Lenzen, Aina M.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

AUSIÀS MARCH I VICENT ANDRÉS ESTELLÉS TRADUÏTS A 
L'ALEMANY 
Ausiàs March: Gedichte (katalanisch und deutsch), 
Domus Editora Europea. Frankfurt, 1993. 
Vicent Andrés Estellés: Gedichte (katalanisch und deutsch). 
Domus Editora Europea. Frankfurt, 1993 
Aina Maria Lenzen 
Dos poetes valencians, Ausiàs March i Vicent Andrés Estellés, 
van ser presentats el darrer any 1993 al públic alemany, mitjançant 
les traduccions realitzades per Hans-Ingo Radatz. No solament a 
títol informatiu pretenc sintetitzar el contingut d'ambdós volums en 
aquest article, ans també a fi de recomanar-los als romanistes i 
catalanòfils versats en la llengua alemanya, per tal com constitueixen 
unes traduccions excel·lents i perquè les introduccions que inclouen 
ens fan sabedors dels supòsits més actuals en la investigació de les 
obres dels esmentats poetes. 
Amb la present traducció dels Cants d'Ausiàs March triats per a 
aquesta antologia, esdevé assequible al lector alemany una part prou 
representativa de l'obra d'un dels poetes més importants de la lírica 
catalana, la qual cosa constitueix una fita especialment lloable, ja 
que fins ara, afirma Hans-Ingo Radatz, fora de la península ibèrica 
no s'havia esmerçat l'atenció que es mereix Ausiàs March. El volum, 
de format de butxaca, està fornit d'una introducció a l'obra i a l'época 
del poeta valencià, on hi són tractats aspectes culturals i 
específicament literaris i també aspectes històrics que sens dubte 
van exercir una certa influència en la producció literària d'Ausiàs 
March. La part central del llibre la constitueix la traducció de deu 
poemes d'Ausiàs March, l'últim dels quals és el Cant Espiritual. 
Conclouen el llibre un glossari amb la totalitat de paraules que 
concorren en els poemes traduïts i una bibliografia escollida de 
literatura secundària, antologies, interpretacions de poemes solts i 
traduccions al català modern i a l'anglès. 
La introducció conté dades i informació d'interès no solament per 131 
Vicent Anífrés Estellés 
• E H ' 
0onBjs Editoria-Europaes, -
al públic alemany, ans també per als lectors habituals de la poesia 
d'Ausiàs March, tant per la valoració general que en fa Hans-Ingo 
Radatz com pel fet de presentar els resultats de les darreres 
investigacions. Ens assabentem, per exemple, que ja des de 1893, des 
que Otto Denk inicià les seves investigacions, els romanistes alemanys 
senten un viu entusiasme per Ausiàs March. Denk redactà una 
història de la literatura catalana antiga on protestà pel costum de 
presentar Ausiàs March com el Petrarca valencià, reivindicant-li un 
estil i un valor personals i únics. Hans-Ingo Radatz fa una breu 
exposició de la lírica catalana abans d'Ausiàs March, tot comparant 
la tradició trobadoresca en voga a l'época medieval a Catalunya amb 
el trencament que representa l'obra d'Ausiàs March, sobretot pel fet 
d'haver escrit conseqüentment en llengua catalana i per la seva 
exigència de sinceritat, la qual actitud va contribuir a què rebutgés 
trets occitans en la seva genuïna dicció. Un indici del trencament que 
acompleix Ausiàs March envers la tradició trobadoresca és el concert 
entre els conceptes muller i aimia en els Cants de mort, obra sobre la 
qual, per cert, se suposa actualment que Ausiàs March la dedicà a la 
seva segona dona, Joana Escorna, en commemoració de la seva mort. 
En relació amb l'exigència de sinceritat d'Ausiàs March, Radatz 
planteja com a problemàtic el supòsit de relacionar el pensament del 
poeta valencià amb la religió, per tal com Ausiàs March ens transmet 
una idea abstracta de Déu difícil de fer-la conjuminar amb determinats 
motlles. Segons els resultats de les darreres investigacions sobre 
l'obra d'Ausiàs March, el seu cristianisme constitueix més aviat un 
patrimoni cultural que no pas un sistema de valors assimilat i sentit 
de debò. L'experiència personal és sempre la coordenada de més pes, 
a partir de la qual es desenvolupa la seva lírica: aquesta experiència, 
la qual, en el seu cas, qualla en un sentiment de fracàs, impregna no 
solament les seves relacions amoroses, ans també les seves relacions 
amb Déu. Aquest dilema, base de la tensió a l'obra d'Ausiàs March, 
pot ésser considerat, afirma Hans-Ingo Radatz, com l'encontre de dos 
móns incompatibles en la seva personalitat: d'una banda, l'escolàstica 
medieval; d'una altra, la mentalitat antropocèntrica del Renaixement. 
Quant a l'estat de la investigació biogràfica, Hans-Ingo Radatz ens 
informa de l'existència d'un document descobert fa poc, segons el qual 
fou a la ciutat de València on Ausiàs March va néixer i no pas a 
Gandia, com els estudiosos de la seva obra havien suposat fins ara. 
El traductor consolida l'estreta relació de la versió alemanya amb 
el text original mitjançant cinc puntals diferents: (1) una introducció 
general a cada poema concret, seguida (2) d'una interpretació en 
prosa del contingut, (3) un glossari al final del volum, on hi trobem 133 
les formes verbals finites i els plurals i femenins irregulars que 
concorren en els textos amb una menció particular per tal de facilitar-
ne l'ús. Finalment, (4) la traducció pròpiament dita, la qual respecta 
la mètrica decasil·làbica característica de la lírica d'Ausiàs March, 
ajustament que constitueix el puntal número (5), per tal com aferma 
la subjecció de la traducció a l'original, tot reproduint-ne parcialment 
l'estructura rítmica. Aquestes diferents suports permeten una certa 
llibertat al traductor per a conformar el text alemany d'una manera 
reeixidament elegant i coherent. El contingut, doncs, queda ben 
respatUat i, en conseqüència, solucions més aviat lliures com la 
traducció de delit per Erquickung (pàg. 48) vénen plenament 
justificades per raons intrínseques a la versió alemanya i pel 
manteniment del metre: en última instància, el lector sempre té la 
possibilitat de consultar la traducció literal en el glossari. 
La traducció dels poemes de Vicent Andrés Estellés inicia la sèrie 
de volums de poesia catalana que presenta l'editorial Domus Editoria 
Europaea. Vicent Andrés Estellés era fins ara un poeta gairebé 
desconegut als països de parla alemanya, tot i que un important 
diccionari alemany de literatura, Kindlers Neues Literatur Lexikon, 
li dedica un article de tres columnes. 
Un dels motius decisius que el traductor addueix per a explicar 
aquesta poca difusió és el fet que Estellés va escriure en català. Hans-
Ingo Radatz tematitza aquí el perquè de més d'un malentès sorgit a 
Alemanya entorn de la cultura catalana: tothom sap que existeixen 
unes entitats anomendades Catalunya, País Valencià, Illes Balears, 
e tc , però també gairebé tothom ignora l'existència d'una cultura 
comunitària diferenciada de la castellana, és a dir, l'existència del 
que en diem el fet català. 
L'aclariment que formula Hans-Ingo Radatz sobre aquesta 
problemàtica peca d'ésser un xic rudimentari: Radatz considera un 
factor com a mínim tan important com el franquisme la tendència (en 
el seu text se sobreentén a Alemanya) a identificar les fronteres 
estatals amb les eventuals fronteres culturals d'un país, la qual 
confusió dificulta evidentment la difusió de la literatura catalana. 
Tanmateix, la llengua alemanya també s'estén per més d'un estat i, 
en un d'aquests estats, a Suïssa, posseeix condició de cooficialitat 
amb tres llengües. I això ho saben tots els alemanys amb un cert 
nivell cultural. D'altra banda, l'existència d'una cultura basca dins 
l'Estat espanyol és també, coneguda per tothom, ni que siga perquè 
malauradament el soroll de'les bombes s'ha deixat sentir ben lluny. 
Potser es tracta, doncs, d'una ignorada relativa específicament als 
134 Països Catalans: la seva presentació com a entitat cultural enfront de 
la resta d'Europa és molt deficient. Potser caldria cercar les raons 
d'aquest malentès en els mecanismes estables, potents i xucladors, 
que disposa l'estat espanyol per a difondre la seva cultura castellana 
presentant-la -per omissió de les altres-, com a estatal; d'altra 
banda, en els mecanismes, certament més dèbils i potser no gaire 
agosarats, de les institucions catalanes per a mostrar-se com a 
entitat cultural diferenciada. Quant al paper que pugui haver-hi 
jugat el franquisme, és sens dube difícil de valorar-ho amb exactitud 
i, de ben segur, no és aquí el lloc escaient per a fer-ho, ni l'autora 
d'aquesta ressenya la persona pertinent. Tanmateix, em sembla 
important tenir en compte que, tot i que el franquisme sovint és 
sobrevalorat - tal com recalca Hans-Ingo Radatz-, constituint un 
fàcil subterfugi, cal tanmateix no menystenir el seu ròssec perniciós 
per a la cultura catalana i també per a la seva difusió arreu d'Europa. 
En qualsevol cas, no crec que sigui correcte comparar la importància 
del pes nociu del franquisme amb la del desconeixement actual per 
part dels alemanys de la realitat política i cultural dels Països 
Catalans: em sembla una comparació erradívola d'un fenomen 
infraestructural amb un de supraestructural. 
Força interessant resulta la presentació de l'obra de Vicent 
Andrés Estellés pels paral·lelismes que estableix Hans-Ingo Radatz 
amb escriptors alemanys: amb Gottifried Benn, el qual també tracta 
temes i conceptes insòlits en la lírica; amb Peter Rühmkorff i amb 
Robert Gernhardt, pel fet d'emprar també elements de la llengua 
quotidiana, amb Pranz Kafka, per la seva actitud envers el fet 
d'escriure, el qual no és simplement una ocupació més en la vida, ans 
una manera de viure. Fins a quin punt el xoc que representa la poesia 
d'Estellés és intencionat o no -Radatz afirma amb convicció que no-, és 
certament discutible. Nogensmenys està clar que les imatges i els 
conceptes d'Estellés sovint són sorprenents i xocants per al lector, xoc 
que retrontolla en ésser traduïts a la llengua alemanya. En aquest 
sentit pot considerar-se la traducció dels seus poemes a l'alemany 
com un repte per a una llengua i per a uns lectors lligats a una 
mentalitat ben diferent de la catalana. 
Quant a la traducció pròpiament dita, Radatz segueix la mateixa 
directriu que en el volum d'Ausiàs March, a saber, atenir-se sobretot 
a la configuració d'un text coherent, d'acord amb el seu contingut 
general del poema i amb les possibilitats pròpies de la llengua 
alemanya. Així, doncs, trobem algunes correspondències no literals 
però que segurament obeeixen els esmentats criteris: "amb un tacte 
suau" - "vorsichtig tastend" (pàg. 54); "un lloc inabastable" - "Ein 
unermBlicher Ort" (pàg. 64). En certs casos hauria estat possible 135 
trobar una solució més a prop dels matisos que conté la versió original 
però que hagués pogut provocar un efecte prosaic en el context 
alemany: "despertar la casa sense el fill" - "nur die Wohnung zu 
wecken, ohne das Kind" (pàg. 54); "com deu d'estar a aquestes hores" 
- "so wie es nun daliegen muB" (pàg. 56). Al meu entendre, en aquests 
darrers exemples podem observar una certa disparitat isomòrfica 
entre l'original i la traducció: mentre que el text català és ben explícit 
quant a la significació del verb deure i quant al sentit atributiu del 
sintagma nominal sense el fill, en la traducció a l'alemany s'hi perfila 
una ambivalència semàntica: és el fill a dins o a fora de la casa?, ha 
de jeure el fill d'una manera determinada perquè no disposa de cap 
altra alternativa o jeu així probablement encara que hom no ho pugui 
verificar? Algunes de les solucions trobades per Hans-Ingo Radatz 
són força encertades, per tal com moltes expressions de la llengua 
quotidiana són especialment difícils de traduir. Per exemple: "me'l 
fot" - "zieh's mir rein" (pàg. 100). En alguns casos Radatz explota 
enginyosament les possibilitats de la llengua alemanya, d'acord amb 
permissions contextuals, per exemple, en la formació del clímax 
"trinkenItrinkenIsaufen" (pàg. 103), mentre que en el text en català 
només hi figura l'expressió "beure". La manca d'una fe d'errates 
impedeix de justificar, criticar o deixar simplement de banda certs 
aspectes problemàtics, com per exemple les següents traduccions: 
"Et recorde, em recorde" - "Ich denke an dich, ich denke an dich" (pàg. 
48); "La casa, ara sí" - "Und dann, die Wohnung" (pàg. 54) - "Und nun, 
die Wohnung" (pàg. 30), "saint jean-des-pins era una fira" - "saint 
jean-des-pins war des nachts einjahrmarkt" (pàg. 162). Tanmateix, 
es tracta de problemes secundaris que no afecten en absolut la bona 
qualitat de les traduccions. 
En general, pot dir-se d'ambdós volums que Hans-Ingo Radatz 
aconsegueix, tot seguint criteris de fidelitat envers el contingut, de 
reproduir en la llengua alemanya quelcom tan subjectiu però tan 
essencial en la poesia com són les connotacions de bellesa sonora de 
les paraules que configuren el text. Dos llibres, en fi, que sens dubte 
trobaran cabuda i ressò no solament a les biblioteques dels catalanòfils 
alemanys. 
136 


Ausiàs March i Vicent Andrés Estellés traduïts a l'alemany

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert