Avui dia són més aparents que mai les tensions existents entre la lluent pàtina de les tecnologies de consum, el seu disseny intuïtiu i interfícies senzilles i les rígides, inflexibles i rigoroses infraestructures derivades de la programació, l'electrònica i l'electricitat que les fa possibles. L'interès de la indústria actual per agrupar-se i integrar-se en serveis com iCloud d'Apple presenta agents dispars com un objecte únic. Aquest projecte ideològic allunya els usuaris de les prestacions i la techne dels objectes en ells mateixos. Hi ha un desfasament entre la imatge i la tela, entre la superfície i la profunditat. En aquest article es repassen breument les implicacions crítiques i filosòfiques d'aquesta discordança, recalcant els territoris discursius que han introduït els artistes i, especialment, les oportunitats creatives que comporta la utilització d'exemples de «veus de màquina» -glitch (fallades tècniques), soroll estàtic, enregistraments o restes magnètiques- com a material artístic. S'argumentarà que aquests materials permeten escurçar la distància entre imatge i objecte. S'analitzaran dues obres que exploren aquestes possibilitats en el context de l'art basat en pantalla. Finalment es postula que el desenvolupament tecnològic s'ha basat sempre en una subjectivitat repartida entre éssers humans i elements no humans i que reconèixer-ho és essencial no solament per a avaluar la nostra relació amb els mitjans sinó també per a definir el que queda fora de l'esfera de les preocupacions humanes en el gran espai obert de la metafísica.There are tensions, apparent to us now as never before, between the polished gloss of consumer technologies, their intuitive design, their smooth interfaces and the hard, angular and unforgiving infrastructures of programming, electronics and electrics which make them possible. Ongoing industry directions to cluster and integrate in services such as Apple's iCloud present disparate agents as one unified object. This ideological project of gathering, abstracts users ever further from the affordances and techne of things in themselves. A gap is perceived then between image and canvas, between surface and depth. A short survey of the critical and philosophical implications of this dissonance will be undertaken with an emphasis on the discursive territories opened for artists and in particular the creative opportunities of directly using examples of 'machine voices': glitch, static, recordings or traces of magnetism as art making materials. It will be argued that such materials allow practitioners to collapse distances between image and object. Two recent artworks will be discussed which explore such possibilities in the context of screen-based art. It will be further posited that technological development has depended on a subjectivity distributed between humans and non-humans and that to acknowledge this is crucial in evaluating not only our own relationships with and attitudes to media but also outside the sphere of human concerns in the great outdoors of metaphysics.Hoy en día son más aparentes que nunca las tensiones existentes entre la reluciente pátina de las tecnologías de consumo, su diseño intuitivo y sencillas interfaces y las rígidas, inflexibles y rigurosas infraestructuras derivadas de la programación, la electrónica y la electricidad que las hace posibles. El interés de la industria actual por agruparse e integrarse en servicios como iCloud de Apple presenta a agentes dispares como un objeto único. Este proyecto ideológico aleja a los usuarios de las funcionalidades y la techne de los objetos en sí mismos. Existe un desfase entre la imagen y la tela, entre la superficie y la profundidad. En este artículo se repasan brevemente las implicaciones críticas y filosóficas de esta discordancia, haciendo especial hincapié en los territorios discursivos que han introducido los artistas y, en especial, en las oportunidades creativas que supone utilizar ejemplos de «voces de máquina» -glitch (fallos técnicos), ruido estático, grabaciones o restos magnéticos- como material artístico. Se argumentará que estos materiales permiten acortar la distancia entre imagen y objeto. Se analizarán dos obras que exploran estas posibilidades en el contexto del arte basado en pantalla.Finalmente se postula que el desarrollo tecnológico se ha basado siempre en una subjetividad repartida entre seres humanos y elementos no humanos y que reconocerlo es esencial para evaluar no sólo nuestra relación con los medios sino también para definir lo que queda fuera de la esfera de las preocupaciones humanas para adentrarse en el gran espacio abierto de la metafísica
