Butinyà i Jiménez, Júlia

Revistes Catalanes amb Accés Obert

MIQUEL BATLLORI, HUMANISTA 
JULIÀ BUTINYA 
Professora de Filologia Catalana a la UNED 
Corresponent a Madrid de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona 
El professor Miquel Batllori, estudiós de moltes matèries que podríem 
resumir dins del concepte d'Història de la Cultura, va morir el 9 de febrer 
del 2003. 
Si el considerem, a més de membre valuós de la nostra cultura, un bon 
referent de la nostra època immediata, convé, d'ací estant, contribuir al 
record viu de la seva personalitat, científica i humana, facetes inseparables ja 
que -sempre a través de la història i la cultura- les seves lliçons tenien aques-
ta doble dimensió. No debades la perspectiva en què se situava era la huma-
nista 0 dels diferents vessants de les Humanitats, angle de visió àmplia que 
tant aspirem a recompondre avui en què malauradament s'ha parcel·lat. 
Per sobre d'altres títols que li han atorgat a les seves necrològiques o 
semblances, he recordat a vegades el de Príncep de la Història, que es deu 
a José Enrique Ruiz-Domènec, bé que en glossarem una mica un que li va 
molt lligat i que hom li atribueix més generalment: el d'humanista. 
Cal començar esmentant De l'Humanisme i del Renaixement -el conegut 
volum V^ de les seves obres completes-, on s'articulen les claus del que 
entén per humanisme: "una actitud més que no una doctrina, una cultura 
més que no un sistema", llibre que -resseguim pràcticament les paraules 
d'Albert Hauf a La saviesa de Batllori'- presenta encara l'originalitat d'estu-
diar el fenomen en conjunt a la península Ibèrica i, amb un formidable 
coneixement del panorama europeu, defensa la realitat d'un humanisme 
catalanoaragonès. 
Pocs mesos abans de morir, el 23 de maig de 2002, tenia lloc un dels 
actes acadèmics de més relleu dels darrers anys: a Santa Maria del Mar 
' W. AA, ed. Saó, València 2001, p. 52. 
201 
Annals de i'Institut d'Estudis Gironins. Vol. XLVI2005 Girona - MMV 
JULIÀ BUTINYA 
(Barcelona) rebia la investidura de Doctor Honoris Causa per part de les 11 
Universitats de terres de parla catalana que encara no li l'havien concedi-
da. El Dr. Martí de Riquer hi va fer la seva laudatio, en la qual va destacar 
la figura de l'insigne humanista Bernat Metge, en continuació de la sòlida 
tradició filològica catalana -en la configuració de la qual figuren ells matei-
xos- que atribueix al notari barceloní aquesta qualificació; tradició, amb 
tot, que havia estat discutida als nostres dies des d'una opció filològica 
més limitada. 
L'interès per la figura de Bernat Metge -figura sobre la qual he escrit 
en aquesta revista^- el professor Batllori l'havia fet palès a publicacions 
diverses. Al volum esmentat sobre l'Humanisme i el Renaixement, després 
de referir-se als antecedents medievals planta el capítol L'humanisme cata-
lano-aragonès del XIV al XVI, en què -bo i dedicant-li el primer apartat: El pri-
mer filòsof laic: Bernat Metge-, assenta la inquietud metgiana per la immor-
talitat de l'ànima i defensa que no se'n pot deduir un escepticisme acris-
tià. 
La seva obra mestra Lo somni l'intrigava pel fet d'haver-se pogut arri-
bar a donar dins de l'adversitat del moment -rere la mort del rei Joan I, 
amic seu-, enmig d'un procés judicial i en una situació político-social que 
s'ha arribat a qualificar de cop d'estat. Era una obra que admirava molt per 
la racionalitat i per la bellesa que traspuen les seves pàgines. 
Un tret molt propi dels humanistes, el fet d'entendre la vida humana 
des de la utilitat -basta per això haver llegit per sobre tan sols Ciceró o 
Sèneca- també el podríem ressaltar chez Batllori. Ran d'haver lliurat el 
volum XIX^ de la seva Obra Completa, constituït pels índexs, hom va pen-
sar que donava per terminada la seva aportació; però puc donar constàn-
cia -ran d'una visita que li vaig fer al Centre Borja de Sant Cugat pocs dies 
abans del seu traspàs, el 17 de gener- quelcom que ho contradiu un poc, 
car en aquella conversa m'havia dit, il·lusionat, que ja havia començat el 
volum XX ,^ al qual posaria coses que tenia escampades i que podien ser-
vir. Això és ben adient amb fets com ara que el mateix any 2002 encara 
havia participat a congressos, l'un d'ells a Beriín; i potser cal afegir -també 
ho puc atestar- que la seva presència en un congrés no era la més comu-
^ Un altre Metge, si us plau. (Al voltant de la dissortada mort del rei Joan I a Foixà, a propòsit d'un 
parell de noves fonts de 'Lo somni"), "Annals de l'Institut d'Estudis Gironins" LXI (2000), 27-50. 
202 
MIQUEL BATLLORI, HUMANISTA 
na, la merament figurativa -si no és pitjor, ostentosa o de profit personal 
curricular o, encara, d'interessos proselitistes o sectaris-. Ell anava a dis-
cutir; i ho feia de debò, tenint ben present el que cal valorar al món cien-
tífic: "Això no és innovador..., això sí ho és...". Es tractava d'aprendre, d'a-
nar afegint coneixements a la pila. 
Va assistir també al Seminari de Literatura comparada castellana i 
catalana que va tenir lloc a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de 
Barcelona, el 18 de abril de 2001, seminari que havíem organitzat profes-
sors de la Facultat de Filologia de la UNED -entre ells el degà, Francisco 
Gutiérrez Carbajo, i José Romera, que havien tractat temes catalans- i on (i 
com no?) va intervenir avivant el col·loqui. 
Aquesta actitud de diàleg, de discussió científica i de voluntat d'ente-
sa -que hauria de ser un dels puntals del món acadèmic i universitari, ja 
que és un dels motors del progrés-, bé que és característicament huma-
nista, la podem rastrejar en un altre autor allunyat d'aquesta sensiblitat 
però a qui el professor d'història estimava força i potser el personatge a 
què va dedicar més temps (comptant traduccions, etc): Ramon Llull. 
Filòsof medieval d'una peça, les petges del qual tanmateix hom pot resse-
guir al llarg del Renaixement, i molt especialment en altres països euro-
peus, com bé ens ha deixat escrit Batllori. 
Per sobre d'aquesta actitud dialogadora planava una voluntat profun-
da de concòrdia a través de la comprensió dins un quadre el més general i 
complet possible, cosa que sempre resulta dificultosa. Val a dir, si parlava 
de l'humanisme català era un expert principalíssim de l'humanisme a tot 
Europa, així com -amb ferms fonaments- reivindicava conjuntament l'hu-
manisme ibèric, malmès molt sovint per part dels investigadors europeus. 
I sempre ha tingut especial atenció a obrir-se a les dues llengües de la 
Catalunya actual, amb un afecte natural envers el castellà, ja que era la 
seva llengua materna. Així, en el darrer viatge a Madrid -el desembre del 
2001, amb motiu de rebre l'Honoris Causa de la Universitat de Teologia de 
Comillas-, presentà al Cercle de Belles Arts la traducció de les seves memò-
ries: Memorías de casi un siglo. 
Potser no cal dir que qui ha estat tants anys dins la Companyia de 
Jesús, d'origen ignasià, és a dir del sant que va estar tan determinat pels 
orígens i el fi de la vida -com bé reflecteixen els exercicis espirituals-, 
entén només la vida d'aquesta concepció estant, de segell ben humanista. 
203 
JULIÀ BUTINYA 
Però potser cal tenir-ho en compte encara més vivament quan -no ente-
nent res de teologia, però sí des de l'especialitat de l'humanisme filològic-
observo que ais humanistes els preocupa molt especialment la missió 
humana, val a dir el recorregut de l'home per la història i la seva significa-
ció; i això ens podria explicar llur afecció pel De Civitate Dei, obra que jus-
tament -torno a remetre'm a la meva darrera entrevista- suspirava recor-
dant-la, en concret la versió filtrada pels comentaris de Lluís Vives. 
Per a una aproximació a la seva figura recomanaria, bé el número 
monogràfic (Suplementos 23, "Temas de varia historia") que li dedicà 
"Anthropos" el 1990, on es recullen treballs seus molt significatius -alguns 
sobre l'humanisme en són claus-; o bé el n° 112, on diferents personalitats 
tracten de Batllori sobretot com a historiador ("Una historiografia puntual 
de la cultura occidental") i on reconeixem el concepte humanista que tenia 
de la ciència històrica. També se'ns hi permet copsar el moviment de l'hu-
manisme a través de la cultura catalana i viceversa, o bé se'ns fa entendre 
millor Europa: la profunda diversitat i unitat europees, l'essència de la qual 
és d'acollir, afavorir i respectar la íntima i radical pluralitat de les seves 
gents, cultures, llengües i valors. 
Encara caldria recomanar el recent llibre La saviesa de Batllori -ja citat-
, els autors del qual -personalitats del món científic català: E. Marín, A. 
Hauf, M. Navarro Sorní, J. Solervicens, J. Bada, A. Mestre, R Cantús, J. 
Massot i Muntaner, H. Raguer i E. Duran- expliquen molt resumidament els 
temes que componen la seva magna obra, la qual altrament, malgrat ser-
ne bons coneixedors, difícilment arribem a assimilar en la seva totalitat. 
Actualment s'estan arreplegant -a l'estil d'aquest darrer llibre i no com 
a ressenya- els continguts dels cinc primers volums de la seva Obra 
Completa i dels números d"'Anthropos" recentment esmentats, per part 
dels següents doctors o professors de matèries d'Humanitats (Filologia, 
Filosofia, Teologia, Sociologia i Polítiques) a les Universitats de Madrid: 
Júlia Butinyà, Paloma García Picazo, M^ Angeles Navarro, Joan Ribera i 
Josep-Antoni Ysern. 
Donem relació de les seves obres completes, publicades per l'editorial 
valenciana 3 i 4, que es començaren a publicar en 1993:1: De l'Edat Mitjana, 
II: Ramon Llull i el lu-lisme, III: Arnau de Vilanova i l'arnaldisme, IV: La família 
Borja, V i VI sobre l'Humanisme i el Renaixement, on s'inclou l'estudi de les 
Reformes. Aquests aspectes constitueixen potser la seva contribució més 
204 
MIQUEL BATLLORI, HUMANISTA 
innovadora, ja que hi defensa un Renaixement peninsular, que arrenca dels 
antecedents medievals i comprèn des de finals del segle XIV fins a Vives i 
Servet, per la Corona d'Aragó, junt amb les manifestacions de l'humanisme 
i renaixement portuguès i del espanyol, al qual dedica el més gran nombre 
de pàgines. 
Al segle XVIII corresponen els volums següents: VII: Baltasar Graciàn i 
el Barroc, moviment que continua en el VIII. A partir del IX, els cinc 
següents tracten de l'època de la Il·lustració (el X: Els catalans en la cultura 
hispanoitaliana, XI: Història, classicisme i Filosofia, XII: Estètica i etnografia al 
segle XVIII), època que pot estendre's al XV: Història i mite de la intervenció 
dels jesuïtes en la independència d'Iberoamèrica. Els temes americanistes ocu-
pen el XV (suara esmentat) i el XIV: Iberoamèrica: del Descobriment a la 
Independència. 
A l'etapa contemporània es dediquen els XVI, XVII i XVIII: Filosofia, 
estètica i política del Vuit-cents al Nou-cents, Galeria de personatges i Església i 
Estat durant la II República. 
Si bé no poden oblidar-se altres aportacions de tant de pes com els 4 
toms (amb un total de 9 volums, en col·laboració amb V. M. Arbeloa) de 
l'Arxiu Vidal i Barraquer, la consulta del qual -segons atesta Albert Hauf, 
de l'època en què era professor a Gran Bretanya- fomentava àdhuc l'interès 
pels cursos de català. Aquesta documentació és un punt neuràlgic i molt 
ric per tal d'entendre, des d'una posició moderada, les difícils relacions 
entre l'Església i l'Estat en aquells anys difícils anteriors a la guerra; de fet, 
doncs, permeten llegir millor els fets històrics. 
Tampoc no es pot deixar de banda la seva contribució a la Grande 
Antologia Filosòfica italiana, que va realitzar amb García-Villoslada, innova-
dora tant pel que té de síntesi com pel plantejament conjunt de l'àmbit 
hispànic, és a dir de la Corona d'Aragó, Castella i Portugal. 
Moltes d'aquestes investigacions devien procedir d'una aguda curio-
sitat. EI desembre del 2001, a Madrid, va assistir encara, a la Universitat 
Complutense, a una conferència de Germà Colon sobre un complex tema 
d'especialitat filològica, tot al llarg de la qual no va parar de prendre 
apunts. 
S'ha fet proverbial el seu tarannà, tolerant i obert, així com famoses -
a través dels mitjans de comunicació- algunes expressions seves. Citaria el 
fet de referir-se a la guerra incivil o a la idea del pèndol històric, la seva 
205 
JULIÀ BUTINYA 
actitud de transhumància espiritual i cultural pel marc europeu, el màxim res-
pecte a la llibertat intel·lectual, un posat vital valentament crític, una ferma 
i ben cultivada curiositat d'esperit, una àmplia ductilitat de consciència i 
sobretot l'humorisme transcendental amb què reconeixia mirar les coses. 
Aspectes que van quedar ben recollits a l'entrevista a la qual es va dedicar 
una bona part del semanal d"'El País" (28 de juliol del 2002) i que impreg-
nen més àmpliament els seus Records de quasi un segle (2000), obra de tan 
bon llegir. 
D'aquest bell llibre caldria aclarir que no són pròpiament unes memò-
ries ja que, a l'avançada, el professor Batllori ens adverteix des d'una nota 
preliminar que, de fet, no ha escrit unes memòries, ans ha deixat memòria 
d'alguns fets que podrien interessar. Es un llibre molt i molt amè -perso-
nalment, segons li vaig dir, em fa recordar les memòries de Sagarra, que 
precisament ell havia prologat-, fruit d'una gènesi molt peculiar, perquè és 
el resultat de les gravacions que van fer de llurs converses dues historia-
dores, Cristina Gatell i Glòria Soler, Tot s'hi veu contemplat des del mira-
dor privilegiat dels noranta anys; en conseqüència, hi és tot el segle XX. 
M'atreviria a dir que, si els seus escrits responen a l'actitud pròpia d'un 
humanista, aquest llibre -més lliure i més natural que els altres, d'estudi-
es mostra ja amb tonalitats renaixentistes. No és, doncs, una obra d'estu-
di però expressa ben bé el goig d'haver viscut una vida d'estudi. 
Ens conta coses de la infantesa, del món tan fascinant d'aquells 
començaments de segle, i coses més íntimes, com ara les conseqüències 
que tingué aleshores la seva "punyent actitud crítica", en moments en què 
suraven la intransigència i la intolerància, al món en general i a l'eclesial 
en particular. Tot i que l'època i el cas són diferents pot ser escaient de 
recordar ara el jesuïta banyolí, de qui també vaig escriure en aquesta revis-
ta amb ocasió del centenari de la seva mort, el 1999.^ Podríem comentar 
també que el 2002 ha estat aprovada la causa de beatificació de la cofun-
dadora de les Serves de Sant Josep, Bonifacia Rodríguez de Castro, així 
com podria afegir que la menció d'aquest darrer fet relatiu al P. Butinyà 
constituí les darreres paraules del nostre últim diàleg. 
'En el centenari de Francesc Xavier Butinyà, autor de la Renaixença, "Annals de l'Institut d'Estudis 
Gironins" XL (1999), pp. 287-308. Hi valorava que Butinyà va seguir fidel i obedient als seus supe-
riors fins a la seva mort, havent tingut greus problemes a causa de les seves fundacions. 
206 
MIQUEL BATLLORI, HUMANISTA 
Batllori presentava clars signes de mediterraneïtat: estimava la con-
versa -que, sense degenerar mai en loquacitat, dominava com un mag- i se 
li injectava energia només en recordar Roma o se li il·luminava el rostre en 
parlar del vent de mar fpotser sigui adient d'especificar que al moment a 
què em refereixo amb aquest últim detall parlàvem precisament de la costa 
gironina, en concret del primitiu establiment hoteler de la costa brava. Can 
Poldo, que li va quedar pendent de visitar). Signes de joventut i vitalitat, o 
de sensibilitat estètica, que segellen bé aquesta vella cultura i que ell va 
absorbir en profunditat, en gran part gràcies a les seves lectures, sobretot 
l'obra dels grans autors del passat, la qual inclou els clàssics catalans, que 
no deixà mai de tenir presents. 
Si és molt difícil traduir un text, així mateix es fa difícil recompondre 
en justícia els trets de les persones que hem perdut; així que passa el 
temps, les transfigurem, la qual cosa no vol dir exactament desfigurar-les, 
cosa que ja fem tots en vida a causa de la naturalesa del mateix coneixe-
ment humà. Però la voluntat d'autenticitat de la tasca traductora és un 
desig molt propi dels humanistes, els quals ens han deixat traduccions 
amb un sentit i voluntat de rigor quant a la transmissió del text o bé ens 
han transvassat -gràcies a les seves tècniques literàries i imitationes- els 
continguts del que desprenien o entenien dels autors clàssics. Doncs, 
aquest tret d'afany de fidelitat i pervivència el pouem també a les obres del 
professor Batllori, on es recullen sovint galeries de personatges del nostre 
temps -com ara el retrat de l'historiador Jaume Vicens i Vives, per esmen-
tar el d'un bon amic seu-, tot destacant fets que convé que visquin o es 
recordin i que de la seva mà d'historiador exigent podem anar segurs de 
rebre de primera mà. 
Potser s'haurà adonat ja el lector que en el darrer paràgraf s'amagava 
una aspiració d'incorporar-me a aquesta tradició d'autenticitat, dins de la 
qual hauria volgut saber explicar una mica perquè és just d'atribuir-li a 
Batllori el qualificatiu d'humanista. 
207 


Miquel Batllori, humanista

https://dugi-doc.udg.edu/bitstream/10256/6907/1/54563.pdf

Miquel Batllori, humanista

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert