Delgado, Manuel

Revistes Catalanes amb Accés Obert

247
Quan parlem de patrimoni col·lectiu se
suposa o s’hauria de suposar que ho
fem d’allò que una generació hereta d’a-
quella que la precedí, o, si es vol, allò
que un grup que es percep i és perce-
but com a tal ha d’administrar i cedir
després als seus continuadors; les seves
propietats, però no només en el sentit
de les seves possessions, sinó en el de
conjunt d’allò que li resulta propi, les
seves qualitats, allò que el dota de par-
ticularitat. en lluny d’aquestes defini-
cions, les iniciatives i discursos polítics
derivats de la idea hegemònica del que
és i del que no és digne de ser qualifi-
cat com a “patrimoni cultural” solen
atendre elements suposadament idio-
sincràtics, nusos o nuclis forts que es
presumeixen capaços de remetre a un
passat compartit per una certa comu-
nitat; trets arquitectònics o urbanístics
que mereixen ser ressaltats en detri-
ment d’uns altres que es rebutgen o
senzillament passen desapercebuts.
Subratllats en la seva ubicació natural,
però sobtadament museïtzats, es con-
sidera que aquests elements espacials
posats entre cometes i realçats expres-
sen eloqüentment virtuts col·lectives
que han de durar, ingredients dels quals
–s’insinua– depèn la pervivència matei-
xa del grup que els exhibeix com els
seus atributs extensius.
És així que certs aspectes de l’espai
social reben un tracte singular en ser
integrats en la llista del que s’estableix
que és patrimoni cultural o històric.
Fragments de la forma urbana o del pai-
satge rural són enaltits i protegits pel
seu valor com a testimoniatge d’un pas-
sat o d’un present que es consideren
salvables o rescatables. Seccions de la
trama de carrers i places d’una ciutat o
d’un poble o construccions que s’aixe-
quen en contextos més o menys urba-
nitzats poden aparèixer ressaltats en
els mapes turístics o en les guies ofi-
cials, indicant la presència d’edificacions
singulars, monuments característics o
vies reputades pel seu pintoresquisme
i, per això, salvables de la desconside-
ració oficial o dignes de ser rescatats
de l’apatia pública. I no ja sols edificis
concrets, sinó barris sencers poden ser
enaltits per algun factor significatiu que
els fa dignes de ser tinguts en conside-
ració. De fet, s’experimenta en els úl-
tims temps una tendència a monumen-
talitzar centres urbans complets i hi ha
ciutats que han estat íntegrament tema-
titzades per fer-ne pols d’atracció del
turisme de masses o l’interès inversor.
En tots aquests casos, no és exacta-
ment l’espai social i allò que conté o
que hi transcorre el que es considera
manifestació d’una determinada perso-
nalitat col·lectiva. Més aviat es podria
dir que és una selecció d’elements aguts
del paisatge el que es dictamina que
resumeix una adscripció sentimental o
identitària, per molt que a la pràctica
no es tracti més que d’un mer reclam
turístic o institucional.
Fou per anar més enllà d’aquest tipus
de perspectives que es va convocar, el
29 i 30 de març de 2009, el II Simposi
Antropologia dels Carrers, organitzat
pel Grup de Treball Etnografia dels
Espais Públics de l’Institut Català d’An-
tropologia. Va ser a la Facultat de Geo-
grafia i Història, al Campus Raval de la
Universitat de Barcelona, sota els aus-
picis del seu Departament d’Antropo-
logia Cultural. Al llarg de dos dies van
anar succeint-se un seguit d’interven-
cions, cadascuna de les quals resumia
treballs duts a terme amb el suport del
Centre de Promoció de la Cultura Po-
pular i Tradicional de Catalunya del De-
partament de Cultura i Mitjans de
Comunicació, destinades al seu Inven-
tari del Patrimoni Etnològic de Catalu-
nya, que continua posant de manifest la
seva visió plural i oberta del que mereix
ser reconegut com a cultura popular i
nacional catalana. Precisament l’objec-
tiu de la trobada era presentar una pan-
oràmica general de l’heterogeneïtat i la
versalitat de les recerques IPEC, un bon
nombre de les quals han tingut com a
tema comú pràctiques socials per a les
quals el carrer i la plaça no constituïen
mers escenaris passius, sinó que eren
protagonistes centrals i participants en
els esdeveniments que hi tenien –mai
millor dit– lloc.
Algunes aportacions van tenir directa-
ment a veure amb la dimensió més alte-
rada i creativa de les apropiacions
socials d’espais urbans, com les que
feren dos grups de treball de l’ICA:
Contraplano-Laboratori d’Acció Docu-
mental (“Els esmoladors de ganivets.
Demarcació mòbil del territori urbà”,
de Diana Arías, i “Espai urbà i gènere:
recorreguts sonors i fotogràfics de les
usuàries de la plaça Catalunya, a Bar-
celona”, de Nadja Monnet) i Etnografia
dels Espais Públics (“Imaginaris practi-
cats: remodelació urbanística i recons-
trucció simbòlica de l’espai urbà al bar-
ri del Raval”, de Caterina Borelli, i
“Do-nes del carrer. Immigració, canvi
L’espai públic com a patrimoni cultural.
II Simposi Antropologia dels carrers
(Barcelona, Universitat de Barcelona
29-30 de març de 2009).
Manuel Delgado
04 RECERQUES 243 a 259:Layout 8  24/3/10  07:08  Página 247
urbanístic i prostitució a Barcelona”, a
càrrec d’Alberto López Bargados, Jor-
di Carreras i Eva Sirvent). En la línia de
subratllar la importància d’indrets el
valor dels quals el determina la forma
com esdevenen o han esdevingut marc
actiu d’una intensa sociabilitat pública,
sentírem les comunicacions “Bodegu-
es de Barcelona: espais de mirada crí-
tica sobre el procés de transformació
urbana”, presentat per Olga Llobet,
Laura Camps i Bernat Fàbregas, de l’As-
sociació per la Recerca i l’Estudi de la
Cultura Catalana L’Escambell, i “Safa-
reigs o rentadors públics a l’Alt Empor-
dà”, per la geògrafa Sílvia Urgell.
Esment a part mereixen dues aporta-
cions ben particulars. D’una banda la de
Martí Marfà, del Grup d’Exclusió i Con-
trol Socials (GRECS-UB) titulat “El pen-
tecostalisme entre els gitanos catalans.
Pràctiques religioses i construcció de la
identitat en una congregació evangèli-
ca de Barcelona”, que era un intent
d’enriquir una encara pendent carto-
grafia del sagrat no catòlic a la ciutat, és
a dir un estudi sociogeogràfic dels llocs
de culte de les denominacions religio-
ses de nova implantació a Catalunya.
De l’altra, un informe sobre la dimen-
sió polèmica de les dinàmiques de patri-
monialització, exposat per Eliseu Car-
bonell, de l’Institut Català de Recerca
en Patrimoni Cultural i relatiu a una
població del Maresme: “Patrimoni i
usos socials de la platja de Sant Pol de
Mar”.
Un altre terreny conreat va ser el que
contemplà la cultura popular i tradi-
cional en clau al mateix temps espacial
i històrica. I així “Els Cors de la Barce-
loneta”, de Josep Maria Solé Soldevila,
del Departament d’Història Contepo-
rània de la UB; “Els jueus i les jueves del
Mercat de Sant Antoni, 1882-1939”,
per Maite Ojeda, del Departament
d’Antropologia Social i Cultural de la
Universitat Autònoma de Barcelona; o
“Els ‘conjuntos de música moderna’ a
Barcelona (1962-68)”, per l’antropòleg
i periodista Guillermo Soler García de
Oteyza. No podia faltar un apartat
sobre l’àmbit festiu, potser aquell on
més clarament es percep fins a quin
punt la cultura popular és per damunt
de tot i preferentment cultura de car-
rer. Per a corroborar-ho, “Las políticas
públicas y las fiestas populares. Etno-
grafía de la Fiesta Mayor de Gracia”, per
Ana Moyano, de la Universidad de la
República de Uruguay de Montevideo;
“El Plens de la Patum”, de Rosa Cera-
rols, del Departament de Geografia de
la UAB, i “El paisatge sonor de la Set-
mana Santa a Catalunya. Les matraques
de campanar”, per Galdric Santana
Roma, de l’Escola Tècnica Superior
d’Arquitectura de Barcelona, de la Uni-
versitat Politècnica de Catalunya.
Tot aquest seguit d’indagacions sobre
el lloc del lloc –si se’ns permet el joc
de paraules– compartien la voluntat d’a-
llunyar-se de la simple enumeració d’en-
clavaments associats a una idea estreta
de cultura popular i tradicional i es fixa-
ven en entorns i contorns el valor dels
quals era taxat en funció de les apro-
piacions que rebien des de i al servei de
la vitalitat social. Era, per tant, la dinà-
mica interminable de les diferents
col·lectivitats que els empren o els van
emprar el que ha permès escollir per
al seu estudi punts i recorreguts, i no
l’homologació –al final sempre arbitrà-
ria– de la decisió de què és el que
mereix durar i què el que es deixarà
morir a mans del temps i la indiferèn-
cia pública.
El mèrit d’aquests treballs i el que els
feia sumables era, per tant, el fet d’ha-
ver propiciat un esbrinament a propò-
sit del patrimoni social i cultural que
subratllava els entorns construïts i els
indrets públics o semipúblics a partir de
l’activitat que coneixen o coneixien en
tant que tals, és a dir com a espais que
eren produïts per aquella mateixa acció
social que semblaven merament aixo-
plugar. En d’altres paraules, patrimo-
nialment parlant, habitatges, carrers,
places, edificis religiosos o civils, mer-
cats, platges, parcs, etc., no han estat
valorats en aquestes recerques a partir
de la seva condició de fons per a un
suposat colorit local, sinó com a suport
vivent d’una determinada expressivitat
col·lectiva.
248
04 RECERQUES 243 a 259:Layout 8  24/3/10  07:08  Página 248


L'espai públic com a patrimoni cultural. II Simposi Antropologia dels carrers (Barcelona, Universitat de Barcelona, 29-30 de març de 2009)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert