Castellanos Maduell, Eva

Martí Domènech, Cinta

Queralt Tomàs, M. Carme

Salvadó Poy, Roc

Vidal Arasa, Joan Francesc

Revistes Catalanes amb Accés Obert

217
La jota cantada improvisada ha
tingut, i encara té, en aquestes
comarques, una gran significació
social i cultural, especialment al
Baix Ebre i el Montsià. El princi-
pal objectiu de la nostra recerca,
realitzada en el marc d’un pro-
grama IPEC-Documentació per
part de l’Associació Amics de l’E-
bre, ha estat recollir la memòria
oral i documental d’aquest tipus
de cant,1 una tradició que tot i
estar fortament arrelada i viva en
aquest territori no comptava
encara amb un estudi sistematit-
zat.
Els cantadors, protagonistes del
nostre estudi, enversen, és a dir,
improvisen versos sempre sobre
una mateixa melodia; per això
tradicionalment també se’ls ano-
menava enversadors. Inicialment
les jotes estaven formades per
estrofes de quatre versos, més
tard van evolucionar a sis versos,
innovació atribuïda per la majo-
ria d’informants i la documenta-
ció al cantador de Sant Carles
de la Ràpita Agustí Domènech,
Perot (1879-1956). La forma mè-
trica, que es basa en versos hep-
tasíl·labs, està marcada per la
tonada i per l’estructura de la me-
lodia que els cantadors tenen
interioritzada. Als versos parells
la rima assonant hi és permesa, i
fins i tot els versos senars poden
ser lliures. La llengua emprada
generalment és el català, però
segons el moment històric, el
context social o el cantador ho
fan en castellà o bé barrejant les
dues llengües.
Les melodies d’aquests cants,
tot i estar acompanyades per ins-
truments polifònics, no tenen
referent tonal i coincideixen en
modalitat amb altres manifesta-
cions de la música popular de la
zona. La interpretació de la jota
cantada s’acompanyava antiga-
ment de dolçaina i tabal, i poste-
riorment –i fins avui en dia–
d’una rondalla, formació com-
posta per un nombre variable de
músics (anomenats popularment
tocadors o també les músiques)
amb instruments de corda pol-
zada, de vent i de percussió. Avui,
la base d’aquesta formació musi-
cal l’integren un cantador, un cla-
rinet i una trompeta en Sib,2 un
bombardí, una guitarra o dues i
un guitarró.
El període més àlgid d’aquesta
tradició musical, és a dir, de la jota
cantada improvisada a les Terres
de l’Ebre, l’hem d’emmarcar en-
tre finals del segle XIX i la primera
meitat del segle XX; els cantadors
eren d’extracció popular, majori-
tàriament de família pagesa, que
s’havien dedicat, encara que
només fos parcialment, a aquesta
activitat per aconseguir ingressos
complementaris. Les temàtiques
a les quals els cantadors han dedi-
cat i dediquen les seves jotes
varien amb els anys, però acos-
tumen a tenir un rerefons cenyit
als aspectes més transcendents de
la vida privada, com el festeig, el
matrimoni, el treball, etc., i col·-
lectiva: festes, devocions popu-
lars, etc. Solen cantar el que acor-
den prèviament, sobretot en les
sortides nocturnes per rondar per
les cases i els establiments, però
una característica que els és prò-
pia és que sempre han improvi-
sat a l’instant sobre qualsevol
tema que sorgeixi o se’ls demani
durant la seva actuació, fent gala
així de la seva gràcia, ingeni i ins-
piració.
Antecedents històrics
Una de les primeres referències
documentals en relació amb la
jota a les Terres de l’Ebre la tro-
bem a la visita pastoral, de 1734,
del bisbe de Tortosa Camacho a
Calaceit, localitat del Matarranya
lligada per proximitat i idiosin-
cràsia a la Terra Alta, en la qual
condemna diversos balls per con-
siderar-los pecaminosos, entre ells
la jota (SALVADÓ, 1998). La tra-
dició popular afirma que la jota
va baixar Ebre avall procedent de
l’Aragó, però el seu origen histò-
ric encara és una incògnita difícil
de dilucidar. Tanmateix, no és fins
La jota cantada improvisada
a les Terres de l’Ebre
Eva Castellanos Maduell, Cinta Martí Domènech,
M. Carme Queralt Tomàs, Roc Salvadó Poy,
Joan Francesc Vidal Arasa
Amics i Amigues de l’Ebre
03 NOU IPEC Documentacio 195 a 242:Layout 6  24/3/10  07:06  Página 217
218
a meitat del segle XIX que trobem
nombroses referències al ball i el
cant de la jota a la ciutat de Tor-
tosa.
Rastrejar documentalment,
abans dels inicis del segle XX, la
presència de la jota cantada a les
Terres de l’Ebre és una tasca difí-
cil. D’una banda, com moltes de
les manifestacions populars, ha
estat anònima i basada en la
transmissió oral. D’altra banda,
els estudiosos catalans del folk-
lore popular van començar a ac-
tuar ben avançada la segona mei-
tat del segle XIX, en paral·lel a la
consolidació de la Renaixença, i
amb la voluntat de buscar, en allò
que anomenaven l’ànima popu-
lar, una part genuïna de les essèn-
cies nacionals de la identitat cata-
lana, en un procés similar a molts
altres nacionalismes europeus de
l’època. S’acabarien focalitzant
les recerques en aquelles tradi-
cions més pròpies de la Catalu-
nya Vella, i en les manifestacions
musicals que, per la seva singu-
laritat, podien contraposar-se a
les de la resta de la península Ibè-
rica. La jota, característica també
de les terres aragoneses i valen-
cianes, no encaixava fàcilment en
aquest esquema.
En aquest marc general cal
situar també els autors locals. Les
primeres mencions documentals
a la jota cantada se situen al tom-
bant del segle XIX al XX, i sobretot
les primeres dècades del XX, i les
trobem en escrits de diversos
autors del territori, alguns dels
quals van ser també col·labora-
dors de Mn. Alcover i de Francesc
de Borja Moll en el seu Diccionari
català, valencià, balear, de l’Obra
del Cançoner Popular de Catalu-
nya i de l’Arxiu d’Etnogra-fia de
Catalunya. Tots ells estaven, en
menor o major grau, vinculats a
la corrent identitària local cone-
guda amb la denominació genè-
rica de tortosinisme, una expressió
de significat múltiple, sorgida a
l’entorn de la ciutat de Tortosa i
de la seva, llavors, extensa co-
marca. Un tortosinisme que
ambicionava ressaltar i singula-
ritzar, en uns casos dins i en altres
fora del marc del catalanisme, uns
trets diferencials propis, entre els
quals destacava el parlar tortosí i,
entre altres manifestacions tradi-
cionals, la jota tortosina. Durant
les primeres dècades del segle XX,
sobretot la dels anys vint, podem
destacar el cronista tortosí Ramon
Vergés Pauli; el rapitenc Joan
Torné i Balaguer, conegut pel
pseudònim Lluís del Montsià; el
musicòleg Felip Pedrell, en l’obra
del qual trobem els primers re-
culls de cant de jota improvisat, i
finalment l’escriptor i músic Joan
Moreira Ramos, el principal refe-
rent en l’estudi del folklore tor-
tosí. També en trobem referències
en els escrits i reculls d’altres folk-
loristes àmpliament reconeguts,
com ara Joan Amades.
Mariano Manta i Pio Cabet, del
segle XIX, són els primers canta-
dors de jota improvisada dels
quals tenim notícia (MOREIRA,
1934). A través de les fonts docu-
mentals i orals hem comptabilit-
zat un total de cinquanta-sis can-
tadors, la majoria coneguts pel
seu malnom. Podem citar, per
odre cronològic, entre els més
populars, Poleso (1869-1960),
Perot (1879-1956), Carrinya
(1886-1971), Gabriel (1887-
1984), Caragol (1890-1964), Bo-
ca de Bou (1895-1973), lo Noro
(1905-2002), lo Canalero (1914-
2004), Codonyol (1925-1989),
Codonyol cantant a Alcanar a la dècada del 1980. Autor desconegut.
Arxiu Andreu Queralt.
03 NOU IPEC Documentacio 195 a 242:Layout 6  24/3/10  07:06  Página 218
219
Nicassio (1935-1996), Teixidor
(1931), Fumadó (1938), i Joseret
(1950).
Del carrer a l’escenari
Entre principis del segle XX i
l’any 1936, abans de la Guerra
Civil, podem situar el que la gent
gran anomena etapa gloriosa de
la jota improvisada. Els cantadors
eren autèntics ídols populars,
amb seguidors incondicionals a
gairebé totes les poblacions. Eren
contractats pels pobles veïns i
cobraven per cantar. Arribaven a
exercir una clara funció social
(facilitar el festeig, intervenir en
la resolució de conflictes fami-
liars...). No sempre, però, tenien
una intenció conciliadora, també
s’impro-visaven cobles amb con-
tingut satíric o ofensiu, amb una
voluntat clarament crítica i/o pro-
vocadora. Després d’una llarga i
dura postguerra (que es va afe-
gir, al territori, als drames que van
acompanyar el front de guerra de
l’Ebre), a partir dels anys cin-
quanta el contingut dels versos
acostuma a ser més festiu, i
menys incisiu, a excepció dels
que s’improvisaven en un con-
text de picadillo,3 és a dir, provo-
cant-se entre els propis cantadors.
Un altre aspecte que s’ha anat
modificant amb el temps és la
tipologia de les actuacions.
El context social en el qual s’ha
desenvolupat la jota cantada
improvisada ha anat canviant,
així com la tipologia de les actua-
cions, que també s’ha anat modi-
ficant amb el temps. Inicialment
predominava l’espontaneïtat, en
una època en la qual cantar era
una activitat quotidiana que
acompanyava el treball al camp,
les estones d’oci a les tavernes, i
evidentment les festes i celebra-
cions. Progressivament, paral·le-
lament a la modernització del
món rural, els cantadors es van
anar professionalitzant i les actua-
cions van adquirir els valors pro-
pis d’un espectacle. Les rondes
nocturnes,4 que els cantadors
feien la vespra de la festa major
en algunes poblacions, o les ron-
des de quintos, van anar perdent
protagonisme de manera pro-
gressiva a mesura que s’incre-
mentaven les actuacions des d’un
escenari, amb diferents formats:
festivals, concursos i homenat-
ges.
El 2009 continua en actiu Jose-
ret, però Teixidor, un dels canta-
dors professionals de més renom,
s’ha retirat recentment per la seva
avançada edat. Ha rebut diversos
homenatges, el més recent aquest
estiu a Amposta, on viu des de fa
molts anys. Al Tradicionàrius, que
se celebra cada any a Roquetes, i
a moltes festes majors del Baix
Ebre i el Montsià, els cantadors
de jota improvisada, especialment
per a la gent gran, continuen sent
un referent important de la seva
tradició i identitat. En l’àmbit de
la formació s’han fet cursos per
ensenyar la jota improvisada a
diverses poblacions com Tortosa,
Roquetes, Sant Carles de la Ràpita
i Deltebre, entre altres. Podem
destacar les iniciatives del Con-
servatori de Música i l’Aula de
Música Popular i Tradicional a
Tortosa i els Tallers de la Festa del
Departament de Cultura i Mitjans
de Comunicació de la Generali-
tat de Catalunya.
Identitat, territori i tradició
musical
El nostre objecte d’estudi s’em-
marca en l’àmbit geogràfic de les
Terres de l’Ebre, terra de cruïlla
amb València i l’Aragó, que té
avui unes circumscripcions admi-
nistratives que no es corresponen
ni amb les fronteres administra-
tives històriques, ni amb la
demarcació secular del bisbat de
Tortosa, ni amb el que han estat
les fronteres culturals durant
segles. Així ho evidencia en el
nostre estudi la documentació,
que mostra com, tradicionalment,
rondalles i cantadors del Maes-
trat i del Matarranya participa-
ven i/o protagonitzaven alguns
dels actes de les festes majors
organitzades en diverses pobla-
cions del territori.
D’altra banda, podem afirmar
que l’arrelament de la jota can-
tada improvisada és desigual, i es
manifesta de manera diversa a les
diferents comarques que confor-
men actualment les Terres de l’E-
bre. A la Ribera d’Ebre només
Gabriel lo Cantador actuant el dia que
li van fer un homenatge a Sant Carles
de la Ràpita, a finals de la dècada del
1960. Darrere d’ell, asseguts, hi ha
lo Noro, lo Canalero, en Boca de Bou i
lo Casat, i a peu dret els músics de la
rondalla. Autor desconegut.
Arxiu Víctor Gregorio.
03 NOU IPEC Documentacio 195 a 242:Layout 6  24/3/10  07:06  Página 219
220
hem localitzat dos cantadors. A
la Terra Alta n’hem trobat dos
més, però un d’ells és nascut a
Cretes (el Matarranya) i l’altre a
Tortosa. D’altra banda, cal rela-
cionar la jota improvisada amb
els anomenats xants que canta-
ven els fadrins de la Ribera d’E-
bre, la Terra Alta i alguns pobles
dels Ports com Paüls i Alfara de
Carles. Els xants, cantats a la nit i
des de l’anonimat, i moltes vega-
des amb veu falsejada, es presta-
ven a lletres ofensives o indeco-
roses, que en boca de festejadors
desenganyats es podien conver-
tir en cants de despit més que de
festeig, i algunes vegades podien
degenerar en enfrontaments físics
(SÀNCHEZ, 2001).
Tot i que aquesta tradició es
troba més arrelada a les comar-
ques del Baix Ebre i el Montsià,
i especialment a les poblacions del
delta, hem considerat interessant
mantenir un marc geogràfic de
recerca més ampli amb l’objectiu
de recollir fonts orals i docu-
mentals que ens permetin refle-
xionar, d’acord amb la trajectò-
ria històrica d’aquestes terres,
sobre la jota com a element de
configuració de la identitat
ebrenca. Encara als anys 1960,
encarregar rondes i jotes per fes-
tejar era un costum ben viu, tal
com ho expressava lo Canalero en
els seus versos: “Anàvem tota la
nit / la gent mos acompanyava /
i els xics mos feen cantar / si
alguna xica els agradava / Per les
nostres cançons / algun festeig
s’arreglava”.
NOTES
1. Hem sistematitzat el material reco-
pilat durant el treball de camp i el bui-
datge d’arxius utilitzant dues de les bases
de dades de l’Inventari del Patrimoni
Etnològic de Catalunya (IPEC): la d’en-
registraments orals (vint-i-quatre fitxes)
i la de material fotogràfic (quaranta-
quatre fitxes). També hem dissenyat
dues bases de dades pròpies, que seguei-
xen les pautes marcades per l’IPEC: una
base de dades de bibliografia (dues-cen-
tes catorze fitxes), i una altra amb les
biografies dels cantadors (cinquanta-sis
fitxes). Paral·lelament estem portant a
terme una recerca amb el suport de
l’Institut RamonMuntaner, centrada en
la contextualització històrica de la jota
cantada improvisada.
2. “Sib” fa referència al to d’afinació
d’aquests instruments, en aquest cas “si
bemoll”.
3. En una ocasió Carrinya li va dedi-
car els següents versos a Boca de Bou:
“Sinyó Boca de Bou / arquitecto de ba-
rraques / Lo material que ell ne gasta /
és brossa, cordell i tatxes / i governa la
família / en les pessetes dels altres!” Tot
seguit, Boca de Bou li va respondre:
“Esta cançó que has cantat / tira-la con-
tra les roques / que millor canta lo meu
burro / quan li dono garrofes!”.
4. Cal tenir en compte que fins als
anys cinquanta, les rondes, que tenien
un gran seguiment popular, podien
durar fins ben entrada la matinada.
BIBLIOGRAFIA
AYATS, J. “Dir de cara al públic. Els
cantadors entre l’escenari i el carrer”,
a Caramella, 2005. Vol. 12, pàg. 4-5.
GUIU, C. “Fer-se escoltar. La jota
com a vector de mobilització i de rei-
vindicació”, a Caramella, 2008. Vol 19,
pàg. 40.
GUIU, C. La jota dans les Terres de
l’Ebre. Étude d’un fait culturel et ses loca-
lisations dans le sud de la Catalogne.
Mémoire de Maîtrise de geographie.
Manuscrit inèdit. Universitat de París
IV, 2001.
MOREIRA, J. Del folklore tortosí. Tor-
tosa: Imprenta Querol, 1999 (1934).
PEDRELL, F. Cancionero musical
popular español. Barcelona: Boileau,
1958 (1922).
SALVADÓ, R. “Balls, indumentària
i moral al segle XVIII a la Terra Alta”,
a Actes de les Segones Jornades d’Estudi a
la Terra Alta. Batea: Patronat Pro-
Batea, 1998, pàg. 521.
SÁNCHEZ, J. Conflicte i violència a
l’Ebre. Barcelona: Flor del Vent, 2001.
Rondalla ampostina de principis del segle XX.
Autor desconegut. Arxiu de la Lira Ampostina.
03 NOU IPEC Documentacio 195 a 242:Layout 6  24/3/10  07:06  Página 220


La jota cantada improvisada a les Terres de l'Ebre

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert