Vilar i Herms, Ramon

Revistes Catalanes amb Accés Obert

92
Ramon Vilar i Herms
Centre de Promoció de la Cultura
Popular i Tradicional Catalana
A partir d’una enquesta
de camp feta a la
població de Capçanes
(Priorat) l’octubre de
1986, per a la Fonoteca
de Música Tradicional
Catalana per tal
d’obtenir materials
sonors i de cançó
popular, l’autor d’aquest
article aporta una
reflexió sobre els
itineraris sorprenents de
la tradició oral. El
romanç amb el tema de
Blancaflor i Filomena que
canta una informant
humil però amb una
memòria excel·lent, ja
havia estat recollit per
Ovidi des de l’antiguitat
clàssica i forma part d’un
capítol del llibre Les
transformacions.
Entremig, aquesta
temàtica també ha estat
tractada per altres autors
com per exemple W.
Shakespeare. Temàtiques
populars que a causa de
la seva reinterpretació
esdevenen un llegat
cultural immemorial.
Aquest article va
guanyar el 1r Premi en la
categoria de no ficció en
el Primer Certamen
Literari de l’Escola
d’Escriptura de l’Ateneu
Barcelonès de l’any 2000.
Based on fieldwork carried out
in the village of Capçanes
(Priorat), in October 1986, for
the Fonoteca de Música
Traditional Catalana (Audio
Library of Traditional Catalan
Music) in order to obtain
sound material and popular
songs, the author of this article
offers a reflection on the
surprising itineraries of the
oral tradition. The romance
with the theme of Blancaflor y
Filomena (derived from the
classical legend of Philomela
and Procne) sung here by a
simple informant with an
excellent memory, was first
gathered by Ovid in times of
classical antiquity and forms
part of a chapter in the book
The Metamorphoses. Since
then, this theme has also been
dealt with by other authors
such as W. Shakespeare.
Popular themes that, through
their reinterpretation, have
formed part of our cultural
legacy since time immemorial.
This article won the first prize
in the non-fiction category in
the 1st Literary Contest of the
Writing School of the Ateneu
Barcelonès in 2000.
D‘OVIDI A CAPÇANES
(d’un diari de camp) 1
Avui, dia 1 de novembre de 1986,
hem anat al Priorat a continuar el tre-
ball de camp sobre la música de tra-
dició oral. El vàrem iniciar l’abril de
l’any passat al poble del Masroig, i ens
hem proposat de visitar tranquil·lament
totes les localitats de la zona esmer-
çant-hi el temps que calgui. Aques-
ta vegada l’objectiu és Capçanes, tot
i que no és la primera visita que hi
fem, i esperem que no serà la dar-
rera.2
Des del coll de la Teixeta ens intro-
duïm en aquesta comarca entranya-
ble. La línia grisa blavosa del Mont-
sant ens limita la vista pel nord mentre
les plataformes calcàries de la serra
de Llaveria ho fan pel sud-est. Entre-
mig, un territori secaner, amb pujols
i petites valls, segons com abrupte
però que s’asserena en apropar-se a
l’Ebre, intenta fer conviure dins una
mateixa delimitació comarcal: el Prio-
rat històric, la baronia de Cabassers,
una part de la baronia d’Escornalbou
i dominis del comtat de Prades. La si-
tuació és complexa, però de capmane-
ra arriba a ser balcànica!
Capçanes es troba a la meitat sud
del Priorat, terra de garnatxa, i al peu
de la serra de Llaveria. L’Antoni, que
ens fa d’enllaç en aquest poble, ens
espera a casa seva i anem plegats a ca
la Rosa que ens rep juntament amb
el seu marit. Ja la coneixíem de quan
la vàrem entrevistar a principis d’oc-
tubre. Avui es troba més refeta de salut
que a l’anterior visita, on acabava de
sortir d’una operació de maluc. Té 71
anys. Ella, menuda, una mica pàl·lida
però amb una mirada viva i cara de
trapella, ha deixat anar el fil del que
guardava en la seva memòria prodi-
giosa. Tot el que ens ha anat dictant
eren autèntiques joies provinents
de la tradició oral: cançons llargues i
93
curtes, dites, recitats, història de vida…
Però, de tot, m’ha impressionat espe-
cialment el romanç que normalment
es titula: Blancaflor i Filomena. L’ha
cantat de dalt a baix. Jo tenia notí-
cia llibresca d’aquest document de la
literatura popular, però no n’havia
tingut mai l’experiència d’un testi-
moni directe, i he de dir que m’ha
impressionat molt.
Més en castellà que en català, ha
anat desgranant el tema de les dues
germanes que es passejaven per
Madrid en companyia de sa mare, la
reina, i de com “el mosso” Don Joa-
quín es va enamorar de Filomena.
Aquesta, però, no li va ser donada en
matrimoni, perquè era massa jove, i
en canvi, sí, Blancaflor, la germana
més gran. Al cap de nou mesos, des-
prés que aquesta “mal pariera”, Don
Joaquín va a la terra de sa sogra a
demanar-li si volia ser padrina. En dir
que no podia, “porque nome encuen-
tro buena”, va sol·licitar de poder-se
endur Filomena. Després de conce-
dir-li el permís i havent fet un bon
tros de camí, la va violar, li tallà la
llengua perquè no pogués dir el que
havia passat i la va deixar lligada a un
arbre. Un pastor de l’encontrada hi
acudeix i l’ajuda a fer una carta per
a sa germana gran escrita amb la seva
pròpia sang. Blancaflor prepara la ven-
jança: el fill que ha parit el donarà a
menjar al seu marit Don Joaquín. “A
los primeros bocados: / “Jesús, ¡qué
carne más buena!”. En assabentar-se
que es coneix la veritat, Don Joaquín
es lleva la vida amb tres punyalades
i Blancaflor va a cercar Filomena: “Ya
la encuentra contra un pino / des-
honradita y sin lengua”... I així, com
qui no diu res, finalitza una història
de passions i odis, de deshonor i de
venjança amb antropofàgia indirecta
inclosa que ens remet als nivells més
fondos de l’ànima popular.
Es dóna el cas que estic llegint una
de les primeres i més discutides obres
de Shakespeare: Titus Andrònic. A poc
a poc m’adono que la temàtica és sem-
blant a la del romanç que estic escol-
tant a Capçanes però amb molta més
truculència i complexitat dramàtica.
A l’escriptor de Stratfort-upon-Avon
1. Aquest treball va guan-
yar el primer premi de prosa
de no ficció en el 1r Certa-
men Literari de l’Escola d’es-
criptura i humanitats de l’A-
teneu Barcelonès de l’any
1999.
2. L’entrevista la vaig fer
juntament amb en Josep Cri-
villé i Bargalló.
La informant Sra. Rosa Margalef Ferré, de 73 anys el 1986.
Fotografia: Ramon Vilar.
dies, i que, tot i que amb noms i cir-
cumstàncies canviats, a través de la
veu afeblida d’una dona del poble de
Capçanes, m’arriba el pes d’una tra-
dició mitològica universal que, en el
seu moment, també va ser punt de
mira de Shakespeare. D’Ovidi a Cap-
çanes, doncs, heus aquí un itinerari
sorprenent de la cultura popular de
tradició oral.
la influència li venia (segons la intro-
ducció i les notes del traductor Sal-
vador Oliva) de l’obra Les Metamor-
fosis d’Ovidi. En aquesta obra hi trobem
expressat, amb gran delicadesa poè-
tica, el mite tràgic de Progne i Filo-
mela, i com Tereu, marit de la pri-
mera, força i viola la segona i li talla
la llengua com en el romanç citat. Per
venjança Progne li farà menjar el seu
propi fill. El final, però, acaba amb
una transformació o metamorfosi:
Tereu, en assabentar-se del fet, per-
segueix les dues germanes i, en aques-
ta persecució, ell “es converteix en
una au que al cap ostenta una cres-
ta; sense mesura, el bec se li allarga
en forma de llança: l’au s’anomena
puput i sembla un elm el seu rostre”;
Progne es transforma en oreneta (“una
au que se’n va pels terrats”), i Filo-
mela en rossinyol (“una au que s’en-
vola pels boscos”).
Ovidi, en aquesta obra fa un com-
pendi de tota la tradició mitològica
grega i llatina. Per tant, el mite de
Progne i Filomela ja formava part
de l’oralitat més antiga. La meva sor-
presa, del tot personal, ha estat cons-
tatar el fet que la tradició oral ha man-
tingut viu aquest mite fins als nostres
Versions angleses, moderna, i primera edició de l’obra de Titus Andronicus
de Shakespeare (© The British Library Board).
94


D'Ovidi a Capçanes (d'un diari de camp)

http://dialnet.unirioja.es/info/derechosOAI

D'Ovidi a Capçanes (d'un diari de camp)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert