Robledillo, Cristina

Revistes Catalanes amb Accés Obert

rECErquEs    167 dones i mans
treball realitzat. Un cop fet això, han 
estat embolcallades amb el plàstic de 
bombolles i dipositades en caixes, on 
romandran fins que l’Ajuntament, di-
positari com a representant del muni-
cipi —qui volia, el cunyat hereu, que 
en fos el propietari— consideri i trobi 
el lloc oportú per museïtzar-les.
Val la pena fer esment d’una peça im-
portant, bonica i de les més grosses de la 
col·lecció: a banda de la fornal, l’enclu-
sa o el conjunt de la ferreria, la manxa 
constitueix un dels elements més sin-
gulars del taller. A partir de la consulta 
feta al Departament de Conservació i 
Restauració del Museu de l’Art de la 
Pell, es determina que la manxa de for-
nal és de principi del segle xix i és feta 
a Catalunya. Té 2,7 metres de llarg i 1 
metre d’alçada. Està formada per dues 
tapes de fusta unides per sis costelles, 
també de fusta, amb una tira de cuir 
clavetejat que fa la funció d’un acor-
dió que expulsa l’aire cap a la fornal. 
La punta és un tub metàl·lic de secció 
circular. En un extrem de la tapa hi 
penja la cadena que, estirant-ne una 
altra penjada a tocar de la xemeneia 
de la fornal, bufa l’aire que requeria al 
foc. Segons els mateixos tècnics, l’estat 
de conservació és força dolent fruit del 
pas del temps i necessita una neteja i 
restauració importants.
Amb aquest darrer paràgraf hem vol-
gut explicar el valor d’una ferreria com 
la de Tarrés. Els pobles petits tenen, en 
la memòria del que van ser, quelcom 
molt valuós , ja que és, segurament, la 
memòria d’un país, d’unes persones i 
d’un tipus de vida el que ha forjat qui 
som en l’actualitat. Recuperar la me-
mòria, i inventariar-la per no perdre-la 
és el nostre petit gra de sorra.n
nOtEs
(1) Vegeu Amenós, Lluïsa. Glossari de l’ofici de 
ferrer.  Treball de recerca becat pel Centre de 
Promoció de la Cultura Popular i Tradicional 
Catalana. 2004.
L’estudi que presentem pretén donar visibili-tat al col·lectiu femení vinculat a la professió titellaire de la ciutat de Barcelona, interes-
sant-se per indagar en unes històries 
de dones concretes, per conèixer-ne 
les vides, les il·lusions i les dificultats 
que troben al camí. La investigació 
s’ha articulat a partir de l’observació 
participant, la recerca bibliogràfica, 
la realització d’entrevistes obertes i 
grups focals, per tractar punts que 
havien estat destacats a les entrevistes, 
i la posterior anàlisi de tota la infor-
mació que conflueix en una mono-
grafia. A part del material escrit, cal 
afegir l’arxiu sonor de les entrevistes 
i dels grups focals, les fotografies re-
alitzades i cedides per Jesús Atienza 
sobre les dones participants a l’estu-
di i la gravació en vídeo de la trobada 
de les dones participants a l’estudi de 
Tristán Pérez, Maria López i Rita Sti-
vala. Tots aquests materials de suport 
han facilitat la tasca d’anàlisi i consti-
tueixen una documentació històrica 
fins ara inexistent. 
In memoriam
La història dels titelles a Catalunya ens 
recorda com les companyies de titelles 
es basaven en les estructures familiars 
per mantenir un funcionament òp-
tim. A final del segle xix, principi del 
xx, l’espai «natural» de la dona era la 
llar. L’home era l’encarregat de portar 
el teatret al carrer, fer la representació, 
etc. L’espai públic era l’espai «natural» 
de l’home. El que es fa difícil creure és 
que essent les representacions de tite-
lles la base econòmica de les famílies de 
tradició titellaire, les dones quedessin 
totalment exemptes de participar-hi.(1)
Amb el pas del temps, la dona s’anima 
a trencar la marcada divisió dels espais. 
Però aquest fet no resulta suficient. La 
segregació educativa en funció del sexe 
marcarà les dones que durant la prime-
Dones i mans 
L’art titellaire 
en clau de gènere
Cristina Robledillo
  mariona masgrau i teresa calafell, 
dones capdavanteres en el treball solista. 
10 d’octubre de 2005 i 25 de setembre de 
2000. arxiu PErsoNal DE JEsús atiENza
168    rECErquEs revista d’etnologia de catalunya    Desembre 2010    Núm. 37
ra part de l’època democràtica comen-
cen a treballar, ja que hauran rebut uns 
valors i ideals que, tot i que els puguin 
rebutjar, els faran dubtar sobre les op-
cions preses.
Les primeres dones que surten als anys 
seixanta a treballar amb titelles ho fan 
amb les seves parelles. Prenen un pa-
per secundari, d’assistent, i trobaran 
resistències —possiblement, les més 
difícils de superar, les autolimitacions 
retroalimentades pels estereotips so-
cials. Aquestes dificultats les aniran 
encarant, de manera que cada cop se 
sentiran més titellaires i lliures per ex-
pressar-se.(2) 
«els grups eren formats per una parella; 
pensa que abans eren estructures famili-
ars... l’home donava la cara i la dona tre-
ballava darrere com una formigueta, això 
s’ha repetit en diferents grups. després, 
com que la dona s’ha incorporat al món 
laboral, no s’ha vist tant. potser les do-
nes encara no ens veiem amb la força 
per trencar la inèrcia. Jo, al principi, no em 
molestava, però després, per circums-
tàncies, sí, dius òstia! amb altres grups 
sí que ho he vist molt més clar; potser 
tot això ve de més antic.»
Paral·lelament, l’època és de plena efer-
vescència per al teatre de titelles a Ca-
talunya. La fundació del Departament 
de Titelles i Marionetes de l’Institut del 
Teatre, el Festival Internacional de Tite-
lles de Barcelona —organitzat pel ma-
teix institut—, la creació posterior de 
la delegació catalana d’UNIMA, etc., 
fa que les representacions de teatre de 
titelles que s’havien mantingut fidels a 
la tradició trobin noves vies d’expressió 
a través d’una formació de qualitat i la 
possibilitat d’establir vincles en l’àmbit 
internacional. Cal tenir en compte que 
el teatre de titelles en aquell període es 
vincula totalment al públic infantil i és 
gràcies a l’aire fresc que ens arriba d’al-
tres parts del món que recordem que el 
teatre de titelles és un mitjà d’expressió 
per a tots els públics.
pioneres trobin moltes dificultats per 
afrontar una nova etapa. 
«[...] a seva última època va fer especta-
cles d’afirmació, tot i que nosaltres érem 
atípics com a parella; per a ella va ser 
difícil posar-se sola... però per a la dona 
sempre ha estat més difícil... quan vam 
començar no recordo dones solistes; la 
teresa calafell, que al principi treballa-
va amb el Joan i després sola, sé que li 
va costar a ella, també. el que he vist és 
que ha estat després, no a la nostra ge-
neració, no ara que ara que quasi totes 
són dones.»
Aquesta era la situació de les titellaires 
de final dels setanta i vuitanta que ha-
vien iniciat l’activitat professional amb 
un company o més homes. Els grups 
evolucionen i quan se separen, els ho-
mes de la parella continuen la línia prè-
viament traçada mentre que les dones 
es desmarquen. Segurament pel gust 
de poder expressar-se en total llibertat 
per ella mateixa, però amb la respon-
sabilitat del pes de l’espectacle. Cal te-
nir en compte la manca de referents 
femenins i la rigidesa de rols de gènere 
que havia marcat el context social vis-
cut per les dones. Tot plegat fa que les 
  presentació de la i trobada de dones titellaires. 23 de gener de 2010. arxiu PErsoNal DE 
JEsús atiENza
  Foto de grup de les participants a la i trobada de dones titellaires. 23 de gener de 
2010. arxiu PErsoNal DE JEsús atiENza
rECErquEs    169 dones i mans
A final dels anys vuitanta, la incorpo-
ració de la dona al món laboral ja no té 
marxa enrere. Comencen a aparèixer 
els primers grups formats íntegrament 
per dones. Les tasques, que abans es 
desenvolupaven en el si de l’estructu-
ra familiar, es deleguen a especialistes 
en la matèria i trenquen així el tarannà 
gremial de la professió.
Ens situem al voltant de l’any 2000. 
Cada cop apareixen més grups lide-
rats per dones joves —d’entre 20 i 30 
anys— o formats només per elles, amb 
propostes innovadores i interessants 
que es desmarquen dels productes co-
mercials; de fet, trobem molts d’aquests 
grups que treballen el teatre de titelles 
per a adults. Malauradament, aques-
tes noves generacions no disposen de 
les condicions que van afavorir l’eclo-
sió titellaire dels anys setanta i vuitan-
ta: desapareix el Festival Internacio-
nal de Titelles de Barcelona i amb ell 
l’especialitat de Titelles i Marionetes 
a l’Institut del Teatre; el mateix passa 
amb la delegació catalana d’UNIMA. 
I, per acabar-ho d’adobar, les noves 
generacions no poden comptar amb 
l’ús lliure de la via pública per tal de 
mostrar la seva feina, a diferència del 
que passava als anys que les titellaires 
veteranes entrevistades s’endinsaven a 
la professió.
Les noves promocions de titellaires, 
mitjançant el boca-orella, van arribar 
a rebre formació de la mà de titellaires 
reconeguts que obrien el taller per tal 
de traspassar els coneixements. En el 
cas concret de la nostra mostra, podem 
distingir dos nuclis titellaires entorn a 
les figures de Jordi Bertran i el ja desa-
paregut Pepe Otal. En el cas del Taller 
de Marionetes de Pepe Otal, no només 
es rebien nocions de construcció, sinó 
que també s’oferia un escenari obert a 
les més diverses propostes teatrals.
Així doncs, la mostra ha quedat divi-
dida en titellaires veteranes i titellaires 
novelles. Les novelles són totes aque-
lles que comencen a despuntar al vol-
tant de l’any 2000, interessades en les 
propostes teatrals per a públic adult, 
amb poca oferta formativa i dificultats 
per arribar als circuits de distribució, 
que es troben ocupats pels grups que 
van començar a despuntar a final dels 
anys setanta. Pel contrari, les vetera-
nes semblen mantenir l’interès per les 
propostes per a públic infantil o fami-
liar, ocupen els circuits de distribució i 
han gaudit de les facilitats que l’època 
els aportava.
Dones i mans
Havent realitzat l’anàlisi de la infor-
mació de les entrevistes i el buidatge 
bibliogràfic corresponent, vam intro-
duir un altre element al treball que 
no havia estat previst. D’una banda, 
a mesura que em relacionava amb les 
titellaires de les generacions més no-
velles i les de les generacions més ve-
teranes, m’adonava del desconeixe-
ment existent entre elles. A més, vam 
advertir punts apareguts a l’anàlisi que 
resultaven interessants, però que re-
querien més contingut. Aquestes van 
ser les raons que ens van empènyer a 
l’organització dels grups focals. En 
aquesta ocasió, vam considerar oportú 
afavorir el coneixement entre les dife-
rents titellaires implicades en l’estudi, 
introduint una sèrie de línies de debat 
que podien ajudar a facilitar aquest 
coneixement.
A banda dels grups focals, i com a agra-
ïment per la col·laboració de les dones 
en la recerca, es va organitzar un sopar 
cabaret perquè les diferents generaci-
ons coneguessin els treballs realitzats 
per altres dones no tan properes a elles. 
Tot plegat no hauria estat possible sense 
la implicació de les diferents persones 
que gestionen l’Associació Casa-Taller 
de Marionetas de Pepe Otal.
En aquella primera trobada es van fer 
paleses les dificultats que ambdues ge-
neracions trobaven per desenvolupar 
de la seva feina, així com algunes tas-
  mireia nogueras i trastam teatre, 
representants de les noves generacions. 
23 de gener de 2010. arxiu PErsoNal  
DE JEsús atiENza
  esther prim i mercè Framis, 
representants de la generació veterana.  
23 de gener de 2010. arxiu PErsoNal  
DE JEsús atiENza
170    rECErquEs revista d’etnologia de catalunya    Desembre 2010    Núm. 37
ques pendents del col·lectiu titellai-
re, com ara aconseguir més visibilitat, 
trencar amb els estereotips entorn a 
la professió, etc. Algunes de les dones 
participants van voler materialitzar en 
quelcom més concret tot allò que s’ha-
via estat parlant. Amb la unió de sis 
caps i les respectives mans, es va crear 
la temptativa de plataforma titellai-
re femenina Dones i Mans, amb un 
primer objectiu de recopilar totes les 
dades de les professionals titellaires a 
Catalunya i crear un web, encara en 
construcció.
De la relació entre l’Associació Casa-
Taller de Marionetas de Pepe Otal i el 
projecte Dones i Mans va sorgir la idea 
de muntar un festival on mostrar les 
iniciatives femenines en el camp del 
teatre de titelles, que finalment va tenir 
lloc el 23 d’octubre de 2010 al carrer 
de la seu de l’associació, en ple Raval de 
Barcelona, al carrer de la Guàrdia.
Veiem que la figura de la dona al teatre 
de titelles ha variat, i cada cop ha estat 
més partícip i més visible en el si de la 
professió. Cada cop la figura femeni-
na apareix de manera més autònoma 
i se’n valora més l’aportació a la pro-
fessió. La investigació i tot el que se’n 
deriva pretén ser un petit homenatge a 
totes les generacions de dones titellaires 
que han treballat i treballen a l’ombra 
de l’establishment. n
nOtEs
(1) En una conversa informal amb un home hereu 
de la tradició titellaire familiar, admetia que 
la seva parella participava activament en la 
companyia, però insistia que si volia entre-
vistar a algú havia de ser a ell perquè era el 
representant de la companyia, qui donava 
el nom. 
(2) Per exemple, una titellaire de les generacions 
més veteranes explicava −en una trobada in-
formal− que al principi no podia parlar, no se 
sentia capaç. Amb el temps, va agafar confi-
ança i el seu entorn més proper la pressionà 
per tal que ho fes. Quan finalment ho va fer, va 
adonar-se que no tan sols ho podia fer, sinó 
que ho feia prou bé. Des de llavors va anar 
agafant més protagonisme als espectacles.
El projecte que pre-sentem a continu-ació està relacionat amb la memòria de diverses generacions de veïns del casc an-
tic de Tarragona, conegut com la 
Part Alta. S’ha d’emmarcar en una al-
tra investigació d’envergadura i am-
bició més grans centrada també en 
aquesta unitat d’observació, i que 
serà presentada com a tesi doctoral 
en antropologia urbana a la Univer-
sitat Rovira i Virgili (URV). A través 
d’un total de sis entrevistes semidi-
rigides i en profunditat a represen-
tants d’aquestes generacions de tar-
ragonins, hem intentat entendre i 
descriure fragments de la història 
d’un barri sumit en un brusc pro-
cés de canvi. D’aquestes entrevistes 
han sorgit discursos, construccions 
i evocacions que, en gran manera, 
ens han donat pistes sobre l’origen 
de moltes de les dinàmiques socials 
contemporànies pròpies del sector 
urbà que ens interessa i qui sap si 
extrapolables a altres experiències 
similars en la seva estructura. 
Com sabem, la memòria és selecti-
va i l’experiència subjectiva. Sempre 
hi ha un biaix personal en la percep-
ció de la vida pròpia, així com en 
allò que retenim dels esdeveniments 
històrics que ens toca viure. Són, en 
teoria, els documents i narracions 
historiogràfics els encarregats d’inter-
subjectivitzar aquestes experiències, 
ordenant els fets i aportant d’aquesta 
manera una línia argumental a la qual 
podem acudir en cas de trobar-nos 
davant d’algun buit. Tanmateix, dar-
rere de documents i discursos també 
s’amaga una subjectivitat més cultiva-
da o menys, més explícita o menys i 
una autoritat, la dels historiadors, a la 
qual també cal atorgar el benefici del 
dubte. És a través del contrast entre 
els discursos acadèmics i aquells que 
sorgeixen de la memòria individual, 
mitjançant els quals podem aconse-
guir una idea del que va poder passar 
i, més important encara, de com es 
va experimentar des del punt de vista 
d’aquells que estaven a peu de carrer 
mentre ocorria. 
Per alguna estranya raó, els espais i les 
persones som deutors del passat, con-
tinuem practicant-lo malgrat que ja no 
existeix. Per entendre la fenomenologia 
social contemporània és necessari, en-
tre moltes altres coses, remuntar-se al 
passat, a fi de comprovar si els proces-
sos de formació històrica poden haver 
desenvolupat algun tipus d’inèrcia en 
què inscriure els processos socials con-
temporanis (Pérez-Argote, Tejerina i 
Barañano, 2010). Aquesta investiga-
ció que aquí presentem explora dos 
dels substrats poblacionals amb més 
arrelament del barri de la Part Alta, un 
sector de la ciutat sumit des de fa més 
La reinvenció de la memòria
Història oral i eines biogràfiques  
al casc antic de Tarragona
Miguel Alonso Cambrón
Ciutat sonora


Dones i mans : l'art titellaire en clau de gènere

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert