Polo i Pujades, M.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

nula 
(UIB) núm. 11 Juny 1989 
LA LLIBERTAT 1 EL COMPROMIS 
EN LA PERSONA D'ORESTES 
(de l'obra Les Mouches de Jean-Paul SARTRE) 
Magda Polo i Pujadas 
Conten que Simone de Beauvoir estava preocupada per les 
coses terribles que feien córrer sobre ella i J. P. Sartre. 1 que 
Sartre li va dir: «Estimada, han forjat tantes calúmnies sobre la 
nostra suposada conducta que, fem el que fem, ens quedarem 
curts. 1 aixo ens dóna una esplendida llibertat». 
DIARI D E  BARCELONA 
Dilluns, 5 d'octubre de 1987 
La llibertat i el compromís són dos aspectes que van íntimament 
units en l'home i que són desenvolupats en la filosofia existencialista 
d'una manera fenomenologica i ontologica. 1 no només en l'aspecte en 
que la filosofía existencialista -i, concretamente, la de Sartre- ancon 
la seva arrel en la persona, en l'home, en el per-a-sí; sinó en l'aspecte en 
que es desenvolupa una caracterització personal del mateix ser de I'ho- 
me que el manifesta i el descobreix en els seus extasis i en la seva relació 
amb l'altre i amb el món; un món que el defineix en definir-se, previa- 
ment, i lliurement, en ell. 
Orestes ens representara el per-a-sí que ens permetra endinsar-nos 
en la filosofia de la persona, de l'home, que en fara Jean-Paul Sartre en 
la seva obra teatral de «Les Mouches». Orestes figurara el personatge 
on la llibertat hi fruira com un salt d'aigua que no cessa davant la seva 
vida, davant la projecció d'ell mateix com a llibertat pura i en la qual el 
compromís hi prendra cos de manera plena. 
«Les Mouches~ fou representada a Franca el 1943 i és una reelabo- 
ració del mite d'Electra i Orestes. Cal recordar que en el 1943 Franca 
fou ocupada pels alemanys -Nazis- la qual cosa fa que l'atreviment 
d'aquesta obra teatral de «Les Mouchesn ens reveli, altra volta, que el 
ser de l'home és la seva llibertat, és el ser lliure, és lliure. Malgrat els 
Nazis envaissin Franca 4 u r a n t  la segona guerra mundial- Orestes 
- c o m  a mascara de Sartre- era un personatge que cridava amb veu de 
Llibertat i Compromís -no precisament en favor d'unes botes militars 
que recolzaven el nazisme-. 1 era un personatge que dansava per l'es- 
cenari amb una plena consciencia de la frase nietzscheana de la Mort de 
Déu. 
«Oreste.- Vraiment des murs barbouillés de sang, de milions de 
mouches, une odeur de boucherie, une chaleur de cloporte, des 
rues désertes, un  dieu a face d'assassiné, des larves terrori- 
sées ... » (p. 21) 
La mort de Déu ens enceta el vestit d'un home que des d'ara es 
sabra com a Iliure, com a esperit lliure - e n  majúscula-. Un home, que 
com Orestes respirara una transformació moral profunda; una tranfor- 
mació que el portara a un ateísme existencialista, ateísme que no sera, 
nogensmenys, un ateísme que penjarh l'home d'una trascendencia amb 
diferent nom que el de Déu - c o m  en el cas de Jaspers- sinó que sera 
un ateísme existencialista que posara l'home davant el1 mateix, cara a 
cara, i que el desvestira d'uns valors morals occidentals que l'havien 
negat, fins aleshores, com a ser-en-el-món lliure. 
En «Les Mouches», les mosques representaran els remordiments 
-Erínies en la mitologia-. 
Orestes arriba a Argos. Argos és 'un poble infestat de mosques- 
remordiments, és un poble que té por. 
«Jupiter.- ... 11s ont mauvaise conscience, ils ont peur, et la 
peur, la mauvaise conscience ont fumet délectable pour les na- 
rines de Dieu.. .» (p.23) 
Una por que no és angoixa pero que consumeix el poble d'Argos. 
Por provocada per l'aprehensió irreflexiva del que és trascendent; el 
poble d'Argos aprehen sense reflexió el seu futur, el seu futur espanta. 
Es un poble que rebutja la llibertat; no volen decidir, fugen de la situa- 
ció que els escenifica. Adopten una posició molt comode: es deixen dur 
pel taranna que els determina. S'arrelen en el passat, fan que el per-a-sí, 
l'home, cadascun d'ells, es cosifiqui i es transformi en cosa o en-sí. Es un 
poble que s'agafa de la ma del determinisme perque els serveixi com a 
opció per eludir l'angoixosa llibertat a la que estan condemnats. Aques- 
ta angoixa sorgeix del sentiment que es té enfront a una obscuritat de 
Ser i així, doncs, l'angoixa se'ns presenta com un fons indeterminat d'in- 
finites possibilitats, totes elles carregades de Ser. L'angoixa només pot 
ser posseida pels sers que mirant el món es trobin en el No-Res, en 
aquest buit que es situa entre el present i el futur i que depkn, únicament i 
exclusivament, de la trascendencia. 
A l'altre cantó de l'escenari, Orestes, se'ns perfila com a home lliu- 
re i compromks i, a la vegada, responsable. D'antuvi no és prou cons- 
cient de la seva llibertat, pero la intueix: 
«Oreste.- . . . tu m'as laissé la liberté de ces fils que le vent arra- 
che aux toiles d'araignée et qui flottent a dix pieds du sol; je ne 
pese pas plus qu'un fil et je vis en I'air. Je sais que c'est une 
chance et l'apprécie comme il convient.. .» (p.26) 
Poc a poc, a mesura que es desenvolupi l'obra, Orestes prendra una 
clara consciencia d'aquesta llibertat que és el1 mateix. 
La llibertat és el No-Res que esta davant l'home i que l'obliga a fer- 
se, enlloc de Ser. Aquest No-Res se'ns maquilla amb una amplia gamma 
de possibilitats contingents que constituiran possibles determinacions , 
de l'home amb el seu intent de fer-se. Tindrem un home que s'anira fent 
-contínuament- és un ser que no s'esgota en sí mateix, un home en el 
qual la seva existencia precedira la seva essencia -primera premisa 
existencialista-. 
Orestes s'anira determinant mitjancant l'elecció d'unes possibilitats 
que se li presentaran al davant, i, així, s'anira fent. Caldra que davant 
d'una situació -només pot en situació qui visqui la seva contingencia en 
situació- ens determinem i elegim el futur davant la contingencia del 
Ser; elegir comportara nihilitzar-nos, o sigui, fer venir un futur per dir- 
nos que som i per donar; al mateix temps, sentit al passat. 
En cada situació som nosaltres, Orestes i el seu jo, Electra i el seu 
jo, per exemple, els que l'hem de viure i els que la podem viure: 
«Orestes.- Electre! Electre! Cést a présent que tu es coulpable. 
Ce que tu as voulu, qui peut le savoir, si ce n'est toi? Laisseras- 
tu un autre en décider? Pourquoi déformer un passé qui ne peut 
plus de défender? Pourquoi renier cette Electre irritée que tu 
fus, cette jeune déesse de la haine que j'ai tant aimée? Et ne 
vois-tu pas que ce Dieu cruel se jou de toi?» (p.108) 
Contínuament ens determinarem, i contínuament, per aixo, ens 
projectarem, és a dir, respondrem al projecte - q u e  es defineix pel seu 
fi-. 
Aquest projecte emergira de la consciencia, la consciencia és lliber- 
tat, i com a tal consciencia no només il-luminara sinó que també projec- 
tara. 
Aquests projectes s'aconseguiran mitjancant la voluntat -voluntat 
que sera negativitat i poder nihilitzador i que s'afirmara com a decisió 
reflexiva amb relació a certs fins- i, també, mitjancant l'acció, cosa que 
ens permetra determinar-nos i pendre posició. Perque l'home com a 
home és lliure, i aixo vol dir qe no hi ha cap diferencia entre el ser de 
l'home i el ser lliure. La llibertat és el ser de l'home, és una estructura 
ontologica d'aixo que anomenem home, és el ser-per-a-sí. 
«Oreste.- Je ne suis ni le maitre ni l'esclave, Jupiter. Je ne suis 
que ma liberté; A peine m'as-tu crée queje  cessé de t'apparte- 
nir.>> (p.11). 
Orestes, com a home lliure, es projectara cap al futur i voldra matar 
-ho fara venjant la mort del seu pare- Egisto -assassí del seu pare- i 
Clitemnestra -la seva mare adúltera-. Projectara matar-los amb l'a- 
jut d'Electra. 
Malgrat la seva ferma decisió, Orestes, prendra consciencia de la 
seva llibertat amb l'angoixa que el posseira; l'angoixa s'esdevindra com 
l'experiencia a través de la qual podem descobrir que som éssers lliures. 
Una angoixa exi~tencial que raura entre l'angoixa i la por i que ens per- 
metra descobrir, en enfrontar-nos amb el No-Res, la nostra no determi- 
nació. 
«Oreste.- Comme tu est loin de moi, tout a coup.. . , comme tout 
est changé! 11 y avait autour de moi quelque chose de vivant et 
de chaud. Quelque chose qui vient de mourir. Comme tout est 
vide.. . Ah! que1 vide immense, a perte de vue -il fait quelques 
pas-. La nuit tombe.. . Tu ne trouves pas qu'il fait froid?. . . 
Mais qu'est-ce donc qui vient de mourir?» (p.70). 
L'angoixa se'ns presenta com una situacio prelogica, prediscursiva, 
és una situació existencia1 que no pot ser compresa sinó viscuda: 
«Oreste.- . . . Et l'angoisse qui te dévore crois-tu qu'elle cessera 
jamais de me ronger? Mais que m'importe: je suis libre». (p. 
103). 
«Jupiter.- . .. Reviens: vois comme tu est seul, ta seur meme t'a- 
bandonne. Tu est pale, et l'angoisse dilate tes yeux.. .» (p.112- 
113). 
«Oreste.- . . . Mais tout a coup, la liberté a foundu sur moi e t  m'a 
transi, la nature a sauté en arriere, et je n'ai plus eu d'iige, et je 
me suis senti tout seul, a un milieu de ton petit monde béni, 
comme quelqu'un qui a perdu son ombre; . . .» (p. 112). 
L'angoixa se'ns fa possible pel buit que existeix entre el present i el 
futur. Estar angoixats és no saber que passara i, també, saber que som 
lliures. Sentim angoixa, quan davant l'elecció - q u e  fem nosaltres- 
se'ns presenta un fons indeterminat d'infinites possibilitats. Totes 
aquestes possibilitats infinites conformaran el no-res i estara enmig del 
nostre present i el nostre futur. 
Aleshores, l'angoixa com a símptoma de llibertat ens descobrira qui 
és el portador nihilitzador del No-Res i quin és el seu origen. Aquest 
portador clarament sera el per-a-sí. 
Aquest per-a-sí portara la llibertat com portara, també, la sang per 
les seves venes. L'angoixa el fara adonar de la importancia de la seva 
llibertat, de la seva sang. 
Per Kierkegaard l'angoixa és angoixa enfront a la llibertat, i, per 
Heidegger l'angoixa se'ns presenta com una captació de No-Res. Sartre 
ens conjunta les dues angoixes i ens en treu l'angoixa existencialista. 
Podem diferenciar, clarament, l'angoixa de la nausea perque 
aquesta darrera té un caracter fisiologic: són les ganes de vomitar al 
veure que hom esta infestat de ser. 
Amb l'angoixa existencialista podem adonar-nos que no hi ha de- 
terminacions morals: 
«Oreste.- . . . et il n'y a plus rien au ciel, ni Bien ni Mal, ni per- 
sonne pour me donner des ordres.» (p. 112). 
Aquesta angoixa existencia1 és la que t'ancora en l'aquí i l'ara, és a 
més, la que ens carrega de responsabilitat, ja que, amb la llibertat 
donem sentit al món: 
«Oreste.- ... Je le porterai sur mes épaules comme un passeur 
d'eau porte les voyageurs, je le ferai passer sur l'autre rive et 
j'en rendrai compte. Et  plus il sera lourde a porter, plus je me 
rejouirai, car ma liberté, c'est lui.» (p. 92). 
Una conducta que ens possibilita la fugida d'aquesta responsabilitat 
és la mala fe. Té mala fe qui no sap enfrontar-se amb un present i fuig de 
la situació. Aquest cas el podem exemplificar en la figura d7Electra. 
Electra volia l'assassinat pero després se'n penedeix i acusa Orestes: 
«Electre.- Tu me fais peur. J'ai revé que notre mere était tom- 
bée a la renverse et qu'elle saignait, et son sang coulait en rigo- 
les sous toutes les portes de palais. Touche mes mains, elles sont 
froides. Non, laisse-moi. Ne me touche pas. Est-ce qu'elle a 
beaucoup saigné?» (p. 100). 
Per comprendre la mala fe cal fer ús del terme de mentida. En la 
persona de mala fe - e n  el nostre cas tant Electra, com Egisto, com Cli- 
temnestra són persones de mala fe- l'enganyat i el que enganya són la 
mateixa persona. 
Les estructures elementals que determinen la mala fe són: el passat 
- q u e  és el bagatge que arrosseguem-, la facticitat - q u e  comporta 
tota acció dinamica- i la trascendencia - q u e  és el que em fa creador de 
l'inesperat-. 
Davant la facticitat no hi ha possibilitat de fugir, a no ser que ens 
cosifiquem, i si ens cosifiquem estem tenint una actitud de mala fe. 
Si ens estanquem en el passat el per-a-sí es tranforma en el ser-en-sí 
-cosa-. 
Una altra actitud de mala fe és transformar la trascendencia en fac- 
ticitat i fer la facticitat trascendencia, i aquí és quan la meva llibertat 
desapareix, la meva responsabilitat no és meva, és de la trascendencia. 
Així, doncs, la forma de fer-nos menys responsables i lliures és típic de 
la mala fe. 
Té una conducta de mala fe qui no fa front a la situació amb el seu 
veritable valor. 
Un altre exemple de mala fe és la ideologica, per exemple, fer el 
que mana Deu, com fa Electra. 
Qui determina i posa els límits de la meva llibertat és el proxim, 
l'altre, el proxim és el per-a-altri, el proxim és el que em mira, mira la 
meva llibertat i forma part de la idea de món exterior. A més, és qui 
s'oposa, a voltes, a la meva llibertat, i s'oposa, a voltes, a la meva lliber- 
tat perque el1 és, també, un ser lliure; és a dir, la llibertat del proxim 
se'm revela a través de la inquietut i de la indeterminació del ser que jo 
sóc per a ell. Aquest ser no és el meu possible, no esta sempre en qüestió 
en el sí de la meva llibertat: és, al contrari, el límit de la meva llibertat, la 
seva altra cosa. - e n  el cas de «Les Mouches» és el poble d3Argos qui 
s'oposa a Orestes-. 
Els altres són els que em miren: 
«Eguiste.- . . . Mais c'est moi qui suis ma premiere victime! je ne 
me vous plus que comme ils me voient . . . » (p. 85). 
611s amb la mirada em degraden i em converteixen en objecte, em 
cosifiquen. La vergonya o l'orgull em recelen la mirada del prdxim i si- 
tuen el per-a-sí que és cosificat en l'extrem d'aquesta mirada. Apareix la 
vergonya quan hom reconeix que és un objecte que un altre mira i jutja. 
Només puc tenir vergonya de la meva Ilibertat, una llibertat que s'esca- 
pa per a convertir-se en un objecte donat. 
Capto la mira de l'altre en el propi sí del meu acte, com a solidifica- 
ció i alineació de les meves propies possibilitats. L'altre, com a mirada, 
no és sinó la trascendencia trascendida. L'altre és el meu infern: 
«Garcin,- . . . l'enfer, c'est les Autres.» (Huis clos, p. 182). 
Pero l'home, en ser lliure - e n  aquest cas ho és Orestes-, porta 
damunt les seves espatlles tot el pes del món i és responsable de tots els 
altres i de sí mateix, en tant que manera de ser. Aleshores, l'home és 
responsable, té consciencia de ser l'autor incontestable d'un esdeveni- 
ment o d'un objecte: 
«Oreste.-. . . 11 faut descendre, comprends-tu, descendre jus- 
qu7a vous, vous etes au fond d'un trou, tout au fond.. .» (p. 71). 
La responsabilitat del per-a-sí és com un mar obert, és aquel1 per a 
qui hi ha món, i el per-a-sí en fer-se ha d'assumir qualsevol situació per- 
que té a veure amb el seu compromís: 
«Oreste.- tout ton univers ne suffrira pas a me donner tort.. .» 
(p. 111). 
L'home esta condemnat a ser totalment responsable de sí mateix i 
del món. Car en el fons la nostra llebertat no és res més que la llibertat 
del proxim, i aquí hi trobem la dimensió compromesa de la llibertat; ja 
que el proxim, l'altre, ha-de-fer ser el meu ser-per-a-el1 en tant que el1 
ha de ser el seu ser; així, cadascuna de les conductes lliures d'hom el 
comprometen en un nou medi on la materia mateixa del ser és la impre- 
visible llibertat de l'altre. Hom no existeix si no és compromes. Com- 
promes amb els altres que trascendeixen la seva trascendencia amb un 
arrelament al ser, al ser lliure. 
Des del moment que hom está compromes té l'obligació de voler al 
mateix temps que la seva llibertat la dels altres; no puc prendre la meva 
llibertat com a fi, si no prenc la dels altres com a fi. 
Així doncs, la llibertat és molt més gran del que podríem suposar, 
car compromet la Humanitat sencera. 
Orestes és l'home comprom&s i responsable: 
«Oreste.- ... Vos fautes et vos remords, vos angoisses noctur- 
nes, le crime d'Egisthe, tout est a moi, je prens tout sur moi. 
Ne craignez plus vos morts, ce sont mes morts. Et voyez: vos 
mouches fideles vous on quittés pour moi.. .» (p. 120) 
SARTRE, J.P. ; Theátre: les monches. Hvis dos. Morts sans sépulture. La putain respec- 
tueuse, Éditions Gallimard, París, 1947. 
SARTRE, J.P.; L'etre et le Néant: Epai d'ontologie fenomenologique, Éditons Galli- 
mard, París, 1943. 
SARTRE, J.P.; El Ser y la Nada: Ensayo de ontología fenomenológica, Alianza Edito- 
rial, Madrid, 1984. 
SARTRE, J.P.; L'existencialisme est un humanisme. "Collection Pensées", Editions 
Najel, París, 1960. 
SARTRE, J.P.; Fenomenologia iexistencialisme, Laia, Barcelona, 1982. 
SARTRE, J.P. ; La Nansée, Editions Gallimard, París, 1964 


La llibertat i el compromís en la persona d'Orestes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert