Monnet, Nadja

Roigé i Ventura, Xavier

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Els museus d’etnologia i societat a debat. Presentació.  
 
Nadja Monnet i Xavier Roigé  
 
Universitat de Barcelona  
Un observador dels museus del nostre país potser podria deduir que els 
museus d’antropologia i d’etnologia tenen una escassa importància respecte 
als altres museus, amb un nombre de visitants més aviat reduït, una situació 
econòmica sovint precària i una missió poc definida. La dèbil situació de 
l’antropologia com a disciplina, un interès feble pels aspectes tractats en els 
museus etnològics i la preponderància dels museus d’art ha portat aquests 
museus a una subsistència molt feble. Només a nivell local hi ha experiències 
certament reeixides, tant per la seva funció social de contribució al 
desenvolupament sociocomunitari com respecte a les formes museogràfiques.  
Tanmateix, a nivell mundial la situació dels museus d’etnologia és molt diferent, 
tot i que hi ha una gran diversitat. D’una banda, tindríem els “vells” museus 
d’etnologia, dedicats a la presentació d’altres cultures o de la pròpia societat, 
en situació també d’una certa crisi per les dificultats d’actualitzar els continguts i 
per les dificultats de mostrar en un museu tota la cultura d’una societat. Els 
debats sobre com mostrar la cultura han afectat els grans museus etnològics 
tant els que són el resultat de la interrelació entre l’antropologia i el colonialisme 
(els museus dedicats a presentar les altres cultures “exòtiques”) com els que en 
són resultat dels moviments folkloristes del romanticisme o dels anys 
cinquanta/seixanta. Si bé molts d’aquells antics museus han renovat 
absolutament els seus continguts, en molts casos els museus han envellit fruit 
de les seves contradiccions, manca de mitjans i incapacitat d’avançar vers nous 
discursos. Però d’una altra banda, ben diferent, trobem els “nous” museus 
etnològics que han sustentat, potser conjuntament amb els museus d’història i 
de la ciència, gran part dels qüestionaments de la museologia contemporània i 
han fet avançar als museus cap a noves formes de representació. Davant de 
les dificultats de representar la cultura en un museu, la museologia etnològica 
ha hagut de fet en les darreres dècades un gran esforç per redefinir els seus 
continguts i formes d’exposició, el que comporta contínues interrogacions sobre 
com fer-ho i permet obtenir també moltes respostes.  
La història dels museus etnològics és, en certa manera, un mirall on es 
reflecteix l’evolució i les contradiccions de l’antropologia. Podríem dir que els 
museus etnològics han viscut dues edats d’or. La primera, entre finals del XIX i 
principis del XX, va suposar l’aparició de grans museus etnològics dedicats a la 
presentació de la cultura dels altres i els museus d’inspiració romàntica 
dedicats a la presentació de les pròpies cultures locals. La segona, molt més 
tard, va coincidir durant els anys setanta i principis dels vuitanta amb la nova 
museologia, que situa els museus etnològics com un dels elements 
fonamentals de la renovació museològica. La noció del patrimoni etnològic -
entesa en el sentit de patrimoni antropològicocultural- qüestionà la idea dels 
museus com a recreació d'una realitat inexistent (fora de la ment dels seus 
creadors) i això va permetre obrir noves perspectives en el panorama de la 
museologia contemporània. Propostes com les dels ecomuseus, els centres 
d’interpretació, els museus comunitaris, els museus a l’aire lliure, els museus 
de síntesi, i moltes d’altres situaren als museus etnològics en el centre dels 
debats per a aconseguir una museologia renovada que trenqués els vells 
esquemes dels museus i els acostés a la societat i als seus públics.  
Gairebé quaranta anys després de la nova museologia, quina és la realitat dels 
museus etnològics actuals? Què fer amb els antics museus que han quedat 
desfasats tant pel pas del temps com pels nous criteris museològics i per la 
visió actual de les altres cultures? Per què es confia poc en aquestes 
institucions i es prefereix invertir més en, per exemple, els museus d’art 
contemporani o fins i tot d’”arts primitives”? Per què molts museus d’etnologia 
han esdevingut obsolets i inútils per a aprendre dels altres (propers i/o 
llunyans)? Interessen els museus etnològics a la societat actual? Quines són 
les propostes de renovació dels museus etnològics? Les polèmiques creades a 
l’entorn del trasllat de les col.leccions etnològiques del Musée de l’Homme i l la 
creació del nou museu Quai Branly, el tancament del Musée des Arts et 
Traditions Populaires per obrir un museu sobre les civilitzacions mediterrànies i 
europees, la crisi de bona part dels museus etnològics tradicionals, les 
discussions sobre la reconversió del Museo de Antropología de Madrid en un 
“Museo del Traje” i, en el cas de Catalunya, els interrogants sobre la possible 
creació d’un Museu Nacional d’Etnologia, són alguns exemples dels amplis 
debats que ha generat el desenvolupament dels museus etnològics.  
Són aquestes qüestions les que van portar a l’Institut Català d’Antropologia i al 
Màster en Museologia de la Universitat de Barcelona a celebrar les Jornades 
Els museus d’etnologia i de societat a debat, que van tenir lloc a Barcelona els 
dies 2, 3 i 4 de febrer de 2005, a partir dels quals s’elabora aquest número de 
la revista Quaderns-e. 
La iniciativa va sorgir de Contraplano – LAD (Laboratori d’Acció Documental), 
grup d’investigació de l’Institut Català d’Antropologia, amb l’objectiu de 
reflexionar sobre els canvis i nous projectes que s’estan donant en els museus 
etnològics a nivell internacional i, de passada, incidir en el debat sobre la 
creació d’un Museu Nacional d’Etnologia de Catalunya. Arran de la presentació, 
a la cloenda de la 22ª edició del Bilan du Film Ethnographique (2003), a París, 
de la pel•lícula L'Aventure du Musée de l'Homme, de Jérôme Lambert i Philippe 
Picard (França, 2002, 53 min.), Contraplano va plantejar la possibilitat 
d’organitzar un debat sobre els museus etnològics. Des del 2001, aquest grup 
de recerca es dedica essencialment a organitzar sessions per a la difusió de 
treballs audiovisuals (amb la presència, en la mesura de les possibilitats, dels 
seus realitzadors) com a mitjà de coneixement dels processos socials, pel que 
pot semblar estrany que aquest grup s’interessi per la museologia. Tanmateix, 
tant els productes audiovisuals com la museologia són eines útils i tenen 
característiques similars a l’hora de difondre amplament els coneixements 
sobre d’altres cultures. No es pot negar l’amplitud de la dimensió visual de la 
cultura material que s’acumula a les reserves dels museus d’etnologia, fins i tot 
quan una certa tendència tendeix a estetitzar aquestes col•leccions. Què fer 
amb elles?, com presentar-les? Tot seguint la línia d’activitats portades a terme 
fins llavors pel grup, la primera idea va consistir en organitzar una sessió amb 
la projecció d’aquesta pel•lícula, seguida d’un debat amb alguns convidats per 
reflexionar sobre el futur dels museus etnològics. D’aquesta primera idea en 
sorgí la sessió del 2 de febrer del 2005 on es va poder veure la pel•lícula abans 
indicada, el que no només ens va permetre obrir les jornades debatent el cas 
del Musée de l’Homme amb la presència de Jean Mennecier, president de la 
Associació Patrimoine et Résistence, sinó també donar a conèixer un document 
fílmic fonamental per a la història de l’antropologia francesa. Aquest 
documental presenta la trajectòria, amb els seus moments àlgids i crisis, d’una 
de les institucions més importants en la història dels museus etnològics, i 
permet plantejar la qüestió crucial, per als museus, de la relació que tenen amb 
els objectes que conserven a les seves reserves. El film acaba preguntant-se 
per què el Musée de l’Homme no va saber trobar un projecte a la mida dels 
somnis de Paul Rivet i de Georges–Henri Rivière, els seus fundadors inicials 
[1].  
Resultava, però, evident que amb això no n’hi havia prou i les Jornades van 
convidar al llarg dels dos dies següents a algunes de les veus més 
reconegudes en el panorama internacional sobre els museus etnològics. Ens 
interessava conèixer de primera mà algunes de les noves propostes sobre 
museus etnològics o algunes de les experiències més reeixides i fins i tot 
polèmiques. Les experiències presentades obriren perspectives optimistes amb 
la presentació de noves experiències que intenten conciliar el llegat dels 
museus etnològics amb les noves exigències de la demanda actual per a 
elaborar discursos sobre la diversitat cultural de la societat contemporània. 
Com s’observa en el programa de les Jornades, reproduït al final d’aquest text, 
es debateren no només les propostes més polèmiques com el Quai Branly i el 
Museu de la Civilització d’Europa i la Mediterrània, sinó també experiències ja 
consolidades i de referència mundial com el Museu de la Civilització de Quebec 
o la museologia crítica de Jacques Hainard al Museu d’Etnografia de 
Neuchatel, i al costat d’això, experiències com les del Museu Nacional 
d’Etnologia de Lisboa, el treball en xarxa del Museu Nacional de les Cultures de 
Suècia, o de la Xarxa de Museus Etnològics d’Astúries com a exemple dels 
museus locals. D’altra banda, les Jornades acabaren amb un debat –que no 
reproduïm en aquest dossier- sobre la possible creació d’un Museu Nacional 
d’Etnologia a Catalunya [2].  
Les Jornades, celebrades al CaixaForum, tingueren una elevada participació de 
públic (prop de quatre-centes persones) i comptaren amb el suport de 
nombroses institucions, a les quals volem agrair la seva col•laboració [3]. 
També volem fer constar el nostre agraïment als diversos membres del 
Departament d’Antropologia Social i d’Història d’Amèrica i Àfrica de la 
Universitat de Barcelona i de l’Institut Català d’Antropologia (en especial als 
membres de Contraplano-LAD) que participaren en la preparació de les 
Jornades i en la presentació i moderació dels debats [4]. 
Els textos que es presenten en aquest número de Quaderns–e recullen la 
major part de les ponències d’aquelles Jornades. Les aportacions d’Hainard, 
Viatte, Bjorklund, Bergeron i López responen a les presentacions que els autors 
van fer durant la celebració d’aquelles jornades. Tot i que alguns dels textos 
han envellit davant dels canvis que han caracteritzat els museus que 
presenten, permeten de totes maneres copsar els grans debats que 
caracteritzen la museologia etnològica contemporània [5]. Jacques Hainard, 
llavors director del Musée d’Ethnographie de Neuchatel i avui en el mateix 
càrrec al Musée d’Ethnographie de Geneve (amb el text ”L’expologie bien 
tempérée”), és una de les veus més representatives a nivell mundial dels 
museus etnològics. La seva museologia crítica ha qüestionat, a través de les 
seves exposicions, les mirades etnocèntriques sobre els altres i defensa unes 
exposicions que enfrontin al visitant davant les qüestions que presenta. Al seu 
article ens presenta l’evolució del Musée d’Ethnographie de Neuchâtel i, 
sobretot, comenta l’exposició “Le musée cannibale”, una reflexió sobre el desig 
de consum de la cultura dels altres que ha caracteritzat la pràctica de 
l’antropologia i, alhora, un autèntic “manual” sobre les pràctiques de la 
museologia etnològica. Germain Viatte director del projecte museológic del 
Quai Branly (amb “La muséologie au musée du Quai Branly”), ens presentà –un 
any abans de l’obertura del museu- les grans línies museològiques del projecte, 
un dels més polèmics dels darrers anys. Des de l’experiència sueca, Bjorklund, 
director del Museu d’Etnografia d’Estocolm (“Combining Capacities. A 
presentation of the Swedish museum authority. The National Museums of World 
Culture”), ens presenta l’experiència de diversos museus que treballen 
conjuntament i ens ofereix una visió sobre el paper actual dels museus 
etnològics. A l’altra banda de l’Atlàntic, Yves Bergeron, llavors director del 
Servei de Recerques del Museu de la Civilització de Quebec i actualment 
professor d’antropologia a la Université du Québec à Montréal, UQÀM (“Du 
Musée de l’Homme au Musée de la Civilisation. Transformations des musées 
d’ethnographie au Québec”) analitza una de les experiències més reconegudes 
a nivell internacional de museus de societat. El cas del Quebec ha estat 
important per posar en marxa un nou model de museu interdisciplinari, 
analitzant els factors relacionats amb la identitat, l’evolució dels museus i la 
pròpia disciplina que han intervingut en els deu anys d’experiència d’aquest 
model. Finalment, el text de Juaco López, director del Muséu del Pueblu de 
Asturies, ens presenta una xarxa de museus locals, amb unes característiques i 
dimensions molt més reduïdes que els casos anteriors, però que ens permet 
reflexionar sobre les característiques dels museus locals i regionals d’etnologia 
en l’actualitat. La seva experiència resulta útil per a veure una altra dimensió, 
no menys important, de la pràctica etnològica.  
A més dels textos de les Jornades, hem cregut important afegir-ne tres més 
que ens permeten acabar de contextualitzar la situació actual de la museologia 
etnològica, tots ells d’antropòlegs professors d’antropologia de la Universitat de 
Barcelona. El de Llorenç Prats (“Concepto y Gestión del patrimonio local”) 
planteja diverses qüestions sobre el patrimoni local, sobretot contemplant 
aspectes de caràcter teòric. El de Joan Bestard reprodueix l’article que el 
mateix autor va publicar a La Vanguardia comentant el nou Museu Quai Branly 
i donant la seva opinió sobre la forma de presentació dels materials i les seves 
característiques. Finalment, el de Xavier Roigé (“Museos etnológicos: entre la 
crisis y la redefinición”) es un article de síntesi sobre els debats més importants 
que es produeixen actualment respecte als museus etnològics, i analitza la 
seva evolució en les darreres dècades. A la part final del text es fa referència –
sobretot- al procés de “reinvenció” dels museus etnològics a França, sintetitzant 
els debats sobre els museus Quai Branly, el de les Civilitzacions d’Europa i la 
Mediterrània i el de les Confluences. 
Dues consideracions finals sobre el dossier i les Jornades. La primera es 
relaciona amb el fet que ens trobem davant d’un panorama canviant en els 
museus etnològics: d’aquí a pocs anys, el mapa museològic serà molt diferent 
a mesura que es vagin obrint els projectes en marxa i es vagin modificant i 
readaptant per la seva influència molts dels projectes existents. En aital 
context, l’antropologia té davant seu una nova oportunitat de situar-se en el 
panorama museològic, i per això haurà de canviar probablement la seva visió 
dels museus i superar una certa incomunicació entre propostes museològiques 
i disciplina acadèmica. Segon, i pel que fa al cas de Catalunya, les Jornades 
van incloure un debat sobre el futur Museu Nacional d’Etnologia de Catalunya, 
un antic projecte que sembla paralitzat des de fa molt temps, malgrat els 
múltiples projectes i propostes que s’han anat fent. En el panorama actual 
caldria potser un nou debat sobre el paper i funcions d’aquest museu i, 
probablement, sobre la necessitat d’actuar estratègicament amb d’altres 
museus de societat formant un projecte que, més que disciplinari, pugui 
constituir un element de reflexió sobre aspectes centrals de la societat 
catalana, tals com la identitat, el multiculturalisme i la immigració, les formes de 
vida actuals i històriques, les societats rurals i urbanes, la localitat i la 
globalització, etc. Un projecte que permeti vertebrar i donar suport a la multitud 
de museus que existeixen en el territori català i, alhora, crear un espai de 
reflexió sobre les societats i les cultures. Les Jornades es van fer amb aquesta 
intenció i els textos que reproduïm en aquest dossier donen pistes sobre 
experiències i models diversos a seguir. 
 
Per anar més lluny  
Aixa. Revista bianual del Museu Etnològic del Montseny (La Gabella), núm. 6, 
1994. 
BARROSO Éliane, VAILLANT Emilia (eds). (1993) Musées et sociétés : actes 
du colloque, Mulhouse Ungersheim, juin 1991 ; répertoire analythique des 
musées : bilans et projets 1980-1993. Paris : Direction générale des Musées de 
France 
BENKIRANE Réda, DEUBER ZIEGLER Erica (eds). (2007) Culture & Cultures. 
Genève : Infolio – MEG 
BENSA Alban. (2006) La fin de l’exotisme; essai d’anthropologie critique. 
Toulouse : Anacharsis, 2006, p. 285-296. 
BERGERON Yves (2005). Musées et muséologie : Nouvelles frontières. Essais 
sur les tendances. Québec : Musée de la civilisation et la Société des musées 
québécois. 
GONSETH, M-O.; HAINARD, J.; KEHRS, R. (2002) (eds.) Le musée cannibale. 
Neuchâtel : Musée d’Ethnographie de Neuchâtel. 
HAINARD, J. et alii. (1989) Le salon de l’Ethnographie. Neuchâtel : Musée 
d’Ethnographie de Neuchâtel. 
INIESTA, M. (1994) Els gabinets del món. Antropologia, museus i museologies. 
Lleida: Pagès editors. 
JAMIN Jean (1998). Faut-il brûler les musées d’ethnographie ? Gradhiva. 
Revue d’histoire et d’archives d’anthropologie, núm. 24, p. 65-69. 
PRICE Sally.(2007) Paris Primitive : Jacques Chirac’s Museum on the Quai 
Branly. Chicago : University of Chicago Press, (en premsa, sortida prevista per 
setembre de 2007). 
SEGALEN, M. (2005) Vie d’un musée, 1937-2005. Paris : Éditions Stock. 
SIMPSON, M. (2001) Making Representations. Museums in the Post-Colonial 
Era. Londres: Routledge. 
NOTES  
1 - Per a més informació sobre aquesta sessió i els seus debats, així com 
també sobre la intervenció de Jean Mennecier, vegeu el web del grup: 
www.contraplano.org.  
2 - Dos anys després, bona part dels debats indicats a la Taula Rodona 
segueixen oberts i el projecte del Museu Nacional d’Etnologia encara resta en 
bona part per definir. 
3 - Volem agrair el suport de la Direcció General de Patrimoni Cultural 
(Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya), del Centre de 
Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (Generalitat de 
Catalunya), de l’Institut de Cultura de Barcelona (Ajuntament de Barcelona), de 
l’Associació Espanyola d’Estudis Canadencs (AEC/FAC), del Ministeri 
d’Assumptes Exteriors de Canadà, del Consolat General de Suïssa a 
Barcelona, de CaixaForum, de l’Ambaixada de Suècia, de l’Associació de 
Museòlegs de Catalunya, de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu y del Museu 
Etnològic del Montseny. 
4 - Volem en aquest sentit agrair la presència i col.laboració de Carme Prats, 
Verena Stolcke, Oriol Beltran, Daniel Narváez, Joan Frigolé, Jordi Abella, Jusèp 
Boya, Eulàlia Janer, Carme Fauria, Assumpta Esquís i Francesc Tarrats. 
5 - Alguns dels textos procedeixen de la transcripció de la conferència 
pronunciada pels autors, si bé han estat revisats i aprovats pels mateixos 
autors. D’altres són reelaboracions presentades pels propis autors.  
 


Els museus d’etnologia i societat a debat. Presentació.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert