filiació noucentista, sabé sintonitzar 
amb la sensibilitat oriental. I no sols com a autor de magnífiques versions 
de poetes xinesos; Balaguer, en un capítol -el més interessant al meu parer-
del seu llibre, analitza les pregones afinitats del nostre escriptor amb el 
taoisme. 
A continuació, examina els paral·lelismes entre el propòsit de desmuntar 
els convencionalismes que mou la creativitat de Joan Brossa, i les simpaties 
-explícites- d'aquest amb el budisme zen, com són Tantiintel.lectualisme, 
el gust per la quotidianitat, la paradoxa, l'exaltació de la simplicitat, el refús 
a moure's en el terreny abstracte, la propensió a l'humor -i un humor que 
deriva a l'absurd-, l'interés per la plàstica (la poesia escènica o visual)". 
Un crític d'aquest singular escriptor i artista plàstic, Pere Gimferrer, amic 
i admirador d'un poeta especialment permeable al pensament de l'Orient, 
Octavio Paz, és objecte en el llibre de Balaguer d'un estudi a part, que 
centra en l'obra L'espai desert, potser la millor troballa lírica d'aquest 
escriptor. En aquesta ocasió, el motiu de referència oriental serà sobretot 113 
la percepció de la relació carnal com un ritus tàntric. 
En parlar d'aquestes simpaties del nostre àmbit cultural amb el sentir 
i pensar més peculiar de l'Orient no podia faltar una aproximació a l'obra 
d'Antoni Tàpies, molt conegut com a creador plàstic però també assagista 
i escrutador teòric de l'art i la cultura. Es tracta d'un intellectual que 
s'adonà aviat de l'atzucac en què es troba la tradició cultural europea, i ha 
intentat amb l'ajut dels corrents orientals bastir-se un món propi. 
Així les coses, Balaguer tanca el seu llibre amb una reflexió ben 
interessant sobre aquest atzucac que el pensament anomenat posttnodern 
no es cansa de fer palès. "En el nostre món -diu l'autor-, el que ja no és 
possible és un retorn a la innocència"^. I amb expressa sintonia amb Sal-
vador Pàniker, proposa Taproximació a l'origen": "un pensament capaç 
d'assumir l'ambivalència, el paradigma complex, que sàpiga instal.lar-se 
en el dubte, en la incertesa, que no oblide que avançar tècnicament i 
científicament ha d'estar acompanyat d'un retorn al centre transcendent 
de l'èsser humà". Una proposta higènica sens dubte, però àrdua -afegiria 
pel meu compte-, en una cruïlla històrica que ens situa al bell mig de dos 
corrents que accentuen l'etnocentrisme europeu: d'un costat, la 
consolidació "nacional" de la Unió Europea, i d'un altre, la pressió 
inmigratòria del Magrib, d'un tipus de societats que no han assolit encara 
els valors de l'Il.lustració, difícilment destriables de l'avenç científic i 
tecnològic. I del tarannà democràtic. 
^En Paper reciclat, Universitat d'Alacant, 1995, pàg. 90, havia dit «Potser és necessari tornar 
1 1 4 ala natura». 


Sobre l'empremta de l'Orient a casa nostra

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert