Ortell Miralles, Salvador

Revistes Catalanes amb Accés Obert

115
116 117
116 117
 “Sota els silencis, bateguen les fúries”
Salvador Ortells Miralles
 
Salvador Ortells Miralles (Sueca, Ribera Baixa, 1977) és diplomat 
en Magisteri i llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de 
València, a més de titulat en el Màster d’Assessorament Lingüístic 
i Cultura Literària per la Universitat de València i la Universitat 
d’Alacant. Ha col·laborat en diversos mitjans de premsa escrita i en 
revistes literàries, com ara L’Espill, Caràcters i Lletres Valencianes. 
En l’actualitat, compagina la docència amb la realització d’una tesi 
doctoral sobre l’obra poètica de Joan Fuster. En l’àmbit de la creació 
literària, ha publicat el poemari Quan el cel es tanka (Publicacions de 
la Universitat de València, 2007), amb què obtingué el premi Bancaixa-
Universitat de València. També ha escrit els reculls de versos Els mots 
ferits, recentment guardonat amb el Premi Alfons el Magnànim València 
de poesia, que publica aquesta mateixa tardor l’editorial Bromera, i 
Songbook, inèdit.
“Vana pretensió –si més no, per a mi– la d’intentar explicar en 
unes poques ratlles el sentit de la meua poesia o les raons últimes que 
m’empenyen a escriure. Ha d’haver-les, per descomptat, però no he 
sentit fins ara cap afany de conéixer-les. M’incomoda, de fet, haver de 
parlar-ne. Escric, i això és tot. Senzillament, no sóc capaç d’explicar-
ne el perquè. Riba sostenia que un poema no havia d’explicar-se, que 
les seues paraules no són intercanviables per unes altres, justament 
perquè la seua comesa és dur el lector més enllà d’elles. Valéry també 
apuntava, si fa no fa, en la mateixa direcció quan afirmava que els seus 
versos tenien el sentit que cada lector els atribuïa. Vist així, dubte molt 
que puga dir-ne res que el lector no sàpia ja.
No obstant això, m’arriscaré a oferir unes brevíssimes indicacions 
sobre aquesta selecció de poemes. En Quan el cel es tanka, tal com 
L’AIGUADOLÇ 42 (2014), pàg. 117-128 Edita: Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta
118 119
ja adverteix el joc de paraules del títol, hi ha la temptativa d’indagar 
les possibilitats expressives de la composició poètica japonesa. Això 
sí, sense mantenir-me del tot fidel a la seua tradició lírica i renunciant, 
per manca de destresa, a cisellar epigrames perdurables. Si de cas, he 
esbossat, amb la sobrietat obligada de la tanka, certes analogies entre 
la natura i els estats anímics del jo poètic. Ben diferent és la proposta 
d’Els mots ferits, que es caracteritza per l’ús d’una mètrica accentual en 
compte de l’habitual esquema sil·làbic. Fóra excessiu d’entrar, ara i ací, 
en tecnicismes al voltant de l’adaptació dels peus clàssics a l’estructura 
dels mots catalans, però aquest és el joc del poemari. He tractat, per 
tant, de combinar peus més que no versos, metritzant la sintaxi fins on 
he sabut. La lliçó de Ferrater sobre el vers com una estructura doble, 
sintàctica i rítmica, hi era present des de l’inici. Una vegada assumida 
aquesta duplicitat, vaig concebre el motlle on poder encabir el magma 
difús d’imatges que maldava per eixir a la superfície del poema. Per 
últim, Songbook és una conseqüència directa de la meua passió pel jazz, 
un diàleg amb les meues composicions preferides, bé per a contradir-ne 
o matisar-ne el text, o bé per a deixar-me endur per les seues melodies. 
Vol ser un homenatge, modest i íntim, als músics que tantes vegades 
he escoltat: Gershwin, Baker, Holliday, Coltrane, Brubeck, Davis, 
Marsalis, Evans i tants d’altres.
Ara que m’ho mire tot amb els ulls asèptics de la distància, hi 
veig reflectit, en els meus poemes, l’home que perd sovint la fe en la 
poesia i en ell mateix, però segueix escrivint. El poeta que cerca la 
innovació, però li costa de trencar amb els vells costums; el poeta que 
desentona amb la majoria, però, en canvi, cerca desesperadament la 
seua aprovació; el poeta que creu, per moments, que el joc és a vida 
o mort, però es mostra incapaç d’abocar-s’hi del tot. Estrany «ofici», 
aquest, que es nodreix a parts iguals de la passió i dels dubtes.”
118 119
Quan el cel es tanka
I
Pampalluguegen
desgastades les lletres
d’una taverna.
Són llum en les tenebres,
espurnes de lluerna.
Una cervesa,
el preu de l’enyorança.
Una mirada
perduda falca els colzes
sobre l’eterna barra. 
IV
Calla el silenci
amb versos impossibles.
Tempteig inútil,
deslligar els misteris
de la nit insondable.
Portelles closes,
faroles tremoloses,
ombres somortes.
S’escalfa en la penombra
la sang de les paraules.
VI
A queixalades
feréstegues rosega
el vent la pluja.
Brunzits de foc batega
el cor de la tempesta.
120 121
Ebri el poeta,
enmig de la batalla,
branda la lira.
Tibants lluiten les cordes,
ardent brolla la tinta.
VIII
S  e  S  f  l 
  
í  s  o  u  a
l  c  b  g
·  a  r  a  p
l  n  e  c  l
a  d    e  u
b  e  c  s  j
e  i  o    a
s  x  l  e
  e  u  t  e
  n  m  e  l
d’    n  r
a  e  e  n  s
i  l  s  i  e
g  s    t  u
u      z
a  n    a  p
  ú      o
  v      e
  o      m
  l      a
  s
Arran de terra,
  però, canta la pluja
               en prosa bruta.
           (Les sabates mullades
          dels vagabunds ho saben)
120 121
IX
Estén les ales,
sirena de peus plúmbics
i esguard eteri.
Segella’m les parpelles
d’un bes abans no fuges.
Clou-me l’oïda
quan m’esgote la vetlla.
La son tranquil·la
vindrà plena de somnis,
enigma dels teus llavis.
X
Profunds reposen
els ulls del sentinella.
Plàcides ones
eixuguen en la sorra
el clam de la tempesta.
Blanca puresa
de llum reveladora.
Obrin els somnis
cortines i finestres,
ampits de lucidesa.
XII
Punyents les ales,
esberla el cel de vidre
una gavina.
A veles plenes hissa
el vol una campana.
Una mirada,
perdent-se en la cervesa,
122 123
en va es pregunta
com engendra la calma
presagis de tempesta.
Els mots ferits
«Les fúries»
V
Sentir-se sol
quan fuig corrents la gent
envers la llar i el llit,
quan mor ferint
el raig darrer de llum
i esclata esguard endins
la trista nit.
   Sentir-se, de sobte, fantasma que vaga
   en mans de la fosca que creix i s’escampa.
Sentir a cau
d’orella el trot vençut
del temps deixant al pas
ressons de mar,
remors de vent, brunzits
de foc, sorolls callats,
eterns laments.
   Sentir el murmuri monòton dels dies
   que avancen a cegues per sendes asprives.
Sentir a flor
de pell el tacte fred
del buit glaçant amb dits
de neu el foc
que encén els ulls, la sang
que atia el cor, l’alé
que empeny el cos.
   Sentir, en la nit que el silenci embolcalla,
   la mort que s’allotja en la meua mirada.
122 123
VII
  
Seràs només
un cos de fang ressec,
els ulls somorts d’un cec.
Això només,
un fil de pols al vent
que fuig i es perd pels plecs
obscurs del temps,
   un cor esgotat que abandona la lluita,
   la petja d’un rostre que el temps desdibuixa.
Seràs només
un vers caient al buit,
la sang d’un mot ferit.
Això només,
el so d’un càntic trist,
el vel de boira i nit
que estén l’oblit,
   el gest d’un somriure que el dol difumina,
   la cendra ennegrida que queda en la pira.
XIV
He entés, per fi,
que el vers donat, el vers
rebut, el vers trobat
i no esperat,
s’enlaira, vola i mor,
comença alhora i clou
enmig del buit.
   Germina de sobte, llavor indomable,
   espurna en la fosca, torrent desbocant-se.
Llavors, de què
serveix voler domar,
calmar, la sang dels mots
quan raja a dolls;
de què serveix gelar
la mà quan bull d’afanys
la veu del cor.
124 125
   Voldria compondre tan lliure de regles,
   tan dúctils les formes, tan soltes les regnes.
Però, la por
que dintre meu s’acreix
em fa parar esment
quan diu: «Mantín 
el gest tranquil i aprén
a ser contrast punyent
de gel ardent.»
   Mes, ara que sagne profundes ferides,
   podré mesurar-me amb paraules tranquil·les?
Recent ferit
el cor i buit d’allò
que em pot omplir, ¿podré
creuar l’abís
de foc que estreny l’altar
on creix el fruit sagrat
del vers donat?
   Només que poguera assolir l’equilibri
   que mostra la vida i amaga l’ofici...
«Les penes»
IV
Evoque els teus ulls de bellesa impossible,
la mirada encalmada de mar de ponent, 
despullada de boira, del tot transparent,
com l’alba primera d’un cel intangible.
Evoque els teus llavis, la tendra besada,
la paraula de bronze que es forja en el cor
decidida a combatre els soldats de la por
que prenen les armes a cada jornada.
Evoque els teus braços, els càlids abraços,
la trobada secreta, l’encontre furtiu,
el desglaç en la pell de l’amor que hi perviu
per sobre dels triomfs i també dels fracassos.
Evoque el teu sexe, l’escletxa on vessava
el plaer de la carn encobert pels llençols,
124 125
els silencis sagnants que semblaven udols
i els fèrtils desitjos pletòrics de saba.
T’evoque sencera amb els ulls desitjosos
de banyar-se en la llum dels crepuscles passats
i reprendre els camins i horitzons oblidats
que prompte enfosquiren els núvols plujosos.
X
Tibades les cordes i presta la lira,
recomence el viatge a les ombres d’Orfeu,
la fatal davallada que es paga amb el preu
de perdre’s per sempre si el fat es capgira.
Així és que hi davalle amb cautela i alerta,
vigilant els perills que m’assetgen de lluny,
les temences que em posen el cor en un puny
i els dubtes continus que el pànic desperta.
Mes crec en el càntic que em dicta la Musa,
en la força del verb que s’enlaira potent
i apaivaga les feres, les aigües i el vent
que enmig de la fosca s’arbora i m’abrusa.
I espere que a l’hora d’emprendre la lluita,
mantenint la mirada i el pols a la por,
la paraula de foc que batega al meu cor
avance segura i rebutge la fuita.
XII
Envoltat de foscor m’encomane al consol
dels llibres que em lleven l’ofec de les penes
i em menen per velles dreceres serenes
a la font del silenci, a l’antic rierol
de les hores eternes que inunden la nit
de tedis amables i esguards solitaris,
de somnis que dormen al fons dels armaris,
de records amagats als baguls de l’oblit
i del nèctar que encén en els llavis eixuts
desitjos que arboren fogueres com ones
i atien miratges que brillen a estones
en l’abisme insondable dels ulls abatuts.
126 127
XIII
Recerque les fèrtils paraules callades
avesades als íntims racons clarobscurs,
les paraules que, sent la llavor del discurs,
s’ajeuen a l’ombra i romanen colgades.
En elles retrobe l’arrel del poema,
el silenci que aflora en els marges del crit,
el revolt que alenteix el transcurs de la nit,
la brisa que aplaca l’angoixa que crema,
l’espill que revela l’oculta bellesa,
l’horitzó que assenyala el camí dreturer,
l’infinit perdurable en l’instant fugisser,
la rosa del somni, la terra promesa.
126 127
Songbook
«Autumn leaves»
      A Eva C.
Hui podria escriure els versos més tristos,
però no ho faré.
Per falta de talent, sobretot,
també per pudor,
i perquè no és tanta la tristesa, al capdavall.
Enllà dels arbres desfullats,
aguaiten sempre noves primaveres. 
«Summertime»
      A Anna i a Marta 
  
Fred, fam, set i por.
Aquestes coses tinc, mare.
Sé que tinc a mà l’aigua, el pa i una manta
i que està passat el forrellat de casa,
però res no em fa venir la son.
Per què no véns quan et cride,
    mare,
     i m’adorms. 
Al cel d’estiu brillen les estrelles,
corre un vent càlid i suau
i la mar està com una bassa d’oli,
però ja veus que no m’adorm.
El pare, en canvi, no té fam, ni fred, ni set,
ni encara menys por,
però tanca els ulls i tampoc no dorm.
El llit és massa ample per a ell sol. 
Per què no véns quan et cridem,
     mare,
      i ens adorms.
128
Salvador Ortells Miralles a més de poeta és un especialista en Joan Fuster.


"Sota els silencis, bateguen les fúries"

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert