Mestre, Josep A.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

L'ENTORN POÈTIC DE JOAN VALLS I JORDÀ 
Josep Albert Mestre Molió 
r — > . ECORDAR EL NOSTRE POETA JOAN VALLS (ALCOI, 
I ^ I 1917-1989) és circumstància feliç per a aquell que, espero-
I ^ L ^ nat per l'encís de la seua llengua, la nostra, i la seua poesia, 
I ^ ^ es troba permanentment aguaitant per aprofitar qualsevol 
I ^ ^ ocasió que li permetesca endinsar-se en l'home i en la seua 
obra. 
De Joan Valls, de l'home, sempre ens queda, com petja indeleble a 
terra, el record de la seua bonhomia, la senzillesa, el seu entranyable afec-
te per tothom, l'estima per la seua terra i la seua llengua, malgrat les des-
ventures d'una època poc donada a la tolerància, a la generositat, al sentir 
autèntic d'un país. 
De l'obra, el record es fa presència dia darrera dia en acudir al seu 
acurat llenguatge, que en aquelles dècades dels setanta, fou referent im-
prescindible en l'aprenentatge i estima de la nostra llengua per a qui açò 
subscriu, malgrat acudir força al diccionari, com ens ho advertia Emili 
Rodríguez-Bernabeu l'any 1976. 
Però també, per l'atracció cap una terra, la nostra, des de les diverses 
perspectives poètiques que jalonen el decurs literari de Joan Valls; ben 
estudiat, per cert, tant per l'esmentat Rodríguez-Bernabeu com pel pro-
fessor Uuís Alpera: la de la descripció emotiva, la intímista, la metafísica, 
la d'intenció més narrativa, crítica i irònica alhora amb una recerca ètico-
social amarga i dramàtica, i aquella en la què, a través de l'obra La rosa 
quotidiana, el poeta sembla assolir la plenitud de la bellesa simbolitzada 
en la rosa. 
Sempre m'ha atret, i així li ho deia a ell personalment en les moltes 123 
estones que ambdós ens trobàvem en el petit arxiu històric municipal 
d'Alcoi -una petita torre de llibertat en l'àtic de l'Ajuntament-, la seua 
ferma actitud no sols per usar la nostra llengua en temps de l'obscurantis-
me franquista sinó per enriquir-la permanentment amb la finalitat de fer 
d'ella un art. jQué podíem pensar nosaltres que en aquell aleshores se'ns 
marginava del més simple coneixement i el més suportable ús de la nos-
tra llengua per part dels poders! «Es qüestió d'amor i passió», em respo-
nia, «i aquests dos sentiments poden superar moltes barreres, amic Mes-
tre». 
Un amor i una passió que des de jove el va esperonar, especialment al 
voltant de la dècada dels quaranta, a Uegir molt i a conservar més encara, 
tot en la nostra Uengua catalana. Era un autodidacta. Valls, ho recorde 
com si fora avui, era un gran conservador. Anava un hom a investigar un 
texte històric a l'arxiu, i podies concloure un matí haven-te assabentat 
més de la vida del poeta que no pas de l'objecte d'investigació pel qual 
havies anat a l'arxiu. 
Valls valorava força els que llegien en la nostra llengua. Obrint la por-
tada del llibre Obra poètica de Joan Valls Jordà, editat en 1981 per l'aquell 
aleshores Instituto de Estudiós Alicantinos de la Diputació Provincial, em 
trobe, en la primera plana, una dedicatòria que el poeta em va dirigir amb 
els següents termes: «A Josep Albert Mestre Moltó, gran lector i defen-
sor de la nostra llengua. Amb l'agraïment cordial del paisà i amic, Joan 
Valls Jordà». 
A banda de l'emoció que permanentment em produeixen aquestes fra-
ses, escrites en un traç allargat i goticista, més producte d'una estreta 
amistat que no pas d'una valoració objectiva de la meua capacitat lectora, 
el cert és que ell donava molta importància a la lectura, especialment per 
a la tasca, que per aquell aleshores alguns iniciàvem, de normalitzar l'ús i 
ensenyament de la nostra llengua. 
L'acurat, el precís tractament que Valls dona al seu llenguatge, tant al 
més poètic com, fins i tot, en un gènere menys conegut que va emprar 
com és el del sainet fester, li ve, doncs, per una banda, d'aquesta inquie-
tud lectora i d'aquest rigor en l'estima i tractament de la nostra llengua 
que el va portar a estudiar-ne la gramàtica i el seu ric lèxic, apropant-lo, 
amb el seu primer poemari. La Cançó de Mariola (1947), al moviment 
literari valencià de posguerra. Un moviment que liderat per Xavier Casp 
tenia clara quina era la nostra llengua i la unitat d'aquesta amb la de 
Catalunya i les nies. 
També li ve, per altra banda, d'un concepte de la llengua com expres-
124 sió cultural i artística, en el seu cas poètica, amb la qual cerca la percepció 
sensible i intel·lectual del lector. En efecte, Valls, a partir del seu segon 
poemari, com diu Emili Rodríguez Bernabeu, «recerca sistemàticament 
la paraula justa, treballant l'efecte a cada pausa. Aqueixes característiques 
el porten a elegir un lèxic acuradíssim, una rica adjectivació; i, molt so-
vint, el mot més rar pel més corrent, contribuint a crear en els poemes un 
ambient màgic, una condensació mítica en la textura mateixa del poema». 
Per exemple: 
...Què sobirana per als fills dignes que sovintegen 
el baf recòndit que surt edènic del solc vital! 
Pura flairança que s'esbatega quan remoregen 
canyars, palmeres, aus i pollancres amb so auroral! 
(«La Terra» de Glosses a València) 
0 en aquesta altre poema: 
dTu saps del gripau que s'escopinya entre jocs 
disfressats de díadre? 
dTu escoltes les siringues que semblen embruixar la lluna 
i són les remors aflautades de l'odi? 
(«Dubte sobre la sang» de Presoner de l'ombra) 
Fins i tot, en el seu conegut poemari de característica popular i satíri-
ca, com Cent Serafins, no obstant fer-hi concessions a alguns barbarismes 
fortament arrelats a les nostres comarques. Així ho podem veure en aquest 
text: 
El temps corre en un desvari 
de ràpides que apabuUa, 
mentires va caent la fulla 
última del calendari. 
Eany que acaba obri la porta 
a un atre any que entra ben tes. 
No sabem si és fluixa o forta 
0 si tindrà la mà morta. 
(«1973» de Cents Serafins) 
Pel que fa al sainet fester, Jordi Botella, en el seu llibre El Sainet Fester, 
en referir-se als escrits pel poeta, diu: «Valls amb una destresa magistral i 
una firme decisió, ja des del seu primer sainet convoca els espectadors a 
la rehabilitació del seu malmès idioma». 
Un segon tret, ho anunciàvem abans, de la seua obra és la presència 
central en uns casos, transversal en altres, de la seua terra, de les seues 125 
comarques; expressió de la seua estima, de ser, com esmenta Lluís Alpera, 
«un home fidel a la seua ciutat i al seu entorn comarcal». Perquè si Valls 
va nàixer a Alcoi, son pare era de Muro i els besavis materns de Penàguila. 
Emili Rodríguez-Bernabeu afirma que «aquestes procedències el relacio-
nen estretament amb alguns trets característics de la seua obra». 
Una estima que va saber recrear i estimular en tots nosaltres; farts, 
com estàvem molts, de tanta banalitat literària i d'un fals «alcoyanismo» 
de teranyina com era del que provenia de la cultura oficial. 
La terra, la seua terra, les seues muntanyes, estan clarament presents 
en el primer poemari que va escriure en valencià. Cançó de Mariola (1947). 
Per exemple: 
Mariola 
d'aromes tota s'adorm 
fecundada 
d'arrels sempiternament 
(«Paisatges de serra i vall», de La Cançó de MarioL·) 
Al segon cicle, més intimista, correspon el poema «Temps fa que les 
serres mire», pertanyent al poemari Presoner de l'ombra, un fi-agment del 
qual diu: 
Desprenent el paisatge dia a dia, 
aquest paisatge rònec i dolcíssim 
que ompli els meus ulls de coses repassades 
i d'enyors d'infantesa esbalaïda 
deprenent aquest cercle de muntanyes 
que alça un deler titànic per sotjar 
el més petit estel en el nocturn. 
En aquest cas, per una banda, el seu entorn, les muntanyes, són el marc 
propici per on brollen els sentiments que aniran bastint la seua existència 
des de la solitud en la mar d'indiferència que l'envolta; per altra, 
especialment en la seua obra més metafísica, travessa la poesia com a 
recurs metafòric per a expressar estats de la seua ànima, creant efectes i 
formes imaginàries que atribueixen als seus valors estètics una existèn-
cia concreta i sensible. 
També està la seua terra, jcom no!, en Posicions Terrenals. En aquest 
fragment de «Conhort definitiu» ho podem veure: 
126 
Hem d'assumir el suc d'aquesta terra 
com la semença en el cicle del conreu, 
però el flam que als ulls dúiem 
restarà en l'orbetat 
d'una por tenebrosa. 
(«Conhort definitiu» de Posicions TerrenaL·) 
0 en Breviari d'un eremita urbà, com en aquest poema: 
Avui, cara al paisatge del meu poble, 
guaitant cada racó de les mimtanyes, 
m'he sentit la sang més fidel al ritme 
universal del tot. 
(«Avui, cara al paisatge del meu poble») 
0 en «Un Cim» de La Rosa Quotidiana, el darrer poemari del poeta, 
editat de manera pòstuma l'any 1990, en el que s'evoca la muntanya alco-
iana de la Serreta: 
Serra de cim altívol, 
cantelluda, on s'arriba 
a un poblat amb vestigis 
on l'arqueologia 
guarda petges ibèriques 
de ceràmica antiga. 
Fins i tot en el poemari Cent Serafins (1975) i en els seus sainets fes-
ters, Valls aconsegueix casar allò més populista amb la qualitat literària, i 
no sols pel que fa al tractament del llenguatge, sinó també per una temàti-
ca seriosa i rigorosa amb la realitat social i històrica del seu poble. 
Joan VaUs i Jordà, doncs, per la seua bonhomia i per la seua obra és i 
serà un permanent referent en la tasca sempre il·lusionant, encara que 
plena d'entrebancs, de la normalització de la nostra llengua i cultura. 
127 
Inauguració del carrer d'Alcoi dedicat al poeta (1985) 
128 


L'entorn poètic de Joan Valls i Jordà

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert