Peyra Almunia, Ignacio

Revistes Catalanes amb Accés Obert

116 RESSENyES
p. 105-120
mer lloc, la filosofia actual està en condici-
ons i disposada a afrontar l’esmentada fun-
ció? Bodei mateix vol sortir al pas d’aquesta 
qüestió, i per fer-ho recorre al gir realista 
d’alguns filòsofs, enfront de la deriva inter­
pretativa en què es trobava la filosofia (pàg. 
310-314). Certament, no hi ha cap altra 
manera: o la filosofia assumeix la seva capa-
citat de realitat i veritat, o bé no és capaç 
d’acomplir la missió educativa que li ha es-
tat encomanada.
En segon lloc, el retorn al realisme no 
comporta una ruptura amb el camí il-
lustrat? Aquesta qüestió ha de ser resposta 
des de dues perspectives. Des del punt de 
vista de la filosofia, n’hi ha prou amb la in-
dicació del retorn a la realitat per assolir-la? 
L’home postmodern està en condicions de 
realitzar un gir realista? El reconeixement 
de la resistència de la realitat a tòrcer-se del 
tot, perquè «afortunadamente la realidad 
es tozuda» (pàg. 298), és un fonament sufi-
cient per abandonar l’engany? Des del 
punt de vista jurídic, la designació d’uns 
subjectes –els filòsofs– com a garants de la 
veritat, no suposa tal vegada un trenca-
ment amb l’individualisme democràtic del 
projecte il·lustrat? És compatible aquest fi­
lòsof­rei amb l’ideal lliurepensador?
Totes aquestes qüestions es poden agru-
par en la ja clàssica qüestió que Böckenför-
de plantejava fa temps des del punt de vista 
jurídic, però que serveix per contemplar el 
problema des d’una òptica general: la de-
mocràcia liberal pot, per ventura, produir 
els pressupòsits –culturals– dels quals ella 
mateixa viu? (cf. E.-W. Böckenförde, Recht, 
Staat, Freiheit. Frankfurt: Suhrkamp, 
1991, pàg. 112). La qüestió és fonamental, 
ja que existeix una fe en la realitat i en l’au­
toritat de la qual ha viscut el projecte il-
lustrat, que ell mateix no ha estat capaç de 
reproduir. En aquest sentit, es pot posar en 
dubte tot el camí areligiós de la Il·lustració, 
i amb ell també el de Bodei. Tanmateix, 
potser en una superació de l’obra de la in-
tenció de l’autor, per la naturalesa mateixa 
de la literatura, no deixa de ser un camí que 
obliga a alçar la mirada vers l’aresta religio-
sa de la raó humana, lloc des del qual tal 
vegada és possible aquest enyorat ressorgir.
Carlos PÉREZ LAPORTA 
Facultat de Teologia de Catalunya
Carles Llinàs,  
Escatologia i modernitat.  
El pensament d’Odo Marquard.  
barcelona: Cruïlla, 2014, 281 pàg.
El doctor Carles Llinàs és un coneixedor 
profund de la filosofia política contempo-
rània i, en particular, de les decisives apor-
tacions que el pensament alemany del segle 
xx ha realitzat sobre la qüestió dels fona-
ments teològics de la política moderna. Es­
catologia i modernitat constitueix en aquest 
sentit la primera presentació general d’un 
autor, el filòsof alemany Odo Marquard, 
que representa en l’àmbit esmentat una po-
sició summament original i suggestiva, per 
la manera com hi queden críticament ressi-
tuats molts dels constituents fonamentals 
de la modernitat. No menys subtil, alhora, 
és l’exigent i admirable tasca de clarificació 
que, sobre una obra eminentment multi-
forme i fragmentària, realitza el professor 
Llinàs, tasca que li ha valgut el xxIIIè Pre-
mi de la Fundació Joan Maragall.
COMPENDRE_VOL_18_1.indd   116 03/05/16   12:20
117COMPRENDRE
Vol. 18/1 Any 2016
p. 105-120
L’objectiu del llibre és ben clar: es tracta 
de proporcionar una introducció sistemàti-
ca al pensament d’un autor que, no sense 
perplexitat nostra, planteja una definició i 
defensa de la modernitat des d’una pers-
pectiva simultàniament «teologicopolíti-
ca», «antiescatològica», «escèptica» i «poli-
teista». Intentarem a continuació desgranar 
les fases principals d’aquesta presentació. 
La “Introducció”, dedicada a una for-
mulació preliminar de les tesis marquardi-
anes, es desenvolupa en dos capítols: un 
primer accés d’arrel biogràfica dóna pas tot 
seguit a una definició més conceptual. La 
dependència de la reflexió marquardiana 
respecte d’unes determinades circumstàn-
cies vitals i històriques és quelcom que l’au-
tor mateix no deixa de reconèixer i que, 
d’altra banda, resulta enterament coherent, 
tal com veurem, amb els seus pressupòsits 
teòrics (Llinàs arriba a parlar d’un «escepti-
cisme d’arrel biogràfica»). Trobem dos 
grans esdeveniments que cal destacar en el 
seu itinerari: en primer lloc, la joventut 
transcorreguda en l’Alemanya nacionalso- 
cialista i la participació en la Segona Guerra 
Mundial. El gir marquardià vers l’escep- 
ticisme es presenta llavors com el gir propi 
de tota una generació, conseqüència de 
l’exacerbació inusitada de les expectatives 
redemptores aixecades pel règim nazi, i de 
la decepció a què aquestes expectatives do-
naren lloc. El següent moment és el que, en 
irònica referència a Freud, qualifica com a 
«desobediència retrospectiva», referint-se a 
les revoltes estudiantils dels anys seixanta. 
Revoltes d’intencions revolucionàries ori-
ginades, segons Marquard, no tant en la 
negativitat objectiva de la situació del mo-
ment, com en un complex de culpabilitat 
generat per l’anterior absència d’oposició 
als règims totalitaris. Tots dos moments, 
malgrat llur diferència d’intensitat i de sig-
ne polític, es caracteritzen per una mateixa 
voluntat de sacrificar un estat de coses «ra-
onablement acceptable» a favor de la realit-
zació futura d’improbables expectatives de 
plenitud. 
En consonància amb aquesta trajectòria, 
la filosofia de Marquard està marcada, ens 
indica Llinàs a l’inici del capítol segon, per 
una defensa de la modernitat com a «neu-
tralització [...] dels èmfasis excessius posats 
en qüestions de sentit». Dit en termes anà-
legs, l’home modern és l’home no-absolut, 
que modera i relativitza conscientment 
tota forma d’atribució immediata d’un 
sentit absolut a la realitat. Això esdevé al-
hora possible a partir de l’afirmació vigoro-
sa del caràcter finit de la vida humana, i de 
la inadequació entre aital finitud i la infini-
tud de tota justificació absoluta. Tals són, 
doncs, els plantejaments inicials que la se-
gona i principal part del llibre («Escatolo-
gia i història de la modernitat») haurà de 
situar en el seu sorprenent però ineludible 
rerefons teològic.
El capítol tercer recull el moment inicial 
d’una llarga argumentació de caràcter his-
tòric. Aquesta se situa en relativa continuï-
tat amb les tesis defensades per Blumen-
berg en la seva Legitimació de l’Edat 
Moderna: la modernitat seria la resposta a 
la «pèrdua escatològica del món» propicia-
da per la teologia nominalista de l’omnipo-
tència divina. Aquesta –juntament amb la 
teologia protestant del serf albir–, tot carre-
gant la responsabilitat del mal present so-
bre la voluntat omnipotent de Déu, reedi-
taria de forma implícita la negativació 
COMPENDRE_VOL_18_1.indd   117 03/05/16   12:20
118 RESSENyES
p. 105-120
radical del Déu creador (i de la creació ma-
teixa) que el gnosticisme dels primers 
temps del cristianisme havia proclamat. 
Aquesta deriva teològica constituiria, 
doncs, el fracàs del cristianisme ortodox 
(patrístic) en el seu intent d’afirmar la bon-
dat del món i, amb ella, la legitimitat de la 
vida humana. Des d’aquest punt de vista, 
la modernitat no seria res més que contra-
escatologia, un segon intent de refutació de 
tendència nihilista de la gnosi. 
La discussió final amb Blumenberg té 
per objectiu acabar de definir la posició 
marquardiana: aquell defensava una lectu-
ra «funcionalista» del procés de secularitza-
ció (en comptes de la «genealògica» d’un 
Löwith, per exemple): els conceptes mo-
derns haurien ocupat la funció històrica 
dels medievals, però sense que aquesta 
substitució impliqués cap relació d’identi-
tat, i per tant cap mena d’usurpació frau-
dulenta. Per a Marquard, la defensa de 
Blumenberg resulta tanmateix insuficient: 
funcional o genètica, tota dependència res-
pecte de l’escatologia religiosa (tal com 
succeeix en la filosofia revolucionària de la 
història) retirarà, a causa del seu caràcter 
absolutitzador, la seva legitimitat a la mo-
dernitat. La veritable justificació exigirà, en 
canvi, una consideració del motiu teològic 
com a mer estímul extern, factual, del pro-
cés modern. 
El capítol quart prossegueix el recorre-
gut històric de l’autoafirmació moderna, 
centrant-se en la que hauria constituït una 
de les seves primeres temptatives: la teodi-
cea. Ens recorda així com, enfront de l’ab-
solutisme teològic nominalista, l’home eu-
ropeu es trobà davant d’una alternativa: 
mutilar la pròpia raó i llibertat, o bé des-
vincular-se de Déu. Va optar per aquesta 
segona possibilitat, però assajant abans una 
via intermèdia: descarregar Déu d’una part 
de la seva omnipotència, retornant l’auto-
nomia a l’home i al món, eximint-lo així de 
la responsabilitat del mal. La teodicea és 
des d’aquest punt de vista pròpiament mo-
derna, perquè «s’hi expressa per primer cop 
la nova determinació de l’ésser humà» com 
a individu autònom, prou distanciat de 
Déu i del mal per erigir-se en acusador 
d’aquell i exigir-li justificacions. Alhora, la 
naturalesa de la defensa adoptada serà cau-
sa de l’ulterior fracàs del projecte: aquesta 
opera una teleologització del mal, que que-
da així reduït a la condició d’instrument 
legítim, en tant que necessari, de la confec-
ció del «millor univers possible». Ara bé, els 
termes de la teleologització divina del mal 
deixen de ser assumibles quan la magnitud 
d’aquest esdevé excessiva. Esdeveniments 
com el terratrèmol de Lisboa constitueixen 
el pretext d’un desenvolupament més radi-
cal de la lògica teodiceica: la justificació de 
Déu només serà possible quan aquest sigui 
definitivament privat de tota responsabili-
tat, és a dir, quan en sigui declarada la ine-
xistència. La filosofia de la història de l’ide-
alisme alemany, afirmació radical de 
l’autonomia de l’home, és, doncs, filla de 
l’autodestrucció de la teodicea, veritable 
«mort de Déu teològicament provocada».
El capítol cinquè prossegueix l’anàlisi 
històrica descrivint les conseqüències im-
previstes de l’esmentada autonomització 
de l’home. Llinàs recorda que ja la teologia 
patrística havia plantejat un gest anàleg; 
ara bé, l’estatus d’acusat d’una humanitat 
que, per l’ús pervers de la llibertat, esdevé 
responsable del mal universal, quedava mi-
COMPENDRE_VOL_18_1.indd   118 03/05/16   12:20
119COMPRENDRE
Vol. 18/1 Any 2016
p. 105-120
tigat en aquest cas per la funció mediadora 
de la gràcia. En canvi, allà on Déu, acusat 
absolut, passa a ser substituït per l’home, 
nou creador de la història, emergeix una 
«hipertribunalització» de la vida que, com-
pletament desproveïda de la gràcia, és vis-
cuda com a insuportable. La radicalització 
del gest autonomitzador acaba derivant, 
doncs, en una nova forma de gnosticisme; 
cosa que no implica necessàriament el fra-
càs del projecte modern, però sí la necessi-
tat d’identificar aquells elements que, en el 
seu si, permetin eludir el fenomen de la 
hipertribunalització. 
És la mateixa filosofia revolucionària la 
que suggereix una primera sortida a la crisi, 
consistent paradoxalment en la intensifica-
ció de la tribunalització, però desviant-la 
(d’aquí el seu caràcter alliberador), per part 
dels representants i instigadors del progrés, 
envers aquells (la majoria) que impedeixen 
la salvífica transformació de la història. La 
Revolució, nova guerra civil religiosa, esde-
vé l’horitzó necessari d’un neomaniqueis-
me que divideix la humanitat entre dolents 
i bons, entre aquells que han passat de 
«tenir-consciència» a «ser-consciència». La 
moderna filosofia de la història es revela 
així fatalment contramoderna en essència, 
ateses les intensitats gnostitzants que intro-
dueix en la seva crítica al present. 
La via veritablement moderna vers la in-
imputabilitat és relatada per Llinàs en el 
capítol sisè, dedicat a la més genuïna de les 
ciències de l’esperit, l’hermenèutica, que 
Marquard identifica sorprenentment com 
la «forma actual de l’escepticisme». L’her-
menèutica resulta, en efecte, l’exacta con-
traposició d’una filosofia de la història que, 
tot absolutitzant l’home, l’orienta emfàti-
cament vers un futur pretesament conegut. 
Ella, en canvi, s’erigeix sobre la constatació 
d’una doble finitud (respecte d’una herèn-
cia rebuda i incontrolable, respecte d’una 
mort no evitable) i, interpretant el món, 
orientant l’home vers el passat, l’allibera 
posant distància entre ell i les seves circum-
stàncies. Enfront del caràcter «singularitza-
dor» –tendent a la identificació d’una veri-
tat exclusiva– de l’hermenèutica teològica, 
l’hermenèutica moderna és essencialment 
«literaritzadora» i «pluralitzadora»: aboleix 
tot monopoli interpretatiu a favor de la 
multiplicitat i originalitat de les exegesis, 
neutralitza els èmfasis responsables de les 
dinàmiques destructives de la història. La 
identificació entre hermenèutica i escepti-
cisme culmina llavors amb la descripció 
dels seus efectes en termes de «dietètica de 
les expectatives de sentit». La filosofia de la 
història seria responsable directa de la to-
nalitat patètica que la qüestió del sentit ad-
quireix en la nostra època: davant la pre-
tensió desmesurada i abstracta (sense 
mediacions) d’una felicitat intrahistòrica i 
absoluta, tota realitat concreta es manifesta 
necessàriament com a carència. La moder-
nitat s’erigeix llavors com la renúncia al 
sentit emfàtic de la felicitat –per molt que 
això pugui comportar un cert avorriment–, 
amb l’objectiu d’evitar la guerra civil: de-
sarticulant les absolutitzacions, salva pel 
mateix gest el sentit que vehiculen indirec-
tament les mediacions mundanes, les reali-
tats finites. 
Un cop culminat aquest recorregut his-
tòric, Llinàs procedeix en la tercera part del 
llibre («Principis i política») a un intent de 
presentació axiomàtica de les «opcions on-
tològiques» de Marquard, amb l’objectiu 
COMPENDRE_VOL_18_1.indd   119 03/05/16   12:20
120 RESSENyES
p. 105-120
d’analitzar-ne ulteriorment les implicaci-
ons polítiques. Tres són els motius que se 
succeeixen en aquesta direcció al llarg del 
capítol setè: en primer lloc, sobre el tradici-
onal conflicte entre Unitat i Multiplicitat, 
l’autor alemany defensa una conscient no-
decantació en favor de cap dels dos pols, de 
manera que la filosofia moderna, i amb ella 
la modernitat com a època, són caracterit-
zades a partir d’un moviment de balança, 
en el qual hom renuncia explícitament a 
tota determinació emfàtica, on el predomi-
ni d’un dels termes és immediatament 
compensat per l’altre. La renúncia al «pat­
hos de la crisi» inherent a tota determinació 
ontològica, veritable renúncia als principis, 
inaugura la possibilitat d’un compartir 
amb els altres homes el temps que resta fins 
a la mort. 
El politeisme il·lustrat, segon motiu, és el 
resultat de l’aplicació del principi de divisió 
de poders en l’àmbit religiós. L’home no pot 
viure sense mites, però tot «monomite» 
(monoteista i successors moderns) redueix 
arbitràriament la vida a un relat exclusiu, 
mentre que els mites pluralistes diversifi-
quen els relats i obren, en llur no-identitat, 
un espai de llibertat. Aquest només és possi-
ble, però, en el si d’un politeisme que, per la 
crítica il·lustrada, relativitzi ambdues opci-
ons, en necessari efecte compensatori. L’es-
cepticisme, tercer dels motius abordats, apa-
reix així com a veritable teló de fons, d’arrel 
biogràfica, del pensament marquardià: és la 
vivència de la filosofia com a «sentit per a la 
pluralitat», com a obertura a tot allò que, de 
forma moderada, atenua la finitud de l’ho-
me sense anul·lar-la. 
El recorregut plantejat per Llinàs finalitza 
en el capítol vuitè amb l’anàlisi de les impli-
cacions polítiques de les posicions prece-
dents: si la modernitat és l’època de les com-
pensacions i neutralitzacions dels sentits 
emfàtics, esdevé obvi que la seva versió polí-
tica més adequada serà la contemporània 
societat liberal-burgesa. Aquesta és la con-
creció política d’aquella divisió de poders 
ontològica que, per la relativització dels di-
ferents determinants de l’home, fa possibles 
la vida i la llibertat. El seu enemic més afer-
rissat, de nou, esdevé aquella «filosofia fina-
litzant de la història» disposada a sacrificar el 
present en favor d’una utopia futuritzada. El 
món civil-burgès és, en canvi, contra-uto-
pia, «ni cel ni infern sobre la terra», sinó 
aquella normalitat que mereix ser defensada 
contra tot extremisme. 
Defensor de l’statu quo, però no pas 
conservador a l’ús, veiem, a la fi de l’itine-
rari, com el pensador alemany conforma 
una implacable «xarxa» neutralitzadora de 
tot allò que és habitualment considerat 
com a font de sentit per als homes. Resta la 
pregunta que, com un baix continu, recor-
re tota l’anàlisi de Llinàs: fins a quin punt 
és emfàtica aquesta neutralització de tot 
sentit emfàtic (fins a quin punt és assumi-
ble la minimització de les exigències de 
sentit)? Fins a quin punt, també, la rigoro-
sa crítica marquardiana no deixa lloc a for-
mes indirectes d’escatologia (a saber, l’esca-
tologia catòlica tradicional)? En qualsevol 
cas, resultarà difícil eludir les exigències 
que aquest magnífic llibre posa de mani-
fest. 
Ignacio PEYRA ALMUNIA
Facultat de Filosofia (URL)
COMPENDRE_VOL_18_1.indd   120 03/05/16   12:20


Carles Llinàs, Escatologia i modernitat. El pensament d’Odo Marquard

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert