Anglada i d'Abadal, M. Àngels

Revistes Catalanes amb Accés Obert

NOTES SOBRE DOS POETES 
LLATINISTES EMPORDANESOS 
PER 
MARIA ÀNGELS ANGLADA 
Institut d'Estudis Catalans 
Només una amistat ja llarga en anys amb la Dolors, nascuda quan es-
tudiàvem a la Universitat de Barcelona, justifica que prengui la paraula, ja 
que no sóc cap especialista. Potser m'ho recriminaria el Ciceró del tractat De 
senectute que recomana quicquid agas, age pro uiribus; però de segur que 
m'ho aprovaria el Ciceró de De amicitia perquè la Dolors i jo hem menjat 
juntes, per dir-ho com ell, molts modis de sal. 
L'Empordà sempre ha estat terra de llatinistes; recordem, per no anar 
més enrere, Joan Malagarriga i de Reard, comte de Creixell, al segle XVIII, 
membre de l'Acadèmia dels Desconfiats -després Acadèmia de Bones Lle-
tres- on pronuncià una conferència en català sobre Tàcit. Al nostre segle, són 
remarcables les traduccions de Josep Maria Llovera, fill de Castelló d'Empú-
ries, autor de Versions de l'obra completa d'Horaci, així com de traduccions 
dels himnes litúrgics i de Quinze rapsòdies de l'Ilíada d'Homer. També era 
empordanès, de família arrelada a Figueres, ciutat on sojornà sovint, Joan 
Mínguez i Delfís, que als vint-i-tres anys va traduir per a la Fundació Bernat 
Metge les Elegies de Tíbul i les de Properci. 
Em plau recordar aquí el qui va ser catedràtic nostre, Marià Bassols de 
Climent, igualment empordanès, com ho advera el poema de Carles Fages: 
Salut, casa de Climent 
nissaga d'abats i bisbes, 
governadors, gent de lleis, 
poetes i llatinistes. 
Em referiré també al breu testimoni d'un pagès, abans de comentar dos 
poetes, excel·lents coneixedors del llatí i que en reflecteixen l'empremta: Sebas-
tià Casanovas i Canut, autor de les Memòries d'un pagès del segle XVIIl·. 
1 Sebastià Casanovas i Canut, Memòries d'un pagès del segle XVÍII, Barcelona 1978. 
235 
MARIA ÀNGELS ANGLADA 
Quan lo dit Canut, mon avi, anava en alguna part, sempre també me feia se-
guir, perquè se tenia molt per gros quan me veia argüir amb altres, de tal manera que 
una ocasió anàrem amb lo dit mon avi a Girona, i posàvem a casa del senyor Esteve 
Andreu, i veient est senyor que per l'edat que tenia sabia molt, perquè allí jo argüí 
amb diferents estudiants, i altra que en la casa de dit senyor hi havia un capellà molt 
jove, i est capellà sabia molt, perquè tan jove com era lo dit capellà, era estat mestre 
de Gramàtica a Girona, i est de la dita Gramàtica me provà tant i tant, de tal manera 
que amb lo repetir de Ciceró arribàrem a tenir unes fortes raons, suposat ell me volia 
pretenir una cosa contrària, però tan criatura com era jo, de lo que sabia no mirava 
cortines a ningú, i me seria fet trinxar abans d'amollar, si jo sabia que tingués raó, i a 
l'últim lo dit capellà me digué: "Fill, tu tens raó, i d'això no te n'agraviis, perquè sols 
ho he fet per provar-te", i llavors lo dit capellà digué: "no he vist una cosa tan rara de 
saber-se explicar una criatura com fa aquest xic, i és cert que si ell persevera i no té 
desgràcia de ninguna cosa ha d'arribar a ser molt docte". 
El nostre pagès va haver de deixar els estudis a tretze anys, en morir 
la seva àvia, però de segur que sense aquesta formació no hauria escrit mai 
les seves memòries, i ens hauríem perdut l'tínic testimoni d'un camperol que 
treballava la terra adelerat enmig de greus problemes econòmics i encara te-
nia esma d'escriure. 
El primer poeta a què em refereixo és Mossèn Joan Planas i Feliu; si-
tuem-lo d'antuvi en el context de la Renaixença a través de dues cartes de Ja-
cint Verdaguer:^ 
De Verdaguer a Josep Franquet i Serra (llibreter de Girona) 
Barcelona, 7 de febrer de 1896 
Mon bon amich y confrare: 
Com la mort fa de les seves en aquestes terres de Girona! Deu los tinga al cel 
als Srs. Girbal y a Mossèn Planas! 
Quan m'enviaren el periòdich anunciant sa mort, no feya gaires dies havia 
vingut a aconsolar-me en aquesta casa, ahont vós fóreu dels primers a dur-hi consol. 
Poch pensava jo que no ens veuríem més. 
Me recità de memòria una faula seva que semblava feta per mi en les presents 
tribulacions. Me faríeu el favor d'envia'm, si us és possible trobar-la? Son títol era 
"L'àliga y lo rossinyol". Tal vegada s'estamparà amb alguna altra poesia que se m'ha 
dedicada aquexos temps. 
Grans mercès per la defensa que heu feta de mi per Girona. 
Deu vos ho pach, ja que no pot vostre amich de cor 
Jacinto Verdaguer, pbre. 
2 Epistolari de Jacint Verdaguer, Volum IX (1894-1896), a cura de J.M. de Casacuberta i J. 
Torrent i Fàbregas, Barcelona 1986. 
236 
NOTES SOBRE DOS POETES LLATINISTES EMPORDANESOS 
De Verdaguer a Cosme Vidal 
Barcelona, devers 10 de febrer de 1896 
...Veli'n aquí dues altres, de poesies; la una és d'un capellà poeta que acaba 
de morir y era dels qui em defensaven en l'Ampordà... 
Els poemes de l'autor que ens ocupa van ser editats tal com esmento: 
Semprevives. Poesies de Mossèn Joan Planas y Feliu, Figueres, Imprempta 
de "La Veu de l'Empordà", 1910. Pròleg de Mossèn Joseph Pou y Batlle, de 
Girona. 
Es publicaren gràcies a l'interès de la seva germana, Concepció Pla-
nas. Mossèn Joan Planas i Feliu nasqué a Santa Coloma de Farners, el 12 de 
juny de 1847, estudià al Seminari de Girona; va ser vicari de la parròquia de 
Figueres, ecònom de Begur, i després rector altra vegada de Figueres -per 
oposició- on restà fins a la seva mort, el 5 de gener de 1896. L'any 1881 
fundà i dirigí el setmanari "La Vetllada", publicat a Girona, i, segons notícies 
de Mossèn Josep Pou, el primer setmanari català editat en aquesta ciutat^. 
El volum de Semprevives consta de 41 poemes, 38 dels quals són poe-
sies originals, dues traduccions d'Horaci, i una "imitació de Lammartine", 
amb mots de l'autor. 
Els poemes d'Horaci que traduí Mossèn Planas són el famosíssim 
èpode n, Beatus ille qui procul negotiis, i l'Oda XIV del llibre segon, Eheu 
fugaces, Postume, Postume I labuntur anni.... Em permetreu de llegir-vos els 
primers versos d'ambdós poemes: 
Ditxós qui lluny del mundanal bullici 
Tal com la gent de l'avior vivia, 
Llaura amb sos bous la paternal hisenda 
Lliure del tot de la punxant cobdícia. 
Com podeu observar, el traductor s'ha decantat vers el decasíl.lab ca-
talà, amb rima assonant en els versos parells. En canvi, en la versió de l'oda 
ha triat l'estrofa de quatre versos amb rima perfecta: 
Ay Posthum, mon amich, quan amb prestesa 
passen los anys! Ni'l sentiment detura 
Les arrugues del front, ni la vellesa 
Que avansa sens pietat, ni la mort dura. 
5 En tot cas, un dels primers; el precediren dues publicacions humorístiques, "Allò" i "El 
punt de les donas (sic)" segons Joan Guillamet, La premsa de les comarques gironines, Ed, Selecta, 
Barcelona 1977. 
237 
MARIA ÀNGELS ANGLADA 
No m'he proposat de fer-ne una anàlisi completa ni una crítica, de les 
traduccions del rector figuerenc, sinó adduir-ne alguns exemples que em 
semblen dignes d'esment; d'antuvi diré que, al meu entendre, és més interes-
sant la del Beatus ille, que presenta una gran riquesa de vocabulari i alguna 
troballa saborosa, com la traducció de uomerem inuersum per "capgirada re-
11a", o l'empordanesa "citra". 
Pel que fa a la afra auis, que François Richard tradueix per "pintada", 
Planas l'anomena "la polla índia", i Vattagen ionicus el faisà jònic - el fran-
colí. Crec que en el primer cas, és més exacte el mot pintada, car és d'origen 
africà, l'ocell. El nom de faisà de la Jònia, en canvi, fidel a l'original llatí, és 
molt avinent per al francolí; encara avui el francolí viu a Xipre i a l'Àsia Me-
nor; dissortadament va desaparèixer dels Països Catalans, aquest ocell com-
parable a la perdiu, a causa de l'excessiva cacera"; era una presa cobdiciada i 
fàcil d'atrapar. Els reis catalans eren molt afeccionats a aquesta mena de ca-
cera, i dictaren sovint decrets per protegir el francolí, amb un llarg període 
de veda; encara ho fa l'arxiduc Carles d'Austria al segle XVIII. Espero que 
em disculpareu aquest excursus sobre d francolinus francolinus, motivat per 
la meva gran afecció als ocells. 
Tornant a Mossèn Planas, es pot afirmar que la seva versió té la virtut 
de la concreció en les paraules, i, si alguna us pot semblar a la primera lectu-
ra menys fidel, el seu sentit resta justificat pels versos que la segueixen. Així, 
en aquesta estrofa tan reeixida: 
Plau descansar ja en l'arrelada molsa, 
Ja sota l'ombra d'una vella alzina, 
Mentre del cim d'esqueis salten les aigües. 
En les obagues los aucells refilen 
Y les fonts cristallines remoregen. 
Tot lo que al son tan dolçament convida. 
El mot "esqueis", tan concret, "clap de roca que presenta una superfí-
cie clivellada", que tradueix, un xic lliurement, ripis, se situa perfectament 
en el context del segon vers que el segueix, fontesque lymphis obstrepunt 
manantibus, ja que sense claps de roca viva el soroll de les font no seria res-
sonant. 
Així mateix el sentit i fins i tot gairebé la música de boues collo tra-
hentes lànguida queda ben reflectit en el vers "veure los bous com amb pau-
Ha estat reintroduït a l'Espluga de Francolí. 
238 
NOTES SOBRE DOS POETES LLATINISTES EMPORDANESOS 
sada empenta". I hem de recordar que Mossèn Planas no tenia els mitjans lè-
xics de què els escriptors i traductores hem disposat després; tenia, però, la 
llengua viva al seu abast i un afinat sentit per triar entre aquesta "paternal hi-
senda" del català. 
Pel que fa al Carmen de Pòstum, tan sols adduiré la darrera estrofa: 
Cécubs que guardes amb cent claus reclosos 
Un hereu més rumbós beurà amb delícia 
Y'l sol arruixarà amb vins més preciosos 
Dels qu'alegran la cena pontifícia 
Aquest vi dels pontífexs romans, és el que el doctor Joan Bastardas 
associa al vi aigualit del bisbe i protector de l'Arxipoeta en la seva interes-
santíssima Nota sobre la recòndita presència de la poesia clàssica en la líri-
ca llatina del segle XII, publicada a la miscel·lània d'homenatge a Martí de 
Riquer. 
(1902-1968) 
El poeta Carles Fages de Climent tingué les seves arrels familiars a 
Castelló d'Empúries i la Selva de Mar, encara que va néixer a Figueres. En-
tre els seus llibres esmentaré Les bruixes de Llers, Primer i segon llibre de 
sonets, Balada del Sabater d'Ordis, i Climent; es doctorà en Filologia Clàs-
sica amb una tesi sobre el paisatge en la poesia d'Homer. Té encara molts 
poemes inèdits, entre ells els populars epigrames -influència de Juvenal, pot-
ser- i un llarg poema èpic titulat El somni de Cap de Creus. 
Ultra el recurs sovintejat al mite grec, sobretot en la Balada del Saba-
ter d'Ordis, es complau en els cultismes llatins com a forma d'èmfasi poètic. 
Gran cisellador del vers, excel·lent coneixedor de la llengua, no vacil·la a 
agermanar en els seus sonets els mots de caire popular amb les formes més 
artitzades, i no ho fa per necessitats mètriques, sinó per elecció estètica. Un 
exemple n'és el poema "Crepuscle" (II) 
Treu lluc la tòria escadussera, 
amb ull d'espart la mula mou la sínia 
i, episcopal, esclata l'albergínia. 
Un enciam de vidre esponja l'era. 
Ara és l'instant que un núvol guia Phebus 
i la quadriga se l'enduu un efebus. 
239 
MARIA ÀNGELS ANGLADA 
Aquest contrast -o unió entre l'estil gracilis i el grauis es troba natu-
ral quan s'ha conegut el poeta, o bé en llegir el discurs que pronuncià davant 
dels seus convilatans de Castelló d'Empúries: "De vegades, a mitja tarda, 
amb els guants i les espardenyes, enfilo el corriol dels horts, tota vora del rec 
del Molí, d'una finor de reflexos incomparable". 
Com a curiositat afegiré que arribà a crear l'adjectiu sinal.lagmàtic, 
grecisme que no crec que hagi fet servir cap més poeta. 
En el sonet XII del Primer Llibre, on trobem el record d'Horaci, no 
empra cap forma moderna per evocar el seu Beatus ille sinó que deixa l'ad-
jectiu beat, prescindint de les seves connotacions: 
(XII) 
Beat aquell qui pot amb verda molsa 
del propi bosc afaiçonar el pessebre 
Trobem també les formes venust (IX), igni (X), vetust (XXVIII), eglo-
gals (XII), senectut (III), urbs (2,VI), argentifers (VIII), arúspex (XXIII), 
connubi (2, XIV), totes elles en els seus sonets. El ressò llatí de vegades en-
cara és més insistent, com en el "Sonet nupcial" dedicat a la filla: 
Canti el cor estrofes d'Ovidi. 
Rep el pare l'òscul de costum. 
En el poema "Elegia a les amades mortes", encapçalat amb una cita 
bíblica llatina, Atollite portas principes uestras, del salm XXIII, el poeta hi 
introdueix la forma inusual i arcaica "puel.les" en el context d'un estil grauis 
amb la nota irònica de "canyiules" 
Obriu, prínceps, les portes de la ciutat que brunz 
pel vent de les sagetes: les puel.les colltortes 
per la mort, ressorgeixen al pas de les escortes 
dels cavallers canyiules de rutil.lants perpunts. 
L'únic poema del llibre emmarcat a Barcelona, és dedicat a la "Plaça 
del Rei" i al record de la ciutat romana i del mont Tàber: 
Plint esvaït de Júpiter romà, 
Tàber vetust, seny de Favència Pia 
on seny té el sentit mariner de senya, punt de referència, senyal. 
Situat en aquest context, ja no ens fa estranyesa topar amb un poema 
tot ell inspirat en l'anècdota transmesa per Aulus Gel·li, II, 12, de Les nits 
240 
NOTES SOBRE DOS POETES LLATINISTES EMPORDANESOS 
àtiques, ens conta que el cònsol Cató, el vencedor d'Empúries, és derrotat 
per la tramuntana: Cercius, cum loquare, buccam osbtinet. El sonet duu per 
títol "El pou de Cató" i val la pena de recordar-lo sencer: 
Fa dos mil·lenis, frec de la muralla, 
vora aquest pou, Porci Cató solia 
contemplar un bleix de sol en agonia 
crepuscular. De la recent batalla 
oblidadís de murtra, s'emmiralla 
en l'esbarjós cristall de la badia. 
Els triumvirs li feien companyia, 
recés del vent que xiula, brunz i calla. 
El vencedor s'allisa les purpúries 
gires de llana de la toga. -Sense 
la tramuntana, fora bella Empúries 
-diu- aquest buf que ni el Senat pot vèncer. 
Mentre una rauxa irònica traboca 
quasi el trirrem, i al cònsol clou la boca. 
Apèndix 
Joan Planas i Feliu 
Oda II de les Epodes 
Ditxós qui lluny del mundanal bullici 
Tal com la gent de l'avior vivia. 
Llaura ab sos bous la paternal hisenda 
Lliure del tot de la punxant cobdícia. 
Ni mou son cor lo fer clarí de guerra 
Ni tem del mar les bramulantes ires, 
Y fuig dels plets y les soberges cases 
Hont los potents de la ciutat habitan. 
Mes ell n'ajunta ab enlairats pollancres 
Pàmpols nascuts de la sarment vehina, 
O del arbre podant la branca inútil 
L'empelta amb tanys de més gentil florida. 
O'ls mugidors remats joyós contempla 
241 
MARIA ÀNGELS ANGLADA 
Que errants pastoren per la vall joliua, 
0 l'expremuda mel posa en les gerres 
O tondeix les ovelles enflaquides. 
O quan son cap guarnit de dolses fruites 
N'aixeca Auctumno per los camps y vinyes, 
Gosa trencant les empeltades peres 
Y lo rahim de purpuroses tintes. 
Dons qu'ofereix a tu, Príap alegre, 
Y a tu, lo vell Silva que'ls termes guies. 
Plau descansar ja en l'arrelada molsa, 
Ja sota l'ombra d'una vella alsina, 
Mentres del cim d'esqueis salten les aigües. 
En les ubagues los aucells refilan 
Y les fonts crestallines remorejan, 
Tot lo qu'al son tan dolsament convida. 
Mes quant l'any hivernés del tonant Jtípiter 
Plujes y neus sobre la terra envia, 
O empeny d'así d'allà ab sa canillada 
Als fers senglars vers lo parany que'ls priva, 
O para en lleuger tronch les fines teles 
Pels tords engolosits trampa amanida; 
Y a la poruga Uebra y a la grua 
Caygudes en lo Has caça amb delícia. 
^Qui los crudels neguits que l'amor dóna 
Entre eixes pures diversions no oblida? 
Y si casta muller cuyda la casa 
Y'ls dolsos fills, com la muller Sabina 
O, com del bon treballador d'ApuUa 
L'esposa per los sols emmorenida. 
Y'l foc sagrat d'antics boscays arregla 
Al punt que son marit cansat arriva; 
O tancant en la cort l'alegra ovella 
Dels plens mugrons la dolça llet destila 
Y amaneix les viandes no comprades 
Tranyent lo vi de l'any en dolça citra. 
No'm plauen més les ostres de Lucrino 
Ni'l turbot o l'escar, si algun n'arriva 
De los mars de llevant, quant la tempesta 
242 
NOTES SOBRE DOS POETES LLATINISTES EMPORDANESOS 
Al temps d'hivern a nostra platja'ls tira: 
Ni la polla índia ni'l faisà de Jònia 
Cumpleixen lo meu gust tant com l'oliva 
Collida de les branques ufanoses 
O la rosella que en los prats se cria 
Y la malva pel cos tan saludable 
O'l xai que en les Termals se sacrifica, 
O'l cabrit arrencat a la Uopada; 
Y en mitg d'eixos brenars, quina alegria! 
Véurer com les ovelles cap a casa 
Tipes de pasturar corrents caminan 
Véurer los bous com amb pausada empenta 
La capgirada rella amb pausa arrian, 
Y a la llar resplandent voltan la colla 
D'esclaus, servey d'una potent família." 
Quan hagué dit això l'usurer Alphius, 
Ja a punt d'emprendre la pagesa vida, 
Recull al fi de mes sos interessos 
Y al mes entrant ja'ls torna y negocia. 
243 


Notes sobre dos poetes llatinistes empordanesos

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert